Ielena Kostiutxenko: “No deixaré que Putin em prengui la mare”

“Era impossible de preparar-nos per a acceptar que els feixistes fóssim nosaltres”, escriu la periodista Ielena Kostiutxenko (Iaroslavl, Rússia, 1987) en una de les darreres pàgines d’El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, una obra periodística excepcional que la Segona Perifèria ens ofereix en català. Kostiutxenko, periodista precoç i compromesa, deixeble de l’enyorada Anna Politkòvskaia i del Nobel de la Pau Dmitri Muràtov a Nóvaia Gazeta, s’endinsa en el món dels exclosos del sistema en la Rússia de Putin, i ens els retrata amb una cruesa i una sensibilitat que commouen. Els seus reportatges obren una llum en la tenebra per a donar veu als qui no en tenen, ja siguin joves marginats, prostitutes de carretera, pobles indígenes del nord de Sibèria maltractats, nens orfes o mares de Beslan que encara exigeixen justícia.

I descriu, gairebé sense adonar-se’n, la deriva del seu país cap al feixisme, que culmina amb l’esclat de la guerra i la invasió d’Ucraïna, i que lamenta no haver sabut anticipar. Va llançar-se a explicar la guerra i Putin la va assenyalar: els soldats russos tenien ordre de matar-la i es va exiliar, a contracor, deixant la mare i la germana dins la seva (malgrat tot) estimada Rússia. S’ha sobreposat a un intent d’enverinament i al dolor i la ràbia pel fet que la mare hagi estat víctima de la propaganda de Putin. En parla en aquesta entrevista, que fem a la redacció. Arriba esgotada per un viatge llarg (no pot dir on resideix, per seguretat) i una agenda molt atapeïda. I, tanmateix, es buida a cada resposta; tanca els ulls, sovint li cal agafar aire, i tria les paraules com si les recollís d’un pou de dolor molt profund que duu al damunt i que necessita explicar al món.

—Com us sentiu vivint a l’exili? 
—Algú em va dir una vegada que viure a l’exili era com tenir una fractura oberta. I és cert. És molt dur, especialment essent part de Rússia, perquè abans compartia el meu destí amb els lectors; teníem una realitat comuna. Ara això ja no és tan comú. La meva mare viu a Rússia i la meva germana també. La mare té setanta-set anys, en farà setanta-vuit el mes que ve. No sé quant de temps podrem passar juntes. En teoria, ara hauria de viure a prop seu, passar-hi molt de temps, i en canvi ens veiem potser una vegada l’any, dues si tenim sort. Quedem en tercers països, però no és fàcil ni per a ella ni per a mi. També he conegut gent increïble que mai no hauria conegut si no fos per l’exili. He après molt. He pagat un preu molt alt, però, així i tot he après molt.

—Teniu contacte diari amb la mare i la germana? 
—Sí, cada dia. I tant. La mare viu a Iaroslavl i la meva germana a Moscou. Treballa a les restes de Nóvaia Gazeta. Quan va començar la invasió a gran escala, va passar del departament de fotografia al d’investigació, i ara fa recerques. I n’estic molt orgullosa.

—Però no poden publicar res. 
—No tenen llicència de mitjà, no poden editar cap número, la web és blocada… Però, tot i això, troben maneres de fer arribar la informació als lectors. Ho fan per Telegram i amb versions en PDF, que és una bogeria. La gent imprimeix els PDF en paper, literalment.

—Com en una dictadura. 
—Sí. Vull dir, és com el samizdat, en temps soviètics, quan la gent s’imprimia els texts. Doncs això fan a Rússia quan volen llegir Nóvaia Gazeta.

