Germà Bel: ‘El descompte de les taxes universitàries se l’emporten les famílies amb rendes més altes’

Germà Bel (Alcanar, 1963) diu que mai no ha deixat la política, encara que ja no sigui al parlament ni l’exerceixi directament. Catedràtic d’economia aplicada a la UB, opina, escriu articles, diu la seva a Twitter i publica treballs, una altra manera de fer política allunyada de la trinxera que va ser Junts pel Sí. Decidim de parlar amb ell arran de la rebaixa de les taxes universitàries, una mesura molt aplaudida que ell critica des del minut u. Arran d’aquesta mesura li demanem per la crisi econòmica que es derivarà del coronavirus, el context de desacceleració que ja vivia el país abans de la covid-19 i com ho afrontaran els comptes catalans i espanyols.

—Dieu que els efectes de la rebaixa del 30% de les taxes universitàries són regressius, però a ulls de la majoria de persones la majoria és beneficiosa i és una notícia positiva.
—Perquè a ulls d’una persona que no tingui informació sobre com funciona el sistema de matrícules universitàries a Catalunya des del 2012 –a diferència de com funciona a la resta d’Espanya, i que tampoc no tenen gaires professors d’universitat–, és normal. A Catalunya hi ha un sistema de taxes segons la qual tots els estudiants que no tenen una beca del ministeri, que és matrícula zero, tenen sis taxes diferents segons la renda familiar, de manera que el preu màxim el paga la gent que passa d’un cert nivell de renda i a mesura que va baixant el nivell de renda familiar s’hi apliquen descomptes. Amb aquesta fórmula, les rendes més baixes van arribar a tenir un descompte del 50%. Llavors hi havia el 40%, el 30%, el 20% i el 10% segons les rendes. I deu fer uns tres anys que es va aplicar un descompte addicional de trenta punts més als dos trams més baixos. Per tant, aquests tenien un descompte del 70% o el 80%. Si apliques un 30% de descompte de manera indiscriminada en la situació actual, com que allò que paga cada col·lectiu segons la renda és diferent, aquest 30% té una traducció molt diferent. A les carreres més barates, les del grup A, es tradueix amb el fet que els estudiants que pagaven matrícula pel llindar més baix de renda, s’estalviaran 90 euros. En canvi, els estudiants del tram més alt de renda, se n’estalviaran 450. La relació és de cinc a un. Les rendes més baixes tenen uns descomptes residuals.

—Una altra interpretació que es pot fer és que arran d’unificar els trams 3, 4, 5 i 6, les rendes mitjanes, les del 3, són les més perjudicades. Aquestes no tenen cap descompte; en canvi, les del 4, 5 i 6, sí.
—La pèrdua d’ingressos per part de la Generalitat és conseqüència del descompte que reben les famílies amb rendes més altes. No entro en la dinàmica de si són rics o no, perquè aquests adjectius són sociològics, però és veritat que en termes de renda, gairebé tot el descompte de les taxes universitàries se l’emporten les famílies amb rendes més altes. La renda mitjana s’emporta un descompte del 0% després d’haver unificat els trams i perquè el descompte del 30% ja el tenien.

—I què hauríeu proposat?
—Quin és l’objectiu? Les polítiques públiques han de respondre a un problema que es vol resoldre.

—Que els fills de les famílies amb rendes més baixes no tinguin cap dificultat per a accedir a la universitat.
—Si l’objectiu d’aquesta reducció de taxes era aconseguir que la gent més pobra anés a la universitat, com que aquest problema no era un problema de taxes perquè la gent més pobra ja tenia la beca del ministeri o un descompte del 80%, aquesta mesura no resol el problema en absolut. A més, s’ha de pensar que la dificultat d’accés de la gent amb pocs recursos a la universitat es crea en estadis previs, a primària i secundària. Hi ha barris de Barcelona i d’algunes ciutats on cap estudiant dels instituts no arriba a la universitat. I la trajectòria pre-universitària de la gent també respon molt a les situacions sòcio-econòmiques de pobresa i gairebé d’exclusió. Per tant, la rebaixa de taxes no resol res, perquè les taxes no eren cap problema.

