Guillem Soler: “El poder judicial té una agenda pròpia per a preservar la unitat d’Espanya”

Guillem Soler (Barcelona, 1976) és un jutge de primera instància de Barcelona que fa més de vint anys que exerceix, que ha presentat candidatura a presidir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en substitució del polèmic Jesús María Barrientos, i que no es mossega la llengua. Soler, membre de l’associació Àgora Judicial, sap que les seves opcions de ser escollit pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ) són mínimes. Però hi vol ser per no resignar-se a la dinàmica eterna de repartiment de càrrecs entre els dos grans blocs polítics que dominen el CGPJ, i perquè hi vol fer propostes que sap que ningú no farà, com ara, les que tenen a veure amb les garanties per a l’exercici dels drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit de la justícia. I perquè vol trencar la idea del poder judicial com una bombolla aliena a la societat i vol fer sentir la seva veu crítica amb la desviació que el poder judicial ha fet del seu deure d’imparcialitat durant aquests anys de repressió furibunda contra l’independentisme.

—Teniu poques opcions. Què us empeny a presentar-vos a la presidència del TSJC?
—Sabem que hi ha dos blocs al CGPJ que hauran d’arribar a un acord i segurament es repartiran les places. Una candidata és de Jutges per la Democràcia, una altra de l’APM i el tercer sóc jo, d’Àgora Judicial. Em presento per mirar de trencar una mica això. Vull presentar els meus mèrits i vull que, com a mínim, algú m’argumenti si una altra candidata tenia més mèrits o si està justificat que un càrrec tan important es doni a un candidat que té pitjor excel·lència jurisdiccional que un altre. I vull parlar de problemes dels quals segurament ningú no parlarà.

—Com el català a la justícia?
—Sí, és extremadament preocupant. La infrautilització del català a la justícia és crònic de fa molts anys. I ara fins i tot s’ha accentuat. I jo voldria cercar mecanismes raonables per a potenciar-ne l’ús, sobretot l’oral. No pot ser que hi hagi casos com un de recent a l’Audiència de Barcelona, en què tots els testimonis, les parts, els altres advocats, van haver de passar el castellà perquè hi havia una part que tenia un advocat de Madrid que no entenia el català. És una situació amb què jo em trobo constantment.

—Què caldria fer?
—Jo faig les vistes en català. Si m’hi trobo, tot i que hi hauria arguments per a sostenir que ni tan sols jo com a jutge estaria obligat a passar el castellà, hi ha una sentència del Tribunal Constitucional que m’hi obliga. Però els ciutadans que vénen a declarar com a testimonis, com a part, com a pèrits, no hi estan, d’obligats. I si jo he hagut de passar al castellà, els explico, un per un, que hi ha aquesta situació, que ells poden decidir l’idioma en què vulguin declarar, que jo cercaré la solució que calgui: ja sigui fer una interpretació amb algú que hi hagi a la sala, o cercar-lo fora, o suspendre la vista. Però no pot ser que es trepitgin els drets lingüístics dels ciutadans que van a la vista pel simple fet que un advocat o una de les parts no entén el català.

—Què proposeu per evitar-ho?
—Que en una sala a prop de les sales de vistes on es fan els judicis hi hagi un grup prou nombrós d’intèrprets que estiguin permanentment disponibles i a mig minut o un minut de distància caminant per acudir a la vista i, si cal, fer la traducció.

—Us diran que té un cost elevat.
—Sí, però les coses tenen un cost i es podria articular fent que fos el mateix grup d’intèrprets que fa les traduccions de les resolucions judicials; que aquest grup fos el mateix que estigués disponible i, en cas necessari, que vingués a les vistes a fer la traducció.

—I si calguessin més diners, més recursos, qui els hauria de posar?
—Principalment, la Conselleria de Justícia. Però, vaja, em costa d’imaginar una despesa més justificada que crear un mecanisme per a evitar que el ciutadà de Catalunya que vol declarar en català no es vegi obligat constantment a passar al castellà.