—I com ha evolucionat la comunicació amb la vostra mare d’ençà que sou a l’exili? 
—Els primers dies de la invasió a gran escala van ser molt durs. Jo era a Ucraïna, fent cròniques, i ella em trucava per dir-me què veia i què sentia, perquè es pensava que ho sabia més que no pas jo Una vegada em va telefonar quan havia estat tot el dia en un dipòsit de cadàvers a Mikolàiv. Allà vaig veure els cossos de dues germanes, una damunt l’altra. La petita tenia tres anys, la gran disset. Les havia matat l’artilleria russa… [fa una pausa, agafa aire]. Aquell mateix dia em va trucar i va tornar a dir-me que la guerra era justificada. I jo vaig fer una cosa molt lletja, que no em perdono: vaig copiar totes les fotos del dipòsit que tenia al mòbil i les hi vaig enviar. Ella em va respondre amb alguna cosa sobre “danys col·laterals necessaris”, o alguna bestiesa semblant. I aleshores vaig pensar que havia de tallar la comunicació amb ella. Que ja no era la meva mare…

—Parlava com si fos la veu del govern rus… 
—Sí, exactament. Aquells dies em parlava com si fos la televisió. Repetia frases de la tele constantment. Vaig pensar: “No puc més.” Però després vaig començar a reflexionar. Puc trencar la comunicació, sí, però… de debò vull perdre la meva mare per culpa de Putin? Vull que sigui ell qui me la prengui? No. De manera que vaig continuar parlant-hi. Al principi cridava molt, molt fort. I després em vaig adonar que també era culpa meva, que no la volia escoltar. Per què cridava cada vegada que obria la boca? Vaig començar a escoltar-la. I això hi va ajudar. Ella també em va començar a escoltar. I un dia em va telefonar i em va dir que ja no creia que aquesta guerra fos justificada i que s’havia d’aturar com més aviat millor. Em va preguntar: “Volies que ho entengués, oi? Doncs ara ho entenc. Què puc fer per aturar aquesta guerra?” I aquesta… és una pregunta molt difícil.

—Una pregunta difícil de respondre… 
—Sí. I aquest nou coneixement, això que ha après, l’ha deixat molt més sola. Perquè no en pot parlar ni amb les amigues ni amb les veïnes. No se’n refia prou. La seva vida, clarament, s’ha fet més complicada. Un dia li vaig preguntar: “Si poguessis tornar enrere, preferiries no saber tot això que saps ara?” I em va dir que no, que preferia saber-ho. Ara parlem cada dia. I també amb la meva germana. Les condicions en què treballa són inimaginables. No pot planificar res més enllà de l’endemà; té el risc de ser detinguda cada dia. De manera que viu al dia… No planifiquem gaire, ara.

—Dieu d’aquest llibre que són cròniques d’un país perdut. Penseu que Rússia està perduda?
—Crec que ha perdut el rumb, ha perdut el sentit d’ella mateixa. I jo també l’he perduda. És un joc de paraules, però em sembla que és així.

—Vau haver de fugir-ne per la feina que fèieu com a cronista de guerra. 
—Sí, vaig sortir del meu país per cobrir la guerra, però en aquell moment no em pensava que ja el deixava.

—Ja no hi vau poder tornar. 
—Exacte. I aleshores encara no ho sabia.

—Un dia us van avisar que l’exèrcit rus us volia matar. 
—Bé, va ser com… [riu amargament, sospira] Hi ha un acudit rus que diu: un home va al dentista i li diu: “Vull que m’arranqueu aquest queixal.” I el dentista li respon “Cent dòlars.” I l’home contesta: “Cent dòlars per cinc minuts de feina?” I el dentista: “Bé, us la puc arrencar molt lentament.” [Torna a riure.] Doncs jo ho vaig haver d’anar entenent molt a poc a poc… Vaig sortir de Rússia amb una sola bossa: un casc, una armilla antibales, un jersei de la mare “per si de cas”, uns pantalons, mitjons i llibretes. Res més. Vaig començar a escriure cròniques. I la segona setmana, quan ja havia enviat el segon article a Nóvaia Gazeta, van sortir notícies que el parlament havia aprovat una llei que convertia en delicte –penat fins a quinze anys de presó– qualsevol informació que contradigués la versió oficial del Ministeri de Defensa. I vaig pensar: merda. Allò que més em preocupava, aleshores, era si publicarien el meu reportatge. Si no l’haguessin publicat hauria plegat. Els vaig trucar i em van dir que hi rumiaven. Al cap de poques hores, em van tornar a trucar i em van demanar si estava d’acord que el publiquessin. Vaig dir que sí. I la meva mare diu que aquell va ser el moment decisiu. Va dir: “Si m’estimessis més que la teva feina, hauries dit que no i hauries tornat a casa.”

