Gonzalo Boye: “Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú”

Gonzalo Boye va començar tranquil i relaxat l’entrevista que li vam fer aquesta setmana al seu despatx de Barcelona, i la va acabar indignat; va començar parlant dels arguments amb què està segur que pot desmuntar l’acusació contra ell en el macrojudici que començarà demà a l’Audiència espanyola, en què l’acusen d’haver participat en una trama de narcotràfic encapçalada per Sito Miñanco, i va acabar denunciant totes les maniobres que l’estat espanyol ha provat per anul·lar-lo professionalment.

I personalment, perquè la lawfare de què ha estat víctima d’ençà d’haver assumit la defensa del president Puigdemont li ha passat factura, tant a ell com a la seva família. “Algú s’ha preocupat de saber com ho han passat la meva dona i la meva filla?”, es demana durant aquesta conversa, en què acaba anunciant amb un aire d’esperança i alleujament que una vegada hagi passat tot deixarà Madrid i vindrà a viure a Catalunya.

—Com encareu anímicament aquest judici?
—Bé, jo estic tranquil. La pitjor cosa que es pot fer és posar-se nerviós. No t’ajuda a pensar. Estic tranquil. Evidentment que no estic còmode per haver d’anar a un judici i seure al banc dels acusats i que em puguin condemnar a deu anys de presó.

—Què us preocupa més del judici?
—Que una acusació mancada de cap fonament, especulativa i jo diria fins i tot esotèrica aconsegueixi d’arribar a judici. Ara, jo crec que la sala està molt ben presidida i que no permetrà les especulacions. I tenim una defensa amb moltíssimes proves científiques i documentals inqüestionables que acrediten que no va passar res d’això.

—Situem-nos. Us acusen d’haver falsificat documentació, uns contractes de compra-venda de lletres de canvi, per emblanquir nou-cents mil euros provinents del narcotràfic intervinguts a unes persones a l’aeroport de Madrid el febrer del 2017.
—El fiscal diu que vaig crear tota una línia de defensa [d’una d’aquestes persones] basada en la falsificació d’uns documents per justificar l’origen dels diners. I que aquests diners, a més, eren de José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco. És a dir, és una tombarella sobre una altra tombarella per a intentar de vincular aquests diners amb Sito Miñanco.

—Dieu que no és així, que els diners són de l’empresari Manuel González Rubio, que els duia a sobre a l’aeroport i que anava a Colòmbia a invertir-los.
—Els diners no són de Sito Miñanco perquè així ha estat declarat moltes vegades, digui què digui el fiscal. En segon lloc, els documents [que el fiscal diu que Boye va falsificar] me’ls porten a mi i es presenten al SEPBLAC [l’organisme espanyol contra l’emblanquiment de capital] per justificar-ne l’origen i destinació. Jo, com a advocat, si una persona em porta documentació he d’aportar-la, i hi ha proves inqüestionables que aquests contractes eren anteriors que a mi se’m fes l’encàrrec professional. No hi vaig poder participar.

—La cronologia és important, comença el 6 de febrer de 2017 amb la intervenció d’aquells diners a l’aeroport de Madrid. Què passa després?
—L’empresari Manuel González Rubio declara que aquests diners són seus i que és per a una inversió a Colòmbia d’una empresa de seguretat. L’octubre de l’any anterior havia signat uns contractes a Colòmbia per a la compra d’una empresa i unes propietats per als seus negocis. I el 3 de febrer de 2017 aquest senyor signa, amb unes altres persones a qui jo no he vist mai, uns contractes de compra-venda de lletres hipotecàries. Tot això el fiscal ho omet. I el dia 8 de febrer va venir al meu despatx.

—Era un antic client vostre, oi?
—Sí, i em va explicar què li havia passat. Aquell dia, el 8 de febrer de 2017, li vaig dir: “Necessito un poder notarial, la documentació que tinguis d’origen i destinació dels diners i ja t’avanço que la part important te la prendran perquè aquí hi ha una sanció administrativa clara.” I em va dir que perfecte. L’endemà va passar pel despatx i va deixar el poder notarial, però cap document més. I se’n va anar el dia 9 a Colòmbia, on va arribar el dia 10. I hi va romandre fins el dia 22. El 23 de febrer al matí va venir al meu despatx i va lliurar un gruix de documentació amb aquests famosos contractes i les escriptures de compra-venda notarials de Colòmbia i el seu passaport. Tot això es va escannar. Jo ni tan sols hi era.

