Ginestà: “Ens venia més de gust explicar les coses com les explicaríem als nostres amics”

Feia dos anys que no publicaven disc. Cançons com “L’Eva i la Jana”, “L’últim ball” o “Ulls d’avellana”, de Suposo que l’amor és això (2022), van fer ballar i emocionar milers de persones, i els van fer pujar a alguns dels escenaris més grans del país. Al setembre, van omplir de gom a gom la platja del Bogatell de Barcelona en el concert de les festes de la Mercè i, a l’octubre, la Copa de Girona a les Fires de Sant Narcís, el darrer concert de la temporada. El públic va cantar a l’uníson totes les cançons, també “De tot el món” i “Em bategues”, els primers avançaments de Vida meva, el disc que presenten avui.

En parlem amb els germans Júlia i Pau Serrasolsas, que parlen sense embuts sobre l’amor de parella, però també de l’amor a la mare, a la germana, al públic, a la música… i a un mateix, l’amor propi. Presentaran el disc el 5 d’abril al Festival Strenes de Girona, el 12 d’abril al Cruïlla de Primavera de Barcelona, el 19 a l’Auditori d’Andorra, el 25 a la Prèvia de València i el 26 al teatre Kursaal de Manresa.

—Dediqueu un altre disc a l’amor. Sou el grup català més romàntic del moment?
—Júlia Serrasolsas [J.S.]: Jo crec que sí. És el segon disc que té l’amor com a concepte. Des d’una mirada diferent, perquè a Suposo que l’amor és això parlàvem més de l’enamorament com a concepte general i, en canvi, a Vida meva ho fem des de dos vessants: l’amor a una relació i l’amor propi.
—Pau Serrasolsas [P.S.]: Sí. Sens dubte som el grup més romàntic. De fet, crec que la gent associa Ginestà amb amor. I això és la cosa més bonica del món.

—Vida meva dóna resposta a la pregunta que plantejàveu al disc anterior sobre què és l’amor?
—P.S.: Totalment. L’anterior disc era una pregunta en què conceptualment es buscava treure tots els vessants de l’enamorament cap a una altra persona, i en aquest hem tractat l’amor d’una manera més àmplia i més diversa: considerant el no-amor, el desamor o la ruptura, i també l’amor propi.

—És un disc que accentua encara més els ritmes electrònics que ja fa temps que vau incorporar. El fet que “L’Eva i la Jana”, de l’àlbum anterior, es viralitzés a TikTok amb la coreografia us ha condicionat a l’hora de fer les noves cançons de Vida meva?
—J.S.: Al disc anterior hi havia algunes cançons que deixaven veure que hi havia un canvi. Amb “L’Eva i la Jana”, per exemple, ens vam sentir molt còmodes amb la rebuda que va tenir a xarxes i com la va rebre la gent, sobretot pel que fa a referents.
—P.S.: Però no hem fet cap cançó pensant en TikTok, ni tampoc ningú ens ha dit que ho féssim. Simplement, hem adaptat les cançons als escenaris que trepitgem últimament: com que són grans, ens venia de gust fer-ho tot molt més gran. Les cançons, més o menys íntimes, les hem pogudes bastir d’una producció molt més elevada. No volíem sentir-nos petits dins un Bogatell o un Maria Cristina.

—Parleu de l’amor de parella i també de l’amor de mare, de germana, de l’amor a la música i del propi. Cal diferenciar-los entre si per entendre’ls millor?
—P.S.: En el meu cas, com a persona bastant racional, m’agrada molt dividir-me les coses. I en aquest disc ha passat una mica això, perquè és un disc cronològic: comença fa dos anys i acaba avui, que es publica. Hem separat l’amor tal com ha passat. Sí que hi ha una divisió molt clara, però també es va trepitjant.
—J.S.: Alhora, l’amor és infinit. Hi ha moltes maneres de viure’l i d’expressar-lo, no és un pastís que s’acaba perquè ja l’has repartit tot.

