Gonzalo Boye: “Rufián no s’adona que a les plantacions sempre hi havia un negre bo”

De manera gairebé sincronitzada, aquesta setmana, El Periódico i El Confidencial han publicat una informació que assegura que l’entorn de Carles Puigdemont va treballar intensament per establir contactes amb l’administració russa. Era una informació que ja s’havia publicat amb anterioritat, però aquesta vegada els dos rotatius posaven dates i noms sobre com s’havien fet aquestes trobades. I assenyalaven directament el cap de l’oficina de l’ex-president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, com el principal aconseguidor d’aquestes trobades, en col·laboració amb l’advocat Gonzalo Boye.

Els seus noms es barregen amb els d’empresaris russos i presumptes intencions per a aconseguir el suport del Kremlin a l’independentisme o la suposada creació d’un fons estranger que alimentés la causa. Aquestes informacions han tingut un impacte entre els socis del govern català i ha derivat en un foc creuat de declaracions originat per unes declaracions de Gabriel Rufián. Els protagonistes reconeixen les reunions, però les emmarquen en la tasca de fer conèixer el conflicte a escala internacional. Boye sosté que eren trobades purament professionals i refusa qualsevol acusació que vagi més enllà. VilaWeb hi ha conversat, justament l’endemà del segon judici a Quim Torra, a qui Boye també representa. L’entrevista s’ha de fer per videoconferència perquè Boye ha hagut de volar fins a Malta, on té un altre judici.

—Les informacions publicades per El Confidencial i El Periódico us situen com a part activa en una presumpta trama per a aconseguir el suport de Rússia. Què hi dieu?
—A mi m’agradaria saber, i que ens hi fixéssim tots, quina és la mà que gronxa el bressol d’aquests dos articles. Al final, són una barreja de notícies que ja havien sortit. Jo crec que hi ha algú, i que no són aquests periodistes, a qui interessava que això tornés a sortir i fos actualitat. Ara, el que diuen no és cert. De fet, hem fet una sol·licitud de rectificació perquè hi ha coses que, evidentment, no són certes. Jo mai no he tingut res a veure amb una gestió de contactes polítics amb el Kremlin. Tinc clients russos? Sí. Tinc clients ucraïnesos? També. Però és que tinc clients de totes les nacionalitats. No els demano mai el passaport per a defensar-los. Els demano quin problema tenen.

—Parleu de “la mà que gronxa el bressol”. Segons el vostre parer, qui ha mogut els fils d’aquestes notícies?
—Sempre he cregut que això no és més que una campanya de desprestigi a la qual han provat de posar un rivet de criminalitat per desgastar-me a mi, perquè defenso el president Puigdemont, i desgastar el seu entorn i el president Puigdemont mateix. És tot tan obvi, tan infantil, que fa enrojolar. En qualsevol país democràtic, a qualsevol d’aquests dos mitjans els hauria costat una fortuna, perquè no és més que un libel.

—Però qui creieu que hi ha darrere? Tot surt del sumari del cas Vólkhov?
—No és del sumari, perquè jo el conec. I tinguem present dues coses. El jutge Aguirre, l’instructor del cas Vólkhov, va enviar la part que fa referència a les relacions amb Rússia a l’Audiència Nacional. I l’Audiència ho va arxivar. Perquè era demencial el que s’hi deia. Per saber qui hi ha darrere, només cal veure qui són els autors de la notícia, quines relacions tenen i quins interessos han defensat sempre.

—Ho desconec. Quines relacions tenen?
—Només cal revisar l’agenda de Villarejo, allà hi ha les respostes de la mà que gronxa el bressol. Són les clavegueres de l’estat. Un d’aquests periodistes hi apareix reiteradament, en aquesta agenda.

—De què coneixeu Alexander Dmitrenko? L’empresari rus establert a Barcelona és el mínim comú denominador en moltes reunions.
—L’Alexander el conec perquè me’l presenta Josep Lluís Alay, que em diu que és una persona que em vol conèixer per parlar de temes legals. I amb ell sempre he parlat d’afers legals. Però és que així és com em vénen tots els clients, pel boca-orella. No perquè jo faci una campanya d’anuncis a les portades dels principals diaris. No som un banc, som un despatx d’advocats, i la gent hi ve pel boca-orella.

