Gemma Pasqual: ‘Parlo de dones que es reivindiquen per elles mateixes’

Recuperem l’entrevista arran que demà, 5 de març, a les set del vespre, l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà presentarà el seu darrer llibre Viure perillosament (editorial Comanegra) a l’Espai VilaWeb, acompanyada per la periodista i editora de VilaWeb Assumpció Maresma.

Gemma Pasqual (Almoines, 1967) és una de les nostres escriptores de literatura infantil i juvenil més reconegudes. Fa vint anys que va decidir que l’escriptura seria el seu ofici i d’aleshores ençà ha fet quilòmetres i més quilòmetres per acostar els llibres als seus lectors i també per crear-ne de nous i eixamplar la base lectora del país. Ara aquesta valenciana de somriure fàcil i acció sempre contundent, debuta en la literatura per a adults i, com no podia ser d’una altra manera, ho fa assumint riscos: un llibre de relats protagonitzats per dones que l’han marcada, sobretot escriptores. El títol és Viure perillosament i l’acaba de publicar l’editorial Comanegra. Amb ella parlem dels relats, d’aquestes dones i de la vida literària, sovint perillosa.

―Escriure és viure perillosament?
―És viure perillosament, perquè ser lliure és perillós a tots els Països Catalans.

―Una escriptora ha de prendre partit i s’ha de comprometre, quan fa la seva obra?
―Jo crec que cadascú pot fer com vulgui. Fuster deia que per a ell escriure era comprometre’s i jo em comprometo, i més perquè sé que tinc un altaveu.

―Debuteu en la literatura per a adults i ho feu amb un llibre de narracions. Una acció valenta i una editorial valenta, perquè normalment els editors no volen ni sentir-ne a parlar, de contes…
―S’equivoquen, els editors que no volen contes. Els contes són molt interessants, costen molt de fer, com a mínim aquests, on he buscat moments interessants i de vegades no tan coneguts de les protagonistes, però el relat és un gènere molt interessant.

―Sou una dona compromesa amb la causa feminista. Era imprescindible rescatar aquestes dones i convertir-les en protagonistes de les vostres ficcions?
―Tampoc vull donar una lliçó de vida ni de feminisme. Jo he escodrinyat la vida d’aquestes dones i el resultat ha estat trobar aspectes no coneguts que les humanitzen. Hem de poder parlar d’un gra de pus si cal, i jo volia que les meves protagonistes tinguessin la seva història, però que veiem que estan preocupades per coses normals.

―Feu conviure en igualtat de condicions dones de la literatura nostrada amb les de fora. És la normalitat que necessitem com a país?
―Mercè Rodoreda i Caterina Albert són autores universals, molt traduïdes, a l’altura de qualsevol gran figura de la literatura universal, totes les que surten són dones inqüestionables i n’hi ha de tota mena, perquè la qüestió important no és d’on són sinó què han fet i com han escrit.

―Què us ha estat més complex, fer aquest llibre o escriure per a joves?
―Cada cosa té la seva complicació. Per a mi els llibres són reptes, cadascun és un repte molt gran i així és com els entenc. Aquest llibre ha costat molt de fer perquè darrere hi ha molta investigació i perquè a mi m’agrada complicar-me la vida.

―Vau decidir deixar-ho tot i convertir-vos en professional de la literatura fa vint anys…
―Allò sí que va ser decidir viure perillosament. No sóc rica, he de pagar la hipoteca com tots i quan em vaig decidir a ser escriptora professional era l’època en què governava el PP més dur, que estava en contra de la cultura, en contra del català, per descomptat, però en contra de la cultura en general d’una manera furibunda. A sobre, a molta gent li semblava que ser valenciana era un handicap afegit, tot i que no ho ha estat mai i m’han tractat de manera excepcional arreu del país. Per sort, tenia el suport de la família quan vaig emprendre aquesta decisió valenta, però és que les dones del segle XX que són escriptores i que jo retrato al llibre sempre han estat escriptores, encara que ho hagin passat magre en algun moment. I és cert que em vaig tirar a una piscina on hi havia poca aigua, però me n’he sortit.

―I en aquest temps heu viscut una de les pitjors crisis culturals que hi ha hagut.
―La crisi cultural ve de molt lluny i jo ho miro amb uns altres ulls, sempre he pensat que poden ser una oportunitat per a reinventar-me. Ho he aprofitat per estudiar les tendències juvenils i per mirar noves maneres de fer. A mi, la crisi no m’ha afectat tant com a altres companys, potser perquè sempre he anat a la contra.

―Fa la sensació que la literatura infantil i juvenil és un dels pocs camps que permeten la professionalització de l’autor. Hi esteu d’acord?
―Sí, però no és l’únic camí, mireu en Ferran Torrent, que és un professional impressionant. La professionalitat demana que t’hi dediquis, com faig jo. No és igual si ets forner o professor o vés a saber què i escrius en el temps lliure o si ets escriptor i hi dediques tot el temps. Tens dies millors i pitjors, és clar, però la feina és constant i pots arribar a viure d’això.

