Si sou dels qui aneu habitualment al teatre, segur que us sona el nom de Guillem Balart. L’actor de Moià, de poc més de trenta anys, ha estat present a moltes de les grans obres de teatre d’aquestes últimes temporades. Quan tenia tan sols vint-i-vuit anys ja va protagonitzar la versió de Hamlet d’Oriol Broggi, després Julio Manrique el va fitxar per a Jerusalem al Teatre Romea i, més endavant, el va voler per a protagonitzar Carrer Robadors, interpretació amb què va guanyar el premi de la Crítica a millor actor revelació 2021; l’any passat va intervenir en El dia del Watusi del Teatre Lliure amb una interpretació magistral. També ha estat sota la batuta de Juan Carlos Martel, Josep Maria Mestres i Josep Maria Pou, per exemple. Ara, el podem veure fent d’Eitan a Tots ocells al Teatre de la Biblioteca. Una obra de Wajdi Mouawad que tracta sobre la guerra entre Israel i Palestina a partir de la història d’una família trencada sota el silenci i la mentida que cerca els seus orígens. Aquesta és la tercera obra de Mouawad que fa Balart dirigit per Broggi. També va aparèixer a Litoral i Assedegats. A final de curs el podrem veure al TNC a La tercera fuga, de Victoria Szpunberg, on compartirà escenari amb Clara Segura.

—Actualment us podem veure protagonitzant Tots ocells. Com us prepareu per a un paper com aquest d’un tema tan vigent, delicat, i amb una opinió pública tan polaritzada?
—S’hi barregen temes diferents: per una banda, hi ha la part personal de com jo, com a Guillem, visc el conflicte. L’altra és com jo, com a actor, em poso en un escenari i explico una història escrita i en què, d’alguna manera hi ha uns personatges, hi ha una ficció, hi ha una història, hi ha una metàfora que va més enllà de l’àmbit personal.

—I com ho viviu, en aquests dos àmbits?
—Com a persona, quan es diu “guerra entre Israel i Palestina”… Jo crec que és un genocidi d’Israel a Palestina. No és una guerra. I el que penso és que, com a ciutadà del segle XXI, observar això cada dia em genera molt dolor i una mena d’impotència bestial, perquè és televisada, hi ha vídeos. Quan nosaltres assajàvem havíem de separar-nos una mica de tot aquest conflicte perquè en el fons l’obra crec que planteja una mena d’utòpica reconciliació entre éssers humans d’una família que està trencada perquè no s’han dit la veritat. I la realitat és que són dos territoris però un massacra l’altre. Aquesta obra és un cant per a intentar veure l’altre com un igual i no com un enemic.

—Com a públic, hi ha moments en què empatitzes amb tots dos bàndols.
—La força de Wajdi Mouawad –que a parer meu és dels millors autors contemporanis vius–, és la capacitat que té de tramar històries d’un punt de vista purament dramatúrgic, de thriller, de salts el·líptics en el temps, etc. Et fa salts temporals tota l’estona. Com a dramaturg és un deu. A part, en l’àmbit humà –perquè al final el teatre és això–, et sap fer entendre les ferides, els dolors i la capacitat d’un ésser humà de destruir-ho tot, i d’estimar-ho tot, i de ser creatiu, i de ser destructor. Tots ocells té la capacitat de fer comprendre totes les molècules i que, al final, tu treguis la conclusió que vulguis. Però no hi ha una resposta. No et diu “aquest és el bo, aquest és el dolent”, ni això és la solució de res. I crec que és la potència que té aquest autor.

—Creieu que ajuda a entendre una mica més el conflicte?
—Crec que és impossible entendre com és que encara passa això. Tinc la sensació que surts de l’obra amb dolor, perquè precisament no et dóna cap resposta. Bàsicament, l’obra diu que no hi ha consol possible fins que no hi hagi alguna mena de comitè internacional que pugui aturar-ho. És que és molt difícil arribar a la reconciliació. Per tant, Wajdi Mouawad et diu que no tan sols hi ha aquest tros de terra i aquesta gent, sinó que o bé s’hi posa fi, o bé no ens consolarem com a espècie humana.

—El nom de Guillem Balart va començar a sonar amb força el 2021 amb Carrer Robadors, presentada al Festival Grec. Us va fer guanyar el premi a millor actor revelació dels premis de la Crítica 2021, però hi va haver gent que criticava que el protagonista de la història, que és un noi marroquí, l’interpretés un actor que no ho era. Com vau viure aquella polèmica?
—Són fronts diferents. Per una banda, que a mi em truqués en Julio Manrique per protagonitzar una peça al Teatre Grec de Barcelona, amb tot el que significava, em feia molta il·lusió. És veritat que hi va haver la part aquesta de si jo, que no sóc d’origen marroquí, podia interpretar un personatge que sí que ho era. Em va fer dubtar molt, perquè era conscient del que podia implicar.

