Gonzalo Boye: “Aquell dia sabia què havia de fer al tribunal però no a la vida”

Ho ha mantingut en secret durant gairebé un any. El maig de l’any passat, després d’una revisió rutinària, van diagnosticar a Gonzalo Boye dos tumors malignes a la pròstata. Va entomar el cop pensant, en primer lloc, en la gent que en podia sortir perjudicada, i va decidir de fer-ho saber a un grup molt reduït de persones i de posar-se en mans d’experts a Alemanya, lluny de l’estat espanyol i, per tant, de la possibilitat que es filtrés la seva situació i que això fos utilitzat contra ell i contra els seus defensats. El van operar amb èxit el mes de novembre passat.

Del calvari que va passar, en parla al llibre que arriba avui a les llibreries i que es titula Se llama cáncer (Roca Editorial). Un títol que li serveix per a anomenar la cosa pel seu nom, tant la malaltia com el diagnòstic que fa a la situació del poder judicial a l’estat espanyol. La publicació d’aquest llibre ha coincidit amb la vista transcendental al Tribunal de Justícia de la UE d’aquesta setmana sobre les euroordres. En aquesta entrevista parla a fons de tot plegat.

—L’operació va anar bé?
—Perfectament. Em vaig recuperar ràpidament i bé. Fa poc, em van fer unes analítiques que van anar bé.

—Per què vau decidir de no dir-ho a ningú fins ara?
—Perquè en una batalla com aquesta on som, no podem mostrar signes de debilitat. I una malaltia d’aquestes característiques podia fer pensar que jo estava en una posició de debilitat, cosa que podia perjudicar tant els exiliats com molta altra gent que defenso en causes complicades.

—Per la imatge que en donessin els mitjans espanyols?
—No, perquè hi ha gent molt miserable que sens dubte hauria aprofitat un moment en què jo necessitava tranquil·litat per alterar-me. Ho han fet cada vegada que hem tingut una cita important. Tot allò que ha passat en la causa contra meu, per exemple, ha estat just després d’haver aconseguit algun èxit o en el moment que hem hagut d’anar a lliurar alguna batalla. Per tant, pensava que com menys informació en tingués la gent que no està d’acord amb la defensa que fem, millor.

—I com aconseguiu aquesta discreció durant tant de temps?
—Fent que ho sàpiga molt poca gent, els qui ho havien de saber: els qui em van ajudar i els qui havien de procurar que la Isabel [Elbal] tingués un suport… És a dir, que si les coses anaven malament, no agafés per sorpresa ningú del nostre nucli d’amics, per poder-la ajudar.

—No devia ser fàcil, amb una feina que implica tant d’estrès personal.
—No gens. La pitjor setmana que vaig passar va ser la de la detenció del president Puigdemont a Sardenya. Perquè tenia davant una situació desconeguda, dins la malaltia mateixa. Era un escenari d’incertesa. Jo sóc de lletres, però no és gaire difícil d’entendre què és una gammagrafia òssia, per a què serveixen i quin és el resultat si surt negativa o si surt positiva. Per això va ser una setmana de molta tensió.

—Dos dies abans de la detenció de Puigdemont vau rebre un correu…
—Sí, aquell dia vaig sortir de l’hotel de Barcelona, d’haver dinat amb el meu metge, vaig pujar al taxi i em va arribar un correu electrònic que em deia que havien detectat unes lesions sospitoses a la pelvis i al fèmur, i que calia fer urgentment una gammagrafia. El vaig reenviar al metge, i immediatament em va trucar, em va dir que no em preocupés, que estigués tranquil, que s’encarregaria de gestionar la prova… Bé, per deformació professional, quan em diuen que estigui tranquil és quan em començo a preocupar. I de camí a l’aeroport, vaig anar al doctor Google i em vaig fer una composició de lloc, i vaig entendre que la cosa podia ser molt complicada.

—I dos dies després, la detenció a l’Alguer.
—Jo havia anat a París tot seguit per a una sèrie de reunions. Després vaig agafar el tren, cap a Brussel·les, i quan hi arribava vaig assabentar-me de la detenció del president. Vaig tenir una barreja d’idees al cap, he de fer tot això, i, caram, que fotut que puc estar, i que dolent que pot ser això… Intentava compaginar les coses. De fet, vaig trucar al meu germà des de l’Alguer per dir-li que tenia càncer, que les coses es podien complicar, que s’havia de fer això i allò.