—Ostres. 
—Però no era una decisió real. Si treballes de periodista tota la vida, si vas a un país que ha estat atacat pel teu, si vas a veure gent que és assassinada per la teva gent, no pots restar en silenci. Jo no podia. Per tant, vaig dir que sí. Vam publicar el reportatge. I vaig entendre que, a partir d’aquell moment, si tornava a Rússia probablement m’empresonarien. I ho vaig acceptar. Alguns amics ja eren a la presó. Sabia que podria sobreviure. Vaig continuar treballant: vaig anar a Mikolàiv, vaig anar a Kherson, que aleshores era ocupada. Després volia anar a Mariúpol, que encara resistia. El dia abans d’agafar la carretera cap a Mariúpol, un company em va trucar i em va dir que les seves fonts li havien confirmat que als controls militars tenien informació meva, la meva fotografia i ordres de no detenir-me, ni arrestar-me, sinó matar-me.

—Què vau sentir?
—Vaig sentir molta ràbia, perquè volia anar a Mariúpol. Sabia que hi passava alguna cosa. Sabia que la ciutat era destruïda i els seus habitants, també. Que allò era l’escena d’un crim a gran escala. Em vaig quedar un dia més a l’hotel, cercant una altra ruta per a arribar-hi. No la ruta principal, sinó una altra. Però en aquell moment, només n’hi havia una de possible, ocasionalment. I vaig entendre que no tenia cap oportunitat [sospira, li costa de parlar]. Vaig pensar d’anar-hi igualment. Però jo no condueixo, i vaig ser conscient que hi hauria d’anar amb el cotxe d’algú altre. I que si em mataven, tampoc no perdonarien els altres.

—Que hauríeu posat en perill la seva vida…
—La meva vida la puc arriscar, si vull. Però la dels altres? No. I vaig decidir que no ho podia fer. Vaig sortir d’Ucraïna. El meu redactor en cap, en Muràtov, em va demanar que no tornés a Rússia immediatament. Em va dir que m’esperés una mica, que potser la situació es calmaria. I vaig pensar que d’acord. I, de fet, feia temps que volia escriure un llibre…

—Feia molt de temps?  
—Sí. I amb aquesta guerra vaig tenir la sensació que el trencaclosques es completava. Que ara ja sabia què volia dir exactament. Vaig començar a escriure’l. Després vaig tornar a trucar a en Muràtov, i em va dir que encara no era el moment. Llavors vaig decidir d’afegir-me a Meduza [un diari fet per periodistes russos exiliats, amb seu a Letònia]. Tenien oficina a Berlín. Em vaig traslladar a Berlín i vam veure clar que jo havia de tornar a Ucraïna. Vaig anar a Munic, al consolat, a demanar el visat. I, de tornada, em vaig començar a trobar malament.

—I vau sospitar que us havien volgut enverinar.  
—Al principi no ho vaig sospitar. Vaig pensar que tenia covid una altra vegada. Els símptomes no hi coincidien del tot, però ja se sap que la covid pot ser estranya. Vaig anar a cal metge. Durant dos mesos i mig van investigar què tenia i al final em van dir que potser m’havien enverinat i van avisar la policia. I a partir d’aquell moment vaig entendre clarament que no podia tornar a Rússia mentre Putin fos al poder, mentre aquesta gent continués decidint. Però m’obsessiona pensar que ho podria fer.

—Què voleu dir?  
—Vull dir que cada segon de la meva vida sé que puc comprar un bitllet i volar a Moscou ara mateix.

—Deu ser molt dur.  
—És una bogeria. Completament.

