Gerard Quintana: ‘Si el present el falsegen d’aquesta manera, què no deuen haver fet amb la història?’

Tothom coneix la faceta musical de Gerard Quintana, el cantant de Sopa de Cabra. Però no és tan coneguda la seva passió per l’escriptura, que se li va despertar de petit. Explica que va créixer envoltat de llibres perquè el seu oncle era l’amo de la històrica llibreria Geli de Girona, però que no s’ha atrevit a escriure una novel·la fins a arribar als cinquanta anys. Abans d’escriure s’ha de viure, diu. Entre el cel i la terra (Columna) és el nom d’aquest primer llibre. Una novel·la que narra la història de dues generacions d’amants amb l’artista Patxi Saura de protagonista i, de rerefons, alguns dels episodis més destacats de la història recent del país: la vaga de tramvies a Barcelona, els Jocs Olímpics, l’incendi del Liceu… Un relat sobre el passat, però amb molts paral·lelismes amb l’actualitat. Quintana explica que va començar-la l’octubre del 2017, que tota aquella realitat superava qualsevol ficció i que, d’alguna manera, això ha influït en el resultat final. Hi parlem sobre aquest procés creatiu i també sobre la situació política actual. Confessa que està enganxat al judici i que veu clar que l’única estratègia realista que pot seguir l’independentisme és la de la gota xinesa, i no pas la del cop de força.

—Per què heu decidit d’escriure una novel·la?
—Era un pla secret de vida… És el que volia fer quan em demanaven què volia ser de gran, però era un projecte massa ambiciós i pretensiós per a un nen tan petit, i vaig començar a dir unes altres coses. Tanmateix, a vegades la vida tria per a tu. Vaig passar tota la infantesa i joventut en la llibreria Geli, de Girona, que portava el meu oncle Pere. Ell tenia ànima d’enciclopedista i em deia: ‘Si mai ningú es quedés tancat en aquesta llibreria, podria entendre el món sencer i la història de la humanitat sense sortir-ne.’ També recordo una de les últimes inundacions de la ciutat abans que recanalitzessin la desembocadura de l’Onyar cap al Ter. La gent corria de nit amunt i avall de l’escala per a salvar els llibres. Llavors em vaig adonar que no eren papers amuntegats i prou, eren vides. Les vides que podies ocupar per tenir unes experiències que no tenies. La vida de Romeu, de Julieta, de Peter Pan… Per a un nen tímid, tot això era aliment.

—I vau acabar explicant històries amb la música…
—A la música, hi vaig entrar no perquè fos un músic, sinó perquè escrivia en un fanzine que tenia amb uns companys en una casa ocupada el 85 que es deia No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro. Col·laborava amb alguna revista, havia decidit d’estudiar periodisme i vaig començar a escriure lletres per a aquesta gent, que les necessitaven per a les cançons. Amb l’excusa que amb les cançons podia anar fent petites històries en càpsules em posava una frontera: abans d’escriure he de viure, i a cinquanta anys ja has viscut molt. Quan vaig arribar-hi em va sonar el despertador interior i també vaig començar un altre llibre, que recuperaré. Aquesta és la primera novel·la que publico, amb voluntat de quedar-me, no pas que sigui un caprici.

—Sovint els famosos són criticats perquè escriuen novel·les sense ser escriptors. Us ha passat?
—Intrús ho he estat sempre. Ja de petit em semblava que era un intrús a la vida perquè no acabava d’entendre com era muntat el món. Ho encaixo bé perquè a la música també vaig ser un intrús. M’he sentit sovint un músic impostor, algú que escrivia, que havia entrat en aquest món per a això i va haver d’aprendre el llenguatge musical i l’ofici més tard. Per què m’hauria de sentir estrany en una cosa per la qual m’he preparat tota la vida? Hi ha gent a qui ha agradat la novel·la i m’ha reconegut que la primera cosa que va pensar va ser: ‘I aquest, què en sap, d’escriure?’ És un prejudici que m’acompanyarà un temps fins que la gent s’acostumi que també escric.

—Com ha estat el procés, en contrast amb el procés creatiu de la música?
—Escriure és un exercici de solitud extrema en comparació amb la música. En la música, tot just quan tens la idea la converteixes en una maqueta o la comparteixes amb l’entorn. Amb un llibre, l’única companyia que tens és la de l’editor, a qui vas enviant capítols. Ets tu mateix amb els personatges, amb qui assoleixes una relació molt potent. Amb poca gent entres en els racons més amagats, la seva intimitat, els moments més personals… Això és una diferència molt gran amb les cançons, que són més acostades a la poesia.