—A l’Alguer fèieu mala cara, però no era pel que passés al tribunal.
—És que jo sabia què havia de fer al tribunal, però no sabia què fer a la vida. Aquella trucada al meu germà la vaig fer mentre esperava que arribés el president per reunir-m’hi. Vaig penjar, vaig anar a saludar el president, i em vaig adonar que feia una cosa que intento no fer mai en la meva vida professional, però és que no hi havia temps de desvincular una cosa i l’altra.

—Qui ho sabia?
—La meva família, el president, en Josep Alay i en Jami Matamala.

—Acostumat a tenir-ho tot tan controlat, us vau trobar amb una cosa que no controlàveu.
—Sí, tot i que sabia que estava en bones mans. Però el moment en què em vaig adonar de l’envergadura d’allò amb què m’enfrontava fou quan vaig entrar al pavelló d’operacions. Hi vaig entrar conscient, em vaig estirar al llit i quan em van afermar les cames, me’n vaig adonar, vaig veure que allò no ho tenia controlat.

—Us heu replantejat coses?
—Sí, és clar. Sobretot, aprens a aprofitar més bé algunes estones. Si hi ha res que he après aquests mesos, és que la vida dura tant com hagi de durar. I això vol dir que les coses que no facis ara potser no les faràs mai. He sortit a caminar molt amb la Isabel, amb la nostra filla, ens hem vist amb amics… Mantinc el ritme de feina, però també miro de dedicar temps a les coses que són importants.

—Abaixar el ritme no?
—Mireu, vaig aprendre una cosa important, que era que no em podia permetre de seure a lamentar-me en la mala sort de tenir càncer. Una part de la cura passa perquè tu controlis les teves pors, i una bona manera de fer-ho és no alterar allò que fas. Si jo m’hagués dit “d’acord, abaixo el ritme”, només hauria tingut més temps per a escalfar-me el cap. I si hagués fet això, m’hauria acabat passant factura, si no ara, més endavant.

—Heu aconseguit no ser presoner de la por?
—Sí, és més aviat això, perquè és impossible no tenir por. Por per la situació en què quedaria la meva dona, la meva filla, què passaria amb això, o amb allò… Però has de prendre decisions fredes d’endreçar unes determinades coses. I mireu, us diré que no em vaig comprar roba en tot l’any. Perquè tampoc no sabia si em caldria. Per què coi m’he de gastar diners en uns pantalons nous si potser no els necessitaré?

—I ha sortit bé perquè vau arribar-hi a temps.
—Sí, i perquè em van atendre els millors en això.

—Aquesta experiència us va fer replantejar el llibre que teníeu pensat. En quin sentit?
—Hi ha coses que estan tan malament que, com passa amb les malalties, si no se’n parla, si no les encarem, no es curen. Les dones parlen del càncer de mama, però els homes no parlem del càncer de pròstata, i això no significa que no hi sigui. Molta gent no diu les coses pel seu nom, i això que passa a Espanya és una autèntica malaltia democràtica. I jo ho puc fer des de l’àmbit que més conec. Si demano a la meva dona que no faci servir eufemismes per parlar del càncer, per què no puc dir als meus companys de professió que no facin servir eufemismes per parlar d’això que passa?

—Una part molt important del llibre és sobre el “xoc europeu” pel cas dels exiliats.
—Però no és l’únic cas. Si ho fos, podríem dir que és un error, però som davant d’un problema.

—Un problema més sistèmic.
—Sí. No tens un constipat, sinó una pneumònia. Aquí passa això amb els exiliats d’una manera brutal. Però també passa amb conceptes com la presó provisional, en la manera com interpretem el dret de la Unió… Com pot ser que el Tribunal Constitucional en deu anys no hagi tingut ni un dubte sobre el dret de la Unió? O que la sala penal del Suprem només hagi tingut dubtes dues vegades, i les dues en aquesta causa? En els altres plets, no ha aplicat el dret de la Unió? O l’Audiència espanyola, que és l’òrgan central d’execució d’euroordres, no té dubtes sobre dret de la Unió? És sorprenent. Si no ho fan, no podem determinar el diagnòstic de com estan i, per tant, no es pot curar. O és que estan còmodes en la malaltia?