―Tornem al vostre llibre. Quin és el relat que més us estimeu i per què? O és impossible escollir?
―Me’ls estimo tots, és impossible escollir-ne un per sobre dels altres. ‘Dona de sal’ és un relat molt especial, perquè té la seva història. Escoltava la Laura Borràs a la casa Fuster de Sueca parlant d’ella i en cap moment va esmentar-ne el nom. Quan vaig saber com es deia, vaig imaginar com era i va eixir aquest relat, que m’agrada molt, però la culpable de tot el llibre és la Rodoreda i la seva possible relació amb Andreu Nin, que si no és veritat com a mínim està ben trobada. Però me’ls estimo tots perquè m’han acompanyat molt de temps.

―El llibre també es podria entendre com un intent de fer una mena de cànon…
―No m’atreviria mai a fer un cànon. Jo crec que són dones que es reivindiquen per elles mateixes i que si el senyor Bloom vol fer cànons, endavant, però jo crec que els cànons els fan els lectors. Jo he parlat de dones que admiro molt i les he explicades fent contes, que és el que jo sé fer. Ara, ja sabeu que si cal fer-ho ho faig, però no vull marcar càtedra, la gent ha de llegir i passar-ho bé. Sí que tenia molt clar que volia parlar de dones que no podien ser lliures i que en un moment donat van decidir de viure perillosament.

―Sou vice–presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al País Valencià. Suposo que una de les lluites principals és contra la invisibilitat d’uns autors que, ara per ara, tenen una qualitat indubtable però que costa que siguin coneguts arreu del país…
―La visibilitat de la literatura en general és molt poca, sempre ocupem les últimes pàgines dels diaris, gairebé mai ningú no té temps per a nosaltres. Però al País Valencià, a més a més, hem patit vint anys del PP en què els escriptors en català érem perseguits, literalment. Per sort, el Principat s’ha ocupat de nosaltres, sobretot mitjançant la Institució de les Lletres Catalanes, però és clar, amb això no n’hi ha prou. Posem un exemple: no seria Marc Granell un excel·lent candidat a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? La seva qualitat és extraordinària, però el coneix poca gent perquè hem estat silenciats i perseguits. Ara les coses van canviant, però no es transformen. No ens persegueixen, però amb els pactes del Botànic no s’ha aconseguit la transformació que la cultura catalana al País Valencià necessita.

―Sou assessora d’editorials que fan literatura infantil i juvenil. Què han de tenir aquestes obres perquè no siguin un producte, com passa molt sovint?
―Això passa també a la literatura per a adults, hi ha escriptors estrella que no escriuen i els escriptors de debò. En tot llibre hi ha d’haver literatura, encara que parlis de xarxes socials o del que sigui, la clau és que hi hagi literatura, i moltes vegades no n’hi ha i això és encara més greu quan t’adreces a la gent jove. Jo mai he considerat la literatura un producte. Una altra cosa que passa sovint és que la literatura per a joves l’escriu gent que no és jove i que no entén les regles del joc d’aquesta mena de literatura. Perquè els Països Catalans siguin normals necessitem una literatura amb tota mena de gèneres, i no sé per què hi ha encara gent que no vol que siguem normals.

―Durant uns anys heu estat vice–presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, un altre embolic interessant…
―A mi m’emboliquen fàcilment. Vaig acceptar el càrrec en un moment en què no podia dir que no i vàrem fer feina molt bonica, però jo no puc fer-ho tot i després d’una bona etapa ho vaig deixar. Ara, sempre sóc al servei del país per a tot allò que calgui.

―La darrera bestiesa que hem vist és que l’advocacia espanyola vol que la Generalitat Valenciana s’adreci en castellà a la de Catalunya i al de les Illes…
―Són bojos, ens governa la incultura. Haurem de començar a pensar i a demanar com és possible que es gastin diners públics en aquestes bestieses. Tenim més de quaranta lleis que avalen la unitat de la llengua, però aquests terraplanistes empren els serveis públics per intentar separar-nos. Els Països Catalans són la llengua, no les autopistes que no tenim, i els que l’ataquen ara són els governs del PSOE. I és clar, la resposta de Ximo Puig ha estat molt bé, però el que hauria de fer és posar ordre al seu partit.

―Heu fet nombroses activitats de foment de la lectura i sé perfectament que us funciona individualment, però que després les coses no funcionen col·lectivament…
―Aquest és un altre error. Jo puc fer tots els discursos que vulguis, però la feina que s’ha de fer per animar a la lectura és a l’aula i parlant de literatura, que es vegi com a cosa normal. García Márquez no es va negar mai a anar a poblets sense aigua corrent a explicar els seus llibres i a parlar de literatura quan li ho demanaven i jo crec que hem de fer de tot per fer lectors, hem de fer la revolució d’anar a les aules i que els nens vegin que la cultura és una opció.

―Dieu: ‘En aquesta terra nostra s’ha d’anar molt amb compte a riure’…
―Això, encara que jo ho posi en un dels meus relats, ho diu la Capmany a ‘Ser una dona’. Jo somric molt, és un somriure amable però combatent. Les dones molt sovint hem d’anar amb compte amb el somriure perquè sovint es confon. A la Capmany la van atacar molt, però jo tinc aquest somriure herència de la meva àvia i me l’han intentat esborrar amb els presos i els exiliats, però el mateix Jordi Cuixart ens convida a riure i és clar, a mi no me’l trauran, el somriure.