—Què volíeu compartir, amb la novel·la, i què hi ha de Gerard Quintana?
—Hi ha una actitud compartida davant la vida, de no conformar-te amb el guió que és escrit per a tu i de mirar de viure fins a les últimes conseqüències allò que somies, allò que vols fer, allò que vols ser. Una mena de recerca de la llibertat individual. També hi ha molts aspectes i detalls viscuts. A més, m’interessava el tema de l’amor. Quan diuen que he escrit una novel·la romàntica em quedo parat. No era pas aquesta la intenció, de cap manera! Vull qüestionar el concepte de l’amor, que no és un absolut, sinó cultural. El màxim exponent de l’amor a la Grècia antiga no és igual que el de l’edat mitjana o el d’ara. Alguns, com Bolsonaro, Casado o Abascal, encara reivindiquen la família tradicional. Fa cent anys, en una mateixa casa hi vivien quatre generacions, en comunitat i organització col·lectiva, però això ja no existeix. No hi ha una feina per a tota la vida al lloc on neixes (sol ser temporal), ja no hi ha un veïnat per a tota la vida… Com es construeix una família? Quin és el parany?

—Com es tradueix això, en la novel·la?
—En Patxi, el protagonista, salta al buit. No sap si s’equivoca o no, però desafia aquesta trampa. Trenca amb la família. La Neus ha perdut els pares pel camí, durant la guerra, i l’Àngels perd la mare en el part i el pare s’ha d’exiliar. Han de construir una cosa que no han acabat de viure plenament. Després hi ha una segona generació, amb el desafiament més gran. L’amor, que sembla tan anecdòtic i prescindible a vegades, però que és tan poderós… A molts llocs del planeta has d’anar amb compte com estimes perquè t’hi jugues ser empresonat. Si ens posem a desafiar segons quins tabús, com els que proposa el llibre, encara és més difícil. Allò que en teoria és més inofensiu s’acabava convertint en perillós.

—El relat va acompanyat d’una mirada sobre la història recent. Com l’heu estructurat?
—Hi ha una primera part que va de començament dels anys cinquanta, pocs mesos després de la primera rebel·lió popular i espontània contra el franquisme (la vaga de tramvies), fins a començament dels vuitanta amb el primer concert de Bruce Springsteen a Barcelona. Vaig presentant els personatges i saltant en els anys, endavant i endarrere. La segona part són els anys noranta, anys olímpics i postolímpics. S’havia donat per vàlida la transició i gairebé tot era inqüestionable: el sistema econòmic, l’estat del benestar. El món ens mirava… Era tot genial. Necessitava explicar d’una altra manera aquesta època hedonista que vaig viure directament.

—Expliqueu que la novel·la la vau començar pocs dies abans del primer d’octubre de 2017, quan ja havíeu acabat la feina de documentació. Això va afectar-ne el contingut?
—Buf! Allò superava qualsevol cosa que pogués imaginar. El moment em semblava molt més potent que tot… Tenia la consciència que tothom qui llegís el llibre hauria viscut aquell moment històric i, per tant, podria dialogar o entendria un cert joc de miralls amb el passat més recent. Vaig mirar de fer arribar la novel·la al present, però de sobte es convertia en una novel·la del procés. Vaig veure que aquesta necessitat d’explicar-me el present era més efectiva si hi establia prou distància perquè tot això que passa ara no deixés de sonar com un eco d’un passat que pensàvem ja superat. Hi ha un moment en què parlo de l’execució de Julián Grimau, el líder comunista, per uns crims del començament de la guerra que ja havien prescrit. L’opinió pública europea, el papa i la reina d’Anglaterra en demanen l’indult, però el franquisme decideix de matar-lo igualment i hi ha una allau de crítiques.

—Quin seria el paral·lelisme amb l’actualitat?
—Ara tenim aquesta rentada d’imatge de Borrell, España Global, després de l’impacte del primer d’octubre. En aquell moment, Manuel Fraga feia això mateix amb aquella campanya de Spain is different. L’estat continua reaccionant de la mateixa manera que durant el franquisme o postfranquisme, malgrat que hagin passat quaranta anys i diguin que som de les millors democràcies del món.

—L’altra manera que teniu de repassar la història a la novel·la és amb la música. Si finalment l’haguéssiu allargat fins al present, quines referències en serien la banda sonora?
—És difícil! Hi hauria estat present Txarango, Maria Arnal i Marcel Bagés… De fet, en l’intent d’arribar fins ara hi sortien. O fins i tot Rosalía! Això de la música és una decisió. Sembla que ens poden explicar la història de la humanitat per mitjà de l’arquitectura o la pintura, però la música és relegada a un entreteniment, un soroll de fons o un fet folklòric. I amb la música es pot explicar la història també.

—Més enllà de la influència en la novel·la, com el vau viure, el primer d’octubre, i tot allò que ha vingut després?
—Ha estat un canvi de pantalla gegant. Ha estat, és i serà intens. Vam haver d’acceptar una realitat imposada i, a més, capgirada: el que actua de manera pacífica i democràtica fa un cop d’estat i el que aplica un 155 amb una interpretació esbiaixada de la norma és el constitucionalista. Han creat una ficció que no s’aguanta. Aquesta forma tan barroera de mentir sembla un ‘tebeo’ d’aquells de Pepe Gotera y Otilio, Chapuzas a domicilio. Penses que si el present el falsegen d’aquesta manera, tot i haver-lo vist i haver-ne estat testimonis, què no deuen haver fet amb la història? La desconnexió amb l’estat és absoluta i irreversible. El fet fonamental és que tot plegat no t’espatlli la humanitat, que no acabis odiant tota l’estona o sentint-te rabiós i impotent. Hi va haver un dia que em va commoure molt: quan els familiars dels presos van anar al parlament. Una part important dels diputats d’uns partits concrets es van quedar girant-los l’esquena, incapaços de donar escalf humà. Se’m van trencar molts esquemes…