—Per això el Suprem va fer un error de càlcul amb els exiliats?
—Absolutament. Perquè no van ser capaços de pensar que potser estaven equivocats, i perquè van ser incapaços de diagnosticar què falla en aquest procediment. Xoca a Europa perquè la seva arrel és antidemocràtica. Quan planteges que un referèndum és una rebel·lió o una sedició, o que sense despesa hi pot haver malversació, o que un òrgan com un parlament pot desobeir un altre òrgan constitucional, és que tens un problema d’arrel, tens una comprensió antidemocràtica del dret. Aquest llibre demostra que l’anàlisi que vam fer el 2017 era el correcte.

—Parleu molt de l’euroordre que Llarena hauria pogut demanar a Dinamarca el gener del 2018 contra Puigdemont i que no va demanar per orgull.
—És que l’hauria guanyada.

—El seu gran error fou aleshores?
—No, abans. Us ho explico: les pre-judicials que va presentar el març del 2021 al TJUE les hauria d’haver plantejades abans del 4 de desembre de 2017.

—Abans de retirar l’euroordre de Bèlgica?
—Abans de la vista judicial a Bèlgica del 5 de desembre. Ell hauria d’haver pres el control d’aquella vista, tot plantejant unes pre-judicials a Bèlgica en què demanés que se suspengués la vista.

—Què hauria passat si ho hagués fet?
—Ens hauria agafat desarmats. No tindríem l’informe del grup de treball de l’ONU, ni el d’Amnistia, ni el de Human Rights Watch, no hi hauria la sentència del procés, ni la interlocutòria Bob-Dogi, ni la sentència d’Alemanya, ni la sentència de Bèlgica, no hauríem tingut res. I això et demostra que fer les anàlisis amb el cap i no amb el cor és fonamental en dret.

—Una cosa és fer-ho amb el cap i una altra és saber-ho fer.
—Això tampoc no ho tenien. El dret de la Unió el comencen a conèixer amb aquest procediment, però encara no l’entenen bé. Quan nosaltres parlàvem de pre-judicials, de bon començament, no sabien ni què era. Però el problema és que tampoc no estaven segurs de què feien, perquè aquella querella era feta des de la indissoluble unitat de la nació espanyola amb la bandera als ulls.

—I l’error de Llarena és no haver fet això fins el març de l’any passat.
—Perquè ja estàvem armats, i, de fet, feia un any i mig que li demanàvem pre-judicials. Sempre ens deien que no. I de sobte ens van regalar aquestes pre-judicials.

—Les va enviar perquè tenia la sensació de perdre el control?
—Perquè ja l’havia perdut. Tots els moments els tria malament, perquè no fa una anàlisi tàctica ni tècnica adequada. Si després de la sentència de primera instància de Bèlgica sobre Lluís Puig hagués presentat aquestes pre-judicials, la sentència ferma del gener del 2021 no s’hauria pogut dictar.

—Parleu de la deslleialtat processal de Llarena i l’ocultació d’informació sobre les euroordres. Com pot influir en el TJUE quan hagi de decidir sobre les pre-judicials?
—Crec que a Europa, on predomina la cultura protestant, més que no el pecat, és greu l’ocultació del pecat. Poden entendre qualsevol cosa que se’ls plantegi menys l’ocultació d’informació.

—I quina sensació us ha quedat de la vista judicial de dimarts?
—Crec que el debat és clar. Bàsicament, la Comissió i Espanya s’han agafat a un ferro roent. Va venir la Comissió i s’hi va afegir Espanya, amb la suposada necessitat d’aquest doble control per a denegar euroordres. I crec que amb les preguntes dels magistrats va quedar clar que ells no comparteixen aquest criteri.

—Però també vam veure punts de vista de membres del tribunal que em va semblar que qüestionaven la manera de fer de Bèlgica quan va denegar l’euroordre contra Lluís Puig. Vau tenir aquesta impressió?
—Només vaig tenir la impressió que, en realitat, el ponent va preguntar sobre això perquè estava tremendament sorprès del canvi de posició de Bèlgica. I en algun moment Bèlgica ho havia de passar una mica malament, no?

