Imma Tubella (la Bisbal d’Empordà, 1953) és una enamorada de les utopies llibertàries. A Els insubmisos del mar (Columna) ja parlava de Libertàlia, una colònia de pirates en què es vivia amb total llibertat i igualtat. Ara ha publicat Coratge (Columna), la primera novel·la d’una trilogia protagonitzada per la periodista Clara Mill. Després d’haver passat per l’exili durant el franquisme i d’haver vist l’horror a Sarajevo, quan és a punt de jubilar-se li sorgeix l’oportunitat de viatjar al Kurdistan amb una delegació internacional. Allà, hi descobrirà l’exèrcit de trenta mil dones que s’enfronta a Estat Islàmic i participarà en la revolució més extraordinària i amagada del món. Parlem de la novel·la, d’aquesta revolució encara en marxa i de les utopies llibertàries amb l’escriptora, doctora en ciències socials, catedràtica en comunicació i ex-rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

—Com van arribar les dones kurdes a la vostra vida?
—A Dones valentes, de Txell Feixas, vaig llegir que hi havia un exèrcit de 30.000 dones kurdes i em va sobtar moltíssim. Dones en exèrcits n’hi ha hagut sempre, però això que fos només de dones, paral·lel al mixt, em va encuriosir, perquè a més van tenir grans victòries sobre Estat Islàmic. Han fet la revolució més innovadora que hi ha al món, totalment callada i oblidada. Abdullah Öcalan, líder del PKK, és tancat de per vida en una presó a Turquia i es dedica a escriure. Ha fet una evolució ideològica que m’ha sobtat. La Clara, la protagonista de la novel·la, encara no ho acaba d’entendre.

—Què us ha cridat l’atenció?
—La renúncia a l’estat propi. Ells plantegen una confederació de pobles lliures. És una utopia, però és com l’Europa dels pobles de què parlava Denis de Rougemont. He arribat a la conclusió que encara és més utopia pensar que hi pot haver un estat no corrupte, sense lluites pel poder, on compleixen les promeses. La utopia és pensar que podrem continuar com estem, això ens evoca al desastre. Votes uns principis que després desapareixen amb pactes per a mantenir el poder. Això és tan podrit que és impossible que canviï. Començo a creure en aquesta confederació de pobles lliures. Els estats, tal com els concebem, tenen els dies comptats.

—Hi ha elements per a pensar que són més forts que mai.
—Possiblement cal una catarsi perquè reneixi un món nou. Després de la Pau de Westfàlia es va fundar una estructura lògica per al moment, per a substituir l’Antic Règim, però ara no vull un estat que copiï una estructura caduca. Volia que la Clara entengués la posició de les kurdes. Ella sempre ha lluitat per un estat propi i de sobte aquestes dones li diuen que s’ha de destruir l’estat, aquest tipus d’estat que només porta corrupció.

—En el cas català, costa d’imaginar una llibertat sense estat propi.
—La Clara encara hi reflexiona. Jo no sé si la confederació de pobles lliures és el futur, però posats a lluitar, millor fer-ho per una cosa innovadora, i no caduca. Ens ha fallat el relat, no sabem explicar què volem. Els americans van enredar tothom amb el somni americà, tenien un relat, que primer feien amb teatres ambulants i després als mitjans i a Hollywood. En canvi, nosaltres mai no hem sabut explicar per què volem la independència. Potser ens falta un projecte clar de quin país volem. Tampoc no en sap Europa. Hi ha un somni europeu, però Europa no ha sabut explicar-lo. Perquè Europa són els estats, i són caducs i agonitzen.

—Què podem aprendre de les dones kurdes?
—Reivindiquen el matriarcat, que no vol dir dominar els homes. Totes les seves estructures són dobles, home-dona, però han posat la dona en el centre de la revolució, en un context en què encara existeixen els crims d’honor. Elles també critiquen cert feminisme occidental perquè diuen que no volen la igualtat amb l’opressor. No volen ser com l’opressor, volen una altra cosa, llibertat. Elles lluiten al front, però també respecten les qui es queden a la rereguarda fent el poble de Jinwar, que cuida les dones. Han posat la dona i l’ecologia al centre, així com un tipus de democràcia radical, que comença des de la base, va cap amunt i en què és impossible l’engany.

—Això va començar fa quinze anys i es manté.
—Sí, en un territori de dos milions d’habitants. Fa quinze anys que això funciona de manera pràctica. És l’experiència més interessant del moment i ningú no en parla. Turquia va matar-ne les líders, però continua. Jinwar, un poble només de dones, continua. No té prohibida l’entrada als homes, però no hi poden viure. Va acollir dones yazidites a qui Estat Islàmic havia segrestat, i també acull dones que han patit violència. Tenen una mena d’escola de reeducació dels homes, una mena de postgrau de nou mesos. No van impulsar el seu exèrcit per casualitat. Igual que les nostres milicianes dels anys trenta estaven tipes que les enviessin a cuinar o a cosir, a elles, en ple segle XXI, els van dir el mateix, que el Kalàixnikov els pesaria molt.

