Gemma Ruiz: ‘Quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?’

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) acaba de presentar Ca la Wenling (Edicions Proa) la segona novel·la després d’Argelagues, el seu debut literari. La periodista de les cròniques culturals del ‘Telenotícies’ confessa que l’escriptura li permet una introspecció que no havia trobat a la televisió i que, a la vegada, retroalimenta el seu vessant periodístic. Amb aquesta novel·la, que situa l’acció en una perruqueria, l’autora torna a qüestionar l’heroïcitat i l’èpica de la literatura i converteix en protagonistes les dones dels marges, les dones migrades i que han de guanyar-se la vida lluny dels seus països d’origen, com va fer-ho a Argelagues. En aquest cas, Ruiz parla de dones que vénen de l’altra punta del món i com la humanitat supera sempre qualsevol barrera cultural o de llenguatge. Entre manicures, esquilades i permanents conviuen en un mateix espai les jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat. Hem parlat amb ella d’estereotips, de la manera com s’han construït els relats i també del paper que té la televisió en la difusió de la cultura.

—Per què Gemma Ruiz esdevé periodista?
—La veritat és que no ho he pensat. Sempre m’havia agradat llegir i escriure, però tampoc d’una manera gaire obsessiva. No tinc un moment zero… Bé, potser sí que el tinc, ara que hi penso. El moment de la primera Guerra del Golf, l’any 1991. Aquelles cròniques em van despertar alguna cosa. Gairebé en l’àmbit de la mitologia. És la primera guerra que veiem televisada.

—Però us acabeu especialitzant en cultura.
—En aquella època, a la facultat feien un examen de cultura general i jo vaig quedar primera. Vaig poder elegir la beca al mitjà que volia. TV3 era l’únic mitjà que oferia una plaça de cultura. L’any 1997 la gent preferia treballar en mitjans escrits que no ser reporter. Ser reporter no tenia tant prestigi. Després la cosa ha anat canviant. Per tant, no va ser el mitjà el motiu de la tria, sinó el fet que era l’únic que oferia aquesta secció de cultura. Jo mai m’havia imaginat que treballaria a la televisió, no formava part de les meves il·lusions.

—Éreu una bona estudiant?
—Sí, a COU estudiava fins i tot temaris d’altres instituts! M’hauria agradat molt tenir internet a la meva època. Perquè em llevava de nit per llegir les enciclopèdies de casa.

—Tanta informació potser us hauria dispersat?
—M’hauria agradat tenir internet per trobar el canal de les coses que a mi m’interessaven. És clar, saber-ho gestionar és l’altre repte. Però que puguis fer aquesta recerca d’interessos personals i coneixement és fantàstic. Una altra cosa és que caiguis en l’addicció que tenim tots contemporàniament, sobretot amb el mòbil. Quan es feia amb l’ordinador era diferent. Ara hem passat a una altra fase. A mi internet m’agrada perquè una cosa et dirigeix a una altra i això m’apassiona.

—Quina és la cosa que més seguiu per les xarxes?
—Sobretot mitjans, d’aquí i internacionals. També moltes veus potents del feminisme internacional. Temes d’antiracisme, que m’interessen molt. Però quan faig recerca de temes que m’interessen també sóc molt analògica, molt de biblioteca i molt de llibreria.

—Arribeu a la literatura amb Argelagues i sembla que us hi heu quedat. Com és aquest trànsit del periodisme a la literatura?
—Molt natural. Jo tenia una entrevista a la meva besàvia que havia fet a la facultat. Dels 18 anys als 33 anava dient: escriuré un llibre quan em jubili. Ho deia mig de broma. Llavors, amb aquella cinta vaig pensar: ostres hi ha moltes coses que no sé i que vull aprendre. Aprendre història del país, de la meva ciutat, història d’aquestes classes populars que no han estat honorades i que les han mogudes les dones. Vaig començar a fer entrevistes i un dia vaig pensar que em veia amb cor de ficcionar-ho. És la història de la majoria de famílies del nostre país. De dones que van del camp a la ciutat.