—I més enllà dels temes professionals, no hi parleu de res més?
—No.

—Quan us hi vau posar en contacte, sabíeu que l’estat espanyol li havia negat la nacionalitat perquè el CNI sospitava que podia ser un espia?
—No. A veure, les trampes d’aquests pseudoperiodistes vénen del mateix lloc. A mi, Alexander Dmitrenko em planteja el problema de la nacionalitat en el moment que el té, que va ser el 2021. No té aquest problema el 2019, quan ens posem en contacte, sinó dos anys més tard. A mi em demana assessorament legal i no deixa de sorprendre’m. De fet, es fa el recurs contenciós-administratiu com es podria haver fet a qualsevol altra persona.

—Com llegiu la seva col·laboració amb la investigació? Aquesta amenaça de no concedir-li la nacionalitat el porta a declarar en contra l’entorn de Puigdemont?
—No puc parlar si perjudico un client. Que, per cert, amb això juguen alguns mitjans de comunicació.

—Encara és client vostre?
—Ho ha estat, i la llei m’obliga a no explicar les converses que hi he tingut. Jo, sincerament, crec que l’Alexander té tot el dret d’explicar el que vulgui. Entenc la seva situació. Jo no parlaré mai malament d’un client. No ho faré mai. Per a mi seria molt fàcil defensar-me i explicar-ho tot revelant el contingut de les converses que vaig tenir-hi, però no ho faré mai, perquè sóc advocat i vaig néixer advocat.

—Segons les informacions, vau participar en una reunió a Ginebra el juny del 2019 amb Alexander Dmitrenko i un empresari rus. Quin era el motiu d’aquella trobada?
—Aquí han volgut embolicar la troca. Jo vaig anar a Ginebra per diverses raons professionals i coincidint amb el fòrum Crans Montana. Paral·lelament, Alexander Dmitrenko em va demanar que l’acompanyés a la reunió d’un tema d’una empresa seva perquè em deia que tenia dubtes sobre l’estructura legal del negoci. Jo el vaig acompanyar a aquella reunió, després em vaig separar d’ell, i vaig fer unes reunions de feina, perquè és una ciutat a la qual vaig sovint. I després, em vaig traslladar a l’hotel on es feia el fòrum Crans Montana. A la tarda, va arribar Alexander Dmitrenko i vam fer un cafè a la cafeteria de l’hotel, on també hi havia el president Puigdemont, Josep Maria Alay, i més persones.

—L’empresari rus establert a Suïssa Yuri Emelin. Segons El Confidencial, expert en crear estructures financeres a l’estranger.
—Sí, i calculo que hi havia uns trenta periodistes al nostre voltant. Més llums i taquígrafs no hi podia haver, era impossible. Hi havia periodistes catalans, espanyols i europeus. És que érem al mig de la cafeteria de l’Hotel Kempinski. Si haguéssim volgut fer alguna cosa oculta, no ens hauríem trobat en aquella cafeteria, evidentment. És més, jo després vaig anar a dinar amb uns periodistes.

—Les informacions també recullen que a final del febrer del 2019 vau anar a Rússia per fer-vos càrrec de la defensa de Vasili Khristoforov, conegut mediàticament per ser membre del crim organitzat a Rússia. Li vau demanar que aportés fons a la causa independentista i fes de pont amb el Kremlin?
—Aquesta informació tampoc no és correcta. El viatge el vaig fer els primers dies del març del 2020 per anar a conèixer Vasili Khristoforov. Em vaig fer càrrec de la seva defensa, sí, i així consta documentalment. I no he parlat mai ni amb ell ni amb ningú d’origen rus ni de cap nacionalitat sobre fons per a l’independentisme. Mai. De fet, l’última cosa que se m’acudiria a la vida seria demanar a una persona com en Vasili si està disposat a posar fons per a un tema polític. Crec que la resposta ja la sabem tots. La resta és fantasia.