—Al llibre dieu que Rússia s’ha convertit en un estat feixista.  
—Et puc explicar com vaig arribar a aquesta conclusió. La primera vegada que ho vaig pensar fou el 2013. Es va aprovar la primera llei contra la comunitat LGBTI, i en el text s’hi deia que nosaltres érem socialment desiguals respecte dels altres. I ja sabeu com funciona tot plegat: dividir la societat en grups i declarar-ne un d’inferior forma part de la definició de feixisme. I vaig pensar: potser sí que tenim feixisme. Però després vaig mirar calmar-me i vaig pensar: bé, és només el nostre parlament –que, tot sigui dit, ni tan sols l’hem escollit realment. Podem dir que tot el país és feixista només perquè un parlament, que obeeix directament Putin, aprova aquesta llei? Potser no. Però, més endavant, quan vaig fer un reportatge sobre una institució psiquiàtrica, que en parlo en un capítol del llibre…

—I que descriviu com un camp de concentració.
—Sí, i al tercer dia vaig adonar-me que allò que escrivia era una crònica d’un camp de concentració. A partir d’aquell moment, ja no vaig poder negar que existia el feixisme. Així i tot, no vaig fer el pas següent en el raonament; perquè, coneixent la història, sabem que el feixisme sempre acaba en guerra. No és una qüestió de pau ni de prosperitat, sinó de por i de guerra. Però no vaig veure venir aquesta gran guerra. Muràtov sí que ho va veure; al discurs del Nobel de la Pau ja en parlava…

—Us va sorprendre molt, doncs, el dia que va començar la guerra d’Ucraïna.  
—Sí, molt. Quan Putin va reconèixer la independència de les repúbliques populars de Lugansk i Donetsk, em vaig preguntar què pensava fer. Jo creia que tot anava contra l’OTAN, no pas contra Ucraïna. Imaginava que hi enviaria tropes, com ja ho havia fet abans, però ara obertament, i que després faria un xantatge al món dient: “Si no feu el que vull, avançaré.” Però no vaig pensar mai que bombardaria Kíiv.

—Què significava això per a vós?
—Per a mi, com a russa, era impensable. Bombardar Kíiv! Ucraïna era el nostre veí de més a prop. Kíiv era, gairebé, una ciutat sagrada. Pensar que avions russos la bombardessin… no ho hauria imaginat mai. I no m’ho vaig imaginar fins que no me’n vaig adonar: la primera setmana de guerra no em podia creure que fos real. Jo ja era allà, jo ja treballava, ja veia la gent. Em semblava que vivia dins un malson continu, un deliri. I esperava despertar-me en qualsevol moment.

—Dieu al llibre: “Era impossible de preparar-se per a acceptar que els feixistes érem nosaltres.”  
—Encara em costa molt de reconèixer que a Rússia hi ha feixisme. El meu avi va combatre el feixisme [se li trenca la veu, s’emociona]. Sempre vaig pensar que, com que l’havíem vençut, això ens hi feia immunes. Però ara veig que no. Ningú no hi és immune. Cap cultura, cap país. Mireu què passa arreu del món: aquest tomb cap a l’autoritarisme, més i més gent autoritària al poder… Fa por. Crec que Rússia ha començat una onada molt gran i encara no n’entenem les conseqüències.

—I ara veiem Trump acostant-se a Putin.  
—És una catàstrofe. Fa poc era als Estats Units i vaig parlar amb molta gent. Per a mi ha estat molt instructiu ser-hi en aquest moment. Veure com comencen a canviar les coses, com els periodistes comencen a censurar-se…

—Hi trobeu semblances amb Rússia?  
—Sí. És com mirar una nova versió d’un film dolent que no vols veure però que igualment et mires. I reaccions que abans pensava que eren específiques de Rússia –la nostra història, el drama soviètic, la repressió…–, ara veig que no són exclusives. Són les reaccions de qualsevol persona que té por.

—Tot i el pessimisme, aconseguiu de trobar llum i vida fins i tot en les situacions més fosques. Com ho feu?  
—Procuro fer servir tota la paleta. La vida és complicada, les persones són complicades. No crec en bons i dolents. Som una barreja de tot. I la vida també. Fins i tot a l’internat psiquiàtric, on les condicions són inhumanes –no tenen drets, viuen i moren allà, esterilitzen dones contra la seva voluntat–, fins i tot allí la gent prova d’estimar-se. Comparteixen històries d’amor. Perquè la gent ho necessita. Jo també.