—Passeu de dones rurals a dones que vénen del món rural però s’han de buscar la vida en entorns urbans que sovint són freds i impersonals.
—Sí, la migració és una aposta de vida molt compromesa, molt valenta i molt poc honorada. Perquè arriben i nosaltres els situem a l’últim esglaó de la nostra jerarquia social. No hi donem l’èpica que té. Migrar és un acte de valentia, de dignitat i d’integritat molt superior als nostres actets del dia a dia. I les mateixes migracions que van fer les meves àvies de la Catalunya interna a la ciutat, com a la resta de l’estat, també tenen aquest esperit èpic que no s’ha contemplat. Què ha de moure un nano perquè vulgui posar-se dins la panxa d’un camió per travessar Europa? Quina és la fortalesa que l’empeny a triar el tot pel tot?

—En aquest cas, la protagonista és una noia xinesa.
—Una noia xinesa que ve de l’altra punta del món, sense saber l’idioma, amb unes habilitats molt bàsiques, però amb tota la força per voler-se’n sortir. Crec que hauríem de revisar a què diem heroïcitat i a què diem èpica. Ens han embotit al cap moltes històries de soldats de guerra que segur que tenen molta èpica, però no sé quina història en tindria més.

—Pel que fa al llenguatge, heu fet una opció arriscada per reproduir la manera de parlar d’algunes persones xineses que viuen aquí. Vau tenir clar des del principi que intentaríeu copsar la seva manera d’expressar-se?
—Era molt important –i em vaig curar molt amb salut– sentir les veus de generacions d’experiències migratòries amb més trajectòria, com passa als països anglosaxons. Per exemple, llegint escrits de guionistes, actrius i escriptores d’orígens asiàtics, sobretot del Paquistan i l’Índia, deien que encara ara troben intolerable que la BBC o altres cadenes els escarneixin pel seu accent paquistanès. Són gent que ha hagut de marxar del seu país perquè ha estat colonitzat i després, quan va a la metròpoli, continua essent objecte de burla. A la novel·la, era molt important que quedés clar que l’esforç de comunicació era molt gran per la poca eina que encara poden dominar i pel poc espai que tenen per a aprendre’n, però volia que no hi hagués ni un bri d’escarni. I per això no trobareu res d’allò de dir la r amb la l. Ha estat una llengua pensada molt acuradament. Volia transmetre que, al final, la comunicació venç totes les precarietats i la voluntat de comunicar-se elimina totes les dificultats. Volia que conservés tota la dignitat d’algú que té un sistema de pensament diferent del nostre i que, així i tot, es fa entendre.

—Hi ha una frase que fa referència a la Wenling i que m’ha semblat extraordinària: ‘M’explica que cuando ella tienda, ella libre. Cabeza no piensa, cabeza vuela!’
—En aquesta frase veus la intel·ligència de la persona que et diu aquelles paraules. Que bé que us hi hàgiu fixat!

—D’on traieu aquestes frases tan potents? Són reals o inventades?
—He pres moltes notes. Hi ha una amistat real amb una família xinesa, però aquest llibre és una ficció, en el sentit que jo necessitava posar-hi moltes més coses. Hi he sumat moltes capes perquè tingues la complexitat que volia. Tot el que hi ha és veritat, però la veritat ve de moltes coses. Ve de literalitats i no literalitats.

—Presenteu la novel·la en uns dies en què hi ha certa alarma social i un ressorgiment d’algunes expressions racistes arran de l’epidèmia del coronavirus.
—Sí, són uns dies que han posat en relleu un racisme que ens pensem que no tenim. Està bé ser-ne conscients. Però ja hauríem hagut de superar una cosa tan absurda com assenyalar els xinesos que viuen aquí. S’ha de fer més treball de fons, en el pla educatiu, i també en el simbòlic i de la ficció, que és molt important per a desmuntar aquests estereotips. Aquests episodis ho posen de manifest, però crec que no acabem reformulant res. La manera de mirar està molt entrenada per tanta història cultural estereotipada i racista. Falta molta feina de neteja d’estereotips tòxics.

