Gonzalo Boye: “Quan acabin de llegir la sentència veuran la golejada”

L’efecte dòmino ja ha començat, diu Gonzalo Boye. La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) d’aquesta setmana sobre les euroordres de Llarena ha anat deixant glaçat el somriure de jutges, fiscals, polítics i periodistes espanyols que van cantar victòria sense saber ben bé què deia. “És una golejada”, diu l’advocat en aquesta entrevista, en què explica detalladament l’impacte que pot tenir tant per als exiliats com per als condemnats que esperen sentència a Estrasburg. I no tan sols això: el reconeixement del grup identificable de persones que poden veure’s en risc “és el primer pas per al reconeixement de la minoria nacional catalana”. Hi haurà retorn immediat dels exiliats? “Jo sóc el cirurgià”, respon Boye, que treu el bisturí i torna a obrir la sentència.

—El govern de Sánchez diu que enguany Carles Puigdemont serà extradit.
—Jo recordo un piulet de Pedro Sánchez del 2011 dient “quan jo sigui president del govern d’Espanya reconeixeré Palestina com a estat independent”. I no va passar.

—Propaganda.
—Entenc que els polítics tenen aquest negoci, però jo em moc en el món del dret, on les coses tenen unes vies i uns terminis. I si a nosaltres ens anés tot malament, que ja és impossible, parlaríem de ben entrat el 2024 per a un començament de resolució sobre una potencial extradició del president Puigdemont. Una extradició que no passarà.

—Expliqueu aquest calendari.
—Nosaltres tenim les demandes contra el suplicatori al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), i tenim unes cautelars concedides pel vice-president del TJUE. Quan el TGUE dicti aquesta sentència, si és a favor nostre –i nosaltres creiem que ho serà –, recuperaran la seva immunitat i no caldran les cautelars. Però si no ho fos, tindríem el dret d’anar en cassació, que trigarà entre vuit mesos i deu a resoldre’s. Mentrestant tindrien la immunitat. Arribaríem al desembre. Després, si perdéssim la cassació al TJUE, s’hauria d’anar a un procediment de lliurament a Bèlgica, amb les condicions que ha posat el TJUE aquesta setmana.

—I a tornar a començar a Bèlgica.
—Hi hauria una primera instància, que duraria uns dos mesos, i després una apel·lació que duraria entre quatre mesos i sis, si no fos que entremig hi hagués alguna qüestió prejudicial al TJUE. De manera que ja ens situaríem entre el juliol i l’agost del 2024. I contra això encara hi hauria l’opció de recurs de cassació a Bèlgica, i ens n’aniríem al desembre del 2024. Potser si a Pedro Sánchez li ho haguessin explicat amb un full d’Excel no diria aquestes coses.

—I aquesta és la pitjor hipòtesi de totes.
—Els advocats sempre tenim l’obligació de partir del cas més dolent. El cas més bo és que ens donin la raó en la demanda de la immunitat. Hi hauria l’opció que el Parlament Europeu recorregués en cassació, cosa que dubtem. Si no, la sentència seria executable i tindrien la immunitat en els vint-i-set estats membres, si no fos que Espanya volgués incomplir una sentència del TGUE.

—I si el TGUE donés la raó al Parlament Europeu amb el suplicatori, s’haurien de tornar a demanar les cautelars al TJUE per tenir la immunitat?
—Pensem que no, perquè llavors es privaria d’efecte el recurs que presentaríem en cassació. Però si s’haguessin de tornar a demanar ens les tornarien a donar.

—No hi hauria opció de perdre-les?
—Jo crec que després de la sentència de dimarts encara seria més difícil. Perquè el nostre primer punt d’al·legacions en la causa del suplicatori és que qui el demanava no era competent per a fer-ho. El TJUE ha establert en el paràgraf 100 que, efectivament, no és competent. I això ho hauria hagut de valorar el Parlament Europeu, però ho va passar per alt.

—Una bona sentència seria que tombessin el suplicatori. Però perquè fos molt bona caldria que el tribunal digués que la immunitat recuperada els protegeix també dins l’estat espanyol, contràriament a allò que diu Llarena.
—Crec que el TGUE, després de la vista del 25 de novembre passat, té ben clar que no pot deixar res a la interpretació d’Espanya.

—O sigui que es pronunciarà sobre aquesta qüestió i serà favorable als exiliats?
—Sí.

