Gonzalo Boye: “Intentaran portar Puigdemont detingut a Madrid immediatament”

Quan Gonzalo Boye (Viña del Mar, Xile, 1965) ens rep al seu despatx es veu visiblement esgotat. Aquestes darreres setmanes són frenètiques, en bona part per la batalla jurídica per a fer valer l’amnistia a aquells que en són beneficiaris, com ara el president Carles Puigdemont, contra qui el jutge Pablo Llarena manté activa l’ordre de detenció. Què pot passar si torna i el detenen? Com es pot combatre la revolta de l’alta magistratura espanyola? Malgrat el cansament, Boye no perd la contundència en les respostes i no estalvia paraules dures o incòmodes si ha de dir que Puigdemont pot passar força temps a la presó si l’arriben a detenir, si ha de defensar el fet que els policies espanyols siguin també amnistiats o si ha de pronosticar que el judici contra ell, que començarà el novembre, el pot deixar fora de la vida pública per sempre.

—Què es pot fer contra Llarena, que incompleix la llei d’amnistia amb Puigdemont?
—M’agrada veure l’ampolla mig plena i veig que ja no hi ha el consens que hi havia al Suprem quan es va dictar la sentència del procés.

—Ho dieu pel vot discrepant de la magistrada Ana Ferrer?
—Sí, i per la manera com ha treballat la causa del Tsunami Democràtic la magistrada Susana Polo. En el cas més greu, per terrorisme, la magistrada diu: “Escolti, la llei em permet de prendre-us declaració per videoconferència i hi ha un mecanisme de cooperació jurídica internacional, per la qual cosa ho puc fer en qualsevol país de la UE.” Llarena, en canvi, torna a dictar una nova ordre de crida i cerca i ingrés a la presó. Això és una dissensió dins el Tribunal Suprem i demostra que no estem equivocats i, a més, que probablement en aquest viatge el senyor Llarena no estigui tan acompanyat.

—Però pot ser que s’acabi imposant la visió de Llarena i Marchena.
—Trenquen l’estat de dret. Hi ha una resolució del TSJC que diu sobre la malversació allò mateix que va dir la magistrada Ana Ferrer. Com conviuran en el futur la resolució del TSJC, que és ferma, i la resolució del Suprem de Llarena? Com conviuran dins un mateix ordenament?

—Marchena ja s’inventa, en la seva resolució, un argument per a justificar que es pugui amnistiar la malversació a Miquel Buch i a Luis Escolá, però no a Puigdemont.
—Aquesta és la més gran de les derrotes, haver d’inventar-se un argument. Els millors juristes de l’estat espanyol diuen que la llei diu el que diu. I després n’hi ha uns altres, els últims de les Filipines, que consideren que la llei diu una altra cosa.

—Doneu per fet que Puigdemont serà detingut quan torni de l’exili.
—Avui dia com a jurista l’única cosa que sé és que hi ha una ordre de crida i cerca i ingrés a presó contra ell.

—Com a advocat què li recomaneu, que la manera de tornar sigui discreta o acompanyat d’una mobilització popular?
—El meu deure consisteix a informar el meu defensat de les conseqüències de l’ordre en vigor. Com encarar aquesta ordre des del punt de vista jurídic em correspon a mi; la resta, no.

—Si hi hagués una mobilització popular per a intentar de protegir Puigdemont d’una possible detenció, hi hauria cap risc jurídic per als manifestants?
—Per què?

—Us ho demano.
—Em costa pensar que la gent deixi que detinguin el president Puigdemont així com així. Els catalans són un poble mobilitzat i que ha demostrat que si s’ha de posar ferm, es posa ferm. Jo no crec que ningú pensi en una multa o en res d’això. 

—Per intentar obstruir una detenció…
—Segons les normes espanyoles tot és possible. Però, és clar, com ho fas amb milers i milers de persones?

—Si el detinguessin, què passaria amb Puigdemont?
—Passaria a disposició judicial i el jutge Llarena hauria de decidir si l’ingressa a la presó. Però no ens oblidem d’una cosa: aquesta vegada només té Vox. És el més trist que he vist en la meva vida professional, que tot un Tribunal Suprem depengui d’un partit feixista per a poder prendre mesures contra un demòcrata.

—Però han arribat fins aquí.
—Sí, però ja no compten ni amb la fiscalia ni amb l’advocacia de l’estat, que han demanat l’aplicació de l’amnistia. No tenen ningú més en aquest procediment: són ells i Vox.