—I com creieu que s’hauria de fer? Amb els mitjans de comunicació, però potser no tan sols informativament?
—El pla simbòlic és molt important. Que no hi hagi cantants asiàtic-descendents, que no hi hagi tribuna per a segones generacions de gent que ve de l’Àsia amb un discurs que trenqui totalment els tòpics, fa que a nosaltres sempre ens prevalguin els estereotips que van venir d’Amèrica i que Hollywood va amplificar. Davant una arma tan poderosa com és Hollywood, hauríem de treballar moltíssim per contrarestar-ho. Però tenim aquest discurs pervers de la cultura popular. Aquests tòpics racistes que formen part del nostre ADN cultural. Hauríem de ser molt proactius i crec que amb aquesta novel·la intento contribuir-hi. Passa que el que pot fer una novel·la és molt limitat. Però, com a mínim, intento veure d’on ve aquesta mirada, que no és casual.

—Hollywood i l’humor groc van fer un dibuix còmic dels orientals.
—I tot l’orientalisme europeu també! Ve de la manera de mirar interessada de les metròpolis. És molt més fàcil dominar si deshumanitzes. A la pròpia història cultural europea de l’exotisme de l’orientalisme –amb els quadres, els escrits, l’estètica, la poesia– li sumes al segle XX aquest departament d’exteriors que és Hollywood, i és clar…

—Les dues novel·les són històries de sororitat. Volíeu transmetre aquest missatge polític mitjançant la literatura més que no el periodisme?
—El fet de posar en primer pla de la novel·la un cor que és una perruqueria és fet expressament. Hi ha prejudicis contra els llocs eminentment feminitzats. Ens arriben a nosaltres, que també els hem acabat comprant. Ja sabem qui ha creat el relat, qui va poder accedir a les biblioteques i qui va poder escriure. A l’altra meitat de la humanitat li ha estat vedada la construcció del relat i la història cultural. Diguéssim que la meva inquietud és tocar el voraviu i fixar-me en aquestes històries que s’han tingut sempre com a subalternes i que són tan heroiques o tan poc heroiques com qualsevol història de paios explicada per paios.

—Des d’una perruqueria parleu de qüestions considerades més grans: relacions internacionals, migracions, cooperació entre dones…
—Moltes novel·les que hem llegit van d’un paio que a veure quantes paies es tira, no sé com dir-ho. Això és universal en el patetisme. Quan es menysté la literatura escrita per dones perquè parla d’emocions jo penso: quantes vegades a la literatura ens hem hagut d’empassar les preocupacions d’un paio perquè no lligava?

—A la televisió, com heu viscut aquestes visions patriarcals de la informació? Suposo que s’ha anat construint un criteri de gènere a poc a poc. Desconstruint velles pràctiques.
—Jo he pogut explicar les coses de la manera que he volgut sempre, sempre. Però com més posicions de poder tinguem les dones en una redacció i en una televisió, aquest punt de vista i aquesta perspectiva serà més present. També és important sumar els periodistes homes per treure els prejudicis i cultivar-la. A la televisió, hem fet formació amb això. Com a redactora en cap, el meu propòsit ara és contagiar d’aquest gust per l’altra mirada, d’aquest repte que és deixar de veure esbiaixadament. Veus constantment companys i companyes que van fent el clic.

—Fa deu anys, ningú no parlava d’enfocaments de gènere pel que fa a la informació periodística…
—És veritat que teníem intuïcions. No he tingut mai un punt de vista masclista sobre les notícies, que l’hauria pogut tenir, essent noia, perquè la mala educació de gènere l’hem rebuda totes. Jo sempre he tingut aquesta visió personal, potser també per les lectures que havia fet. Però és veritat que ens havien venut la moto que el feminisme ja no calia perquè ja érem iguals. I l’havíem comprada, aquesta moto. A mesura que creixes vas veient el sostre de vidre, les desigualtats, quins temes compten, quins no compten. I veus que hi ha molta feina a fer i que ens hem d’arremangar tots.