—Si fos així, podria implicar un retorn immediat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí?
—Jurídicament, sí. La decisió política del moment és d’ells. Jo aquí sóc el cirurgià, i la decisió la prendran ells quan ho considerin oportú.

—Com que Llarena va retirar el 12 de gener l’euroordre que va motivar aquest suplicatori, la causa pot perdre objecte?
—Crec que no. Llarena va retirar l’euroordre que va originar el suplicatori. I aquest suplicatori és només per a continuar el procediment d’execució d’aquesta euroordre que ja no existeix. Per a una altra euroordre, necessitarà un nou suplicatori. Però això no vol dir que el Parlament Europeu no hagués vulnerat els drets dels parlamentaris Puigdemont, Comín i Ponsatí en aquells moments.

—El TGUE podria dir que el suplicatori es va fer bé però que si Llarena vol una nova euroordre hauria de demanar-ne un altre?
—Sí. Per això els càlculs de Pedro Sánchez no encaixen de cap manera. Perquè en el pitjor dels casos per a nosaltres, el jutge belga li dirà: quin suplicatori teniu per a poder fer això? El suplicatori no és un aixecament general de la immunitat sinó un aixecament específic amb uns efectes específics.

—Amb aquests càlculs de calendari que feu ens n’anem a final de la legislatura europea, l’estiu de l’any vinent…
—Això ho hauran de decidir els electors, l’advocat no s’hi pot ficar.

—Però l’advocat pot treballar en un blindatge jurídic perquè els eurodiputats es puguin tornar a presentar a les eleccions.
—I si hi treballés no us ho diria pas.

—I si hi insisteixo?
—Us diria que s’ha tallat la comunicació i que no us sento bé [somriu].

—No queda pas tant. I ja s’ha vist que la qüestió de la immunitat és fonamental.
—Però hi havia coses que eren més fonamentals i ja les hem aconseguides: un grup objectivament identificable de persones.

—En les anteriors eleccions europees van provar d’impedir que Puigdemont fos candidat, però al final el Tribunal Suprem va corregir la JEC. Aquest precedent us dóna prou seguretat perquè es puguin presentar tranquil·lament una altra vegada?
—Aquesta resolució és ferma. No va prosperar cap recurs que s’hi va presentar.

—No hi hauria res que pogués impedir que tornessin a ser candidats?
—No hi hauria d’haver res, però Espanya és un país sorprenent.

—Dieu que d’ací a pocs dies el TJUE es convertirà en la nova Slesvig-Holstein.
—Perquè quan van detenir el president Puigdemont de seguida hi va haver portades que deien “Danke” amb la bandera alemanya i l’espanyola, “Alemanya marca el camí de retorn dels colpistes fugits”. Dotze dies després, van sortir a criticar durament el tribunal de Slesvig-Holstein. I fins i tot en una resposta a un recurs de Jordi Sànchez la sala es va desmarcar fent un al·legat contra els jutges de Slesvig-Holstein que no venia a tomb de res.

—El fiscal general de l’estat ja ha començat a matisar el relat inicial sobre el TJUE…
—Ja comencen a fer el tomb. I he sentit bajanades de tota mena, com ara que la sentència s’ha d’interpretar… No, no, allò que s’ha d’interpretar són les lleis, però les sentències s’han de complir, no s’interpreten pas. El relat parteix d’aquelles conclusions de l’advocat general i, per la velocitat com es va expandir, sembla que el tenien precuinat. És una sensació, és clar. Però a mesura que la gent va llegint-la, van passant d’una sentència favorable a Llarena a una sentència d’empat. Suposo que quan l’acabin de llegir veuran que això no és un empat sinó una golejada.

—Per què és una golejada?
—Perquè li reordenen les preguntes, perquè la taxativitat que cercava Llarena no tan sols no hi és, sinó que la que hi ha és diferent: per a nosaltres era essencial el reconeixement d’una nova categoria com la del grup objectivament identificable a efectes del doble test…

—Demostrar que l’estat de dret falla quan tracta aquest grup.
—Si em dieu que he de fer un doble test, no me’l limiteu a una fallada sistèmica de l’estat, perquè això és pràcticament impossible de provar en cap cas. Sobre això, és fonamental que s’hagi reconegut el grup objectivament identificable de persones, que és el primer pas per al reconeixement d’una minora nacional, a la qual falta que posin el cognom, i això estic segur que ho faran a Estrasburg amb els recursos dels presos.

