Guillem Soler: “Es fan coses estranyes i no podem descartar cap escenari”

La llei d’amnistia ha començat a fer les primeres passes després d’haver estat aprovada al congrés espanyol. En pocs dies, el Tribunal Suprem, l’Audiència espanyola, el Tribunal de Comptes i més tribunals n’han fet pronunciaments, tot i que alguns de molt dubtosos. Per entendre la situació parlem amb el magistrat Guillem Soler, membre d’Àgora Judicial, l’associació de jutges catalans que fa uns quants dies va emetre un comunicat molt dur en defensa de l’amnistia i denunciant els excessos judicials.

—Què us va portar a fer el comunicat sobre l’amnistia?
—A Àgora Judicial, d’ençà que van començar les primeres investigacions pel procés, n’hem fet un seguiment i hem detectat força anomalies jurídiques i interpretacions estranyes i forçades. Amb aquesta perspectiva històrica, tenim la impressió que, amb l’entrada en vigor de l’amnistia, segurament tornarà a passar. Vam considerar que era un bon moment per a emetre el comunicat i fer la reflexió, ara que s’ha aprovat l’amnistia i el que toca és aplicar-la.

—N’espereu cap mena de resposta?
—El punt més important era expressar la nostra opinió. Sincerament, en aquesta vida s’ha de ser realista i no crec que tinguem gaire influència en els òrgans que han de prendre les decisions.

—El comunicat és dur i feu servir expressions com ara “insult radical” i “anomalia greu”. Teniu la sensació que hi podria haver una situació en què no s’apliqués la llei.
—En qualsevol altre país europeu, com ara Alemanya i Bèlgica, seria impensable un escenari en què s’aprova una llei i no s’aplica. Però disposem d’una perspectiva històrica i hi ha un seguit d’indicis que apunten cap aquí. De fet, abans de l’entrada en vigor de la llei, fins i tot quan encara no era ni un text articulat, ja hi va haver posicionaments i manifestacions de jutges, fins i tot amb toga al carrer, contra la llei. És un escenari impensable en condicions de normalitat, però a Espanya, tot el que fa referència al procés, no ho podem qualificar de situació de normalitat i podem esperar certs escenaris estranys. Ara, no és una qüestió binària, hi ha escenaris múltiples.

—Com ara?
—Sintèticament, hi ha cinc escenaris possibles. El primer és l’aplicació directa de la llei. És el que es donaria en qualsevol país democràtic homologable en què regeixi amb normalitat el principi de legalitat. La llei és molt clara, amb una interpretació escèptica, diu que totes les causes que es tramiten vinculades amb el procés, per entendre-ho en un sentit ampli, s’han d’amnistiar. Amb independència del moment processal, s’han d’arxivar o cancel·lar les penes.

—Sembla que no serà el més probable.
—El segon escenari i el tercer són els més probables: no aplicar immediatament la llei i que els tribunals plantegin qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC) o qüestions pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Cal dir que són instruments legítims i que es fan servir amb freqüència.

—Tenen una altra cara?
—Tal com deia, des del començament s’ha observat una animadversió de la majoria del poder judicial. Ara, com que és una llei, els jutges estan obligats a aplicar-la, si no ho fan, poden incórrer en un delicte de prevaricació judicial. Llavors, el que fan o faran, segurament, és buscar els pocs recursos o alternatives que hi hagi per almenys ajornar-ne l’aplicació. I els mecanismes més clars són les qüestions pre-judicials.

—Quin és el quart escenari?
—El quart és més radical. És la possibilitat que algun tribunal digui que vol aplicar la llei, però interpreta els fets de tal manera que considera que no entren dins l’amnistia. Per tant, no arxiva el cas i el continua investigant. Això requereix una interpretació molt i molt forçada perquè són molt pocs els delictes que no entren dins l’amnistia. Per exemple, només s’exclou el terrorisme en supòsits molt concrets, com ara la vulneració greu dels drets humans. És evident que no és el cas, però hi podria haver un tribunal que entengués que encaixa amb els fets del Tsunami a l’aeroport o la AP-7.

—I l’alternativa final?
—És la més radical i no es comenta gaire. És que el jutge consideri que l’amnistia és tan flagrantment contrària a la normativa europea que no l’aplica, sense ni tan sols plantejar una qüestió pre-judicial al TJUE. Aquesta és una eventualitat que el tribunal ha admès, però solament quan la norma d’un estat membre és claríssimament i flagrantment contrària a una norma europea. En aquests casos se’n permet la no-aplicació. Aquesta eventualitat sembla impensable. L’amnistia no sembla contrària a cap norma europea, però en cap cas és flagrantment contrària a una norma europea. Ara, la situació no és normal, és excepcional. Es fan coses estranyes i no podem descartar cap escenari.

—Què pot fer un afectat per la llei si no li apliquen l’amnistia?
—La llei preveu que es puguin presentar recursos a instàncies superiors o la sala especial, segons cada cas. Una vegada esgotada aquesta via, si no els han aplicat la llei, el següent pas és recórrer al Tribunal Constitucional i després a les instàncies internacionals.