—On éreu?
—A Calataiud, en una vista oral que és enregistrada. L’endemà, amb totes la documentació escannada, es van presentar les al·legacions davant el SEPBLAC. És un procediment normal de defensa d’una sanció administrativa per haver traslladat més de 10.000 euros fora de l’estat. No és l’únic cas així que hem portat, ni l’únic que algun advocat hagi portat.

—Però el fiscal diu que vau fer unes reunions aquells dies de febrer al vostre despatx per ordir la trama dels documents falsos. I que us hi acompanyaven González Rubio i més acusats, com ara Manuel Puentes Saavedra i fins i tot Sito Miñanco.
—Sí, però nosaltres vam aportar una prova científica, pericial, que acredita que Sito Miñanco era a Algesires, que González Rubio era a Colòmbia i que Puentes Saavedra era a Colmenar Viejo, fora de Madrid.

—Ho sabeu per geolocalització?
—Per geolocalització dels telèfons, que eren intervinguts. Com que això no el satisfeia, el fiscal va demanar una contrapericial a la UDEF que diu que efectivament Sito Miñanco era a Algesires, però que “no es pot descartar que González Rubio fos en aquella reunió”. Posen fins i tot en dubte la nostra pericial. Un temps després aporten un informe migratori que diu que González Rubio va tornar el dia 22 de febrer a Espanya, però eliminen una dada important, que és que González Rubio se’n va anar el dia 9 a Colòmbia. No podia ser al meu despatx, doncs: van mutilar una prova, una dada fonamental, per sostenir la tesi del fiscal.

—Com ho podeu demostrar?
—Hem aconseguit un informe migratori de Colòmbia, de González Rubio, que acredita que era en aquest país quan el fiscal sosté que era al meu despatx signant aquells documents. Terrible. Que un fiscal acusi amb un document que sap que és manipulat i amb una acusació de la UDEF –que tots sabem què és la UDEF– és una cosa tremenda.

—O sigui, que cap de les reunions que el fiscal us atribueix amb González Rubio i amb Puentes Saavedra i amb Sito Miñanco el febrer del 2017, després de la intervenció d’aquests diners, no va tenir lloc?
—No van existir. I és molt greu que ho hagin dit ometent aquesta dada, perquè, d’això, se’n diu manipular proves.

—En quin moment us fiquen dins el cas?
—A partir del moment en què guanyem a Alemanya; m’imagino que a algú se li acut que és per Gonzalo Boye. Aleshores, un dels acusats, Puentes Saavedra, presenta un escrit dient que vol declarar voluntàriament. És el gener del 2019, i fa una declaració insubstancial, en què diu que els diners [intervinguts] eren de González Rubio. I tot seguit, el fiscal què fa? Treu un document i el posa a la causa, en què hi ha unes converses telefòniques de Puentes Saavedra reconeixent haver ordenat un assassinat a Colòmbia.

—Quin efecte va tenir?
—Que a Puentes Saavedra li arriba el document i el va a veure la policia a la presó. I arriben a un acord: declarar en contra meu en canvi que el deixin en llibertat. El seu advocat torna a demanar una declaració voluntària, que fa el juliol del 2019. I aleshores diu que els diners són de Sito Miñanco i que jo vaig falsificar els contractes. Uns quants dies després el deixaven en llibertat amb el vist-i-plau del fiscal Ignacio de Lucas.

—Pocs mesos després la policia va entrar al vostre despatx.
—El 21 d’octubre entraven al meu despatx i a casa meva amb una ordre judicial. La construcció del cas en contra meu es pacta a la presó entre la policia, el fiscal Ignacio de Lucas i Puentes Saavedra.

—En teniu proves?
—Qui m’explica aquest pacte és l’advocat de Puentes Saavedra. M’explica com es va fer: la policia el va anar visitant i van pactar de fer aquella declaració en canvi de ser alliberat. Així de simple.

—González Rubio també va passar a dir més tard que els diners no eren seus, sinó de Sito Miñanco.
—Va canviar la declaració quan van dictar la interlocutòria de processament el 2020: va dir que els diners eren de Puentes Saavedra i que jo li havia fet signar uns contractes falsos.

—Per què ho va fer, Gonzalo Rubio?
—Molt senzill, perquè volia ser alliberat. Va veure que disparant contra Gonzalo Boye se sortia en llibertat. I això és el que ofereix ara la fiscalia a tots els acusats que hi ha a la causa: que qui declari en contra meu tindrà una pena molt beneficiosa.

—Això passa ara?
—En aquest moment.

—La fiscalia ofereix ara aquesta mena d’acords als acusats?
—Sí, els fiscals del cas.

—Qui són, ara, aquests fiscals?
—Ángel Bodoque i Cristina López Amat.