—Més gols.
—A més, en la sentència s’estableix taxativament què és un jutge predeterminat per la llei. Fins ara era un concepte general, i ara han dit què no és un jutge predeterminat per la llei, cosa que afecta la integritat del procés contra l’1-O, perquè tot ho portava el Tribunal Suprem. Això no té tan sols conseqüències per als exiliats sinó que les té clarament per als condemnats que tenen els recursos a Estrasburg. El paràgraf 100 és claríssim, i no sé què volen interpretar-hi, perquè diu que un tribunal suprem nacional que resol en primera i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats no compleix la garantia de l’article 6.1 del Conveni Europeu dels Drets Humans. I el TJUE ho vincula amb el Conveni perquè sap que el següent problema és a Estrasburg, i ve a dir: “Feu servir això també a Estrasburg!”.

—Dieu que és l’efecte dòmino.
—Nosaltres vam anar a Europa a defensar-los per cercar una sèrie de resolucions que, mitjançant una prejudicial, poguessin ser reintroduïdes en els processos interns. Una part d’això ve en aquesta prejudicial que ha plantejat Llarena: diuen que no discutiran si Espanya és un estat amb un problema sistèmic, però sí que ens diuen que hi ha un problema amb una minora nacional, amb un grup objectivament identificable de persones. I això es pot utilitzar en tota la persecució a les gairebé quatre mil persones afectades per la repressió.

—És a Estrasburg on poden vincular aquest grup objectivament identificable de persones amb la minoria nacional?
—Ja ho va fer la presidenta del tribunal quan la setmana passada va dir que els casos catalans els treballen en una categoria especial en tres grans grups. Això respon a una qüestió molt clara, que és que s’han adonat que hi ha un problema que afecta un grup de gent molt gran, i amb un denominador comú: són catalans i són independentistes.

—Ara aquest concepte s’ha d’omplir de contingut…
—Una part de contingut polític, i una altra de contingut jurídic. Jo crec que la feina que han fet algunes plataformes i organitzacions, com ara Òmnium, a l’hora d’establir el quadre complet dels represaliats, ha generat un instrument amb què s’entendrà clarament en qualsevol tribunal que és un grup objectivament identificable d’individus.

—Són unes instruccions per si cap jutge d’un estat de la UE ha de decidir sobre l’extradició dels exiliats?
—Aquí s’ha plantejat tot com una mena de confrontació entre el Tribunal Suprem espanyol i els tribunals belgues. Però llegeixo el paràgraf 143 de la sentència, i m’imagino el següent escenari: Lluís Puig és detingut a Itàlia; doncs la línia de defensa seria dir al jutge italià que es miri el paràgraf 143 i que vegi que no han canviat les circumstàncies per a poder repetir l’euroordre. Espanya no podia emetre’n cap de nova, perquè Bèlgica ja la va denegar d’acord amb l’article 1, apartat 3, de la Decisió Marc [sobre el respecte als drets fonamentals en les euroordres]. Si Espanya no podia emetre l’euroordre i l’ha emès, no es pot executar.

—Sobre el canvi de circumstàncies que exigeix el paràgraf 143, Espanya podria al·legar que allò que ha canviat és el codi penal i que la sedició ja no existeix.
—Però les circumstàncies no han canviat, allò que hauria de canviar són els fets. I en el cas de Lluís Puig, a ell només el reclamaven per malversació, no per sedició. I no oblidem una cosa essencial: Bèlgica va avisar el tribunal sobre una qüestió essencial: el jutge Llarena va plantejar les prejudicials d’acord amb la sentència de l’agost del 2020 de primera instància sobre Lluís Puig, però no ho va fer d’acord amb la sentència [definitiva] del gener del 2021 en apel·lació. En la primera es parlava de la manca de jutge preestablert per llei, però en la segona es parlava d’aquesta vulneració i de la presumpció d’innocència. La meva pregunta és: què ha canviat ara si es continua vulnerant la presumpció d’innocència?

—Veient això penseu que Llarena enviarà nova euroordre contra Lluís Puig?
—El jutge Llarena ja va tard, perquè si aquesta sentència li fos tan favorable no entenc per què no la va emetre dimarts mateix.

—Perquè no ho té clar per les condicions que li posa Luxemburg.
—Les condicions són infranquejables. La qüestió és: vostè s’abstindrà d’emetre-la o correrà el risc que li rebutgin d’entrada o de sortida en qualsevol tribunal de qualsevol estat membre? Llarena és en una cruïlla, i nosaltres ja podem reclamar davant de qualsevol tribunal europeu que aquest jutge no és el preestablert per la llei d’acord amb el criteri que ha establert el TJUE en el paràgraf 100 de la sentència.

