Gerard Torrats-Espinosa: ‘Per primera vegada, crec que hi ha la possibilitat que al novembre Trump no surti reelegit’

Gerard Torrats-Espinosa és doctorat en sociologia per la Universitat de Nova York, on viu. També és professor assistent de sociologia de la Universitat Columbia, una de les més prestigioses del país. La seva recerca es basa en la sociologia urbana, l’estratificació i la criminologia, però també s’ha centrat en les qüestions racials, ètniques i migratòries i la desigualtat que els travessa. Als Estats Units, l’apogeu de les manifestacions del moviment Black Lives Matter contra l’assassinat de George Floyd a mans de la policia no sembla pas que hagi de minvar. Ans al contrari: els aldarulls i la deriva autoritària del president Donald Trump il·luminen un problema molt fondo, arrossegat de fa quatre-cents anys. En parlem amb Torrats per a entendre millor un conflicte viu i enquistat, que s’ha apoderat de l’actualitat nord-americana en temps de pandèmia i mesos abans d’unes eleccions presidencials cabdals.

—La violència de la policia contra afroamericans fa molt de temps que dura. Per què amb el cas de George Floyd la reacció social ha estat diferent?
—Hi ha hagut protestes semblants aquests darrers sis o set anys que també han estat força multitudinàries. Va passar a Ferguson amb el cas de Michael Brown, a Baltimore amb Freddie Gray fa cinc anys i a Minnesota mateix amb Philando Castile, fa quatre anys. Un dels motius que ara hagi estat més gran l’abast de les protestes és haver vist una persona emmanillada, a terra, de bocaterrosa, que no era cap amenaça per a ningú, i així i tot comprovar com el policia feia un ús excessiu de la força i amb tanta arrogància. I el fet que es propagués tant per les xarxes socials li ha donat aquesta magnitud. Aquest cas és la gota que ha fet vessar el got.

—S’han ajuntat molts casos de cop.
—Venim de dos o tres casos similars molt recents que potser no han tingut tant de ressò internacional, però que aquí en van tenir molt. Durant la quarantena, a Geòrgia, dos homes blancs, pare i fill, van perseguir Ahmaud Arbery, un home afroamericà que corria pel barri. Pel sol fet de ser afroamericà, es van pensar que corria perquè havia robat i el van matar amb una escopeta. Era una cosa que s’anava coent de moltes dècades ençà, però aquests darrers dies s’ha agreujat per un cúmul d’incidents.

—Hi ha el debat sobre si els aldarulls i la violència són una manera legítima de combatre. Algunes enquestes apunten que la majoria de nord-americans creuen que sí. Això és nou? Com s’explica?
—El fet que hi hagi aldarulls al carrer és part de la conseqüència de demanar canvis socials profunds. Per als afectats pels saquejos segur que no és agradable, però sí que hi ha la sensació general que els disturbis que es veuen són una cosa que no es pot separar de la protesta. No dic que siguin necessaris. Però, a diferència d’algunes altres vegades, que s’havia intentat portar el discurs cap a la maldat dels qui causaven aldarulls al carrer, ara es fa un esforç per a mantenir-ho dins el relat de la protesta, almenys de moment. Però, en termes generals, la majoria d’actes de protesta han estat pacífics tot i la ferma voluntat reivindicativa.

—Trump parla de grups organitzats i també s’ha dit que en alguns casos eren supremacistes blancs infiltrats per a crispar l’ambient.
—Aquí diuen molt que són nois blancs amb patinet rebentant aparadors, i que hi ha grups hiperorganitzats controlant les protestes. Pel que he vist als carrers de Nova York, no m’ho sembla. Tot ve més de l’impuls de Black Lives Matter i són manifestacions organitzades espontàniament a escala local. D’una altra banda, Nova York és un cas excepcional i els supremacistes blancs no hi són organitzats com als estats del sud. A les xarxes sí que hi ha imatges de blancs incitant a la violència, però és difícil de saber si són d’ara o no. Això també ho vam veure amb les concentracions de Barcelona, quan es deia que la violència era organitzada per anarquistes italians. Potser sí que n’hi havia, però el moviment el portaven les persones de Catalunya. Aquí passa igual. Majoritàriament és gent que n’està tipa.

