Gonzalo Boye: ‘Ficar-me a la presó seria un error’

Gonzalo Boye, advocat del president Carles Puigdemont, declara aquest matí com a encausat a l’Audiència espanyola. L’investiguen en un cas relacionat amb emblanquiment de diners i amb el narcotraficant Sito Miñanco, client seu. Però ell ho relaciona amb el fet que és l’advocat del president. ‘Si no em persegueixen, ho sembla.’. Dilluns, l’estat espanyol es va quedar tot el contingut del seu mòbil i tots els seus correus electrònics, tant si tenien a veure amb el cas investigat com amb les altres defenses que porta. Poques hores abans de declarar, l’advocat va citar ahir VilaWeb en un hotel de Barcelona per parlar de la seva imputació i del cas Puigdemont. Ahir al matí ens vam trobar un home nerviós, com poques vegades, i lúcid com sempre.

—Dilluns, el dia de l’escorcoll, com va ser?
—Sóc una persona de pressentiments. I diumenge vaig dormir molt malament, perquè vaig tenir un mal pressentiment. Ja em va passar quan van detenir el president Puigdemont a Alemanya. Aquesta vegada no podia dormir, vaig posar-me a llegir i vaig sortir a passejar amb la gossa. Va ser quan vaig detectar a prop de casa dos cotxes que em van semblar sospitosos. L’un, amb els llums encesos. L’altre, vaig veure com aparcava i no en sortia ningú. Després, quan preparava l’esmorzar de la meva filla, va sonar el timbre de la porta. Eren les vuit del matí. Ella, d’onze anys, va sortir disparada cap a la porta i jo li vaig dir: no, ja obro jo. Vaig obrir i era la policia. Van entrar, he de dir que molt educadament. L’escorcoll de casa va ser molt breu. Després, al despatx, de les onze del matí fins a la una tocada de la matinada. Copiaven el contingut del telèfon mòbil. Hi van estar quinze hores. Pel que fa a l’ordinador portàtil, van anar al servidor que hi havia al despatx per agafar-ne els correus electrònics. Tots.

—Van emportar-se només material que tingués a veure amb el cas Miñanco, o s’ho podien emportar tot?
—La cosa normal seria que només s’emportessin els punts relacionats amb el cas. Però diuen que tecnològicament no poden fer-ho. I, per tant, s’ho emporten tot. Tot el contingut del mòbil. Ho van fer. S’ho van endur tot. La secretària judicial és conscient de la gravetat d’emportar-se el contingut del mòbil d’un advocat. Tant per a la seva defensa com per a la dels clients.

—També es van endur, doncs, papers sobre la vostra estratègia de defensa del cas Puigdemont?
—L’estratègia del cas Puigdemont la tinc al cap. Al cap i prou. Estic tranquil. Tinc el costum sa de parlar en persona de les coses delicades. I la defensa de cada persona és delicada. Sigui un divorci, sigui Puigdemont. Però també vaig veure que no els interessava cap mena de document en concret.

—Per què creieu que han entrat a casa vostra?
—Hi ha una persona que m’incrimina. M’incrimina per un fet fals. I a aquesta persona, després d’haver-me incriminat, la deixen en llibertat. Això va passar aquest estiu. I jo sabia que existia aquesta declaració.

—Seria la segona vegada que us passa: fa anys us van enviar a la presó per la declaració d’un acusat, que després va quedar en llibertat. No es va presentar ni a judici. A la presó per un testimoni que ni apareix a judici. En vam parlar.
—Exactament. Ara el testimoni, Manuel Puente Saavedra, reconeix que forma part del narcotràfic, a Colòmbia el cerquen per una mort, té una segona causa de narcotràfic, i de cop, en llibertat. D’avui per demà. Lliure després d’haver declarat en contra meu. No sé on és, ni m’interessa.