—Llavors, què fem?
—Si volem que els fills de les famílies més modestes puguin entrar a la universitat i les circumstàncies de renda no siguin un condicionant, s’han d’utilitzar els 45-50 milions de la rebaixa, que augmentaran el pressupost en beques vinculades a renda i, sobretot, actuacions quirúrgiques als barris de Catalunya on, per circumstàncies sòcio-econòmiques i estructures familiars, hi ha realment un impediment sistèmic a l’arribada a la universitat i que va més enllà de les capacitats individuals.

—Aquesta era una rebaixa demanada explícitament pels comuns.
—Sí. Volien obtenir una rebaixa de les taxes per a la gent que les paga. I com que tenen una veu especial en els entorns sociològics dels estudiants de famílies que pagaven la renda màxima, han aconseguit per a la seva parròquia una rebaixa de la taxa universitària. No vull dir que tota la parròquia dels comuns siguin als trams més alts, però sí que vol dir que entre la gent que assisteix a les universitats és una part rellevant de la seva parròquia. S’ha actuat per satisfer uns interessos privats determinats.

—Privats per què?
—Perquè són interessos particulars no col·lectius. Encara que siguin de molta gent. També crec que ha contribuït a aquesta mesura la falta de coneixement del funcionament del sistema, i això és responsabilitat dels qui el van implantar. Aquests darrers dos anys he fet un curs d’avaluació de política pública de tercer any de grau i sempre he utilitzat aquest tema d’estudi. Abans de començar demanava als estudiants que, sense posar el nom, escrivissin en un paper quant pagaven de matrícula. La sorpresa que tenien molts estudiants quan sentien que una part de la classe pagava dos-cents euros o tres-cents. No ho sabien. Estudiants de tercer any! Llavors, el desconeixement sobre el sistema de tarifació i la transferència d’unes rendes al sector que els importa, que és la part política i de partit, han estat els dos grans elements que han portat els comuns a fer d’aquesta mesura una línia vermella. La gran paradoxa és que sigui una política pretesament d’esquerres que transfereix recursos a les famílies de més renda. No afecta en absolut el problema de la relació entre la pobresa i l’accés a la universitat. Per això dic: com es pot empitjorar l’accés als més pobres quan els has abaixat el preu? La barrera no era la taxa.

—I els màsters? També baixen d’un 30%.
—Qui hi dóna un sentit social a això, és que no té ni idea de la composició social de l’estudiant de màster. Si aquesta composició ja és molt esbiaixada als sectors amb rendes superiors, la del màster ja és… La gent, a mesura que té més renda, pot dedicar-se més anys a estudiar. Caldria instituir un sistema de beques per a les famílies de renda baixa. Al final el màster és una educació de professionalització. Si vols tractar una problemàtica en particular, no pots aplicar una mesura general. Si consideres que les famílies amb rendes baixes tenen un problema amb les matrícules, fent una rebaixa general no tractes el problema. Això ha estat un regalet que afectarà molt poca gent de rendes baixes.

—L’accés a la universitat és un dret que hauria de ser gratuït?
—L’argument que la universitat és un servei universal i que ha de ser gratuït és una absurditat. La declaració de l’ONU constitueix com a servei universal l’educació primària i la secundària obligatòria, i diu que ningú per raons de renda no ha de ser privat d’accedir a la universitat. Però això no vol dir que sigui un dret universal. Perquè una característica dels serveis universals és que no pots excloure’n ningú per condicions personals. És a dir, tothom té assistència sanitària, independentment de les condicions personals; tothom té educació obligatòria independentment de les condicions personals; però per a accedir a la universitat has de superar un tall de capacitat intel·lectual i analítica i, per tant, no és un dret universal perquè hi ha gent que s’exclou segons les condicions personals. Aquest era un argument absurd dels qui volen estirar la corda quan la realitat s’ha fet paradoxal i absurda.

—Una vegada hagin arribat les ajudes de Brussel·les, els 45-50 milions que la Generalitat deixarà d’ingressar amb les matrícules, d’algun lloc hauran de sortir. Això es traduirà amb futures retallades?
—Lamento dir que de diners de Brussel·les no en vindran tants ni tan prompte. Els diners començaran a venir l’any vinent i aniran associats a projectes concrets i amb condicions. No crec que vinguin a finançar despeses generals de les administracions, excepte que siguin derivades directament de la crisi sanitària. Això vol dir que diners per a la universitat no en vindran. Estem en un context en què l’activitat ha baixat molt i això vol dir que l’administració ha reduït els ingressos i ha augmentat les despeses. Enguany es farà el dèficit que s’hagi de fer, però l’any vinent no es podrà fer un dèficit semblant perquè una de les condicions que es posaran a les autoritats d’Espanya serà establir polítiques que garanteixin l’estabilitat del pressupost.