—Com la veieu, la situació actual?
—No ens hem de sobrevalorar, però podem condicionar el futur internacional en un moment d’involució en aquesta Europa que fa figa i és un frau. Ho visc amb màxima expectació, il·lusió i predisposició, però, també una mica molest per aquesta ingenuïtat, aquesta idea de la independència instantània, que és impossible. Encara que et declaris independent, tindràs una feina d’anys per a poder conservar això.

—Aquest punt de vista també el teníeu abans de l’1-O?
—No creure això era tenir una confiança o una fe extremes en la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Quan sento ‘Ens han enganyat’ penso que no. Qui s’ha enganyat és perquè s’ha deixat enganyar. Tots som prou responsables per a poder entendre que no hi ha una pastilla màgica que ho transformi tot. Som entre dos estats molt centralistes (l’estat francès i l’espanyol) que menystenen les perifèries i van molt ben armats. Hem de ser la gota xinesa perquè no hi ha la força per a fer un cop de força.

—Expliqueu que heu canviat una mica pel que fa a la qüestió nacional, que abans éreu més hippie i que en això teníeu diferències amb Lluís Gavaldà, dels Pets. En quin sentit?
—En Gavaldà deia que perquè hi hagi persones lliures el país ha de ser lliure. Jo dic que perquè hi hagi un país lliure ha de ser fet de persones lliures. Hi havia un punt de trobada. Jo continuo pensant, malgrat aquesta circumstància, que ens cal una mirada global. Hi ha aspectes, com el canvi climàtic, que no es poden mirar en l’àmbit de país. Els problemes cada vegada són més globals perquè el poder econòmic ja no distingeix entre continents més o menys privilegiats. Ens ha individualitzat al màxim i no té miraments. Europa mirava a Àsia, veia la precarietat laboral i pensava: ‘Pobrets, quants anys trigaran a ser com nosaltres?’ I és a l’inrevés, ens anem acostant al seu model. Caldrà ser ciutadà del món, però aquí podem transformar-lo també.

—Continueu considerant-vos un hippie?
—És curiós perquè quan, de jovenet, m’impactava el moviment hippie, el veia molt compromès i transformador, des de la individualitat però també amb el col·lectiu. Amb el temps s’ha anat entenent que el hippie és aquell que només mira per a ell i passa de tot. I sí que potser s’ha convertit en una actitud hedonista i absolutament egoista. En aquest sentit no m’hi identifico perquè sento massa empatia pel món. Els últims anys hi ha hagut alguns petits canvis, però no el canvi real. El capital no té aturador, no té fronteres, no té pàtria, no té bandera, no té res. En canvi, nosaltres estem dividits. A vegades penso en el sector de la música, que ha estat dividit durant molts anys: els músics acusant les sales, les discogràfiques… Ara que hem creat un front comú i anem junts veus que fàcil que és transformar i que t’acceptin com a interlocutor.

—Molts músics encara tenen moltes queixes de l’estat del sector.
—Però es van començant a fer feines en molts sentits i passaran cada vegada més coses. Per exemple, en el projecte de l’Acadèmia Catalana de la Música hi ha trenta-cinc entitats i un univers de noranta mil persones treballant de manera coordinada. Ara preparem els Premis Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música. Ja hi ha premis, com els Enderrock, però molts responen sovint a una dinàmica comercial dels grups que han de fer gira, mentre que aquesta idea és una mica més atemporal.

—Algun altre projecte musical al cap?
—Amb els Sopa segurament publicarem un nou treball a començament de l’any que ve. Ja tenim cinc cançons enregistrades.

—En l’última entrevista a VilaWeb vau dir que us comprometíeu a fer la versió musicada de ‘Els carrers seran sempre nostres’. Com va?
—L’Andreu Barnils em va picar… [Riu.] Molta gent se’m va tirar a sobre dient que la cançó no era nostra i no ens podíem apropiar una cançó del poble. No la tenim prevista, però una de les primeres cançons que hem fet es diu ‘La llibertat’. Tota la situació política ens ha condicionat. Amb tota aquesta realitat jo no em puc posar a cantar qualsevol cosa. El moment demana un cert compromís, ni que sigui emocional, i crec que es nota en la majoria de cançons del disc. És impossible de desempallegar-te del batec comú.

—Serà el disc més polític de Sopa de Cabra?
—Fa de mal dir, eh? Però potser sí. Però no som de proclames, a diferència dels Brams. És més una qüestió d’explicar les coses a partir de l’emoció que et fan sentir. Volent o sense voler, serà el disc més polític dels Sopa, si no s’entén que polític vol dir pamfletari o explícit.