—L’home diu que us vau reunir amb la filla del narcotraficant Miñanco, el vostre client, i més gent. I que vau planejar com recuperar 900.000 euros que Miñanco tenia blocats.
—La reunió es va fer, però ni tan sols hi havia les persones que ell diu que hi havia, ni tenia l’objectiu que diu que tenia. Jo era l’advocat de tota aquesta gent. I m’hi reunia, és clar. Els van detenir acusats d’exportar divises il·legalment. No per emblanquiment. I els van imposar multes molt altes. Em van demanar que els defensés als tribunals, que poguessin recuperar part dels diners, i que la multa fos tan baixa com fos possible. I els vaig respondre que sí, però que tenien un risc: havien d’acreditar d’on sortien els diners. Ningú no té aquesta quantitat de diners en efectiu. Perquè els diners els tenien en efectiu. Em van portar els certificats, com per exemple el del banc, que deia que havien retirat aquells diners en efectiu. Un contracte de crèdit entre particulars. I aquests papers els vaig aportar a l’expedient sancionador. L’expedient va seguir el seu tràmit i va acabar amb una sanció elevada. Però no per emblanquiment de capitals, sinó per exportació il·legal de divises. Més ben dit: per exportació no autoritzada de divises.

—Van recuperar els diners?
—No han recuperat res. Els diners encara són a les mans de l’estat. De quin emblanquiment em parlen? Els serà molt difícil de lluitar contra tot aquest relat.

—Per què defensàveu un narcotraficant com Miñanco?
—També tenen dret de defensa. No es pot pretendre que el dret de defensa sigui exclusiu d’uns i prou. Us diré més: a Espanya, les garanties en la jurisprudència, les han aconseguides els judicis de terrorisme i els de narcotràfic. En el primer cas, perquè els advocats ho feien per convicció, i s’estudiaven bé els temes. I en el segon, perquè els pagaven molt bé perquè se’ls preparessin bé.

—Per exemple?
—La sentència Prado Bugallo contra el Regne d’Espanya per les escoltes telefòniques. Aconsegueix que l’àudio original sigui present a la causa durant el judici. Sentència en un cas de Sito Miñancos, que guanya al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Tots els advocats fem servir aquesta sentència per demanar els originals.

—I com es feia, abans?
—Només amb transcripcions. Als judicis no calia escoltar els àudios. Només les transcripcions.

—I en el cas de terrorisme?
—La importància de tenir un jutge imparcial. En el cas Otegi Mondragón contra Espanya. El jutge va deixar anar una frase (‘ja ho sabia, jo’) que Europa va considerar que demostrava que no era imparcial. Aquí no ens agraden les sentències de terrorisme. Ni ens agraden les sentències de narcotràfic. Però és aquí on s’ha generat la bona jurisprudència en matèria de drets i llibertats.

—Per què vau deixar de ser l’advocat de Sito Miñanco, fa quinze dies?
—No ho vaig deixar jo. M’ho va demanar ell. No estava satisfet amb la seva defensa. I va canviar d’advocat. És així,  tan senzill com això. He estat tres anys defensant-lo. Li he portat permisos penitenciaris, una altra causa que té a Galícia i a Estrasburg.

—La jutgessa del cas, Tardón, qui és?
—Maria Tardón, ex-regidora del PP a l’Ajuntament de Madrid. I va estar a Caixa Madrid. Ara ha tornat a la judicatura. Crec que hem fet dos o tres judicis junts a l’Audiència Provincial.

—Us defensareu a vós mateix?
—No. És absurd. L’advocat que es defensa a si mateix té per client un idiota. I el client té un mal advocat. A mi em defensarà Eduardo Garcia Peña. Advocat i amic.

—Hi veieu relació entre la vostra imputació i que sigueu advocat de Puigdemont?
—Si no van per mi, ho sembla. Perquè és justament quan estem en el moment culminant a Bèlgica.

—Avui declareu a l’Audiència espanyola. Tècnicament us poden enviar a la presó?
—Sí, ho poden fer. És una cosa que hem valorat. Poden fer allò que vulguin. Però sincerament, no sé en què es basaran.

—Creieu que us volen a la presó, o us volen distreure i afeblir perquè no pugueu afrontar bé el cas Puigdemont?
—Ficar-me a la presó seria un error. Ho penso fredament: si no hi ha garanties per a l’advocat de Puigdemont, quines garanties tindria ell si el lliuren a Espanya? Despistat? Ahir vaig perdre un dia, i demà en perdré un altre. Ara, una mesura de presó em semblaria desproporcionada. El jutge belga s’ho prendria fatal. El jutge va estar dijous i divendres passat amb mi. Si l’informen que jo no puc ser-hi, entendrà que hi ha falta de garanties absoluta. Si m’empresonen, seria el punt final.