—No hi ha més sortides?
—L’última via, evidentment, és que si una part considera que la llei era clarament aplicable i no s’ha aplicat, pot presentar una querella per prevaricació contra els jutges que ho han resolt. El delicte de prevaricació judicial existeix, tot i que s’aplica molt poc perquè hi ha un cert corporativisme. En l’àmbit del procés s’han dictat resolucions una mica estranyes, amb unes interpretacions forçades… Sempre que s’ha explorat la via de la prevaricació judicial, s’ha tallat molt de pressa. En el cas de la llei d’amnistia, que és clarament aplicable, si cal, s’hi podria continuar.

—Ens trobem en una fase molt incipient, la llei va ser aprovada fa quatre dies i els tribunals encara es comencen a moure. Ara, Pablo Llarena ja ha notificat que no aixecava les ordres de detenció contra Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira.
—D’ençà de l’entrada en vigor de l’amnistia, els trasllats que s’han fet han estat en general normals. Però el cas del Suprem és el primer exemple d’interpretació dubtosa perquè la llei preveu que s’aixecaran de manera immediata les mesures cautelars, com ara les ordres de detenció. El que ha fet és interpretar que primer s’ha de decidir si s’aplica l’amnistia o no, però això és una interpretació forçada, heterogènia, per poder evitar el primer efecte que pretén la llei, el legislador, que és que s’aixequin immediatament les mesures cautelars. Algú podria dir que el tribunal pot tenir dubtes si la causa entra dins l’amnistia, però crec que no n’hi ha cap.

—Llarena també assenyala la malversació com un possible taló d’Aquil·les de l’amnistia.
—Això és flagrant. La malversació requereix ànim de lucre, és a dir, beneficiar-se personalment dels diners públics. Posar-se’ls a la butxaca. Abans de l’amnistia, el Suprem ja va fer una interpretació forçada i tendenciosa perquè va aplicar un sentit ampli a l’ànim de lucre, treure profit de l’ús dels recursos públics. Ara, amb l’amnistia, la situació es complica més perquè la llei només exclou els casos de malversació amb enriquiment personal patrimonial. No hi ha cap mena de dubte que t’has d’haver quedat els diners per quedar-ne fora, no n’hi ha prou amb fer-ne un ús inadequat. Per tant, s’ha d’arxivar la causa. Ara hem de veure si el Suprem manté la interpretació forçada, tal com demanen els informes d’alguns fiscals, o no. En una situació de normalitat això és insostenible. Aquesta interpretació va contra la literalitat de la llei i del sentit comú.

—En un cas hipotètic, en les circumstàncies actuals, si Carles Puigdemont travessa la frontera, què li pot passar?
—No sé el futur. Si tingués aquesta capacitat, segurament em dedicaria a unes altres coses. Llavors, podem especular que respecte de la instrucció del Suprem en la causa contra procés, la causa mare, podem dir, el jutge ha acordat que les mesures cautelars continuen en vigor i n’ha informat els cossos i forces de seguretat. En principi, si trepitja territori espanyol, pot ser detingut. Una cosa és la detenció i una altra és passar a disposició judicial, és a dir, si s’acorda una mesura de presó o no. Ara per ara, l’ordre de detenció continua vigent encara que va en contra del tenor de la llei.

—Tenint en compte això, Puigdemont podria presentar un habeas corpus en considerar que ha estat detingut de manera il·legal. Què podria passar?
—En cas d’habeas corpus, hi ha l’obligació de posar-lo immediatament a disposició del jutge que porta el cas perquè analitzi la legalitat o il·legalitat de la detenció. En aquest cas, hi hauria la paradoxa que ho hauria de resoldre, tot i que amb el Tribunal Suprem no sé quin sistema de guàrdies tenen, el mateix jutge instructor. És a dir, hauria de decidir sobre la legalitat de la detenció el mateix jutge que ha decidit de no aixecar les mesures cautelars.

—Tornem a l’escenari de les pre-judicials. Tenen recorregut?
—El primer que s’ha d’explicar és que les pre-judicials no suspenen la llei, en absolut, només el procediment en concret. Dit això, el recorregut dependrà de molts factors, en primer lloc, si es presenten al Tribunal Constitucional o al TJUE. Aquest últim suposo que serà el més probable. També dependrà molt de quins arguments que es facin servir. Ara no ho sabem del cert, però ho podem intuir. Personalment, centrant-me en les pre-judicials europees, els hi veig poc recorregut.

—Ho podeu desenvolupar?
—Podem desgranar uns quants dubtes o arguments. El primer és si la llei va contra el principi de separació de poders. És bastant senzill de resoldre. El problema hauria estat si l’amnistia hagués especificat quins fets concrets han d’estar-hi inclosos, identificant-ne lloc, dia, hora i autors. Aquest nivell de detall sí que seria problemàtic, però el legislador els ha fixat de manera abstracta i ha dit quins delictes hi entraven i quins no. Després és el poder judicial qui ho ha de concretar sobre el terreny, és a dir, sobre els fets concrets.