—Però és que abans de la crisi sanitària la UE ja demanava a Espanya que reduís despeses i augmentés imposts.
—Exactament. Ells no et diuen com has de fer les coses, et diuen què has de fer. Hi ha gent que ho ha passat malament des del 2009, però globalment hi ha un període de crisi –que és del 2009 al 2013, i del 2014 al 2019– de recuperació. Això no vol dir que tothom ho hagi viscut igual, però en sis exercicis en què l’economia ha crescut, el deute públic també, a diferència de la majoria de països d’Europa. Quan hem tingut creixement, no hem reduït el deute, i això ens ha deixat despullats amb vista a una nova situació que venia d’abans de la covid-19, que és una desacceleració. La covid-19 ha accentuat dramàticament la tendència que se seguia, però amb una diferència respecte del 2009. Molt important.

—Quina?
—La crisi econòmica que accelera la covid-19 ens agafa, a Catalunya i Espanya, a les famílies i les empreses menys endeutades que fa deu anys; però a les administracions, més endeutades.

—I això què vol dir?
—Vol dir que les famílies i les empreses tindran més marge de superació i l’administració tindrà menys marge d’actuació. Després d’aquests últims mesos en punt mort, quan tot es revifi la recuperació serà molt més potent al sector privat que no pas al sector públic.

—Per tant, per retallar dèficit s’hauran d’aplicar polítiques d’austeritat o bé augmentar imposts.
—El sector públic haurà de decidir si mantenir el nivell de despesa i, per tant, augmentar els impostos. Si redueixes despeses, això té un problema per a l’impacte social. I no pots fer res pitjor que augmentar els impostos en un context de crisi econòmica. Quan comencis a tocar segons quins impostos, començaràs a afectar la capacitat de les famílies. Realment és un dilema molt fotut per a l’administració.

—Per què teníem desacceleració?
—Per què hi ha una cosa que molta gent no percep i s’ha acostumat a associar ideològicament el capitalisme i les crisis cícliques. I no recorden que la primera crisi cíclica ja la va assignar el Gènesi de l’Antic Testament. El faraó crida Josuè perquè té un somni que ningú no sap interpretar. Hi ha set vaques grasses, llustroses, menjant. I de prompte apareixen tres vaques magres i esquifides que es mengen les altres vaques i l’herba i continuen flaques. Ningú no hi sap trobar el sentit. Josuè li explica que vol dir que després dels set anys d’abundància que ara tenen, vindran set anys de pobresa, i que el faraó ha de preparar-se per quan vinguin les vaques magres. Durant l’època dels romans i a l’edat mitjana hi ha crisis documentades. Perquè l’economia a tot arreu funciona per sistemes d’acumulació i desacumulació. Excessos i manques. I sabíem que fa un parell d’anys o tres els EUA havien arribat a un rècord d’anys de creixement continus d’ençà que tenen estadístiques econòmiques. Si creus que els cicles continuen funcionant i aquesta vegada no serà diferent, havies de preveure una contracció. De manera que calia preparar-se quan hi havia vaques grasses. Recordem Josuè. Però què dic? Si un dels nostres refranys és ‘Qui guarda quan té, menja quan vol’.

—I quina és la lliçó?
—Allò que diferencia Espanya i Itàlia dels països centrals quant a l’impacte econòmic de la pandèmia és l’escassa capacitat pròpia per a reaccionar per la via dels comptes públics. És veritat que Espanya i Itàlia tenen un rècord de la caiguda del PIB, però és que la diferència amb els altres no serà gaire gran. Allò que varia molt és la diferència en la capacitat d’actuar, que depèn molt d’allò que s’ha fet els darrers anys. En això, veiem molta diferència amb els països que han reduït el deute amb previsió d’allò que podia passar.