—Per què?
—Perquè no es podria lliurar una persona a un país que empresona el seu advocat. Ens faria guanyar el judici de Puigdemont. Jo tinc el telèfon petat de col·legues belgues, molt preocupats. I la premsa alemanya ja ha reaccionat.

—Qui us substituiria?
—Hi ha un equip. Això no ho fa ningú sol. Però el coordinador sóc jo.

—Ho podríeu fer de la presó estant?
—Complicat. Però ho faríem. Som un equip de vuit o deu persones.

—Jaume Asens ha fet un piulet que diu: ‘Carpeta presoners feta. Ara a per l’exili. Comencen amb els advocats. És de manual.’
—És que és de manual. Ho vaig dir fa temps: tenen una estratègia concèntrica, que aniran ampliant. Primer presos, després entorn, i després advocats. Vaig dir-ho. És la força bruta de l’estat. Això veiem. La força intel·ligent seria seure i resoldre políticament un conflicte polític. Totes les organitzacions de drets humans al·lucinen. Però tant els fa. A Espanya tant els fa.

—Per què els advocats europeus han reaccionat tan de pressa a la vostra imputació? Preveien el cas?
—No. Això és Kalec, que fa mesos que hi treballa. Ara s’ha escaigut. Kalec va venir a Espanya a l’agost. I va percebre que no podia ser això que jo rebés atacs constants als mitjans, en instàncies judicials, dues multes al Tribunal Suprem. Kalec va considerar que era inadmissible i va començar la iniciativa, que ara s’ha escaigut amb això.

—El dia 29 d’octubre l’euroordre de Puigdemont es decidirà?
—No. Tenim vista procedimental. Que no anirà al fons de la qüestió. La decisió de fons tardarà. Nosaltres tenim una estratègia que no era al meu telèfon, sinó al meu cap. I que em reservaré per al dia 29.

—El taló d’Aquil·les és la malversació? El poden tornar per això?
—No. En la legislació belga, i en la majoria de països, la malversació és un delicte que implica ficar-se diners a la butxaca. A Alemanya, en canvi, no. Allà és una administració deslleial. Espanya va adaptar el seu codi penal, en el cas de la malversació, amb l’alemany. Quasi encaixen. Per això allà van dir que sí. Però ara quan a un belga li diguin: aquests senyors en lloc de gastar en A, van gastar en Z, diran: i què? Per mi no és delicte.

—Optimista en el cas Puigdemont?
—Sí. Molt optimista en el cas Puigdemont. Tenim una estratègia de defensa clara, són en bones mans, i una sentència que perjudica més que no pas ajuda.

—Per què perjudica, la sentència?
—Quan un es llegeix la pàgina 283 de la sentència i veus en què consisteix el delicte de sedició segons el Tribunal Suprem, i els imposen 13 anys, veus que és una desproporció inqüestionable. Aquesta sentència era predeterminada. Per exemple, hi ha trossos de la sentència que són còpies literals de l’ordre de processament de Llarena. No hi canvien ni les comes. Tenim un quadre en què ho comparem. Vint-i-vuit pàgines, en tenim, de paràgrafs. És interessant de veure com l’ordre de processament es trasllada acríticament a una sentència. L’instructor veu una cosa que no necessàriament és la que veu el jutge. I aquí, paràgrafs clavats.

—Com s’entén que emetin una euroordre per a Puigdemont i no per a la resta?
—No s’entén. No té explicació en dret, ni en lògica. Demostra l’ansietat d’agafar el president. I la sensació que hi ha gent que fins i tot ha enganyat Llarena, que en la seva interlocutòria diu que hi ha el risc que se’n vagi de la Unió Europea. Però això són rumors periodístics que no ha valorat mai ningú. Jo me’n ric, perquè l’encarregat de valorar una cosa com aquesta seria jo. I no tinc noció d’haver-ho fet.

—Com el veieu, el moment del procés?
—El moment del procés és molt delicat, perquè uns van cap endavant i uns altres cap endarrere. I això produeix disfuncions. El procés ha estat fort en el moment que hi ha hagut unitat. Unitat per a anar cap endavant, endarrere, o de costat. Però unitat. El gran èxit ha estat que la meitat dels catalans vulguin la independència, i més gent encara poder votar-la. Si ara comencem a discutir dins d’aquest grup, malament rai: divideix i venceràs.