—Sí, però ho dic per alguna pregunta d’altres jutges que plantejava si Bèlgica no va demanar prou informació a Espanya quan tramitava l’euroordre i va vulnerar el principi de confiança mútua.
—Crec que aquesta pregunta la va acabar responent Bèlgica a l’últim moment. De fet, a Bèlgica, li ho perdono tot per les dues últimes frases que va dir en les seves conclusions. Quan van dir que es mantenien dins de l’àmbit del considerando 12 de la decisió marc i que la comunicació amb les autoritats espanyoles havia estat constant. M’imagino que abans de dictar sentència els jutges revisaran la documentació que va aportar Bèlgica i la nostra. Perquè és brutalment devastadora sobre el fet que van informar Llarena i de què el van informar. A Llarena li van lliurar tot el que nosaltres vam aportar a Bèlgica, absolutament tot, i ell va tenir l’oportunitat de rebatre-ho tot. Però no ho va fer.

—Us va sorprendre la posició de Bèlgica a la vista?
—La posició de Bèlgica l’atribueixo a la reunió que hi va haver fa unes setmanes entre el primer ministre belga i el president del govern espanyol.

—Ho atribuïu a pressions polítiques.
—Sí. Perquè no es corresponia amb les conclusions escrites que ells havien presentat. De cap manera. Tant és així, que el vice-president els va demanar explicacions sobre el canvi de posicionament; de fet, ho entenia perfectament, però volia que ho exterioritzessin ells.

—No us va sorprendre tant la posició de la Comissió?
—No. Però el debat es va centrar només en això del doble examen perquè en les altres qüestions la Comissió ens donava la raó.

—En quines coses?
—La Comissió plantejava que hi havia una sèrie de preguntes de Llarena que no són admissibles. La Comissió i nosaltres estàvem d’acord en alguns punts, però la defensa forta de la posició de la Comissió és que Bèlgica ho va fer malament perquè no va fer el doble examen.

—La Comissió també demanava de repetir una euroodre contra la mateixa persona.
—Sí. El doble control com a requisit per a rebutjar una euroordre era una idea de la Comissió, no d’Espanya. Però Espanya s’hi va afegir. Ara, tal com van deixar palès alguns jutges, els arguments no els convencien. Amb les preguntes que feien els deien que allò que demanaven implicava un canvi jurisprudencial que no pensaven fer.

—Quin resultat espereu en la sentència?
—Crec que el resultat serà positiu per als exiliats i per a una interpretació democràtica del dret. És evident que el TJUE no canviarà de jurisprudència, i en tot cas pot decidir que aquest doble examen no és necessari, o incloure entre les excepcionalitats uns certs grups de persones o grups polítics, i establir-ho com un criteri permanent. De fet, hi va haver un jutge que va oferir una situació digna a la Comissió, quan li va demanar si podia ser que hi hagués una fallada sistèmica envers uns certs grups polítics. Li deia a la Comissió agafa aquesta via.

—Una resposta així seria positiva per als exiliats, doncs.
—Sí, és clar.

—Quines conseqüències tindria per a la situació dels exiliats una sentència en aquesta línia?
—L’euroordre de Lluís Puig quedaria liquidada, i no se’n podrien demanar més, i el criteri belga seria el que quedaria establert. Si es denega una euroordre per vulneració de drets fonamentals, cap altre estat no la tramita. Seria un trasbals important per a Llarena.

—Serviria només per a Lluís Puig o per a la resta d’exiliats?
—Seria aplicable a tots els exiliats, perquè, de fet, quan la sentència belga diu que la documentació no es refereix específicament a Lluís Puig, és perquè es refereix al president Puigdemont.

—Si hi hagués una resposta així del TJUE, permetria a Lluís Puig, Puigdemont i la resta d’exiliats una carta de lliure circulació pels estats de la Unió?
—Sí. I serviria per a donar suport a les demandes que hi ha a Estrasburg dels condemnats, perquè donaria suport a una declaració de vulneració de drets fonamentals.

—Per què tindrien lliure circulació? Perquè si anessin a qualsevol estat cap jutge podria tramitar euroordres contra ells?
—Exacte. Ara, perquè ens entenguem, només un canvi jurisprudencial del TJUE seria una mala resposta per a nosaltres, i això no passarà.

