Gerard Quintana: “Ens hem construït amb uns referents que ara no valen”

Gerard Quintana (Girona, 1964), publica la seva tercera novel·la, titulada La puresa de l’engany (Columna), basada en una història real: fa trenta anys, va conèixer un poeta cubà, Antoine López León, que fugia del règim de Fidel Castro. De seguida, López va capbussar-se a la vida cultural de la Girona dels anys noranta i, de retruc, a la vida dels Sopa de Cabra i la de Gerard Quintana. El poeta, que amb pocs mesos havia aconseguit posar-se tothom a la butxaca, va desaparèixer d’un dia per l’altre: a Girona, havia arribat un altre home que deia que era el veritable Antoine López León. Aquesta mentida sense desenllaç que ha carregat Quintana dins seu durant tres dècades, ara ha pres forma de novel·la. És narrada en primera persona per en Claudi Careta, un cineasta gironí que emprèn un viatge a Cuba amb la seva musa, la Lena. La seva vida també resultarà ser plena d’enganys i clarobscurs.

—És un llibre dedicat a l’engany. Per què us interessa tant, aquest tema?
—Ara som en el temps de l’exaltació de l’engany: no sabem què és fals, què no… L’evolució i el progrés tècnic anuncien que ens serà impossible determinar si el que veiem o sentim és cert. Aquesta és l’era de l’engany més absoluta i ho acceptem. Acceptem l’engany.

—El llibre es basa en un fet real. Feia més de trenta anys que volíeu escriure aquest llibre. Per què ara, finalment?
—Fa trenta anys que tenia aquesta història al cap, per l’impacte d’un poeta cubà que va venir a Girona i que va resultar que no era qui deia que era. Havia arribat el moment. Sempre tinc diverses idees o projectes que arrossego durant anys, i cada cop és més difícil triar, perquè saps que el temps és limitat i que es triga un any, dos o tres a donar-li forma. Ara faré seixanta anys. Encara que arribi als noranta, d’aquí a trenta anys, quants llibres podré escriure? Depèn, oi? Perquè, per exemple, aquest llibre l’he escrit tres vegades.

—De dalt a baix?
—La primera vegada tenia més de la meitat del llibre escrit. La segona, tres quartes parts. I, la tercera vegada, ja el vaig escriure tot sencer. L’editora volia que el tragués el Sant Jordi de l’any passat, i vaig dir que no. Després, que el tragués per la Setmana del Llibre. Vaig dir que encara no. És molt complex, el que volia explicar i, en la primera escriptura, em vaig centrar molt en el poeta, però no em vaig adonar que necessitava explicar moltes coses més. Necessitava explicar per què ell tenia la necessitat de sortir de Cuba; per tant, havia de mostrar el país i la cruesa d’aquell moment. Després, vaig inventar uns altres personatges, que eren en Claudi i la Lena, i es van fer molt amos del llibre i quasi no donaven espai per a l’Antoine… A la tercera volta va ser quan vaig assumir-ho tot plegat. Ja tenia una estructura que em permetia de fer conviure totes les històries, tots aquests personatges que s’enganyen els uns als altres i que viuen la mateixa impostura. També he volgut jugar a enganyar el lector: al principi costa molt d’entendre la relació entre en Claudi i la Lena, i es va explicant a poc a poc, sense pressa. La voluntat és xocar, que el lector no entengui res i digui: “Com és possible que passi això?”.

Podeu comprar La puresa de l’engany de Gerard Quintana a la botiga de VilaWeb

—Haver escrit sobre l’engany que vau viure fa trenta anys, us ha servit per a tancar personalment el tema?
—Pensava que seria una forma de tancar-ho, i no. Ara tinc més ganes de trobar-lo que mai. I em plantejo d’anar a Cuba a trobar-lo. No sé si encara és viu, si és allà… Però no, no he tancat l’interrogant. M’ha despertat més interès per a saber què va passar en realitat. Vaig trobar-ne una referència de Manolo Rivas, que l’esmentava en un article perquè havia actuat a l’Òpera de León. I vaig pensar que, a partir d’ell, podria estirar algun fil per accedir-hi. Més endavant, quan vaig sentir que era a Sevilla, vaig fer alguns contactes, però, un altre cop, es va esvair, com quan vols agafar l’aigua amb les mans. No ho sé, potser no ho resoldré mai…