—A Madrid donen per fet que emetrà la nova euroordre contra Puig. Podria ser que Bèlgica ni tan sols l’admetés?
—Jo recomano de llegir el paràgraf 101. Què diu el TJUE? Que ha establert quins són els criteris de l’òrgan competent per a enviar l’euroordre, i diu que l’òrgan d’execució no pot revisar aquesta competència, però sí que pot revisar si d’acord amb l’examen en dues fases sobre les deficiències sistèmiques per a un grup identificable de persones, el reclamat serà enjudiciat per un tribunal preestablert per la llei.

—Seria en aquest moment quan el tribunal belga hauria de fer aquest examen en dues fases?
—Sí, en aquest moment.

—Seria el moment en què Bèlgica, davant l’al·legació de Puig que Llarena no és el jutge competent i que a Espanya hi ha deficiències de l’estat de dret contra els independentistes, hauria d’examinar les proves que així ho acrediten?
—Sí, és així. I s’hauria de veure si en l’estat espanyol hi ha cap mena de via eficaç que permeti de controlar la competència de l’òrgan jurisdiccional. I, essent el Suprem un òrgan que resol en primera i única instància, no existeix aquesta via.

—I el Tribunal Constitucional?
—No forma part del poder judicial i no és un recurs efectiu, sinó limitat a allò que tingui a veure amb la importància constitucional.

—En aquest supòsit, si Bèlgica veu que Lluís Puig li aporta proves, l’euroordre seria rebutjada.
—Sí.

—Per això és important que s’hagi validat allò que diu el Grup de Treball de l’ONU, perquè és una prova.
—Exacte.

—Però el TJUE també diu que no n’hi ha prou, que en caldrien més, de proves.
—És clar, i recordo una vegada més que Llarena va plantejar aquestes prejudicials pensant en la decisió de primera instància de Bèlgica i no en la de segona. La primera instància es va basar en el Grup de Treball i la manca d’una norma que habiliti la competència del Suprem, però en la segona instància es van revisar molts més documents, a més del dictamen del Grup de Treball, per a determinar també la vulneració del dret fonamental a la presumpció d’innocència. Aquest control ja es va fer a Bèlgica, però a Llarena no li va interessar.

—Hi pot haver un jutge d’un altre estat que ho vegi d’una manera diferent de com ho ha vist Bèlgica.
—Aquesta sentència és d’obligat compliment als vint-i-set estats membres, o sigui que no hauria de ser així. El risc seria anar a un altre país, o a segons quin país.

—Amb les condicions que ha establert el TJUE encara hi ha un punt de risc o d’incertesa segons l’estat on es trobin els exiliats?
—A efectes de seguretat, és molt millor tramitar això a Bèlgica, però no tinc por ni de França, ni dels Països Baixos, ni d’Alemanya, ni d’Itàlia, ni d’Àustria… No tinc por d’aquests països, al contrari.

—Després d’aquesta sentència del TJUE, l’extradició és impossible?
—Jo crec que és tremendament complex que pugui passar. Jo ho descarto. A la vida res és impossible, però és evident que nosaltres ens hem mogut per països on hi ha un nivell de seguretat jurídica important.

—Lluís Puig deia que si les euroordres contra ell fracassaven es podia trobar en uns llimbs. Si per això fes un pas semblant al de Meritxell Serret, podria posar en qüestió els vostres arguments sobre el grup objectivament identificable davant dels tribunals europeus?
—No crec que la qüestió del grup identificable es basi en les decisions que pugui prendre Lluís Puig, sinó en la persecució contra quatre mil persones. No hi veig perill, arribat el cas. Jo veig clarament que Lluís Puig té tot el dret de prendre les decisions que consideri oportunes, però no crec que comprometin la defensa de ningú.

—Espanya podria utilitzar l’argument de dir que els qui tornen no passen per la presó i demostren que hi ha garanties.
—Però han estat condemnats, o seran condemnats. El risc ve del fet de ser sotmès a un procediment.

—Heu parlat amb Miquel Sàmper per si ara calgués una nova defensa a Bèlgica de Lluís Puig?
—Vaig ser amb ell dimarts a Bèlgica i he tingut reunions amb els advocats belgues perquè estigui estructurada la defensa a l’exili.