—El fet d’estar en contacte amb les expressions culturals us ha ajudat a desconstruir aquesta mirada masclista que ens venia de sèrie?
—No us ho penseu, perquè he vist molt masclisme en les obres de teatre. I després n’he parlat amb els directors. Aquest estar in albis de la necessitat del feminisme era a tot arreu. Tu veies certes disfuncions però no acabaves de diagnosticar-ho bé. El sector cultural no ha estat pas punter en la lluita contra el masclisme, ha vingut tot de l’activisme. El sector cultural sempre ha vehiculat els mateixos discursos de l’heteropatriarcat. A mi, les creacions culturals mai no m’han fet obrir els ulls. Quan sempre prioritzes les obres de teatre amb dramaturgs i protagonistes masculins i en què les dones només som objecte, això també és violència simbòlica. Fa deu anys era tot en la mateixa línia d’inconsciència.

—El sector cultural en crisi profunda demana un augment del pressupost en Cultura.
—Sí, l’últim crit d’ajut per a augmentar el pressupost no pot ser més urgent. Si volem defensar un model de societat basat en uns valors i no defensem la cultura, què defensem? És imprescindible per a defensar tota la resta de valors. No se m’acut res més elemental per a una societat. I a més, un accés a la cultura universal. Ens ho hem de creure. La cultura és construcció de societats millors, i no tenim gaire a fer en un planeta plastificat que s’ofega.

—Com treballeu des de la televisió el centralisme informatiu en el sector cultural?
—Nosaltres intentem fer difusió de tot. Moltes vegades, penso que no cal tant difondre sinó generar circuits d’exhibició estables per tot el país. És això que porta la cultura d’un lloc a un altre amb una circulació sana. Això és prioritari en un país relativament petit, en què les distàncies són accessibles. Perquè per molt que tu facis una peça a la televisió, si no hi ha circuit, tornem a estar encallats.

—Darrerament, quines propostes i festivals us han semblat més interessants?
—M’agrada molt la nova aposta de l’Anna Giribet a la Fira de Tàrrega. Començar amb una conferència del Xavier Antich i de la Judit Carrera em sembla sensacional. És situar el debat i les idees al carrer. És una reapropiació dels espais. També m’interessa tota la feina que es fa a Olot. A Olot tenen clar que la cultura és molt important. El seu pressupost de cultura és molt més gran que la mitjana de pressupostos de cultura dels ajuntaments. Al cap i a la fi, és apostar-hi o no apostar-hi.

—I per acabar, tornant als dos perfils d’escriptora i periodista: són dos processos creatius gaire diferents?
—Ui, antitètics. És molt fort, perquè després de vint anys de tenir una feina amb tanta exposició pública, visibilitat, interacció i tant soroll, de sobte, et trobes que escriure és silenci, solitud i reclusió. És com passar d’una festa a la platja a ser dins l’aigua. M’agrada molt el contrast. Jo sóc molt sociable i m’agrada molt explicar i comunicar, no hauria sospitat mai que aquesta altra banda d’introspecció m’agradaria i la necessitaria tant. És un binomi que m’alimenta i m’equilibra molt. Una cosa reverteix en l’altra.

—Havíeu pensat que seríeu escriptora?
—Mai. Ha estat totalment inesperat que de sobte sortís un altre jo. Hola, com va? Us juro que no vaig pensar mai ‘ai, tinc una història per explicar’. Tinc textos al calaix i faig de periodista perquè no puc fer l’altra cosa. Jo he tingut la sort de fer allò que vaig escollir, i l’escriptura ha estat una segona vida, un regal de l’univers.