—Com veieu la refundació de JxCat en un nou partit?
—Ho veig com qui ho segueix per la premsa. És un espai que ha canviat de naturalesa d’una manera brutal –si pensem en la CiU de principi de la primera dècada de segle– i que ha acabat traduint-se en un àmbit d’acció i d’organització. Hi ha gent que creu que és una refundació de CDC i penso que és un error analític brutal. A part d’allò que sabem demoscòpicament sobre la posició que pren l’electorat de cada partit en termes sòcio-econòmics, de llibertats i morals, crec que si mai tinguéssim un bon estudi i sabéssim què votaven quinze anys abans els votants del 2019, els balls en aquest espai serien brutals. Per això crec que s’equivoquen molt els qui sempre hi veuen la següent refundació de Convergència, tot i que crec que és una equivocació interessada.

—Vàreu formar part de Junts pel Sí. Com observeu la desunió independentista en l’àmbit estratègic que hi ha en aquests moments?
—Bé, en termes descriptius, ens mostra retrospectivament una cosa que sabem de fa temps, que aquella unió va ser bastant forçada. I, a més, en certs moments va ser difícil d’aguantar. Alguna gent ens hi vàrem dedicar, sobretot –crec que més que ningú– en Lluís Llach. Al final estem en un procés que el 2017 no es va acabar de decantar definitivament. La gent que dóna suport a la independència ha d’acabar de definir electoralment alguna estratègia majoritària perquè sigui l’estratègia que la majoria dels independentistes acceptin de seguir. Segurament el resultat del 2017 va ser just i les circumstàncies de context institucional i judicial eren molt complicades, però és cert, i això no és ser pessimista sinó observador, que quan hi ha dos blocs molt empatats no hi pot haver una estratègia. Llevat que un s’aplani. I perquè un s’aplani hi ha d’haver una diferència, cosa que no ha passat aquests darrers dos anys. Perquè hi hagi una estratègia conjunta hi ha d’haver algú que la formuli i els altres la segueixin.

—És a dir, cal esperar que un dels dos blocs sigui molt superior a l’altre.
—Perquè hi hagi una estratègia, sí. Mentre lluites per l’hegemonia no pots tenir cap estratègia, perquè se suposa, i jo ho crec, que hi ha dos camins diferents. Si no per què tenen dos enfocaments diferents? Ara, també és cert que les diferències no són de blanc i negre. En política hi ha moments per a les diferències i moments per a les similituds. Així com el 2015 era el moment de verbalitzar les similituds, des del 2017 és el moment de verbalitzar les diferències, perquè és l’èmfasi.

—En vàreu quedar molt tip, de la política i la desunió permanent?
—Tip, no: cansat. Però tinguem en compte que no vaig poder quedar-ne tip perquè quan vaig entrar a les llistes, per mi no era una reincorporació a la vida política. Havia abandonat la política institucional el 2004. Tenia ofertes per a continuar de diputat i, quan va guanyar el PSOE, per a estar a nivells ministerials molt alts.

—Ministerials?
—Sí, secretaria d’estat. Oferta en ferm. Però la meva trajectòria vital, professional i personal la vaig encarar per una altra banda. Llavors, quan vaig entrar a les llistes, no vaig anar-hi perquè volgués tornar-me a dedicar a la política. A la política m’hi dedico sempre. M’ho vaig prendre com: ‘Ara toca això divuit mesos.’ I quan van acabar estava cansat, però fart no. Em van oferir de continuar a les llistes. No dic què passarà d’aquí a cinc anys o deu anys. A la vida no se sap mai. Per què ho he de descartar? La política la practico perquè m’agrada opinar, faig treballs, escric…

—I crec que la disciplina de partit no us agrada gaire.
—Vaig estar trenta-dos anys en un partit, amb molt bons records i també amb uns altres de no tan bons; el partit que segurament ha tingut l’aparell més eficaç de Catalunya, que és el PSC. Em conec de fa temps i sóc fet per a la unitat d’acció, però no per a la unitat de pensament i la no-discussió. Per a mi hi ha una gran diferència entre actuar unit i anar a missa i assentir. I tenim un sistema de partits a Catalunya i a Espanya on, a diferència de més models, la política institucional acaba passant per un procés de ‘sí, senyor’. I jo en això no hi encaixo. No estic per misses ni per dogmes.