Iñaki Rul·lan: ‘N’hem après a força de cops, d’ara endavant serem tots diferents’

Iñaki Rul·lan és pilot d’helicòpter i treballa per al Servei d’Emergències Mèdiques, però fa més d’un mes que recorre residències de gent gran amb Open Arms, tot fent proves de PCR. Es va implicar amb Open Arms des de bon començament, quan Òscar Camps anà a l’illa grega de Lesbos a ajudar els refugiats que hi arribaven. També hi va ser quan l’ONG es va traslladar amb l’Astral a la Mediterrània central, per continuar salvant vides a les noves rutes d’immigrants consolidades. Amb els salvaments aturats i en plena pandèmia, Open Arms s’ha abocat a fer proves de la Covid-19 a residències de gent gran, col·laborant amb l’Institut Català de la Salut; participa en l’estudi impulsat per Oriol Mitjà i Bonaventura Clotet; i trasllada avis de residència amb l’Ajuntament de Barcelona. Rul·lan explica què veuen i què senten cada dia voluntaris com ell dins les residències, enmig de la lluita contra el coronavirus.

—Veieu cap similitud entre el voluntariat a la Mediterrània i aquest?
—És absolutament diferent. Una cosa és anar a buscar una situació d’emergència que és de vida o mort perquè s’hi poden ofegar persones, i una altra és una pandèmia. Quan ets a la mar, pots veure les onades i la gent en una situació molt complicada. Aquí veiem gent que, per la seva edat, també hi està, però no veiem el virus que intentem detectar. Igual que hem d’anar preparats al mar per si tenim cap problema, aquí anem amb EPI, i sabem que aquest virus ens ataca pertot  arreu, però no quins pacients el tenen. Ens el poden transmetre i nosaltres el podem transmetre. És una sensació molt estranya. Hem passat de situacions molt tangibles, embarcacions que tenen dificultats, a anar a una residència que també penses que naufraga, però hi fas tests i els resultats tampoc no els veus. No sabem si seran positius o negatius. Els portem al laboratori, que després es comunicarà amb les entitats que convingui.

—Com és el vostre dia a dia?
—A última hora del dia anterior, el nostre referent ens organitza per grups, anem de dos en dos, amb cotxes. L’endemà a les nou del matí, ens envien a set, vuit o nou residències. Ens distribuïm depenent del nombre de persones a qui hem de fer els tests. Si hi ha cent persones, hi enviem dos equips. Si n’hi ha quaranta, un equip. Si n’hi ha dues-centes, cinc equips. Perquè els equips es divideixen. Per exemple, uns fan les proves als residents i els altres les fan als treballadors. Als grups de dos, sempre n’hi ha un que fa papers i dóna suport a l’altre, que és qui agafa els frotis i posa les mostres en els tubs estèrils. Seguim un protocol de seguretat. Quan acabem, lliurem les proves als laboratoris i anem a la nau de Vilassar de Dalt, on recarreguem tots els EPI que hem usat. Llencem els que s’han de llençar i demanem al magatzem el material que necessitem. Hi ha gent que fa donacions de menjar i normalment mengem allà. La majoria dels cotxes també són cessions.

—Quines situacions us trobeu quan arribeu a les residències?
—Els donem tota l’estima que podem. Veus gent gran que poden ser els teus pares o els teus avis amb neguit, perquè estan tancats, i et pregunten si els deixaràs sortir. Alguns ens diuen que ja els han fet la prova, però ara se l’han de tornar a fer, perquè es fa un mapa general de les residències i de la població. Estan molt farts d’estar tancats. Necessiten respostes. La gent que treballa amb ells és increïble: els educadors socials, els metges i infermers que són allà, els treballadors que netegen… Amb molta estima els diuen: ‘Tranquil, no passa res. Hem de tornar a fer la prova per veure si sortim d’aquí, no patiu… Així els familiars aviat us podran venir a veure.’ Coses precioses que hem vist: matrimonis en què un té la malaltia i s’han negat a separar-se, han volgut passar la quarantena junts i que passés el que hagués de passar en una habitació. Gent a qui la família ha donat una tauleta per fer videoconferències. Vaig fer un PCR a una senyora que parlava en directe amb el seu fill. La senyora agafava la tauleta, se la posava davant del nas i li deia: ‘Mira, fill meu.’ No es volia fer la prova. I el fill: ‘No et moguis, mare. Tranquil·la, que és un moment.’ Són històries increïbles.