—Pot tenir importància el fet que sigui detingut en un lloc o en un altre?
—Crec que en el cas del president Puigdemont hi haurà un intent de portar-lo a Madrid immediatament. Si haguessin detingut Bolívar, San Martín o O’Higgins els haurien ficat en un vaixell i els haurien portat a la metròpoli. Però no els van detenir. 

—Si fos així, Vox demanaria presó provisional i Llarena el tancaria. La presó provisional de Puigdemont podria durar gaire temps?
—És clar, podria durar quatre anys. Dos anys prorrogables per dos. Sostenir una detenció en el cas d’un fet que entra dins l’àmbit objectiu de l’amnistia és greu. Sostenir la presó sobre la base d’aquest mateix fet és molt més greu; i mantenir-lo a la presó ja és dir “m’importa tres pebrots l’estat de dret”.

—Què hi podríeu fer? En primera instància, una petició d’habeas corpus?
—Tenim una bateria de coses preparades per a aquest supòsit i les anirem traient quan siguin necessàries, si és que cal. Jo sempre crec que al final prevaldrà el seny. 

—Pensant en el jutge Llarena?
—Jo pensava en un altre supòsit: l’estat sóc jo, fins que van aparèixer la Bastilla i la guillotina. Pensar que hi ha gent tan entossudida a tirar això endavant, em costa de creure-ho. Crec que a poc a poc van entenent que això ja és un capítol acabat. 

—Però això no quadra amb la decisió del Suprem de no aplicar l’amnistia, de no acudir ni tan sols al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i de mantenir les ordres de detenció.
—Són els últims de Filipines. Perquè és un grup com més va més reduït i menys legitimat el que va dient això. De fet, avui dia ja ningú no pren com a veritat revelada allò que diu el Suprem. Fins fa quatre dies, tot allò que deia el Suprem ho semblava; fins i tot mitjans presumptament progressistes prenien com a veritat revelada allò que deia el jutge Aguirre, i avui ja ningú no el pren seriosament.

—Però una cosa és el jutge Aguirre i una altra el Tribunal Suprem.
—Sens dubte, són dues coses i dos problemes totalment diferents. Jo dic simplement que estèticament són menys, com més va més sols estan i tenen menys suport, perquè durant aquests set anys s’ha anat demostrant que els relats no eren certs. La gran reeixida de la lluita de l’exili és desmuntar els relats i mantenir la posició ferma; per una banda, des del punt de vista jurídic i, per una altra banda, des del punt de vista polític.

—Però des del punt de vista jurídic, a aquests últims de Filipines com els poden parar els peus?
—Els mecanismes dins l’estat de dret existeixen, dins l’estat espanyol i fora. La reacció del Suprem estava preparada, perquè coneixien el text de la llei. El que no farem és avançar per on reaccionarem nosaltres.

—Hi ha vies jurídiques més o menys clares…
—Sí, l’empara constitucional. Fins i tot en el cas de presó és una mesura que toca. Però a veure, també un habeas corpus permet d’obrir una via d’empara [al Tribunal Constitucional]. 

—Però les vies d’empara per la no concessió d’un habeas corpus al Tribunal Constitucional habitualment no són de resolució immediata ni favorable…
—Són poques. Però jo em faria una pregunta: quantes empares s’han demanat per una ordre de detenció, o un ingrés a la presó d’una persona a qui és d’aplicació la llei d’amnistia?

—Cap, és clar.
—Vet aquí l’especial rellevància constitucional.

—Una empara per un habeas corpus no concedit, quant de temps pot trigar a resoldre’s?
—Sol ser força ràpid.

—Ràpid?
—Parlem de mesos.

—No parlaríem de dies, sinó de mesos?
—És que, a veure, ningú no va dir que això seria fàcil. Però potser seria bo que alguns sàpiguen que el president no es rendirà. 

—Hi ha molta gent preocupada pel fet que pugui entrar a la presó. El podrien desactivar políticament.
—Fa set anys que intenten de desactivar-lo com a subjecte polític. Puigdemont a la presó no el desactives. 

—Però li limites molt la capacitat de maniobra i de moviments.
—Sí, ningú no vol que hi vagi. Però els que volen portar-lo a la presó crec que ni tan sols han mesurat les conseqüències de fer-ho.

—Per tot això que dieu, Puigdemont podria passar perfectament uns mesos a la presó. Com a mínim.
—El president sempre ha tingut clar que hi ha un risc. Fa set anys que està sotmès cada dia a aquest risc.