—És curiós perquè, pel que expliqueu, no ho vau viure com un engany, i, en canvi, al llibre sí que es presenta així, com si tot el personatge de l’Antoine fos una enganyifa…
—Socialment, sí que es va viure com un engany. Hi va haver una sensació de frau, però jo no ho vaig viure així. Per a mi, es va convertir en un heroi. El dia que va passar tot plegat i vaig obrir la porta de casa i em vaig trobar les sabates que jo li havia regalat, em va commoure. No pot ser una mala persona, algú que torna unes sabates! Perquè, a més, les sabates són una cosa molt potent. No són com una corbata. Unes sabates, te les poses cada dia, agafen la teva forma. És com si li hagués de donar les gràcies. Suposo que per això no m’he tret mai aquesta història del cap: per aquesta sensació de deute. Cada cop que m’he sentit enganyat –que sovint té a veure amb qüestions de confiança o econòmiques–, me n’he recordat, d’ell.

—Hi ha enganys que es perdonen o es comprenen perquè es fan per a sobreviure. És el cas de l’Antoine del llibre, que tot ho fa per poder marxar d’una Cuba amb molta misèria.
—Volia mostrar la Cuba que vaig viure en un viatge que vaig fer l’hivern del 1992 i que em va deixar en xoc. Tot el recorregut que fan a la primera part del llibre en Claudi i la Lena és el que vaig viure jo. Utilitzo moltes de les coses que vaig viure i que em van impactar: gent que es jugava la vida i es fotia amb quatre fustes sobre el mar per intentar arribar als Estats Units, per exemple. A qui pots retreure això, a algú que vol salvar-se o alliberar-se? Això també em fa pensar molt en la realitat d’ara de la Mediterrània. Ens costa sortir de la nostra mirada del primer món. Per això, al llibre, hi ha un joc de miralls: en Claudi, contraposat a l’Antoine; l’ús de la sexualitat que fa la Lena –quasi com una eina de poder i de domini contra l’altre– amb l’ús que fa del sexe l’Aurora, que ho fa per supervivència. El primer món, contraposat al tercer. I també volia mostrar aquesta legitimitat de l’engany: a vegades, som molt durs amb l’estrany, amb qui no és com nosaltres, i per això el deslegitimem quan fa certes accions, i, segurament, les nostres són menys legítimes.

—A diferència dels altres llibres, aquest és escrit en primera persona. Us poseu a la pell d’en Claudi, un personatge amb molts clarobscurs. Per què? Com ha estat escriure’?
—En aquests temps de novel·les exemplars, de posar personatges familiars i amb valors, vaig decidir triar un personatge no exemplar. Posar-me a la seva pell amb la primera persona em permetia de no caure en judicis. Vull que sigui el lector qui s’incomodi, prengui partit, quedi interpel·lat, horroritzat o que es plantegi coses. Aquest era el repte, per a mi. Així com al primer llibre estava obsessionat amb la versemblança i el context històric –que tot fos molt exacte i creïble–, en aquest vaig reaccionar de manera contrària, intentant trencar el límit entre realitat i ficció. En aquest llibre, el repte era construir uns personatges complexos des de dins. Des del seu propi pensament. I bé, ha estat un exercici.