—Què?
—Jo crec que, quan fem teatre o qualsevol art, hem de ser conscients del que generem en els altres. Seria una mica naïf pensar que no hauria generat alguna cosa. Em va passar una cosa molt estranya: quan jo ja havia dit que sí a en Julio i quan es va continuar conformant l’equip amb el Moha [Amazian] i més personatges que sí que eren d’origen marroquí i vam començar a assajar, molts de l’equip defensaven que aquell paper jo el podia fer per les condicions que tenia. Creien que podia defensar aquell paper amb l’honestedat, sinceritat i força que necessitava. El que importava era que aquesta història pogués arribar i que aquesta obra es pogués fer amb tota la força i amb tota la interpretació que necessitava aquest personatge, que en Julio va creure que jo el podia defensar. De fet, és un dels personatges que m’emporto més, i amb el que he après més.

—…
—A vegades crec que dins la cultura del teatre català s’actua amb una mica de condescendència. En aquest cas, no es va preguntar res als actors que eren d’origen marroquí. No els van demanar, per exemple, com ho veien, sinó que ja van començar a dir: “Guillem Balart, un noi originari de Vic, fent d’un noi de Tànger.” Ho puc entendre. Sempre diré que si vaig afectar algú o si realment algú era més bo per a aquest paper, doncs em disculpo, però jo estic molt convençut del que vaig fer. Va ser un procés preciós i crec que vaig aprendre’n molt. D’aquesta polèmica, n’extrec que el que passa no és que jo fes un personatge d’origen marroquí, sinó que la gent que és d’origen marroquí pugui fer un personatge que no sigui marroquí. D’alguna manera ja comença a passar; els orígens no han de tenir importància. Al final és la identitat que tu generes en un personatge a l’escenari, és igual d’on vinguis i com siguis. En Moha és tan català com jo. En el fons, som actors que volem explicar aquesta història.

—Parleu de condescendència. S’ha perdut el gaudi de l’art per l’art? Fins a quin punt n’ha fet un gra massa la moralitat?
—Absolutament. Jo crec que ha calgut que es destapés una olla de pressió de coses que no s’havien resolt bé. Per una banda, està molt bé que hagin sortit els abusos, les relacions d’abusos de poder, quantitat de coses desiguals dins el sector, els taps generacionals, etc. Actors grans que no deixen que gent jove del planter pugui ser a les sales de teatre. Segons quins comentaris de gent professional dient: “No, és que no hi cabem tots.” No vull dir noms, però crec que calia que es destapés. Replantegem-nos com està tot. Hi ha molts col·lectius que necessiten tenir una veu i no els la donen perquè la cultura a vegades és molt elitista. A vegades, no: és elitista. Necessitàvem trencar murs, però és veritat que en tota aquesta trencadissa també hi ha danys col·laterals. I tinc una mica la sensació que s’ha d’anar molt amb compte amb segons quines opinions, amb segons què poses sobre l’escenari i com ho poses, perquè pot haver-hi una certa censura o un cert conflicte. Ara, per una altra banda, penso que si hi ha conflicte també està bé: això vol dir que sacseja. Per mi la força més pura que té el teatre és la comunió: ajuntar en un lloc gent de creences, edats i classes socials diferents i que reflexionin. Si genera contrincants… Això ja és una mica on estem socialment, perquè Twitter, Instagram, tot és a un cop de clic i de seguida salten les alarmes. Amb no res ja rebenta tot.

—Per això no teniu xarxes socials?
—En part és per això. Tinc la sensació que estem tan ultraestimulats! Vaig tenir xarxes un temps, Facebook. D’Instagram no me’n vaig arribar a fer mai, però ja vaig veure una mica per on anava. Vaig intuir que no volia ocupar gaire temps amb això, perquè em conec i sóc una persona addictiva a les coses que generen aquesta mena de dopamina ràpida, que se t’activa el cervell, reps una notificació i comences a navegar com si s’acabés el món. Vaig dir: “Freno”, perquè m’interessa observar el món des d’un lloc més analògic, no tan disparat. A mi em genera una mica d’ansietat, tanta xarxa. Per això me n’he desvinculat.

—Això us afecta a l’hora de trobar feina?
—Tinc la sensació que el món de l’audiovisual sí que depèn una mica més dels seguidors, però el teatre no. Jo vull continuar defensant la meva posició en això i que em valorin per la meva feina, no perquè expliqui la meva vida en una xarxa social.