—Puigdemont va explicar fa poc que el 2018 tenia cinc maneres diferents d’aparèixer al parlament, sense ser detingut, per poder ser investit. És així? Aquestes vies encara les teniu damunt la taula?
—Jo dels temes que afectin la seguretat del president no n’he parlat mai i no en parlaré mai. Crec que el meu deure com a advocat és restar en silenci sobre aquestes coses.

—Dins el parlament, Puigdemont tindria garantida la seguretat?
—No pot ser detingut dins la seu parlamentària i, de fet, el president Rull també ho ha dit.

—Pel protocol de seguretat que ho impedeix.
—I no només això, sinó perquè la seu és inviolable. És la casa de tots els catalans, el Parlament de Catalunya és on resideix la voluntat popular dels catalans i és aquí on cal emparar el president Puigdemont. I això és una qüestió històrica.

—Que finalment Puigdemont pugui ser amnistiat ja trigarà més temps, no? Si el Suprem no corregís Llarena, el camí al TC podria ser llarg.
—Jo em reservaré la manera en què nosaltres hem estudiat el tema i com el volem plantejar. Però sí que diré una cosa: el Tribunal Suprem i les seves caixes de ressonància diuen que el Constitucional ha envaït competències del Suprem en casos, per exemple, com el de l’ERO a Andalusia, però és que el Suprem envaeix competències del poder legislatiu i del Tribunal Constitucional en la inaplicació de l’amnistia. Això és molt greu. 

—El professor Joaquín Urias deia que això no té solució. Que si el TC us donés l’empara sobre la inaplicació de l’amnistia, això tornaria al Suprem, que hauria de tornar a decidir.
—No, no hi estic d’acord. En Joaquín em sembla que té idees molt bones i en general és un gran jurista, però això és matèria d’advocats. Per a respondre a això que ha dit en Joaquín jo hauria d’exposar què farem, i crec que el principi de prudència m’obliga a desar-m’ho fins que no tinguem presentat aquest recurs, si és que arriba a ser necessari. El que no pot ser és que una resolució d’empara no tingui executivitat ni eficàcia. 

—Abans que no el TC, pot ser que es pronunciï el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?
—No descarto que Europa es pronunciï molt ràpidament sobre la llei d’amnistia. Crec que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’hi pronunciarà aviat.

—Com ho farà?
—Mireu, la gent que no té una estratègia acaba cometent greus errors. Perquè mentre han decidit d’encapsular el tema de l’amnistia al Tribunal Suprem, al mateix temps han decidit de fer una guerra perquè Toni Comín no tingui el seu escó al Parlament Europeu. I Toni Comín en aquests moments té una suspensió del seu escó, que és provisional, a l’espera de la sentència del TJUE del 26 de setembre. Perquè no ha jurat la constitució. No l’ha jurada per dues raons. Una, perquè no cal, que és la principal. I una altra, perquè el Tribunal Suprem li ho va impedir quan va inaplicar la llei d’amnistia. I nosaltres no ens mamem el dit.

—A veure si us entenc. Heu demanat mesures cautelaríssimes al TJUE amb l’argument que no l’han deixat anar a jurar la constitució perquè han incomplert la llei d’amnistia?
—Al TJUE no el deixarà de sorprendre que la causa impeditiva d’anar a prometre o jurar la constitució és no només que no cal, sinó que a més, abans que això es produeixi, el Tribunal Suprem, quan inaplica una llei en vigor, dicta una ordre de detenció. Per tant, l’amnistia, la seva aplicabilitat i les seves conseqüències, és clar que han de ser objecte de debat al TJUE. I ho seran.

—El Suprem dicta l’ordre de detenció després de la proclamació de Comín com a eurodiputat electe.
—És clar. Quan no hi ha estratègia i s’actua des de l’estómac, sempre passa la mateixa.

—I aleshores el TJUE haurà de pronunciar-se sobre el motiu pel qual l’estat espanyol impedeix Comín…
—Haurà de decidir si li dóna una cautelaríssima i, evidentment, dins la resolució, es pronunciaran sobre com és de sorprenent que una llei en vigor no sigui aplicada.

—Quant de temps pot trigar el TJUE a respondre una petició com aquesta de cautelaríssimes?
—Unes 48 hores. Entre dos dies i cinc, és una via excepcional, hi ha molt pocs precedents. Però es compleixen els requisits. 

—Hi ha l’opció que tirin la pilota endavant i no us responguin encara?
—Però no volien que parléssim de l’amnistia a Europa i ja parlem de l’amnistia a Europa.