—I com influeix això en el possible retorn de Puigdemont? Una resposta així del tribunal hi obriria la porta, o haureu d’esperar que es resolgui la qüestió de la immunitat?
—Nosaltres esperarem, sens dubte. Aquesta sentència hauria de ser molt de fons perquè no ens veiéssim obligats a esperar.

—Tornem al llibre. Una conclusió: sembla que contra Gonzalo Boye s’hi valgui tot.
—Crec que es va demostrant. Hi ha fiscals del Suprem que consideren que jo no tinc dret a l’honor ni a la vida privada ni a la intimitat, com un ciutadà sense drets. Són moltes coses, i s’hi va afegir una sorpresa que vaig tenir la setmana passada amb l’Audiència espanyola.

—Quina sorpresa?
—En un cas sobre una extradició als Estats Units, l’Audiència va respondre amb unes pre-judicials, dient tot el contrari d’allò que m’havien respost a mi un mes abans en un cas calcat. I encara més: les pre-judicials que van enviar al TJUE eren les mateixes que jo els havia presentat i que havien desestimat. O sigui, quan ho planteja Boye no li fem cas, però com que tenia raó, ho van utilitzar en un altre cas fent veure que eren ells els qui hi entenien. Eren literalment les preguntes que jo els havia fet i m’havien desestimat. En un altre àmbit, d’això, se’n diria plagi.

—Però en aquest, que és el jurídic, se’n diu prevaricació.
—Jo crec que sí. Perquè no pots tenir dos criteris jurídics per la mateixa cosa amb trenta-cinc dies de diferència. I tenint en compte que el meu defensat el reclamen als EUA i s’enfronta a una possible condemna per cadena perpètua. Però tant els feia, perquè qui el defensava era Gonzalo Boye.

—Amb això què podeu fer?
—Denunciarem els fets, perquè són molt greus. Això demostra molt bé com funcionen les coses a Espanya.

—En quin sentit?
—Que no és cert que tots siguem iguals davant la llei, i que són capaços de defensar blanc i negre al mateix temps.

—Un exemple més del que us heu anat trobant aquests anys com a advocat de Puigdemont.
—Sí, situacions d’assenyalament, de persecució judicial… A Espanya hi ha jutges honestos, però quan arribes a les altes instàncies sembla que la cosa la veuen diferent. En el llibre ho he documentat tot.

—El problema a la cúpula és de politització o d’incompetència?
—D’una barreja de coses. Per exemple, la jutgessa Tardón va acordar una mesura de presó d’acord amb els requisits d’un article que feia set anys que havia estat derogat. Això és falta de competència, per l’amor de Déu. Imagineu-vos que això ho fa un metge. Però el problema a Espanya no és la manca d’independència judicial, perquè cada jutge la defensa des de la seva perspectiva. El problema és la manca d’imparcialitat judicial a les altes esferes, pel posicionament ideològic que té de vegades una base fins i tot sentimental. Jo sé de jutges que em tenen odi.

—I una altra cosa que expliqueu per primera vegada: heu estat víctima de Pegasus.
—Sí.

—Quan va ser?
—He estat breu en el llibre sobre el cas de Pegasus perquè sortirà quan hagi de sortir, i sorprendrà. És un tema delicat.

—L’accés a les vostres comunicacions és greu, perquè afecta molta gent, clients, periodistes…
—Tot Déu amb qui em relaciono, però sobretot, persones en risc. És com quan la senyora Tardón es va quedar el meu mòbil i Espanya va passar a saber la identitat de víctimes de vulneracions de drets humans que el TEDH mateix havia volgut protegir. En aquest cas, han tingut accés a les meves converses en temps real.

—Per mitjà de Pegasus?
—Sí.

—Converses amb els vostres clients?
—Sí, i amb la meva família.

—I amb el president Puigdemont?
—I tant. No han fet res que no hagi fet Bahrein, Marroc, Mèxic, el Salvador, Aràbia Saudita… Aquest és el nivell.

—La intromissió ha estat també en els dispositius dels exiliats?
—No estic autoritzat a revelar les identitats de les víctimes.