Germà Bel: ‘Una vegada investit, adeu pressió per a Pedro Sánchez’

Ens trobem l’economista Germà Bel al despatx de la UB on treballa escoltant música de Coldplay a tot drap. Les notes de ‘Viva la vida’ s’escolen per un passadís buit. Bel escriu un correu electrònic en anglès cap a Polònia. ‘Espera que acabi, un moment! Ara comencem!’ I mentre escriu i escolta, ens parla: ‘Jo no sé treballar i prou. He de fer coses a la vegada. Estudiava els apunts mentre era a la tarima fent de DJ a les Cases d’Alcanar. I música a tot drap, sí.’ És dimecres i hem vingut a parlar amb Germà Bel, militant del PSC del 1980 al 2004, ex-diputat de Junts pel Sí i economista amb un cap a cent per hora i mirada inquieta. Volem parlar de la investidura de Pedro Sánchez, de l’acord ERC-PSOE, de les eleccions catalanes i del futur de l’economia. I ens trobem un Germà Bel molt contrari a la investidura de Pedro Sánchez.

—Valoreu-me l’acord ERC-PSOE, si us plau.
—Entenc que mostrar diàleg i flexibilitat és una cosa agradable. I entenc que hi ha gent que necessita un parèntesi. Però no crec que l’acord sigui efectiu.

—Per què?
—Perquè si l’esquerra espanyola sap que pot governar Espanya sense adreçar la qüestió catalana, no l’abordarà. Per què ho ha de fer? Pot restar-li suport a la resta d’Espanya. I quan el PSOE no adreci la qüestió, Podem dirà que és lògic: no es podia fer perquè no tenien prou força. Jo crec que les idees de Pedro Sánchez sobre la qüestió catalana són les que exposava quan deia que Torra era un racista. S’hi va afegir. Respecte a Catalunya, Sánchez és pràctic. Si reprimir li és pràctic, reprimirà. Si li es pràctic obertura, la mostrarà. Si dir ‘federalisme’ és pràctic, ho dirà. I si no, no.

—Si no feies acord, el risc era un govern del PP.
—No crec que els del PP traguessin més de quatre ulls. Zoido no ha estat més dur que Marlaska.

—El risc també era la ultradreta.
—Si algú creu que Vox executaria gent a les cunetes, llavors fa bé d’intentar evitar com sigui el risc. Però jo no crec que Vox executés gent. Vox el veig més com un Salvini o el Front National francès. El risc de veure gent executada a les cunetes explicaria el gest d’oblidar-ho tot i lliurar-se al PSOE. Però aquest risc no l’hi veig. Passa que a qui vol usar la temor per explicar les seves accions, atemorir-se li resulta molt fàcil. I una altra cosa que veig que a la gent li fa por, i a mi no: una intervenció institucional. Això passa quan no es diu. Quan es diu, no passa.

—Gràcies a l’acord, el PSOE depèn dels vots d’ERC.
—No és cert. Què farà ERC? Tombarà el pressupost al PSOE i deixarà que Vox arribi al govern? Farà caure el PSOE amb el perill de la ultradreta? Ja som adults. ERC és irrellevant, a partir d’ara. I no té marge per a no aprovar el pressupost. Per què si no l’aprova… seran culpables que vingui la dreta!

—Amb l’acord han aconseguit una taula de negociació.
—La taula d’Ikea que compren, tots sabem què és. Si vols que t’escoltin, això s’arregla amb un Tinder. Per a això serveixen. Les taules de negociació no són per a escoltar-se i prou. Però en política tot necessita el seu temps. Acceptem-ho. Calen unes setmanes per a veure l’andante que porta. Però ara imagina’t que passen unes quantes setmanes i no hi ha cap resultat de la taula (cosa que no sorprendria ningú, ni dels partidaris ni dels detractors). Aleshores, sense resultats, ve el pressupost, i què faran? Votar-hi en contra? I que vinguin els de Vox?

—L’hauríeu investit, Sánchez?
—No.

—Sou del ‘com pitjor, millor’?
—No. Per mi el pitjor és la visió de Sánchez sobre Catalunya: un conflicte de convivència entre els catalans. Tot s’encapsula aquí. Jo no l’hauria investit. Hi insisteixo, si l’esquerra espanyola sap que pot governar sense adreçar el problema, no ho farà. I no parlo de la independència. Parlo d’anar més enllà d’Ikea. El PP tenia una política per a Catalunya: eliminar el conflicte. Sánchez diu que el conflicte és entre els catalans. I jo no he de fer res. Sánchez és pitjor que el PP.

—El pacte PSOE-ERC també els duu problemes, als socialistes. El problema de convivència el comencen a tenir ells.
—Vaig més enllà. Sempre l’han tingut. La qüestió catalana ha creat un problema de convivència allà. Aquí, no. Aquí, d’identitarisme entre gent hiperidentitària espanyola que es pensen que per a ser amics hem de tenir el mateix passaport. Això és senyal que no han voltat. A Sánchez el veus quan diu què pensa lliurement, no quan necessita els vots. Sánchez no ha formulat mai una política més enllà de vaguetats. I el PP, sí. I la repressió ha estat més dura amb el PSOE.

—El pacte els porta tensió i pressió política, als socialistes.
—No. Allò que els feia estar amb tensió i pressió era la no-investidura. Era la mort de Pedro Sánchez. Una vegada investit, adeu pressió per a Pedro Sánchez.