—I teniu la certesa que parlen amb més acusats i els proposen rebaixes de peticions de pena en canvi d’incriminar-vos?
—Sí, en tenim constància material.

—En quin cas, per exemple?
—Per exemple, en el cas de González Rubio. Li ho han ofert.

—Fa uns quants dies ens dèieu que vau sentir com ho proposaven al seu advocat.
—En una reunió amb el seu advocat, el fiscal li va trucar, i jo era present quan li van oferir aquest pacte.

—En què consistia?
—A rebaixar-li la pena de manera ostensible en canvi de mantenir la seva declaració, i m’imagino que després perfilar ja els detalls de com incriminar-me.

—I això passa amb més acusats?
—Sí, i ho veurem al judici.

—Com expliqueu aquesta obstinació de la fiscalia encara avui per a incriminar-vos?
—M’enjudicien perquè faig la meva feina, no per haver comès cap delicte. I en la meva persona s’enjudiciarà la professió d’advocat. Ells consideren que si poden guanyar Boye, podran guanyar qualsevol altre advocat. Només els estats poc democràtics persegueixen els advocats perquè fan la feina. La seguretat jurídica, el dret de defensa i l’exercici de l’advocacia és allò que s’enjudiciarà a partir de dilluns.

—Trobeu a faltar més suport de la professió, dels vostres col·legues?
—Els meus col·legues i amics, catalans i andalusos, em donen suport. Però crec que si l’advocacia fos conscient de què es pretén amb aquest procediment cap a mi, serien tots a la porta del jutjat reclamant que no m’acusessin. Perquè no m’acusen pas per ser Gonzalo Boye, sinó per la feina que faig.

—Esteu col·legiat al Col·legi d’Advocats de Madrid.
—Sí, per ara.

—Us ha deixat desemparat.
—El Col·legi de Madrid no m’ha donat mai suport.

—Aquesta causa no és l’única acció contra vós: hi ha hagut alhora la reactivació del cas Revilla…
—Van reactivar una causa que és arxivada, que és la responsabilitat civil en la causa [pel segrest] del senyor Revilla, i així van dictar una jurisprudència ad hoc per a mi; em van obrir una causa per suposada falsificació d’una traducció a França; m’han acusat d’ajudar en la fugida del president Puigdemont i hi ha causes fent voltes per mig Barcelona; m’han implicat en la trama russa del procés; m’han obert inspeccions de treball, inspeccions d’Hisenda, han fet tot allò que han pogut, per la via oficial i per la no oficial, contra mi. Van entrar dues vegades al meu despatx i la policia encara no ha sabut indicar-nos cap sospitós.

—Aquestes dues entrades, quan van ser?
—A principi de l’any 2020 i l’estiu del mateix any. Van causar danys; eren accions intimidatòries, és clar. Ni l’empresa de seguretat, ni els veïns ni ningú no va veure res, ningú no va poder provar res, però els fets hi són. Perquè qui ens va trucar per anar al despatx fou l’empresa de seguretat. La reixa trencada, en un cas; una finestra, en l’altre; i totes les alarmes desactivades. He estat objecte de la més gran de les impunitats per haver fet la meva feina.

—I us van espiar amb Pegasus, es van apropiar el vostre anterior telèfon mòbil i van bolcar tota la informació que teníeu a l’ordinador.
—Quan la jutgessa María Tardón va autoritzar l’escorcoll va dir que s’emportessin tots els meus correus electrònics professionals i el meu telèfon. Els meus correus del 2008 fins al moment de l’escorcoll, el 2019. Onze anys de correus electrònics professionals, i al meu telèfon hi ha totes les converses i intercanvis de missatge amb els meus defensats. I vull veure què en dirà ara la fiscalia, perquè la fiscalia acaba d’al·legar sobre el fiscal general de l’estat que no es pot accedir a tots els seus correus i telèfon [en la causa per revelació de secrets en el Suprem] perquè és desproporcionat. Però si en el meu cas ells van autoritzar això mateix! Hi ha una fiscalia per al fiscal general i una altra fiscalia per a Gonzalo Boye? O la fiscalia dirà: “No, no, ens adherim a la qüestió prèvia del senyor Boye.” Això ja ho veurem dilluns.

—És una de les al·legacions que feu en les qüestions prèvies del judici.
—Sí. És fonamental perquè m’han vulnerat el dret de defensa.

—I avui la fiscalia encara us vol treure de circulació? Si la fiscalia depèn de qui depèn, el moment polític no ha canviat, ara?
—Bé, potser hi ha gent interessada a tenir ostatges, no? Us donaré una dada. Fa anys que mantinc que la lluita contra l’independentisme i la repressió il·legal contra l’independentisme té un finançament extrapressupostari. Ja veiem a què es dedicava a la UDEF, no?

