Germà Bel: ‘La pitjor situació és tenir estabilitat institucional a Espanya amb un paper inexistent dels independentistes’

Germà Bel (1963) és en aquests moments a la Universitat Catòlica de Lovaina, concretament a l’Institut de Governança Pública, on fa projectes de recerca. S’hi haurà estat unes quantes setmanes. VilaWeb ha contactat telefònicament amb aquest economista, professor i ex-diputat de Junts pel Sí per veure com llegeix el moment polític actual i per fer possibles projeccions de futur.

—S’ha d’investir Pedro Sánchez?
—És un principi bàsic, en política, que el reconeixement de les parts com a actors polítics és fonamental. I Pedro Sánchez nega qualsevol reconeixement com a actor polític a l’independentisme. No fa cap sentit facilitar la investidura a Pedro Sánchez, algú que et nega el paper d’actor polític, que es nega a seure i negociar. És un principi institucional.

—La dreta serà pitjor encara.
—Això sempre es podrà avaluar cas per cas, i política per política. Però aquí hi ha un fet. Sobre Catalunya, Pedro Sánchez porta la idea que el problema és entre catalans. No és un problema entre Catalunya i Espanya. És un problema a l’estat, no un problema de l’estat. I, per tant, això l’eximeix de fer cap proposta política o institucional per a adreçar-lo. La conseqüència d’aquesta orientació és que encapsula el conflicte dins de Catalunya. I fa que queden dins Catalunya totes les tensions que se’n deriven. Aquesta és la pitjor cosa que pot passar als catalans, als independentistes i als no independentistes. Investir Sánchez, amb aquesta orientació, és ajudar que mantingui el conflicte encapsulat a Catalunya. No hi veig cap sentit. Perquè si el problema és entre catalans, de l’estat no se’n pot esperar cap oferta ni cap proposta. El problema no és seu. I això és el pitjor escenari per a Catalunya.

—El professor Cagiao diu que ‘com pitjor, millor’ i que ‘l’independentisme creix quan té el PP davant, no el PSOE’.
—La meva forma de mirar-ho és una altra. Allò que alguna gent en diu millor, per mi és pitjor. La pitjor situació és tenir estabilitat institucional a Espanya amb un paper inexistent dels independentistes: encapsula el problema dins Catalunya, i les tensions que se’n deriven.

—El pacte a la Diputació de Barcelona. Com el valoreu?
—El pacte no marca un abans i un després, sinó que és una seqüència més, especialment desafortunada, d’una trajectòria que té la seva lògica interna. No dic si és correcte o si m’agrada. Dic que té la seva lògica interna des que es va fer una concurrència competitiva entre els grans partits independentistes. No és el meu propòsit promoure el debat entre llistes separades o unides. Debat tancat. Dic que quan competeixes, poses èmfasi en el fet que et diferencia. I si s’intenta explorar o buscar vies de coalició alternatives, es posa en marxa una dinàmica que ja vam tenir el 21-D, vam seguir a les municipals i ara a la diputació, que és un pas més, i molt desafortunat.

—Per què és desafortunat pactar amb el PSC?
—Una cosa són les qüestions pràctiques de governabilitat d’una institució, i de la necessitat d’aprovar decisions amb majoria al ple. I em sembla molt normal que en determinats llocs hi hagi acords puntuals, o no puntuals, amb el PSC. Un partit que, certament, no és igual que Ciutadans ni el PP. Això és una cosa. Una altra cosa és assignar posicions i espais de poder al PSC en circumstàncies en què un partit independentista (m’és igual quin) tenia major representació en l’espai independentista. I m’és igual si és Tàrrega, Figueres o més enllà. Perquè, en aquests casos, hauria d’haver predominat un acord entre independentistes. Sóc de poble, i entenc que les dinàmiques locals són molt importants. Ara, això de la independència, o és prioritari o no ho és. Mai és únic perquè s’ha de governar. Però o és prioritari o no ho és. Assignar posicions de poder que poden acabar perjudicant allò que consideres prioritari em sembla que és un error. I l’exemple més paradigmàtic és Badalona.