—En el context actual, en Claudi estaria cancel·lat per ser un cineasta puter. Vós separeu l’obra de l’artista?
—Aquest és un tema que fa anys que es debat i n’he discutit amb molta gent. Hi ha icones inqüestionables sobre els quals, de sobte, hi ha una mirada que els qüestiona. Penso molt en el cas de Picasso, per exemple. Fa pocs dies, va sortir una autobiografia d’una ex-dona seva i és molt bèstia: com va mirar d’anul·lar-la fins i tot després d’haver-se separat. Fins que no se’n va anar als Estats Units, no va poder despendre’s de la seva influència, i com això podia afectar en la seva pròpia carrera artística. Generacionalment, ens hem construït amb uns referents que ara no valen. Era una realitat que responia a uns patrons i a un context. M’imagino, per un moment, que tots els museus del món retiren les obres de Picasso: podríem entendre l’art del segle XX? Picasso va ser un punt d’inflexió molt fort. Actualment, vivim amb l’obsessió del personatge. I el personatge tapa l’obra. Em rebel·lo una mica contra això. Vull dir, tenen més protagonisme alguns artistes per si han canviat de xicot o han posat banyes que per l’obra que han fet. Tota aquesta obsessió pel personatge, que és buida, em fa pensar que potser ens equivoquem. Potser hauríem de cancel·lar l’autor, no l’obra.

—Ara la mirada del públic busca que l’art sigui moralista, políticament correcte.
—Hi ha una certa reacció contra això. He volgut reaccionar contra la novel·la exemplar. Mira: quan era petit, recordo que hi havia les novel·les ejemplares. Eren novel·les alliçonadores i morals en què es creaven personatges modèlics que són els que havies de seguir. Em sembla que anem tornant a aquesta cosa. I, això, jo ho identifico amb la dictadura: existien unes maneres de ser i només podies ser aquelles. En Claudi no és exemplar. És ple de grisos i matisos.

—Alguna vegada heu comentat que, sempre que escriviu un llibre, voleu aprendre’n alguna cosa. Què n’heu après, d’aquest?
—Amb aquest llibre he après, sobretot, la precisió del detall per sobre de la trama. Al final, la trama no és tan important, sinó vestir i construir tenint cura dels detalls. És com aprendre a fer servir la paleta de pinzells en comptes d’anar amb el retolador gruixut. També he après que vull escriure sobre una altra cosa. Els tres llibres que he fet tenen moltes coses en comú. Són molt diferents, però si hi grates una miqueta, hi trobes paisatges comuns, la Girona d’aquells anys, molt diferent de la d’ara. Igual que a Barcelona, a Girona també hi ha un procés de gentrificació. La necessitat de mirar el moment de canvi i de no reconèixer el món del qual vinc apareix als tres llibres.

—L’amor i el sexe també són temes recurrents als tres llibres.
—I, sovint, en forma d’incest. Al primer llibre, entre dos germans, i, al segon, entre el fill i la mare i, en aquest, un altre cop. Hem estat anys regits per estructures familiars que per conservar la seva puresa aplicaven l’incest. No és una cosa estranya ni exòtica, forma part del nostre bagatge. D’alguna manera, serveix per a incomodar o fer eclosió del model familiar que està en crisi. Que la família sigui present als tres llibres d’una manera extremada, portada al límit, és per un qüestionament actual.

—Així doncs, de què teniu ganes d’escriure, ara?
—M’agradaria continuar parlant del present, però des del futur. M’agradaria fer una ficció inventada, en què em pugui inventar les localitzacions i la lògica d’aquell món. No m’agrada definir els llibres amb gèneres. Del primer llibre, em van dir que era novel·la històrica, o novel·la romàntica. D’aquest, no sé si en diran novel·la psicològica i, del pròxim, potser en diran ciència-ficció. A La puresa del desig, per exemple, era molt difícil inventar-me Girona. M’era molt difícil moure el personatge principal a la Girona de començament dels noranta i en l’àmbit cultural de la ciutat sense que apareguéssim nosaltres, els Sopa, o Salvador Sunyer, del Temporada Alta… Era tan concret, tan limitat, que havíem d’aparèixer. I ara m’atrau inventar-m’ho.