—I recolliu l’oralitat d’aquesta gent per a transmetre ben bé com s’expressen, què senten.  
—Sí. El meu editor, Nugzar Mikeladze –a qui dedico el llibre–, em va dir que la millor història és la que no s’explica. Perquè allà és on hi ha el punt cec. I quan escric, penso: què no sé? Què ignoro completament? I com que sóc una persona ben ordinària, normalment tinc els mateixos punts cecs que tothom. Llavors hi vaig. I crec que, per entendre com funciona un sistema –sigui petit, o sigui un país–, no cal parlar amb qui hi és dins, sinó amb qui n’és fora. M’acosto a aquesta gent. Sovint sóc la primera periodista que els escolta. La primera que es pren les seves paraules seriosament. I m’hi quedo tant com em deixen.

—Recordo una escena del capítol sobre l’escola de Beslan: els càmeres de televisió evitaven d’enfocar les dones que hi protestaven, treballaven amb el rostre impassible, concentrats en la feina. El paper dels mitjans és una part important del problema.
—Sí que ho és. I crec que nosaltres, els periodistes, hem fallat a la nostra gent de moltes maneres.

—Us hi incloeu?  
—I tant. Jo, com molts periodistes de Rússia, pensava que ser bon periodista volia dir no involucrar-te, no tocar res, mantenir-te per damunt. Que si t’hi acostes massa et taques. Però crec que això és un error. El deure professional, que pot ser difícil de complir a Rússia, no anul·la el deure civil. I nosaltres, que sabíem coses, hauríem pogut veure créixer el feixisme abans que la resta. I l’hauríem hagut de combatre, no tan sols descriure’l. Sí, també he fallat.

—Però heu combatut, sou activista LGBTI. Vau decidir de fer les dues coses alhora: informar i reivindicar.  
—No pas al començament. Quan em vaig fer activista, vaig voler separar totalment les dues facetes. Pensava: “Si sóc activista LGBTI, no he d’escriure sobre la meva gent. Que en parlin els heterosexuals, ells també poden ser objectius” [riu]. Creia aquestes bajanades. Però després vaig entendre que jo sí que podia escriure sobre la meva gent. I que ser lesbiana no vol dir no ser objectiva. Involucrar-se no vol dir deixar de ser objectiu. Vol dir deixar de ser passiu. I avui, amb el món que tenim, no ens podem permetre de ser espectadors passius. No n’hi ha prou.

—Vau voler ser periodista després de llegir Anna Politkòvskaia. I vau acabar treballant amb ella. Què va significar per a vós?  
—No ho puc ni descriure. M’ho va donar tot. Em va donar una professió. Em va donar Nóvaia Gazeta. Em va donar la vida que visc ara. Em va canviar la vida completament, sense saber-ho. I em sap molt de greu no haver estat prou valenta per acostar-m’hi i donar-li les gràcies. Sempre pensava que hi hauria temps. Que un dia seria una bona periodista i li podria dir: “Gràcies. No ho saps, però has fet una cosa molt gran per mi.” Però no en vaig tenir mai l’oportunitat. Els nostres despatxos eren molt a prop. Quan era a la redacció, hi havia sempre una cua de gent que volia parlar amb ella. Quan no hi era, anava a la seva taula i li deixava pomes. Una vegada em va enxampar i vaig fugir, simplement. Em van contractar com a redactora el primer d’abril de 2006. I el 7 d’octubre d’aquell mateix any la van assassinar. No li vaig arribar a dir mai com n’estava d’agraïda. Però espero no cometre més aquest error. A Nóvaia Gazeta vaig aprendre això: no saps quant de temps et queda, i si estimes algú, si odies algú, si tens res a dir-li, digues-l’hi ara mateix.

—Dieu al llibre: “Quan tinc por, corro cap endavant.” No teniu por?  
—Rarament. I quan en tinc, sé que en tinc menys que molta altra gent. No pots comparar emocions, però pots demanar als altres com viuen la por. I jo entenc que la meva és més petita. No sé per què. Potser és biològic. Per això detesto que em diguin: “Ets tan valenta…” Ser valent no és tenir poca por, és superar-la. I jo, si tinc por, continuo fent el que faig fins que em sento millor.