—I aquest temor de Puig de quedar en els llimbs?
—No existeixen els llimbs jurídics. L’ordenament sempre es complementa. És com quan el Suprem espanyol va dir que Guantánamo eren uns llimbs jurídics; no, era un lloc on es cometien crims de guerra. Que en aquests moments Lluís Puig té una situació de crida i cerca estatal amb ordre d’ingrés a la presó per un delicte de malversació és una realitat, i que a Europa té ara una cuirassa de seguretat jurídica que n’impediria l’extradició també és una realitat. Ell es pot moure lliurement per tots els estats de la Unió, tret d’Espanya.

—Però ho deia en comparació amb els eurodiputats, que amb la immunitat tenen l’opció que se’ls obrin unes portes que a Lluís Puig no se li poden obrir.
—Ell no té immunitat, però tampoc no té aforament al Tribunal Suprem, no? De fet, la sentència del TJUE és sobre el cas de Lluís Puig, i això no són uns llimbs jurídics.

—Veu que els eurodiputats tenen traçat un possible camí per al retorn que ell no té.
—En el cas de Lluís Puig també n’hi ha, però les coses primer s’han de resoldre, i aquestes prejudicials eren importants. La pregunta és, tenint en compte la sentència del TJUE, com afecta en el dret de la lliure circulació de Lluís Puig l’actitud del Tribunal Suprem. És una cosa que s’ha de veure. El fet de mantenir a la força la competència és un impediment a la lliure circulació de Lluís Puig.

—I contra això es pot recórrer a tribunals europeus…
—És clar, és que nosaltres no havíem acabat la defensa d’en Lluís, encara. Per caminar cal fer primer un pas i després un altre. Una altra cosa és saltar.

—Clara Ponsatí serà la primera que podrà tornar a Catalunya?
—Bé, ella és en la mateixa situació que Marta Rovira. En el seu cas, ara cal veure com resol els recursos el jutge Llarena, i un cop passi això es prendran decisions de dates i en relació amb un espai de seguretat jurídica.

—Què pot passar amb els recursos?
—En el cas de Ponsatí, hi ha un recurs de reforma interposat per la fiscalia, l’advocacia de l’estat i al qual s’ha adherit Vox. Llarena podria decidir que accepta aquests recursos que demanen que sigui processada per desordres públics agreujats, i tornaria a la situació d’una ordre espanyola d’ingrés a la presó. Una ordre que entenem que necessitaria prèviament un suplicatori, però que Llarena entén que no.

—La possibilitat que tornés dependria del fet que Llarena mantingués el criteri de processament només per desobediència.
—Sí, és clar. Tot i que hi ha una ordre de detenció que entenem que és il·legal perquè hauria necessitat un suplicatori.

—Em parlàveu de Marta Rovira. Veieu més possible el seu pròxim retorn?
—No ho sé, però no té pas impediments. I de fet ningú no ha recorregut contra la interlocutòria del 12 de gener contra ella. Al contrari.

—Vau sentir què va dir a la ràdio?
—No, jo a aquelles hores treballo.

—Estava molesta per unes declaracions vostres sobre un suposat pacte amb la fiscalia, i deia que havia donat la vida per aquesta causa.
—Jo no vull entrar en polèmiques amb els polítics, em dedico al món del dret i he defensat molta gent que ha donat la vida per causes tan valuoses com aquesta. Però que l’han donada de veritat.

—Allò que té més a favor és que la fiscalia no demana que sigui processada per desordres públics, a diferència de Ponsatí?
—Per això no veig cap impediment perquè torni. La interlocutòria de Llarena no es modificarà en aquest sentit, perquè ningú no ho ha demanat. De Rovira, la fiscalia diu “compartim la seva imputació exclusivament per desobediència” Hi ha una manifestació expressa per part de la fiscalia que això s’ha de mantenir. I si ningú no hi ha recorregut en contra, evidentment, es mantindrà. Hi ha una seguretat jurídica plena que la seva situació no canviarà.

—Mentre passi tot això us poden jutjar a l’Audiència espanyola, i us amenacen amb deu anys de presó. Sabeu quan pot ser aquest judici?
—No en tinc ni idea, però estem preparats i ens defensarem, perquè és evident que jo formo part de la persecució.

—Com us ho feu per entomar totes aquestes causes sabent que podeu acabar a la presó?
—Sóc un professional i, com que tinc el meu vessant femení força desenvolupat, sóc capaç de fer dues coses alhora. Algun dia això em passarà factura físicament o emocionalment, però no em queda cap més remei que aguantar, perquè tenim un compromís i el complirem.