—Formeu part de l’entorn de Puigdemont. En algun moment hi ha hagut la voluntat de cercar un suport més o menys explícit del Kremlin o l’entorn del Kremlin amb l’independentisme?
—Ja m’agradaria formar part de l’entorn del president. Jo sóc part de la seva defensa legal. I el president té l’entorn que té. Sobre les estratègies polítiques, jo mai no m’hi he ficat. Analitzant-ho des de fora i amb perspectiva, crec que tota nació que vol ser un estat manté relacions amb qui vol i amb qui pot. Perquè s’ha d’obrir al món. He sentit aberracions com ara “jo no parlaria amb gent que no fos demòcrata”. Doncs bé, tenen muntada una taula de diàleg. És una doble vara de mesurar. Sigui com sigui, si hi ha hagut converses, a mi no em correspon dir-ho, però l’article que va publicar el president Puigdemont a La Vanguardia és força clar. Ara us poso un exemple. Fa uns dies, es va publicar a El Confidencial que l’independentisme cercava ajuda russa per a establir relacions amb Armènia. Bé, és que el 2009 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció sobre això. Passem per alt la realitat per construir el relat.

—Dic que sou entorn de Puigdemont perquè el sumari del cas Vólkhov recull uns missatges que us vau enviar amb Alay. Li recomanàveu “evitar Navalni” en una entrevista de Puigdemont per no quedar malament amb els russos. Els confirmeu?
—L’obtenció de missatges de manera il·legal, esbiaixada i manipulada, per la Guàrdia Civil, no em farà entrar a comentar-los. Perquè, ves per on, jo he vist els missatges que hi ha al sumari i tinc al telèfon les converses senceres. I entre els uns i els altres hi ha grans diferències.

—Quines diferències hi ha?
—De context, per exemple. Se n’han exclòs coses. Em fio més de mi i del meu telèfon que no d’uns missatges obtinguts i publicats  il·legalment.

—Si totes aquestes informacions són falses o esbiaixades, ho denunciareu?
—El fiscal del Tribunal Suprem fa molt poques setmanes va dir que jo no tenia dret de l’honor. Ho va dir així de clar. Què he de denunciar, jo, a Espanya, si el fiscal mateix del Suprem em nega el dret de l’honor. I qui és? El de la famosa querella que es titulava “Més dura serà la caiguda”. Un fiscal que diu obertament que no tinc dret davant informacions absolutament aberrants. Una altra cosa és que un dia se m’inflin els nassos i això ho internacionalitzi i a més d’un mitjà de comunicació li acabi costant tot el seu patrimoni.

—I per què no ho feu ara?
—Perquè tinc coses més importants a fer, com defensar els exiliats.

—Què respondríeu a Rufián quan es refereix a vosaltres com a “senyorets que es passegen per Europa com si fossin James Bond”?
—Entenc les frustracions del senyor Rufián, les entenc. Crec que ell té una frustració tremenda i li passa que està molt còmode a Madrid. I no s’adona que a les plantacions sempre hi havia un negre bo al qual tots tractaven bé, però el continuaven considerant negre.

—Us vau sentir al·ludit?
—Per qui?

—Per Rufián, quan parlava de senyorets.
—Jo sempre he estat un senyoret. Em van educar com un senyoret. I abans que Rufián portés pantalons llargs, jo ja em passejava per Europa. Però ni jugava a ser espia ni em disfressava d’independentista, per això no em molesta el que diu.

—Enteneu que una part de l’independentisme s’hagi volgut distanciar d’aquestes presumptes relacions amb Rússia?
—Jo crec que l’independentisme no s’ha distanciat de res d’això. L’autonomisme, potser sí.

—Canviem de tema. Defenseu el periodista Pablo González, que fa vint dies que és detingut per les autoritats de Polònia. Què en sabeu?
—És una situació molt complexa, molt delicada, en la qual molts miren cap a una altra banda. I els silencis còmplices sempre porten a grans tragèdies. Fa vint dies que va ser detingut i en Pablo no ha pogut posar-se en contacte amb la família, ni amb el seu advocat de confiança, ni amb ningú que doni garanties de saber dues coses: una, quin és el seu estat real de salut; i dos, a quines pressions el sotmeten per acceptar fets que ell no ha comès. No oblidem les vegades que el Tribunal de Drets Humans ha qualificat d’aberrant la incomunicació de persones acusades de terrorisme a les quals s’ha forçat a donar determinats testimonis.