—Mitjançant aquesta via de Comín, la via de recurs al TJUE per al president Puigdemont estaria oberta en cas que ho necessités?
—Sí, sí, però no només això. Hi ha més alternatives que nosaltres anirem posant sobre la taula quan arribi el moment. 

—Mentrestant, el jutge Aguirre també fa la seva guerra amb l’alta traïció. És una amenaça per a Puigdemont?
—De moment ell no és un problema per al president Puigdemont, perquè ell mateix s’ha declarat incompetent per a investigar-lo. Però sí que l’és per a tots els altres. És un problema molt greu per al poder judicial i per a la seva credibilitat, imatge i respectabilitat que una persona com el jutge Aguirre continuï un dia més en funcions. I és el poder judicial que ha de desactivar-lo.

—I com el desactiva el poder judicial?
—La llei del poder judicial diu que d’ofici o a instància de part, els òrgans superiors jeràrquics podran enretirar o prendre mesures cautelars respecte d’un jutge que incompleixi els seus deures. Per què no ha passat? Doncs no ho sé, és una pregunta per al TSJC.

—Vosaltres mentrestant heu presentat una querella…
—La primera. 

—N’hi haurà més?
—És que cada dia ens sorprèn amb un fet nou. Crec que som no pas davant una reiteració delictiva, sinó d’una continuïtat delictiva. 

—Hi haurà ampliació de querella llavors?
—Sí, és clar. Però és que aquesta persona no està en condicions de ser jutge.

—I enmig de tot això us comuniquen que el novembre començarà el judici en què us acusen d’emblanquiment de capital procedent del narcotràfic. 
—Començarà el 18 de novembre.

—Casualitat?
—No em preocupa això, em preocupa anar a judici. Perquè jo veig l’escenari molt clar: això mateix que ha fet el jutge Aguirre, que és trobar algú que declarés contra mi, és el que van fer en aquesta causa quan van deixar en llibertat un presumpte assassí confés a canvi de declarar contra mi. I amb això han instruït una causa per la qual ara vaig a judici. 

—I què penseu que pot passar?
—Segurament oferiran penes absurdes a la resta dels acusats perquè declarin contra mi. 

—Us demanen d’entrada nou anys i mig de presó.
—Nou anys i nou mesos. 

—Si aquest judici acaba en condemna…
—Si aquest judici acaba en condemna, passaré la resta de la vida a la presó. 

—I ja vau dir fa temps que no teníeu la intenció d’exiliar-vos.
—Jo entomaré la situació, sóc un advocat en exercici i em defensaré fins al final. 

—I l’entrada a la presó seria abans del recurs davant el Suprem?
—Crec que si em condemnen a nou anys o deu, entraré a la presó i passaré la resta de la vida a la presó, perquè a la meva edat és una cadena perpètua. 

—Com entomeu mentalment una possibilitat com aquesta?
—Tinc feina a fer i no tinc temps per a ploriquejos. Sóc molt conscient de què em ve al damunt i no tinc més remei que continuar lluitant. Durant tota la tramitació de la llei d’amnistia s’han dit tota mena de barbaritats sobre mi. Jo ara vaig a judici; no estic subjecte a la llei d’amnistia. I aniré a judici perquè un fiscal s’hi va obstinar, no perquè jo hagi comès cap delicte. Vaig a judici perquè hi ha un fiscal que no hauria de ser fiscal, i que amb els recursos públics s’ha entossudit a portar-me a la banqueta i a intentar d’assegurar-se que jo acabi la resta de la vida a la presó. Per què? No pel que jo faig, sinó per qui defenso. No tenia cap problema, ni en aquesta causa ni en cap, mentre no he defensat els dirigents de l’independentisme català. I estic convençut que em faran pagar aquest preu. És clar que me’l faran pagar. En sóc conscient, però ningú no podrà dir que he deixat de defensar-los ni un sol dia.

—Hi hauria hagut alguna manera que se us inclogués en la llei d’amnistia?
—No, no ho crec. A veure, des del moment en què a la llei hi ha un àmbit objectiu, si s’hagués acceptat que tot el lawfare estava inclòs a la llei d’amnistia, doncs evidentment que sí. Però jo no en sóc objecte. I si n’hagués estat, jo no hauria d’haver participat en la redacció de la llei.