—Hi ha risc que els supremacistes s’organitzin i surtin al carrer per a fer una batalla campal?
—Hi ha el risc que, en algun moment, en alguna ciutat, potser al sud, els moviments supremacistes blancs facin les seves concentracions i provin de cercar confrontació amb els qui defensen els drets dels afroamericans. És possible que passi. De fet, fa tres anys a Charlottesville, Virgínia, un cotxe va atropellar una multitud que protestava contra la manifestació d’un grup de supremacistes blancs. És una situació possible i potencialment molt perillosa. I és possible perquè el president sempre prova de confrontar a aquests nivells, i no seria estrany que algú interpretés un dels seus comentaris com una incitació i es repetís un episodi com aquest.

—Quins objectius concrets podrien rebaixar la intensitat de les protestes?
—La demanda de primer ordre dels manifestants és que es detinguin els altres tres policies que van presenciar la mort de George Floyd i no van actuar. Però les manifestacions no són perquè els encausin, van més enllà: que els condemnin de veritat. En els esdeveniments de violència policíaca als Estats Units, els policies sempre esgrimeixen l’argument que es van sentir amenaçats, que el detingut va provar de prendre-li la pistola… Però en aquest cas és tan flagrant! La persona ja era reduïda i no es podia moure. Si algú al Departament de Justícia té interès a començar una reforma important del tractament d’aquests casos, el de George Floyd podria ser exemplar. Una condemna ferma calmaria força els ànims. Però les demandes per la justícia social continuarien.

—N’hi hauria prou amb una reforma dels cossos de policia, revisant protocols d’actuació i millorant la formació a les acadèmies de policies?
—La formació que es dóna als policies s’hauria de modificar, i de fet s’ha intentat a l’àmbit local unes quantes vegades, però sense gaire èxit. Hi ha caps de policia que han tingut molta empenta i moltes ganes de reformar coses, però els han parat els peus, perquè els seus sindicats tenen molt de poder i són els que controlen quina formació es dóna, quines reformes són permeses… La cosa fa molts anys que s’arrossega. Calen reformes a nivells molt alts. Si el cas d’aquest policia establís jurisprudència i mostrés que no tot s’hi val, això seria un toc d’alarma individual. ‘Ep, fins ara, fes el que fes, el corporativisme del meu cos m’hauria protegit, però en aquell cas les coses van sortir de mare i hi va haver conseqüències de debò.’ Si hi ha ningú que tingui interès a reformar les coses, ara té una oportunitat d’or per a fer-ho.

—Però a la policia de Minneapolis ja s’hi havien fet reformes considerables els darrers anys, per exemple. Per això alguns cofundadors del moviment Black Lives Matter apunten que la solució és deixar de finançar els departaments de policia, un defunding (‘desfinançament’).
—Més que un defunding de la policia, s’hauria de fer una redistribució d’aquests fons. El departament de policia del comtat més remot i més petit dels Estats Units té una tanqueta i un equip d’armes i tàctiques especials, els famosos SWAT. Són innecessàriament hipermilitaritzats. Part d’aquests fons es podrien destinar a formar els agents en tècniques per a destesar situacions sense fer ús de les armes, a crear vincles entre els policies i les comunitats que serveixen… Hi ha mil maneres de finançar la policia sense que tots els diners vagin destinats a la militarització. Un cos de policia sense fons tampoc no funcionarà. La policia ha de ser equipada i entrenada i això val diners. Però ho ha de ser per a fer la seva feina d’una manera justa, ètica i sense discriminar. Encara que això requereixi una inversió de desenes de milions a reformar el currículum i els programes de formació.

—Sovint aquesta militarització es deu al fet que hi ha excedents en armament de l’exèrcit, i sembla que Trump és força partidari de continuar en aquesta línia. Potser la reforma ha de ser una cosa molt més grossa i ramificada, que també afecti Defensa, i això encara ho enquista més.
—Sí. El programa de transferència d’equipament del Departament de Defensa als cossos de policia el va crear Clinton el 1997. És una manera de reciclar el material obsolet de les campanyes de l’Irac i de l’Afganistan. Però redirigir-los a la policia és només una opció. A Espanya també hi ha tancs que es fan vells i no van a parar a la policia, se’n fan unes altres coses. Això és una elecció del govern i els departaments de Justícia i Defensa. No em sembla un argument que justifiqui per què es militaritzen els cossos de policia. Al Canadà, la Gran Bretanya i Austràlia també tenen exèrcits importants i amb presència a l’Irac i l’Afganistan i no han optat per una política de militarització de la policia d’aquesta mena. És propi de la mentalitat americana.