—Potser no som prou conscients del dret d’expressar-nos en català a la justícia?
—De vegades notes que sobta de començar una vista en català. Almenys, és la sensació que tinc jo. Doncs sí, aquí hi hauria una tasca d’informació a fer, també. La gent ha de saber que, si va a una vista i el jutge se li adreça en castellà, no vol dir que hagi de continuar en castellà. Si vol declarar en català, ha de poder-ho fer. I si li expliquen que hi ha un problema, que hi ha un advocat de fora, amb tota la tranquil·litat del món pot dir que no, que vol exercir el seu dret lingüístic i parlar en català i que se cerqui una solució. I si al final s’ha de suspendre la vista, que se suspengui. Si la tutela i la protecció dels drets lingüístics obliga a suspendre la vista, s’ha de suspendre.

—Quina valoració feu de la presidència del jutge Barrientos?
—He de dir que, des de la perspectiva organitzativa, la presidència ha estat molt positiva i rigorosa. Però d’una perspectiva més jurisdiccional és més discutible, i aquests últims anys hem vist molts casos en què no s’ha aplicat degudament el deure d’abstenció, i la manca d’imparcialitat ha dinamitat molt dels judicis vinculats al procés.

—El problema de Barrientos és que encarna la figura de jutge mancat d’imparcialitat.
—Aquest és el gran problema. I ho hem vist en altres casos: el cas més flagrant, el més objectivament indiscutible, que hem vist aquests anys és el de les euroordres: se n’han emès moltes, se n’ha canviat l’objecte en cada moment en funció de l’interès d’augmentar les possibilitats de treure’n partit.

—Això ho va fer el Suprem. Llarena va arribar a decidir qui podia ser president de la Generalitat.
—Les anomalies jurídiques que s’han produït des del 2010 són tantes i tan greus que es fa difícil ordenar-les. La mare dels ous va ser quan el Tribunal Constitucional va decidir d’actuar preventivament i no permetre que un legislatiu, un parlament, actués per si mateix. Aquí és on va començar a créixer el monstre jurídic que després ha adquirit unes proporcions descomunals.

—Hi va haver una conxorxa amb el poder polític, que va delegar als tribunals la resolució del conflicte.
—Però hi ha un matís molt important. Una cosa és que el poder polític decidís de delegar un problema polític als tribunals; d’acord, no era el més adequat. Però el poder judicial, quan rep aquesta delegació, no està obligat en absolut a resoldre el problema de la integritat territorial d’Espanya. Havia d’encarar els casos de manera asèptica i, si de l’aplicació de les lleis que hi eren aplicables en derivaven només tres delictes de desobediència i res més –que fins i tot això seria dubtós–, doncs hauria d’haver actuat així. Són coses diferents.

—Però evidencien la contaminació política del poder judicial.
—Com que el poder judicial va actuar aparentment segons com interessava al poder polític, podem pensar que hi ha una conxorxa, una contaminació, uns determinats jutges que actuen segons allò que desitgen uns certs polítics. És aparentment raonable pensar-ho. Però jo sostinc el contrari,  paradoxalment: crec que és un excés d’independència.

—Excés d’independència?
—M’explico. Jo crec que el poder judicial té una agenda pròpia, uns determinats tribunals. Hi ha una agenda pròpia que no necessàriament deriva d’allò que els han demanat uns determinats polítics, sinó que el poder judicial s’ha convençut que la seva funció és preservar a tot preu la integritat territorial d’Espanya, aniquilar o reduir a la mínima expressió tots aquells moviments socials i polítics que anaven en la línia de desintegrar Espanya. Hi ha una agenda pròpia que no depèn dels partits polítics.

—Van per lliure?
—Encara que es tallessin els vincles amb el poder polític, el poder judicial continuaria tenint aquesta agenda de pròpia. La majoria ideològica del poder judicial és la que és.