—Quantes persones podeu tractar?
—Cada dia, entre tots els grups, potser fem proves a quatre-centes o cinc-centes persones, i cadascú té la seva història. Com que estan molt sols, de vegades t’agafen la mà, t’expliquen què els ha passat durant la setmana, o que tenen gana i pregunten per què no els porten el menjar. I no volen que marxis per res del món: ‘Queda’t aquí una estona més.’ I se’t trenca el cor… Nosaltres estem molt preparats per a l’emergència pura i dura, de fer i marxar, i aquí hi ha un component de proximitat. Parlen català, són com nosaltres, podrien ser perfectament un familiar nostre. S’aproxima més a la teva realitat. A tots ens afecta molt positivament.

—Noteu l’impacte o la por de la mort pel coronavirus?
—És la meva opinió, però crec que no. En una residència, tant qui hi treballa com qui hi viu, està acostumat  a una rotació molt gran de gent. Qui va a una residència gaudeix dels seus últims anys, i cada any hi ha gent que en surt i que hi entra. És veritat que ara ha estat a una escala més gran. També hi ha un percentatge de gent que no és conscient de tot, i quan algú ja no hi és, tampoc no pregunta. Sí que hi ha qui explica que estava amb algú que ha marxat. Però he fet el test a més de mil persones i no he notat la por de la mort. Una sensació de pèrdua de qualitat de vida, sí; de no poder sortir, de no poder estar  amb els familiars i que no els visitin. Per això sí que ho passen malament. Són gent valenta, que crec que han pensat molt en la mort.

—Els EPI són una barrera per a interactuar-hi?
—Ho és. Quan entrem, preguntem el nom de la persona. ‘Maria, guapa, com estàs? Em dic Iñaki, et vinc a fer una prova…’ Sempre amb un tracte d’estima, intentant de trencar la barrera de manera verbal. D’una altra banda, molts estan acostumats a mirar la tele i veuen què passa, que constantment a qualsevol cadena hi ha gent disfressada com nosaltres, i arriben a normalitzar coses que no són normals. Els més lúcids saben que els anem a fer la prova. Primer visitem els qui estan més lleus i els qui estan bé, i acabem amb els qui estan aïllats i saben que són positius. Els seus curadors també van vestits com nosaltres, tot i que potser no tant, perquè nosaltres portem mampara, ulleres, a més de màscares i guants. Hi ha una barrera evident, però intentem de parlar amb una mica de gràcia, i busquem la persona que té més facilitat d’empatia. Intentem d’entrar amb persones que coneixen, i així es relaxen una mica més. Per a la majoria, el fet que entrem a l’habitació ja és una alegria, perquè és un canvi de la rutina i els fa gràcia. Fa molts dies que estan tancats i la major part del temps són a l’habitació.

—Els protocols de protecció que seguiu són diferents dels que hi ha als hospitals?
—No. A nosaltres ens han  format a l’Hospital Germans Trias i Pujol i ens hem informat i hem mirat què diu l’OMS. El nostre equipament és el mateix que el de l’ICS. Hem coincidit en algunes actuacions amb metges o infermers de l’ICS i ho hem fet tot igual. No podria ser d’una altra manera. Els que entrem de fora per a fer tests no podem ser transmissors de res. Precisament és el que va passar al principi, per manca d’EPI i de coneixement de la malaltia, la gent que va entrar de fora, ja fossin familiars o cuidadors, de manera involuntària van anar transmetent la malaltia. Quan hem acabat, tot es llença.

—Heu trobat treballadors de residències sense prou protecció?
—Sí, moltíssims. Tenim donants de màscares com ara Penélope Cruz, Javier Bardem, Pedro Almodóvar i Alejandro Sanz, i les oferim a les residències que veiem que es troben en una situació més precària. Al principi, fa més d’un mes, la situació de les residències era nefasta quant a EPI , amb bosses d’escombraries, màscares quirúrgiques fetes servir durant setmanes… Ara, qui més qui menys té EPI. Són molt poques les residències que tenen l’adequat, però la majoria comença a tenir els mínims per a poder actuar. També és veritat que a les zones més vermelles de les residències, amb els casos positius, es fa una despesa constant d’EPI. Cada vegada que hi entres i en surts has de llençar-lo.

—A cada residència canvieu d’EPI.
—Si estem en contacte amb un positiu, ja no podem estar amb ningú més que no sigui positiu. Dins una residència, ens organitzem per anar de les parts més netes a les més brutes de coronavirus. Quan sortim de la zona vermella, sortim a una zona on ens podem canviar i tot es llença. No es pot fer de cap altra manera.