—I qui ha informat del seu bon estat de salut i que està en bones condicions?
—El consolat, que ens ho va dir després de fer-li una visita.

—Com valoreu el paper de les autoritats espanyoles durant aquest procés.
—Hi ha un doble estàndard. Si la detenció d’en Pablo hagués estat a Rússia, per exemple, estic convençut que seria la primera prioritat. Tanmateix, l’han detingut en un país que es considera aliat, malgrat que sistemàticament vulnera els drets fonamentals, no respecta el dret de la UE, no respecta la carta dels drets fonamentals de la UE… És una situació aberrant.

—I el paper en concret del cònsol espanyol a Varsòvia, Ramón Merino?
—Ell sembla que està desbordat per la feina. Ens ha anat informant puntualment del que li diuen les autoritats poloneses. Però és que ho tenen molt fàcil. La millor manera de desfer-se de nosaltres és que ens el deixin veure i ja no molestarem més el consolat. Crec que he demostrat com defensar una persona en qualsevol circumstància. Per tant, l’única cosa que els demano és que em deixin defensar-lo.

—No sabeu quan podreu veure’l?
—No, perquè els vam enviar una sèrie de documents traduïts al polonès, i vuit dies després, ens van dir que havia de ser una traducció jurada. Ja hem aconseguit un traductor jurat que hi treballa i m’imagino que quan les presentem ens posaran més inconvenients.

—Anar-hi presencialment no serviria de res?
—El problema és que parlem de Polònia i d’una presó a la frontera amb Ucraïna on hi ha una persona acusada d’espiar al servei de Rússia. No crec que trucar al timbre de la presó serveixi de gaire. A les autoritats poloneses, els drets fonamentals no els preocupen. Jo he defensat en països suposadament molt més complexos que Polònia, i no he tingut problemes per a visitar presos a Djibouti, Togo, Guinea-Bissau o Guinea, per exemple. En canvi, sí que tinc problemes en un país de la Unió Europea.

—Per acabar, volia demanar-vos pel judici al president Quim Torra de dijous. A la pràctica, quina implicació té que no hi comparegués si es va acabar fent?
—En un judici polític, el plantejament d’un polític és perfectament legítim. El president va fer ús del seu dret d’acudir o no acudir a un judici. I va decidir de no fer-ho.

—No hi va comparèixer perquè es dóna per perdut el judici?
—No, no. Hi ha dues coses. El president va enviar el missatge fent ús del seu dret de no assistir al judici. I nosaltres vam entrar a la sala per enviar el nostre missatge jurídic. Nosaltres no donem res per perdut. Insisteixo en una cosa. Em preocupa poc, perdre aquí, perquè al final sempre guanyem a Europa. I la senyora fiscal va cometre un error professional important quan va dir que la resolució parlamentària del Consell d’Europa era un document anecdòtic.

—La resolució que exigia a l’estat espanyol la retirada de les sancions contra Torra, entre més coses.
—Aquesta frase encapçalarà tots els pròxims recursos que fem davant d’Europa. Perquè aquesta és la visió que tenen molts dels qui estan cridats a participar en els processos contra els independentistes. Europa no és més que una anècdota, tret quan es tracta de recollir fons.

—Per què creieu que aquest document ha de tenir tant de pes en els recursos al TEDH?
—Hi tindrà molt de pes. Ho vaig explicar ahir a la senyora fiscal perquè sembla que ho desconeix. Hi ha una cosa que es diu Consell d’Europa del qual depenen dos organismes: d’una banda, l’Assemblea Parlamentària, i d’una altra, el Tribunal Europeu dels Drets Humans. La interactuació entre l’un i l’altre és important. No és una anècdota, com ella va definir, amb un menyspreu absolut cap a allò que és Europa i el dret europeu.

—Sobre la primera sentència del president Torra, ja s’hi ha recorregut en contra a Europa?
—Treballem en aquest recurs i el presentarem aviat. Però abans ens hem hagut de preocupar de Putin i moltes altres coses.