—Què ho fa?
—Hi ha diversos factors. Primer, unes bases judicials d’uns extractes ideològics més aviat conservadors, una mica retrògrads. I, després, que molts jutges s’han pensat aquests últims anys que, com que això que passava a Catalunya era tan greu, ho havien de solucionar i d’aturar. Aquest és el gran error. S’han pensat que eren els defensors de la integritat territorial d’Espanya. Cada vegada es traslladen al poder judicial més qüestions socials, polítiques, que no haurien de ser resoltes judicialment, i és un fenomen que no és exclusiu d’Espanya. Avui en dia, el jutge revolucionari serà el qui decideixi no entrar en les matèries, no entrar-hi, o resoldre-les, però no fer allò que li demanen.

—La figura extrema d’això és el jutge Joaquín Aguirre? Com pot ser que un jutge com ell hagi fet això durant tants anys?
—Els qui han fet les coses més grosses aquests últims anys relacionades amb el procés han estat el Tribunal Suprem, el jutge Aguirre (que ha portat el cas Vólkhov, la trama russa) i el jutjat de l’Audiència Nacional amb el terrorisme. I ara us faig jo una pregunta: què tenen en comú aquests tres tribunals o jutjats?

—Són els tres que han abanderat el boicot a l’amnistia.
—Però què pot explicar que s’hagin atrevit a anar tan lluny? Em sembla que és clau.

—Ningú no els ho impedia.
—I per què no?

—Una tesi: el jutge Aguirre els ha anat molt bé al Suprem i a l’Audiència perquè els ha permès de presentar un jutge foll que esquiva la llei i fa coses delirants per dir que ells sí que ho fan bé.
—Hi estic d’acord en part: una mena d’emblanquiment de les anomalies jurídiques. Però és important de tenir present per què el Suprem s’ha atrevit a fer això. Perquè els magistrats del Suprem es jutgen ells mateixos. Per molt grossa que la faci un jutge, si algú s’hi querella, ho resoldran els seus companys de passadís. Però què tenien en comú els jutges de Vólkhov i del terrorisme a l’Audiència Nacional? Que eren a punt de jubilar-se.

—Aguirre l’ha feta molt grossa.
—No havia vist mai una resolució tan dura contra un jutge. Això d’anar creant peces quan el teu tribunal superior et diu “arxiva-ho” i que no ho compleixis, això és, com diu l’Audiència de Barcelona, un frau de llei. Però aquesta causa ha estat en tràmit durant molts anys i ha complert una funció també molt determinada: mantenir una sèrie d’investigats subjectes a una causa penal, amb el temor que això implica, prospectiva, per poder anar investigant de manera indefinida, genèrica… El fet que ara s’arxivi no impedeix que ja hagi complert aquesta funció.

—L’objectiu és el procediment en si mateix.
—I anar fent, fins on arribi. De vegades, hi ha notícies, com la de l’arxivament d’aquesta causa, que es viuen com una gran victòria, entre cometes, i evidentment per als lletrats de les parts ho és; però de la perspectiva més general, no, la victòria és del jutge d’instrucció.

—Perquè ha condicionat la vida de tota aquesta gent.
—I més enllà d’aquesta gent, perquè és l’amenaça. Allò important en el fons no és tant arribar a condemnar algú com el fet que hi hagi una investigació penal, i és essencial el tràmit inicial de la valoració dels indicis. Per exemple, les causes que van contra el rei emèrit ja veus que porten indicis, però s’arxiven de pla. Es fa una avaluació molt exigent dels indicis.

—En les querelles contra el procés, tot al contrari.
—Aquí abaixem el llistó de quants indicis necessitem per a obrir una causa. I, compte, perquè si s’abaixa el llistó, s’obre la causa i es fa prospectiva, com ha passat en molts casos, aquí ja pot entrar-hi tot.

—Un grup de persones a qui s’aplica la llei de manera diferent.
—Aquest canvi de criteris, és important de relacionar-lo amb el GOI que va crear el TJUE i que és un cas claríssim aplicable a Catalunya. Però per a poder justificar que existeix aquest GOI català, s’hauria de fer una recopilació de totes aquestes anomalies jurídiques que han passat i posar de manifest que sempre van en el mateix sentit. S’hi hauria de treballar jurídicament pels casos futurs, que n’hi haurà. Hi haurà casos, per exemple, en el cas del català que és al TSJC, en què jo crec que s’haurà d’acabar utilitzant el GOI. No es fa aquesta feina, i hauria de ser un tema quasi prioritari.