—Diners del narcotràfic per a finançar la repressió?
—Els qui em vulguin escoltar, des de Pegasus i abans de Pegasus, saben que la meva tesi sempre ha estat aquesta: el pressupost general de l’estat dota amb una partida de trenta milions els fons reservats, un terç dels quals és compromès amb Defensa, un altre terç amb Afers Estrangers i resten deu milions per a totes les coses de fons reservats. Això no s’ha fet amb fons reservats. Això s’ha fet amb fons negres. Molt negres. Veiem que el cap de la UDEF tenia molts diners a la paret de casa seva. Volen presentar-lo com una poma podrida, i no ho és. És un calaix putrefacte.

—Dèieu que hi ha qui segurament encara vol tenir ostatges. Qui vol que sigueu un ostatge?
—He deixat prou clar que hi ha gent a qui interessa tenir ostatges, però no vull entrar en un debat que seria més aviat polític, i jo no em fico en política. Però és evident que hi ha gent que creu que amb el meu cap poden condicionar una altra gent. Que no es confonguin. Que no es confonguin, jo no seré ostatge de ningú. I ho dic perquè no permetré que es negociï la meva situació en canvi de concessions polítiques. Això jo no ho permetré.

—Voleu dir que hi ha un intent per part del PSOE d’usar-vos per pressionar Junts perquè aprovi el pressupost, perquè es porti bé, perquè doni a Pedro Sánchez l’estabilitat que li cal? Que fa servir així el control que pugui tenir de la fiscalia?
—El meu pare, que compartia professió amb vós, deia que les preguntes no eren les indiscretes, sinó les respostes. Per tant, no respondré aquesta pregunta.

—…
—Sempre faig el que em va dir el meu pare que fes.

—Deixem la pregunta en l’aire?
—La pregunta és en l’aire, sí.

—Hi ha el risc que us treguin de circulació efectivament després d’aquest judici.
—És un risc.

—Fins a quin punt és imminent?
—En principi, no hi hauria d’haver un risc imminent, però cal estar preparat per a tot. La vida sempre té sorpreses.

—Perquè la sentència trigarà a sortir i no serà ferma?
—Perquè hi haurà possibilitat de recurs d’apel·lació i de cassació. Per tant, la fermesa de la sentència pot trigar uns quants anys, sens dubte.

—Quines conseqüències professionals i personals ha tingut en la vostra família tot això que m’heu explicat?
—Crec que la gent continua confiant molt en nosaltres com a professionals perquè no hem fallat mai. I no em refereixo només al cas del procés. Però algú s’ha preocupat de veure com ho han passat la meva dona i la meva filla? Perquè ja són molts anys i ara s’acosta el judici, i jo tinc família. Tinc una dona, tinc tres filles, n’hi ha dues que són grans però n’hi ha una que encara depèn de nosaltres. Això no és agradable. Sobretot perquè vaig a judici per haver fet la meva feina.

—Com ho han passat, elles?
—Fatal. La meva dona i la meva filla ho passen fatal perquè hi ha un cúmul d’incerteses per a les quals no tinc resposta.

—La vostra filla va patir assetjament escolar.
—Sí, assetjament. Ella té una vida molt solitària, perquè hem passat de l’assetjament a l’aïllament, és a dir, ara no l’assetgen, però tampoc no la integren. Per què? Bé, perquè és la filla de Gonzalo Boye.

—“Ens han deixat sols”, ens dèieu l’altre dia.
—A Madrid estem sols, fins que no resolgui aquesta situació i no s’aclareixi el meu futur, no ens en mourem d’allà perquè no he fugit mai d’enlloc, i la nostra filla encara ha de fer un any i mig d’escola. I quan tot això s’hagi acabat, el nostre futur és a Catalunya. És on ens sentim còmodes, on ens sentim estimats, on ens sentim bé, on podem caminar tranquils. Jo, a Madrid, faig una vida de casa a la feina, de la feina a casa. Aquesta és la meva vida. I a Catalunya puc asseure’m en una terrassa a prendre’m un cafè sense esperar a veure quan m’insultaran o m’amenaçaran. Aquesta és una realitat.

—Això us ha passat, a Madrid?
—Sí, moltes vegades. Nosaltres també ens vam quedar sols. De tenir un gran grup d’amics, els amics van anar desapareixent. No eren tan amics. Arriba un moment a la vida que un ha de saber d’on és, i jo em sento que sóc d’aquí, que és on estic còmode, on no em sento ni qüestionat ni amenaçat. Em sento feliç.