—En la darrera entrevista que vam fer alertàveu del perill que molta gent fos perseguida malgrat la llei que estava a punt d’aprovar-se. Aquest perill ha desaparegut ara?
—La diferència entre la darrera vegada que vam parlar i ara és que aquella llei tenia forats. Nosaltres hem tapat els forats i això ha fet que la inaplicació de la llei sigui grollera. Perquè només es pot inaplicar la llei forçant-la. Abans, hi havia tantes vies d’aigua que hauria estat molt senzill. Amb aquella llei no hi hauria hagut la sentència del TSJC, no hi hauria hagut el vot particular de la jutgessa Ana Ferrer, no hi hauria hagut, respecte del terrorisme, la posició de la jutgessa Susana Polo, i no hi hauria hagut noranta amnistiats, i els que vindran les setmanes i mesos vinents.

—Més de la meitat d’aquests amnistiats són policies.
—I?

—Que els policies eren el cos repressor dels manifestants.
—Sabeu què passa? Que aquí hi ha populisme. Em podeu dir una llei d’amnistia al món que no hagi inclòs la gent de totes dues parts? No n’hi ha. Perquè una amnistia és això. I el problema és que hi ha pseudogurús que diuen coses que no es corresponen amb la realitat del que són els processos de resolució de conflictes i les lleis d’amnistia a escala mundial. Les hem revisades totes. Totes. No n’hi ha cap que no inclogui ambdues parts. Una altra cosa és que hi hagi exclusions en totes dues parts en cas que aquests actes no siguin els que s’ha acordat d’amnistiar: n’hi ha per al terrorisme, n’hi ha per a la traïció, n’hi ha per al fon europeu, i també n’hi ha per als policies. Crec que aquí hi ha un gran problema: n’hi ha que pensen que les amnisties són indults.

—Entenc això de les dues parts. Però l’altra part són els policies com a funcionaris de l’estat, o haurien de ser els dirigents polítics, activistes, manifestants unionistes, espanyolistes? Passa que aquests no van ser objecte de repressió.
—Tornem enrere: quan algú em posi una llei d’amnistia que sigui unilateral jo modificaré el meu criteri. Una llei d’amnistia és el compromís de passar pàgina tot fent justícia i reparant. Però això també inclou l’altra part que s’hi ha vist arrossegada o que s’hi ha involucrat personalment i directa. Una llei d’amnistia és un procés que ha d’afectar necessàriament totes dues parts, però hi ha gent que des d’un populisme i un maniqueisme incompatibles amb l’ètica proven de fer veure coses que no són. Hem fallat en no ser més didàctics.

—El problema potser era en les exclusions que afecten els policies? Que no permetés que uns determinats casos que s’investigaven fossin tan ràpidament amnistiables?
—En això teniu raó, igual que allò que planteja Llarena. Llarena diu sí, sí, l’amnistia, però hi ha gent que no, com ara Puigdemomt, o Comín, o Turull o Rull o Junqueras. Quina és la diferència entre el que em plantegeu vós i el que plantegen ells?

—La diferència és que els policies són gent investigada per accions d’una gravetat que poden constituir…
—Quina gravetat?

—Un tracte degradant i humiliant a les persones que van rebre aquella violència.
—Però hi ha anys d’investigació, i jo he estat part d’aquesta acusació. I hi ha gent a l’altra banda que diu, sí, sí, però quan els diners siguin destinats per a la seva campanya política, aleshores no. És que arriba un moment en què cal plantejar-se de què parlem. Els arguments de Llarena són menys vàlids que els meus o són més vàlids? Crec que l’amnistia és per a tots els afectats pel conflicte a excepció d’aquells que càpiguen en les exclusions de l’article 2. La resta no és una amnistia, sinó que són perdons.

—Per acabar, els CDR de l’operació Judes han d’estar preocupats amb la prejudicial que l’Audiència espanyola vol fer sobre el terrorisme al TJUE?
—No. Jo entenc el dubte de la secció tercera de l’Audiència espanyola pel que fa al delicte de terrorisme i la directiva de la Unió Europea en matèria de terrorisme. Perquè és un dubte que els sorgeix de manera lògica, no forçada. Les acusacions plantegen una cosa que els sorgeix de l’estómac, no pas de la raó. Però dit això, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja té consolidada jurisprudència que diu que les directives no poden causar per si mateixes un perjudici als ciutadans. Aquesta jurisprudència té més de vint anys i s’ha consolidat. Crec que és important dir-li a la secció tercera que això ja està aclarit. En el moment que li diguin que això està aclarit, la llegirà, la mirarà, mirarà el cas i segurament dirà fins aquí hem arribat.