—Com funciona una utopia llibertària com aquesta? Com es manté l’ordre, la seguretat…?
—No ho sé, però l’ordre es manté, els funciona. Aprofitant que Síria és un país en guerra completament desestructurat, els han deixat una part del Kurdistan, un territori de 50.000 quilòmetres quadrats. Estaven envoltats per Turquia, absolutament contrària als kurds –allà no poden ni tenir DNI–, Estat Islàmic i Síria, en guerra. És una democràcia molt radical que comença al barri, però que té una autoritat doble i elegida. Els kurds tenen com a referència un ideòleg llibertari nord-americà, Murray Bookchin, que va conèixer la revolució i es va intercanviar cartes amb Öcalan. Sempre s’ha dit que la idea llibertària és impossible perquè no es pot mantenir l’ordre, però aquí fa quinze anys que els funciona, i en guerra amb uns altres estats. Els Estats Units i l’OTAN van fer servir els kurds i les kurdes per lluitar contra Estat Islàmic. Els mateixos que després venen armes a Turquia.

—Per què creieu que aquesta revolució es manté?
—És una qüestió de vida o mort, sobretot per a elles, que no volen tornar a una ideologia que les casa quan són petites, que les ven, que les regala, que les mata perquè han mirat l’home del costat. Ells s’hi juguen el fet de ser amos de la seva terra, però elles, la vida. Això la Clara al final ho entén. Volen un model de dona lliure, no de dona occidental. Han fet la jineologia, la ciència de la dona, i consideren que nosaltres no tenim la llibertat que pensem que tenim. Elles volen el model que cada dona vulgui. Si una es vol ocupar dels fills, que ho faci; si vol anar a la guerra, també. Han trobat la llibertat i volen demostrar que la utopia és possible. Crec que s’amaga perquè elles han demostrat que és possible.

—Hi ha alguna cosa de la Clara, la vostra protagonista, que sigui autobiogràfica?
—Sarajevo apareix molt a la novel·la, i jo hi vaig ser, però no com a corresponsal. A partir del Districte 13, es va reconstruir l’estadi olímpic o la biblioteca, i TV3, on jo treballava, també va col·laborar-hi. Però no vaig conèixer cap kurd a París, com la Clara. Quan escrivia sobre política internacional vaig escriure sobre Armènia, el Kurdistan, i sí que conec aquestes lluites. I he estat militant del PSAN, per tant, d’un partit socialista d’alliberament nacional. Sí que hi ha coses que són veritat, com una pistola que apareix, que té a veure amb una persona propera a mi i que no es resoldrà fins al final de la saga.

—Quines altres inspiracions té la protagonista?
—Quan vaig estudiar a París vaig conèixer Josep Maria Trias Peitx, que va ser batejat com el Schindler català, perquè durant la guerra civil va localitzar dos pobles d’Occitània per treure gent dels camps de concentració. Allà tenien allotjament i va fundar una fàbrica de joguines, i així va salvar molta gent. La seva dona era Clara Candiani, que havia seguit Durruti com a corresponsal de guerra. Ella va ser el meu punt de referència. Volia reivindicar el fet de reinventar-se a una certa edat, com fa la protagonista, que se’n va a seixanta anys al Kurdistan. Encara que un es reinventi a deshora, la qüestió és intentar-ho. La Clara ha tingut una vida difícil, però a seixanta anys s’imbueix del coratge de les dones kurdes.

—Dieu que no té la mateixa mirada un corresponsal que una corresponsal. En què es veu?
—Ho he viscut a la televisió: les cròniques de guerra dels homes tenen una visió molt diferent de la de les dones. Els homes s’interessen per les explosions, les batalles, qui guanya, qui perd. Les dones parlen més del patiment, de què hi ha per a menjar o què no, de la vida. Els homes parlen de les accions, i les dones, de les emocions. Això lliga molt amb l’eslògan de “Dona, vida, llibertat” que es van inventar les kurdes. No lluiten pel poder, sinó pel respecte a la vida i la llibertat.

—De fet, les guerrilleres kurdes es queixen que la premsa les sexualitza.
—Sí, és habitual i n’estan tipes. Són noies joves i maques, i alguna vegada fins i tot les han comparades amb l’Angelina Jolie. H&M, fins i tot, va treure una línia de roba inspirada en elles. Si les venien a entrevistar, que fos per preguntar-los per la seva ideologia i objectius, no per la seva bellesa o la seva roba. En aquestes entrevistes, els corresponsals no veuen ni la guerrillera ni la lluita, veuen la dona. En canvi, la Clara no ressaltaria mai que un soldat és atractiu ni li preguntaria si pot sostenir la metralleta.

—Volia acabar demanant-vos per les reflexions sobre periodisme que hi ha a la novel·la. S’hi critica, per exemple, el periodisme que només cerca el clic.
—Arran d’aquesta immediatesa d’un periodisme d’un sol ús, que busca el titular, ja veig en mitjans públics –sobretot de països nòrdics o la BBC– la reivindicació d’un periodisme de confiança i serè, per a ser punt de referència contra les fake news i tornar a reivindicar el periodisme d’investigació. Aquí crec que tenim dos models: aquest periodisme de confiança a què la gent recorre en moments de crisi, i l’altre. Tant de bo guanyi el periodisme serè, però el món digital té aquesta doble cara. Com a mínim, als països nòrdics es fa un procés de reeducació per a saber distingir entre una cosa i una altra.

—Hi ha dinàmiques que poden acabar convertint un periodista en un cínic?
—El risc hi és i les dinàmiques t’hi porten. Hem entrat en una mena de món que funciona per l’impuls i l’angoixa de “m’ho prendran”, “només en queda un”. Els mitjans públics podrien tenir el paper d’asserenar això, però també han entrat en aquesta dinàmica. Cal reeducar a la facultat, i també en altres camps de la vida.