—Badalona?
—Sé perfectament com és la figura política de Xavier García Albiol, i entenc perfectament que molts pensin que no tenir-lo d’alcalde és molt important, però assignar l’alcaldia al PSC, que ni tan sols és la segona força ni et reconeix com a actor polític, és una decisió que se’ls girarà en contra. És molt difícil sostenir que per a uns casos, i uns llocs, la prioritat no és avançar en el procés, i en uns altres, sí.

—La reacció a la sentència, quina hauria de ser?
—Entenc que vigorosa i robusta, i entenc que amb un propòsit. I ara mateix no sé albirar cap propòsit. Si es tracta de dir ‘fem una manifestació’, gairebé no cal, perquè la manifestació ja hi serà. Hi compto. Hi haurà molta gent, molta, gran part dels catalans, i també no independentistes, que rebutjaran la sentència. Però si volem una reacció vigorosa i robusta necessitem una altra definició de propòsits i objectius que no veig. I que no tinc.

—Avançaríeu les eleccions catalanes?
—Després de la no investidura de Puigdemont, era partidari d’avançar les eleccions. Perquè fossin els catalans, i no el jutge Llarena, els qui decidissin qui havia de ser el president. I perquè les diferències entre ERC i Junts per Catalunya havien esdevingut tan grans que no permetrien una governabilitat inexistent. Però ara mateix no veig quin seria el propòsit d’unes eleccions catalanes, de cara a avançar en el procés d’independència. No veig la urgència d’unes eleccions. Encara que em sembli difícil que aquest govern, amb les majories que té, duri tota la legislatura.

—Model Diada. Samarretes o blocar fronteres?
—No veig la vinculació de la Diada amb accions de descontrol del territori. És veritat que molta gent, i crec que de manera assenyada, es pregunta quins efectes pot tenir una enèsima demostració multitudinària de suport a la independència. Però un blocatge físic d’instal·lacions podria semblar més apropiat a una reacció a la sentència. No hi veig la vinculació amb la Diada.

—Parleu de dues estratègies dins l’independentisme.
—Sí. Una que no sembla gaire simpàtica, però que s’entén: la tardor del 2017 va ser una derrota. La independència no és madura ni ho serà aviat. I s’han de prioritzar les qüestions de governança i governabilitat de les institucions. I obrir la porta a majories alternatives, no necessàriament independentistes. Estratègia que s’identificaria més amb ERC. I una altra, més simpàtica, però que no s’entén tant on va. És la que vol mantenir obert el conflicte entre institucions, entre Catalunya i Espanya. Aquestes són les dues estratègies i hi ha un gran desacord. Fa un any i mig que som en aquesta discrepància. Quan tens dues estratègies, no en pots tenir una. I el cicle electoral no ho ha acabat de desempatar. Som en un període d’impasse. De períodes d’aquests n’hi ha. I és prioritari, en moments així, de no retrocedir i mantenir les forces i la cohesió interna. És important que la cabina de direcció no sigui la cabina dels germans Marx.

—I on us situeu, personalment?
—Crec que el més convenient és mantenir la tensió política amb l’estat. Primer, com he dit abans, per evitar que tota la tensió quedi encapsulada dins Catalunya. És la pitjor cosa que ens pot passar. I perquè el suport a la independència vindrà de gent que no està d’acord en les formes i actituds ni en la qualitat democràtica de l’estat espanyol. I convé mantenir la tensió en el context de repressió.

—És el moment de reactivar la Crida, ara?
—No sabria donar resposta clara. Jo he vist que s’ha adormit, la Crida, aquests darrers mesos. I a mi se’m fa estrany un actor polític que no participi en el joc institucional. Les eleccions municipals van ser un bon moment, ja en vam parlar. Però ara mateix dependrà dels objectius que hi posin. No me n’he fet soci. M’hi vaig adherir, al començament. La gent es pensa que sóc de la Crida i Junts per Catalunya. I no és cert.

—Atemptats del 17-A. Quina valoració en feu, després de les darreres informacions de Público?
—És lamentable. I lamentablement no m’ha sorprès. Havíem tingut indicis robusts de les connexions entre l’imam de Ripoll i els aparells d’intel·ligència de l’estat. I en un estat on les institucions poderoses seguien la màxima que la unitat d’Espanya és la base de l’estat de dret i és més important que la democràcia, aquestes coses ja no sorprenen.