—Molta gent es demana per què no s’actua contra el jutge Aguirre.
—Hi ha una querella presentada per la defensa de Gonzalo Boye, pendent de ser admesa a tràmit des de fa mesos. Serà essencial veure si s’incoa, o no, la causa contra el jutge instructor per prevaricació. Perquè difícilment hi pot haver un cas més clar en què, com a mínim, hi hagi indicis per a començar la causa.

—I què penseu que passarà?
—Tinc la sensació que es tramitarà la causa per prevaricació, i després ja es veurà com acaba. Ara bé, si s’inadmetés, seria la prova definitiva –si és que feia falta– que no s’actua amb imparcialitat en el conjunt de causes judicials.

—En la darrera entrevista que us vam fer, vau fer uns pronòstics sobre la llei d’amnistia, i s’han complert tots…
—Sí, quatre de cinc. De moment. El primer era aplicar l’amnistia, que és el que normalment passa amb una llei, i aquí en alguns casos ha passat; però, paradoxalment, sobretot amb policies. Després, en alguns casos, s’ha suspès la decisió i s’ha plantejat una qüestió davant del Tribunal Constitucional. En uns altres casos, també s’ha suspès, però s’ha plantejat la qüestió davant el TJUE. El quart supòsit és el del Suprem, que ha decidit d’inaplicar l’amnistia perquè entén que no és aplicable la malversació.

—I queda la cinquena hipòtesi.
—Tot apunta que el Tribunal Constitucional dirà que la interpretació del Suprem és incorrecta, que vulnera el principi de legalitat i que s’ha de refer. Però el Suprem farà allò que el Constitucional li diu que ha de fer? El Suprem tindrà tres opcions: una, que digui “d’acord, va, els tinc per amnistiats”. Jo crec que ningú amb dos dits de front pensa que farà això. La segona opció és que digui “molt bé, però jo encara tinc dubtes de si aquesta llei pot tenir algun problema amb la normativa europea i plantejo ara la qüestió davant del TJUE”. Així guanyaria temps.

—I aquí entraria la cinquena hipòtesi…
—Que és la més extrema de totes. Tampoc vull entrar en gaires detalls per no donar idees malèvoles a ningú. Però, com que el Suprem sap que, si Europa li diu que la llei és correcta, no li quedarà cap més opció que aplicar-la, jo no descartaria que el Suprem decidís d’inaplicar directament la llei sense ni tan sols anar al TJUE.

—Una bajanada.
—Una absoluta bajanada. La hipòtesi seria que el Suprem digués que la contradicció entre la llei d’amnistia i la norma europea és tan clara i tan flagrant que ni tan sols cal fer la pregunta. Per què? Perquè hi ha alguna jurisprudència del Tribunal Europeu segons la qual, si és molt evident la contradicció, la incompatibilitat entre la llei interna i la norma europea, pots inaplicar-la directament sense fer la pregunta. I aquest és el cinquè escenari, el més extrem, i no descarto que passi.

—I s’hi poden atrevir perquè, al final, es jutgen ells mateixos?
—El jutge sap que, si li presenten una querella per prevaricació, el jutjarà el mateix tribunal on treballa cada dia.

—I la reputació internacional tant els fa?
—Jo diria que sí. És que les causes que arriben a l’estranger i les resolucions dels tribunals estrangers arriben passats molts anys dels fets. Els altres tribunals poden pensar “però què fan, aquests tribunals espanyols”, però el sol fet del pas del temps ja ho dilueix una mica. I potser es pensen que ho fan bé i que són els tribunals estrangers els que s’equivoquen i que no veuen que atemptar contra la integritat territorial d’un estat com Espanya, històric, que va ser un imperi, s’ha d’acotar i aturar per totes les vies, legals o il·legals. No ho sé.