—Li poden fer una moció de censura.
—No, hi inisisteixo: ERC, Podem i la resta no votaran moció perquè seria arriscar-se que Vox pugi al govern, oi?

—Quins serien els passos següents, per part del PSOE, sobre Catalunya?
—El PSOE amb la qüestió catalana ho tindria fàcil. Comencem amb Torra. Poden portar un recurs d’inconstitucionalitat amb suspensió cautelar de l’article de la LOREG que permet que la JEC inhabiliti Torra. I efectivament hi ha hagut un cop d’estat jurídic. I per tant han de desmantellar l’òrgan. I això ja és més difícil. Però, en el fons, aquesta hauria de ser la prioritat: eliminar de dalt a baix el que ha quedat del franquisme, incrustat al sistema judicial.

—I el segon cas, Oriol Junqueras. Què hauria de fer el PSOE?
—Doncs el PSOE ha d’obrir la porta de Junqueras. Aquí hem oblidat que el TJUE ha anul·lat una sentència i ha tingut l’amabilitat corporativa de dir al Suprem que actuï. Però la sentència ja ha estat anul·lada per l’òrgan competent. Un govern normal a Europa aniria a veure els qui tenen la clau i diria: ‘Obriu, que la sentència de Junqueras ha estat anul·lada.’ Passa que la UE no té força coercitiva, en sentit físic.

—M’heu fet veure el doble joc del PSOE i afins en el cas d’inhabilitar el president Torra.
—En l’estructura territorial d’Espanya el PSOE és un partit conservador. I en els òrgans institucionals sempre hi ha membres pròxims al PSOE que acaben fent el joc a l’status quo. Ho vam veure amb l’estatut, quan els magistrats azañistas del PSOE van pactar amb els del PP, i ho hem vist ara amb la JEC i el president Torra. Una magistrada, Ana María Ferrer, promoguda per Rubalcaba, i que el PSOE promovia fa un any per a ser vice-presidenta del Suprem, ha votat a favor d’inhabilitar Torra. No és la dreta i prou. El PP és status quo i el PSOE també ho és, quan toca. Vull recordar que el Constitucional i el Suprem van avalar la doctrina Parot: aplicar amb caràcter retroactiu canvis desfavorables al condemnat. I que jo recordi, fora de sistemes obertament nazis, ni Mussolini no s’hi s’atrevia, aquest és un sistema que no es fa servir. Són una colla de prevaricadors. Aquell dia el sistema es va esfondrar.

—Junts per Catalunya acabarà entrant a la taula de negociació. Amb ERC els diferencia la retòrica. En els fets, tots dos a la taula.
—No em toca fer partidisme. Sí que crec que si hi ha taula de negociació, ha de ser entre governs. I al·lucinaria molt que ara Junts digués que no hi van. Una cosa és que no volgués investidura. L’altra és que hi ha estat, i amb taula de negociació canvia l’escenari. El marc és nou. I espero que l’operació no democràtica de fer fora Torra, no funcioni.

—Avançar eleccions catalanes. Com ho veieu?
—Per a fer què? Per a canviar l’interlocutor i reemplaçar Torra? Mireu, l’operació Torra és l’operació de deshumanització més grossa que he vist mai. Segon, que es calcin els qui vénen darrere. Tots aquests que tenen fotos amb el cartell d’Espanya ens roba, i que ara volen arribar després de Torra, què esperen, canviant Torra? Que millorarà? Els faran el mateix a ells! Per a què cal canviar govern? Que no hi ha majoria parlamentària? El pressupost no es negocia? Els partits del govern, en marxen? Oi que no? El moment de les eleccions per a veure el pes de cadascú era el març del 2018. Després de no investir Puigdemont, incomplint un acord, s’havia de decidir qui marcava el pas. Van decidir que no feien eleccions i que no manava ningú del tot. I que farien un govern efectiu, quan tothom sabia que no depèn del govern, de ser efectiu. Depèn de l’administració. I a les escoles s’ensenyava i als hospitals s’operava. L’administració funcionava. Van voler un govern per a mantenir les subvencions, els sous, i evitar una intervenció. Doncs ara, per a què eleccions? Per a saber qui mana? Si abans vau decidir que no manés ningú? Home, tu.

—Sou economista. Contracció econòmica. N’hi haurà?
—Ho dic des de l’abril. L’etapa més llarga sense contracció als Estats Units és la d’ara. Des que hi ha sèries històriques. Si els cicles no han deixat d’existir, datats des dels faraons, l’important no és saber si n’hi ha (perquè n’hi ha) sinó com et troben. I el 2008 el deute públic espanyola era del 36%. I ara és del 97%. Ara la UE ja ha demanat d’equilibrar el pressupost. És a dir, reduir despesa o augmentar impostos. La contracció té efectes sobre els llocs de feina o la fiscalitat. Serà un gran test per al govern de coalició PSOE-Podem. Això, i no ERC, podria ser un problema per al PSOE. Com afrontar el cicle econòmic amb Podem o sense per al PSOE no és el mateix. Com ho gestionaran? Quan passi això, això de Catalunya serà irrellevant perquè els catalans hauran decidit que ha deixat de ser rellevant.

—Els catalans mateix hauran decidit que ho sigui?
—Sí.

—Us veig pessimista.
—Acabem d’investir un president espanyol que té com a màxima que hi ha un conflicte entre catalans. Tu mateix.