—L’àlbum es titula Vida meva. A part de voler fer referència a una de les expressions que tenim per adreçar-nos a la parella, també volíeu parlar de la vida pròpia, del “jo”. Alguns dels dos es troba en un moment personal d’introspecció, de cuidar-se…?
—P.S.: Personalment, sóc en un moment de tornar a ser jo, d’alguna manera. Quan ets en una relació, vulguis o no, tens una part de la vida compartida. Tens una part de tu cedida a una altra persona amb la millor de les intencions. Quan recuperes aquesta part després d’una ruptura, a vegades costa tornar-la a encaixar, però quan ho fas és un moment molt bonic, que és el que hem volgut reflectir cap al final del disc.
—J.S.: De fet, l’última cançó, que és “La meva sort”, fa de resum de tot i és un missatge molt important perquè parla d’estimar-te a tu; de posar-te al centre no només quan tens una ruptura sinó també durant la relació, que per a mi és el més important. Pots tenir una relació i, alhora, posar-te tu al centre i que la teva parella també et reconegui com a persona independent.

—Explicar què és l’amor sa.
—P.S.: Sí. Tot i que en aquest disc som molt menys poètics que en l’anterior. Ens venia més de gust explicar les coses com les explicaríem als nostres amics, que moltes vegades és el camí més ràpid cap a l’emoció. “Ulls d’avellana”, per exemple, és molt bonica perquè és una metàfora de com fer d’una ruptura una cosa perfecta. En canvi, ara hem fet servir paraules que potser no són tan boniques, però que representen molt millor què sentim actualment.

—Heu arribat a renunciar a gaires coses, per prioritzar-vos?
—J.S.: Moltes vegades. Fins i tot amb amistats. Quan una cosa no suma o genera un sobreesforç, és quan has de decidir de posar-te al centre i deixar enrere coses. A mi m’ha passat amb relacions, amb feines… La gràcia no és que et complementi, sinó que sumi.
—P.S: Jo menys vegades. Poques, de fet. [Riu.] Sempre he sigut més d’aguantar. Però últimament sí que m’he prioritzat una mica més. He renunciat a plans que em feien mandra, per exemple, i que abans feia per inèrcia.
—J.S.: I això és un exercici que s’ha de fer diàriament. Per exemple, també et poses al centre quan vas a fer la compra i decideixes què és el que et ve de gust cuinar, a quins vicis renuncies…

—Les ruptures també tornen a ser presents al disc. Intueixo que, entre els dos, n’heu passat unes quantes. Així i tot, sembla que no us fa por l’amor, tornar-vos a enamorar.
—P.S.: Les ruptures que veus als discs són les meves. [Riu.] En aquest sentit, la Júlia i jo som molt diferents, perquè jo sí que necessito un espai molt reservat per a mi, de no permetre’m conèixer ningú durant un temps. Sempre m’ha passat que, quan he tingut parella, m’he pensat que era el meu gran amor. I, és clar, llavors la ruptura fa el doble de mal, perquè has projectat moltes coses en aquella relació. Quan ja comences a fer-te la idea que la relació no va bé, passes el dol una mica abans que la relació acabi. I t’adones que aquelles projeccions fantàstiques que t’havies fet –tenir un fill, viure junts…–, no són tan reals com semblaven. De vegades, l’amor t’emmascara una realitat que no és ni la teva ni la de majoria de gent de la teva generació. Ara, no necessito la por de tornar-me a enamorar per a continuar escrivint cançons.
—J.S.: En canvi, per a mi, no hi té tant a veure el temps com la capacitat interna de gestionar els dols o de deixar enrere les coses. Al final, ets tu qui decideixes si aquella persona serà la teva parella o no. Per tant, ets tu qui aplica els filtres amb quines persones et vincules i com vols que siguin aquests vincles. Llavors, cada vegada que tinc una nova relació, tinc la sensació que tot va una mica millor. Fins ara ha estat una mica prova-error, i ara sí que sóc en un punt en què penso que potser sí que estic amb la persona amb la qual em vull vincular.
—P.S.: Això mai se sap, eh? Però està bé pensar-ho.
—J.S.: Ja, però per a mi és important no viure les coses amb por. De fet, m’agrada viure-les amb intensitat, perquè aquest moment que vius ara de la relació –ja sigui amb una amiga, amb la parella, amb la germana, etc.– no serà mai el mateix, i s’ha d’aprofitar.