—D’ençà que us dediqueu al teatre que heu treballat amb obres molt aclamades per la crítica. No heu parat mai, i sempre heu treballat amb grans directors. Com es paeix això?
—Per una banda, em sento molt afortunat; per una altra, tinc la sensació que m’he fet molt de pressa, saps? Professionalment, primer hi ha una infància, hi ha una adolescència, hi ha… Tinc la sensació que m’he fet vell de cop, perquè ha estat tot molt fort, amb propostes que m’han posat bastant a la corda fluixa moltes vegades. Quan vaig acabar Hamlet amb en Broggi vaig pensar: “I ara què?” Però sempre t’acabes trobant propostes que són gustoses. Tinc la sensació que, vingui el que vingui, n’acabaré aprenent coses. A vegades sí que em fa una mica de por haver començat tan fort, perquè tenim aquesta cosa de l’ànsia de voler tenir feina sempre, els actors. Em fa por que el dia de demà potser no tindré tants projectes, o que no seran tan interessants com els que he fet. Però tampoc no passa res. Hi ha molts actors que diuen: “Jo només selecciono coses molt…” Jo crec que no: una mica el que m’arriba, i després sí que miro el que m’ompli més, evidentment, però si algun dia he de fer una cosa que no té tanta importància o que no és tan forta, també ho agafaré. És important saber calibrar, perquè arriba el que arriba.

—Aquest abisme de no saber què fer, a molts ens passa quan acabem la carrera. A vós us va agafar amb Hamlet, més que no pas quan vau acabar l’Institut del Teatre?
—L’Institut del Teatre no el vaig arribar a acabar mai [riu]. Anava repetint promocions perquè havia d’assajar coses, ja tenia feina i les assignatures em quedaven una mica penjades. A l’Institut vaig estar-hi molt bé, però també tenia ganes d’apartar-me’n. A l’acadèmia crec que és important que un actor es pugui formar, però hi ha coses que estrenyen una mica. A vegades pot més la burocràcia i ser un bon estudiant que no pas pensar què vols com a artista. Tenia ganes de poder marxar de l’Institut i quan vaig començar a tenir feina vaig veure que era l’oportunitat. L’abisme et diria que és ara que em comença a venir. De dir: “Ja fa molt temps que estic en el teatre, ara cap on vaig? Què vull fer?” Fa molt temps que em plantejo fer una companyia. Amb gent de la meva generació m’agradaria molt trobar un llenguatge comú i poder decidir què vull dir jo, què vull aportar a l’escena, no haver d’estar sempre a les mans d’un director concret per fer un paper. No ho sé… Ara estic en un punt de replantejar-me cap on vull portar tot aquest àmbit teatral.

—Fins ara, sempre heu prioritzat el teatre a l’audiovisual?
—És curiós. L’audiovisual fa bastant temps que em crida molt l’atenció perquè, vulguis o no, és un llenguatge molt diferent del teatral. Has de treballar d’una manera molt diferent, però alhora amb molt poquet ja ensenyes molta cosa. El dia de demà m’agradaria poder treballar més en el món audiovisual. De fet, ja pico una mica de pedra per veure si passa. Però el teatre, com que ja hi tinc un peu posat i, d’alguna manera, m’hi sento molt de gust, el sento molt meu. El teatre té alguna cosa molt humanista, acostada a la filosofia, que, més enllà d’actuar, abraça alguna cosa que em fa anar a dormir tranquil. No sé com dir-ho. El teatre té aquesta cosa que et fa pensar molt, que et fa preguntar coses. M’interessa molt això de crear companyia, i no sé si passa tant en el cine o en l’audiovisual, perquè és una mica més pim-pam: arribes, moltes vegades rodes un dia, i te’n tornes. El que em crida més l’atenció i per això vull continuar fent teatre, és que, a part d’actuar i explicar històries, es pensa. M’interessa molt que el meu lloc de treball sigui un lloc on aprenc tant.

—Heu tingut interès per l’art i la cultura d’ençà que éreu petit. Quina relació hi ha tingut, la vostra família, amb les arts escèniques?
—A casa meva no hi ha gaire relació amb el món de l’art. La meva mare ballava de petita, però no s’hi va poder dedicar per la criança. Estic convençut que hi ha molts artistes pel món, però que no s’hi han pogut dedicar professionalment per situacions econòmiques i familiars. No he estat envoltat d’una família artística, però recordo molt de petit anar a veure musicals, els Pastorets, etc. Quan era petit vaig anar a una escola a Raïmat, al col·legi Claver, una escola de Lleida, que és on vivia. Hi havia una mena d’extraescolar de teatre, i va ser on vaig tenir-hi contacte per primera vegada. Era molt petitet, però vaig fer un curset i em va agradar molt. Llavors vaig començar a tocar el saxo. D’alguna manera, tenia l’impuls de relacionar-me amb l’art, fins que vaig anar a l’Escola d’Arts de Vic. Allà vaig conèixer en Jordi Arqués, que és el mestre que em va dir que m’hi podia dedicar. A partir d’aquí, vaig anar a l’Institut del Teatre i vaig tenir la gran sort que vaig trobar-me l’Oriol Broggi en un taller. A partir d’aquí vaig començar a fer una obra amb en Broggi, després en Julio Manrique em va agafar per a Jerusalem al Romea, etc. És aquesta cosa que hi ha un punt d’atzar, un punt de sort i un punt de treballar-s’ho molt… Considero que, dins la meva generació, puc viure del teatre, que ja és molt.