—També expliqueu que no és tan sols que els policies tinguin més tendència a matar afroamericans. Hi ha una vigilància i un control extraordinaris sobre les comunitats afroamericanes per la policia.
—És un fenomen que es veu a les dades de la major part de ciutats del país. Si mires on la policia atura més gent al carrer o cotxes per a fer escorcolls, veus que ho fan majoritàriament amb hispans o afroamericans. Això és problemàtic per dos motius. D’una banda, perquè és discriminació. La policia t’ha d’aturar només si té indicis que ets a punt de cometre un crim. I no ho fan així: aturen pel color de la pell. I d’una altra, perquè moltes d’aquestes situacions creen tensió, de vegades amb moviments estranys que es poden percebre com una amenaça, i la cosa pot enfilar-se. Si la policia patrulla per barris afroamericans i atura afroamericans de manera desproporcionada, això fa créixer la probabilitat que un afroamericà sigui disparat per la policia.

—I per què passa, això?
—Ve de molts anys enrere. El model de policia va canviar als anys noranta, quan el crim havia arribat a nivells molt elevats, i arreu del país es va posar de moda la pràctica de stop and frisk: donava potestat a la policia per a aturar i escorcollar la gent pel carrer o dins edificis d’habitatge públic si se sospitava que la persona anava armada o cometria un crim. El problema és que aquesta pràctica es va fer servir per aturar indiscriminadament minories racials que no anaven ni armades ni eren a punt de cometre cap crim. L’ex-batlle Michael Bloomberg va ser-ne un gran defensor i va expandir la pràctica a Nova York.  El 2012, l’any abans que stop and frisk es declarés inconstitucional, la policia de Nova York va fer 532.000 aturades. D’aquestes, en només 715, un 0,1%, es va trobar una arma. I la cosa més important: 87% d’aquestes aturades van ser a afroamericans o hispans. El 2013 es va declarar inconstitucional perquè violava la Quarta Esmena, la qual exigeix que la sospita per a aturar algú ha de ser raonable. Però el cas és que es continua posant en pràctica i afectant les minories racials. Cap ciutat no dirà: apliquem una política per a aturar afroamericans i hispans. Però si la patrulla de policia o la comissaria decideixen d’anar a uns certs barris i no pas a uns altres, es converteix en una pràctica discriminatòria. Passa igual amb els controls de trànsit. Hi ha moltes proves que si ets afroamericà és més probable que t’aturin.

—També hi ha problemes més profunds. Parleu de la segregació urbana com a perpetuadora de la desigualtat i com un factor decisiu en el gran nombre d’assassinats d’afroamericans per la policia.
—El Black Lives Matter no solament es manifesta per la violència policíaca contra els afroamericans, sinó pel racisme sistèmic i estructural, que ve de l’esclavitud. En el període postesclavitud, una de les causes més importants de la desigualtat entre blancs i afroamericans és la segregació residencial i escolar. No és un fenomen que hagi passat per casualitat. És producte de polítiques federals intencionades, i de vegades no tan intencionades però amb un rerefons racista. Per exemple, el traçat de les autopistes que creuen nuclis urbans no és aleatori. En molts casos es va fer intencionadament per a separar blancs i afroamericans. L’any 1917 es van abolir les lleis de planificació urbanística que eren explícitament racistes, però se’n van crear de noves que, tot i no fer servir termes racistes, continuaven, en definitiva, la mateixa tendència. Per exemple, es van delimitar zones de les ciutats on només es permetia la construcció de cases unifamiliars, perquè són les que compra la gent amb més diners, que en general són els blancs. Això naturalitza la segregació a les ciutats i hi fa créixer les tensions racials. Molts dels llocs on hi ha hagut violència de la policia són ciutats on passa tot això.

—Obama va manar vuit anys, però el conflicte racial continua igual o pitjor. La decepció que haver tingut un president afroamericà no hagi dut avenços definitius ha contribuït a la ràbia que veiem ara?
—Es combinen la marxa d’un president molt ben valorat i carismàtic amb un altre que només té interès a crear caos a la seva administració i al país. Obama provava de reformar i aconseguir acords, i ara hi ha el contrast absolut. I no hi ajuda. Amb Obama també hi havia casos de violència policíaca. I jo crec que les manifestacions al carrer d’ara amb Obama també haurien passat. Però veure com el president fa servir les xarxes socials per atiar el foc, o com ordena que es llanci gas lacrimogen als carrers de Washington perquè ell pugui anar-se a fer una fotografia amb una Bíblia a l’església del costat… tot això no ajuda gens.