—A “Els ocells”, una col·laboració amb Maria Hein, parleu de la manera de viure de dues persones amb professions i horaris diferents i com de dur és esperar-se constantment. Aquesta situació s’ha accentuat ara que us heu consolidat com a grup?
—J.S.: Molt poc. Sí que és veritat que això de “treballar els caps de setmana i no veure’t els feiners” [fa referència a la cançó “Estimar-te com la terra”, del disc Ginestà] passa, i costa trobar moments de qualitat. Per exemple, aquesta setmana que estem de promoció, o a l’estiu, que tenim molts concerts, costa més. Però ser una persona coneguda no m’ha afectat. Bé, això potser li hauria de preguntar a la meva parella. [Riu.]
—P.S.: Jo sí que ho noto molt, doncs. Anem al revés del món. I si, a més, tens una parella que també hi va, és una bogeria. Anades i vingudes i trobar-se en qualsevol lloc. És difícil fer-ho de la millor manera possible.

—A “Sota els focus”, una col·laboració amb Triquell, expliqueu que fer concerts us obliga a mostrar-vos contents en moments que potser no ho esteu. Triquell n’ha parlat moltes vegades, d’aquesta sensació.
—P.S.: Ell venia d’un context de sobreexposició molt bèstia després d’Eufòria, i en una edat molt prematura. Quan el vam conèixer, després d’haver sortit del programa, ens explicava les seves inquietuds i la sensació d’haver estat una mica deixat de la mà de Déu després de tanta exposició pública. Des d’aquell dia ens hem entès sempre moltíssim, i quan vaig escriure aquesta cançó, vaig tenir clar que era per a en Cesc [Triquell].

—Tot que de vegades sigui un sobreesforç sortir a l’escenari a cantar coses que no vénen de gust cantar, sou molt conscients que sou on sempre heu somiat.
—J.S.: Sí, però, alhora, vam tenir un creixement tan orgànic i tan progressiu, que en realitat no havíem tingut mai aquesta ambició, simplement hem anat fent.
—P.S.: A vegades, fins i tot, deixes de valorar-ho, ho normalitzes.
—J.S.: Però sempre tenim fites més enllà. No sé si hi ha un límit on podem arribar, però si parlés amb la Júlia i en Pau de quan vam començar i els expliqués tot el que ens passa, segur que em dirien que en gaudís.

—Ara sí que sou ambiciosos?
—P.S.: Bé, ens posem fites constantment, és una manera de treballar. Per exemple, hem tocat al Cruïlla, però ara volem tocar-hi en un escenari més gran. Petits passos que fan la vida una mica més motivadora. Ah, i abans que parlàvem d’amor: “Sota els focus” també parla de l’amor de la gent que rebem constantment i que ens fa molt i molt feliços.

— “L’adeu”, en canvi, parla de la mort. Ho feu d’una manera divertida: “Ara toquen les vacances, fer un cafè amb la Lady Di i la iaia.” És molt diferent, escriure sobre l’amor i la mort?
—J.S.: Volíem fer un tema parlant de la mort, però no sabíem com enfocar-ho. Al final, vam optar per fer-ho de manera irònica. La posició de la cançó al disc és molt representativa, perquè és la mort de la relació.

—El fet que estigui escrita en primera persona impacta una mica.
—P.S.: És que la idea també venia una mica de com ens imaginem el nostre funeral. És una conversa que hem tingut moltes vegades, també amb la nostra mare i la Maio. A mi m’agradaria més que fos com una celebració.
—J.S.: A mi d’una manera més íntima, més familiar.