—Quin més?
—El segon és la vulneració del principi d’igualtat davant la llei, que, novament, no té gens de recorregut. Aquí la clau és que l’amnistia ha d’estar justificada per una situació excepcional, en un context polític social determinat, que hagi generat una problemàtica molt tensada i el legislador decideix d’actuar-hi. Si es delimita adequadament aquesta situació, tant en el temps com conceptualment, no hi ha problemes d’igualtat. És precisament aquesta excepcionalitat que fa que totes les persones afectades per la situació siguin amnistiades. En aquest cas, polítics, responsables de la societat civil de Catalunya, però també els policies de l’1-O.

—N’hi ha més?
—Els altres arguments són realment molt forçats. És a dir, analitzar en quina mesura l’amnistia dels delictes de malversació va contra els interessos financers de la Unió Europea és tan forçat que no ho desenvolupo. És impossible o pràcticament impossible que el TJUE ho apreciï. Un altre que poden utilitzar és si l’amnistia va contra la normativa europea contra el terrorisme. Aquí torna a semblar que hi ha poc recorregut. Per què? Perquè a la llei ja exclou expressament un seguit de supòsits de terrorisme greu amb vulneració de drets fonamentals. I ho fa en consonància amb la normativa internacional. Per tant, a priori, no sembla que hi hagi entrebancs.

—No n’hi ha cap de viable?
—Potser preguntar si els fets i els delictes inclosos en l’amnistia són massa indefinits en el temps, conceptualment, de manera que genera inseguretat jurídica. Això també és probable que es plantegi en les pre-judicials. Aquí és més una qüestió interpretativa i no m’atreviria a dir que no té cap fonament, però si llegim la llei d’amnistia és bastant clara. No tinc la impressió que generi aquesta indefinició, aquesta inseguretat jurídica, en la manera concreta com preveu què hi és inclòs i què no. A priori, no sembla que tinguin gaire base.

—Quins són els terminis per a resoldre les pre-judicials?
—Hi ha molts procediments oberts i s’han d’analitzar de manera individualitzada. En alguns hi pot haver detinguts, en unes altres mesures, cautelars en vigor, i en uns altres, la causa ja pot estar resolta, però hi ha una pena d’inhabilitació amb repercussió en els drets polítics. Segons quins drets són danyats, es pot donar un tràmit preferent a algunes causes. És difícil de dir, però en cap cas serà ràpid. És a dir, el Tribunal Constitucional, si se li planteja alguna qüestió, potser anirà més de pressa, però el TJUE, per més de pressa que vagi, un any no ens el treu gairebé ningú. I aquí hi ha una altra cosa.

—Digueu.
—Els procediments resten suspesos i, per tant, no es poden fer més actuacions. Però tornem a l’excepcionalitat… Haurem d’esperar que no es comencin a fer interpretacions estranyes, que no es comencin a obrir peces especials al procediment i es digui que resten al marge de la suspensió per la qüestió pre-judicial. Especulo. Això seria una cosa impensable, contrària al principi de legalitat, però insisteixo, no es pot descartar res.

—En el seu moment, Manuel Marchena va presentar unes pre-judicials sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat, però no va aturar pas la sentència de l’1-O tot esperant el pronunciament del TJUE.
—Aquest és un molt bon exemple de com es juga estratègicament, cosa totalment aliena al poder judicial, amb els temps. És a dir, obro una peça, plantejo una qüestió pre-judicial, faig la pregunta, m’estalvio el problema de l’amnistia, però això no m’impedeix de continuar i dictar sentència. La sentència del TJUE pot dir que s’han vulnerat drets fonamentals, però ja s’ha jugat estratègicament amb els temps. Aquesta manipulació per a aconseguir objectius aliens d’allò que es desprèn escèpticament de la llei ja ha passat i es pot repetir.

—El Tribunal de Comptes espanyol ha decidit de demanar a les parts si cal presentar pre-judicials al TJUE.
—Aquí tenim una segona resolució estranya. És molt dubtós que el Tribunal de Comptes pugui plantejar una qüestió pre-judicial. La jurisprudència del TJUE ha anat identificant quins òrgans poden plantejar aquestes qüestions per evitar una situació de col·lapse. El Tribunal de Comptes, tot i anomenar-se tribunal, no reuneix les característiques d’un tribunal en termes de ser compost per jutges i ser realment independent. Per tant, és molt dubtós que ho pugui fer.

—Què n’opineu, de la resolució?
—És una altra interpretació innovadora, per dir-ho d’alguna manera. Si la presenta, haurem de veure si s’admet a tràmit o no. A mi, a vegades, m’interessa analitzar-ho des d’una altra perspectiva. Entre les possibilitats interpretatives sempre s’opta per aquella que té l’efecte estratègic de perjudicar els investigats, o, si més no, en aquest cas, de demorar l’aplicació de la llei d’amnistia, que clarament els beneficia. No falla. És una regla d’or. La interpretació sempre va en perjudici de la mateixa part. Això és una anomalia molt greu en termes de principi de legalitat.