—Ho deia sobretot perquè molta gent potser es va pensar que amb un president afroamericà la ferida racial se cicatritzava, i han acabat veient que no.
—El racisme en aquest país té gairebé quatre-cents anys d’història i no es resol amb vuit anys d’un president, però Obama va fer moltes reformes. Sovint és criticat perquè no va fer prou pels afroamericans. Però si mires amb una mica de detall les lleis que va aprovar, veuràs que, si bé eren per a tothom, beneficiaven sobretot els afroamericans i més minories. Per exemple, l’assegurança mèdica no era una mesura exclusiva per a afroamericans, però els afavoria molt perquè tenen un nivell d’ingressos molt baix. També va reformar el sistema de presó i va deixar anar gent que tenia penes molt baixes o que ja era a punt d’esgotar la condemna, va reduir la discriminació entre blancs i afroamericans per les condemnes relacionades amb les drogues… L’ideal hauria estat un president demòcrata que continués aquesta dinàmica.

—Tot plegat, afegit al dolor per l’impacte del coronavirus i la desesperança per la crisi que s’acosta, pot desembocar en una crisi de règim?
—Per primera vegada crec que hi ha la possibilitat que al novembre Trump no surti reelegit. Ahir hi va haver primàries a tot el país. I Steve King, un congressista republicà d’Iowa molt incendiari, seguidor del president, que havia fet nombrosos comentaris racistes i que s’havia instal·lat durant molts anys al poder, va perdre, en favor d’un candidat una mica més moderat. Coses com aquesta em fan ser optimista i penso que la gent n’està una mica farta, fins i tot dins el Partit Republicà. Trump no ha dirigit bé la crisi del coronavirus, no vol acords per a plantar cara a la violència de la policia… No sé si és una crisi de règim, però hi ha ingredients que fan pensar que Trump no tindrà la reelecció tan fàcil. Fins ara semblava que ho tenia tot de cara: l’economia anava com un coet i els seus seguidors estaven contentíssims amb la seva manera de fer. Però això s’ha girat. I gent del seu partit que fins ara s’havia aclucat d’ulls quan hi havia discussions sobre el conflicte racial i la violència policíaca, ara diu obertament que cal parlar-ne i resoldre-ho.

—Els demòcrates semblen desorientats. Joe Biden va ser molt criticat per haver dit que s’havia d’ensenyar els policies a disparar al genoll, Nancy Pelosi ho ha estat per haver comparegut amb una Bíblia imitant Trump.
—Jo també tinc aquesta percepció. Entorn de Biden es va crear una mica de pessimisme. La crisi del coronavirus el va obligar a tancar-se al soterrani de casa i havia agafat molta menys importància que no s’esperava en un moment tan important. Però encara ha de triar candidat a vice-president. Ara té moltes pressions internes i externes perquè triï una dona afroamericana. Es parla de Kamala Harris o Stacey Abrams. Si és així i el tàndem el completa una candidata potent, el Partit Demòcrata es pot revifar i encetar una campanya nova.

—Trump parla de terrorisme, va dir que ordenaria de disparar quan comencessin els saqueigs, ha dit que enviarà l’exèrcit als estats. Aquesta deriva autoritària pot créixer? O no és sinó la seva retòrica habitual?
—Crec que és sobretot la seva retòrica habitual. Ell té la potestat de desplegar l’exèrcit a tot el territori dels EUA, però és una cosa que no s’ha fet d’ençà de fa moltíssims anys. Tot és a les mans dels governadors. Tenen la potestat de convocar la Guàrdia Nacional dins el seu territori. N’hi ha que han optat per fer-ho i n’hi ha que no. És una cosa més de piulets a les xarxes socials que no pas de què pugui fer. Però Trump és més perillós amb el mòbil a la mà i el Twitter obert que no pas desplegant l’exèrcit al carrer. És a dir, no li cal desplegar l’exèrcit per a originar el caos i abocar més gasolina a les flames.