—S’havia d’haver actuat abans a les residències?
—Absolutament. No busco culpables. És una malaltia de la qual hem anat aprenent tots. L’altre dia pensàvem com quedarà això, quants EPI necessitaran a les residències per si de cas, i cada quant caduquen.  Si el virus muta o en ve un altre d’aquí a  dos anys, hauran de tenir una fortuna gastada en EPI que cada sis mesos hauran de llençar sencera, i l’hauran de canviar, si no passa res? Doncs segurament el futur és aquest. Però, és clar, ningú no estava preparat per a aquesta primera pandèmia. S’ha actuat tard? Sí. Se sabia com actuava el virus? No. Se sabien quins eren els vectors transmissors? Inicialment, no. Hi havia gent, com l’Oriol Mitjà, que ho tenia claríssim. Per mi, és un erudit. Quan ningú no volia tancar el Mobile World Congress, ell deia de tancar-lo, juntament amb els ports, els aeroports, perquè no ho coneixíem. És millor excedir-se que fer curt. Però també és veritat que si s’arriba a tancar tot i després no passa res, se l’haurien menjat a ell i a molts més. La meva conclusió és que n’hem après a força de cops . No busco culpables, però a partir d’ara serem tots diferents. Espero que amb la poca memòria que tenim, ens recordem de la gent que hi ha al peu del canó. Jo treballo en un helicòpter medicalitzat, i he de dir que els metges i els infermers que treballen amb mi des de fa molts anys estan molt mal pagats. Han de fer tres, quatre o cinc feines. Surten de l’helicòpter i  pugen a una UCI, després a una ambulància, no descansen… Perquè el seu sou base és una porqueria. Tots els polítics, quan es posen malalts, van a veure un metge. Els metges, quan es posen malalts, no van a veure un polític. Metges i professors (per mi, són també molt importants) són fonamentals, però només ens en recordem quan realment fan falta. La memòria que tenim s’esvaeix molt de pressa. I tornarà a passar, desgraciadament.

—Hi ha cap situació que us hagi colpit especialment?
—Quan vaig entrar en una residència amb persones amb discapacitat intel·lectual. No estàs acostumat a la manera com criden ni com s’apropen sense mantenir les distàncies socials habituals, i em va impressionar com els tractava la gent que hi treballava; amb quina estima, amb quina professionalitat… A alguns els havíem de fer un placatge entre quatre i, amb tota la delicadesa, fer-los la prova. Perquè si no se la feien, posaven en risc la residència. I després, feien com si no hagués passat res. Era una meravella. Aquesta gent es posa aquesta carcassa d’alegria i d’amor cada dia de la seva vida. Ho he anat veient a les residències i això m’impressiona molt, més que un accident de carretera, perquè n’he vist milers. N’hi ha que no ho fan bé i són els casos que surten als diaris, però rompo una llança pels  treballadors socials i els infermers d’aquestes residències, que ho fan de manera espectacular cada dia. Per mi, són molt valents.

—Quan arribeu a casa, preneu mesures d’higiene i protecció especials?
—Tot el que ha estat en contacte amb el virus es ruixa i es llença. En acabar, et dutxes a la nau de Vilassar de Dalt o a casa. Quan arribes a casa, deixes les sabates a la porta i els poses una solució d’aigua i lleixiu. Tota la roba va a una bossa i a la rentadora a 90 graus, i tu vas a la dutxa, sense tenir contacte amb ningú.

—Què us empeny a ser voluntari?
—Fa trenta anys que volo. Em vaig fer pilot per afrontar emergències: apagar focs, rescats, accidents… I no sé per què, quan va sortir el projecte d’Open Arms, com que conec Òscar Camps, m’hi vaig implicar. Vaig pensar que era una continuació del que havia fet tota la vida però d’una manera encara més directa perquè al mar, si agafes algú que s’ofega i el poses dins de la teva barca, és encara més directe que quan ets bomber, policia, metge o infermer i afrontes un accident de carretera. Ho faig per l’emergència. Hi ha gent que ho fa més per una qüestió de voluntariat i perquè té un cor enorme. Jo no sabria viure sense l’adrenalina que produeix l’emergència. Ara bé, el coronavirus no produeix adrenalina, sinó malsons. Lluitem contra una cosa que no veiem i, a la nit, a tots els que fem de voluntaris ens ve el dubte si l’haurem agafat avui o no. Quan hi ha una ferida i sagna, saps què has de fer. Aquí, no. Com que els símptomes de la malaltia surten al cap d’uns quants dies, estàs tota l’estona amb aquesta sensació. Però cada voluntari té el seu perquè.

—Penseu a tornar a la Mediterrània?
—I tant, quan tot s’arregli i m’ho pugui combinar. Perquè això de ser voluntari és de les coses més luxoses i cares del món: o agafes vacances o dies de feina sense sou o no treballes. Si m’ho puc combinar, quan recuperem els vaixells, i tant!