—L’heu viscuda de prop recentment, la mort?
—J.S.: Sí. De fet, durant aquests dos anys de creació del disc es van morir els dos avis amb dos dies de diferència. Va ser molt bèstia. També viure tot el primer any sense ells: Nadal, els aniversaris… I, és clar, és un tema que ens ha acompanyat molt.

—Amb Maio, la vostra germana, heu fet la cançó “Mama”, que dediqueu a la vostra mare. La rebuda que va tenir va ser impressionant. Què en diu, ella?
—P.S.: Està molt i molt contenta. Crec que aquesta cançó ha estat el millor regal de la seva vida. Suposo que veure que els teus fills t’admiren tant com tu a ells ha de ser molt bonic. Alhora, la va posar al focus de moltes altres mares que havien passat per la mateixa situació: haver deixat la criança dels fills perquè ja eren grans i retrobar-se amb una mateixa i amb les coses que li agrada fer. És que no és mare i prou, també és una dona increïble.

—I en relació amb Ginestà, la mare us fa tocar de peus a terra?
—J.S.: Té les dues coses: d’una banda, té l’impuls d’escoltar-se totes les entrevistes, de dir-nos que ho fem molt bé, que sortim molt guapos a les fotos, etc., però, alhora, ens estira molt cap a baix i ens fa tocar molt de peus a terra.
—P.S.: Ens diu: “Si us ofereixen cocaïna…!” [Riuen.]
—J.S.: Jo considero que ja hi toquem molt, de peus a terra. Però sí que és veritat que és un comentari que ens fa molt.
—P.S.: També ens toca el crostó quan ha de fer-ho. Fa de mare.

—I com ha estat treballar els tres germans junts? Sempre heu vinculat molt la música i la família.
—J.S.: Quant a projectes, hi ha una admiració mútua molt gran, i ens donem molt de suport com a germans. El que fa la Maio sola és molt bèstia. Recordo molt el dia que em va venir a buscar a la feina, fa molts anys, i em va dir: “Vull fer un disc en solitari.” I, en la col·laboració, va ser tot molt orgànic. No tindria sentit la cançó de la “Mama” si no hi cantés la Maio. A més, ja feia molt de temps que ens venia de gust fer-ho.

—Al disc també hi ha una cançó dedicada a la Júlia, que la va escoltar per primera vegada el dia de la pre-escolta del disc. Com vau viure un moment tan íntim davant de tanta gent?
—J.S.: Per a mi, quan va sonar “Júlia”, no hi havia ningú més. En cap moment vaig pensar com ho rebria la resta de gent. M’era igual. Només pensava com ho rebria jo. Era tan bèstia, el que vaig sentir, que vaig plorar deu minuts, com a mínim. És que és un regal tan gran!

—I en Pau?
—P.S.: Jo estava molt tens! No estava tan nerviós com la Júlia, perquè sabia que li agradaria, però sí que em posava molt nerviós el fet que tothom l’escoltés. En canvi, la segona vegada em vaig alliberar i vaig plorar.

—És una cançó molt diferent de la resta del disc: només hi ha veu i guitarra.
—P.S.: Sí. Hi ha dues referències: d’una banda, la versió de Rita Payés i Elisabeth Roma de “Algo contigo” i, de l’altra, “Laura”, de Lluís Llach, que és un homenatge a la seva guitarrista de tota la vida. M’agrada molt la idea d’homenatjar algú que tens al costat que et cuida i que cuides.

—El projecte de Ginestà us ha unit encara més, com a germans?
—J.S.: I tant, que ens ha unit més! No tinc ni idea de què seria de nosaltres si no tinguéssim Ginestà.
—P.S.: Jo seria funcionari.
—J.S.: No sé si ens veuríem tant, quin tipus de relació tindríem… No ho sé.
—P.S.: Tindríem amics diferents, hauríem conegut gent diferent.