—Amb qui us heu inspirat per crear un personatge com en Claudi?
—Me l’he inventat, però també m’he inspirat amb gent que em produïa una certa intriga. Gent que he anat coneixent al llarg dels anys, alguns d’ells, artistes, que no sabies ben bé quina feina feien. Només sabies que eren artistes perquè s’ho podien permetre, perquè tenien un coixí econòmic. He après a posar-me a la pell d’un altre, encara que sigui molt incòmode. Em trobo periodistes que s’han llegit el llibre i que em diuen que s’han sentit molt incòmodes amb el personatge. Era la meva voluntat, però és que a mi també em va incomodar escrivint. Vaig acabar el llibre i vaig passar dos dies pertorbat. Volia treure’m en Claudi de sobre. Al setembre em vaig posar molt malalt, tot el mes vaig estar fet caldo, i no sóc una persona depressiva, però em va agafar una fluixera… Perquè escriure en primera persona és molt perillós, perquè aquí dins [assenyala el cap amb el dit índex] hi ha algú que sent “jo, jo, jo…” i ets tu. Haver publicat el llibre ha estat alliberador. Per al pròxim llibre buscaré algú més innocent de protagonista.

—En una entrevista vau dir que la vostra mare encara no entén que sigueu músic, però que ho accepta. Com s’ha pres aquesta nova professió d’escriptor?
—Per a ella, un músic continua essent un saltimbanqui, quasi com un firaire. Una feina insegura. Fins fa molt poc, encara em deia que tenia l’esperança que trobés una feina. L’escriptor té més valor, per a ella. Van fer aquell programa de pares, amb la Gemma Nierga [es refereix al programa de TV3 Els meus pares], i quan a la meva mare li van preguntar si estava orgullosa de mi, va dir: “Un dia es morirà, donant tanta corda a l’escenari!” Ella pateix en aquell rol meu. Ha patit tota la vida. Ho veu com una decisió esbojarrada, i ara és diferent. Potser perquè també veu diferent una llibreria que una sala de concerts. Des d’una visió social, és un lloc conflictiu per als veïns, pel que passa dins, per la nocturnitat, etc. La percepció no és la mateixa, la que pot tenir un músic que un escriptor. Però bé, està contenta. Últimament, prenc moltes notes del que m’explica, és un personatge singular.

—Quants anys té, la vostra mare?
—És del 1928. En té noranta-cinc, en farà noranta-sis enguany. La seva mare va viure fins als cent tres. Són dones que viuen soles fins al final, perquè volen viure la seva vida, fer les coses quan volen, cuinar quan volen… i són gent que també va començar a treballar molt d’hora i en feines que no els tocava per edat, però molt fortes i amb molta lucidesa. I això m’impressiona. Era de Sarrià de Ter. No fa gaire, vaig arribar a una fotografia de fa uns cent anys. La miràvem junts i, en un moment donat, em diu: “Mira, aquest era el cap de La Falange, però era bona persona, perquè ens va deixar casar”. Em va explicar que ella, com a filla d’exiliats rojos, no tenia dret a casar-se amb un funcionari de l’estat espanyol, perquè el meu pare era policia. M’explicava que va haver de fer una mena de curs per a demostrar que estava “reintegrada” i que no era conflictiva ni perillosa. Això, ara inconcebible, ajuda a entendre el present.

—Ja sabeu qui votareu, el 12 de maig?
—No m’agrada abstenir-me, però no trobo qui votar. I em sap molt greu. Hi ha un trauma, una ferida brutal, per l’engany del Primer d’Octubre. I dic engany perquè va ser una farsa, i la reacció és culpar-nos entre nosaltres i anar-nos dividint. La política és l’art del possible, i  és impossible el que m’estan dient. No puc votar-ne cap d’ells. Crec que serà decebedor per a tothom. M’imagino Aznar i tota aquesta gent fregant-se les mans i fotent-se un fart de riure: “Abans es dividirà Catalunya que no Espanya!”. Primer amb Tabàrnia, ara amb l’independentisme… I l’estat espanyol, abans de demòcrata, és espanyol. El concepte “Espanya” no inclou la diversitat les llengües: l’èuscar, el català, el gallec… les han mantingut a la perifèria com si fossin una amenaça en lloc d’una riquesa. La democràcia, tal com la plantegen, es va desmuntant: la política no serveix a la gent, en molts casos serveix al manteniment de l’estructura política.