Gemma Pasqual: “No són bojos, són masclistes, i per a ells som una amenaça”

Gemma Pasqual (Almoines, Safor, 1967) somriu i s’emociona quan contempla la coberta de La puta i la santa (Comanegra), la seva primera gran novel·la. Va arribar a pensar que no es publicaria mai perquè l’ha cuinada molt a foc lent i enmig de dificultats, després de molts anys de dedicar-se a la literatura juvenil i ja passat un temps del fenomen Torturades (Comanegra). Aquesta història, que combina passat i present, també parla de violència feixista i masclista, mitjançant la resiliència d’algunes grans dones d’ahir i d’avui. Les protagonistes són dues Maries que tenen històries encreuades: l’una a Sants, el 1909; l’altra al barri del Besòs, cent anys després. Són personatges de ficció, però d’alguna manera hi planen les influències familiars de l’autora: un avi anarquista i una àvia que va haver d’encarar moltes dificultats tota sola. “D’ella he heretat el somriure, l’arma més poderosa que m’ha pogut donar.”

—La novel·la es titula La puta i la santa. Aquesta dicotomia santes-putes és la que encasella la sexualitat femenina o bé en la promiscuïtat o bé en la modèstia, com si les dones només poguéssim ser l’una cosa o l’altra. Per què l’heu volguda assenyalar?
—Ara ja no passa tant, però sobretot en l’època en què està ambientada part de la novel·la, a principi del segle XX, la dona que ballava o que era lliure era una puta. I la que es quedava a casa, una santa. Al llibre hi apareixen dos maltractadors: un del present i un altre del passat, que a més és un feixista. El maltractador del present diu “puta” contínuament a la dona, i el del passat li diu “la meva santa”. Les dones ni som putes ni som santes, som persones, però aquesta societat patriarcal no ens tracta com a tals.

—I aquest “o santa o puta” sempre es llegeix per mitjà de la nostra sexualitat.
—Sí, era un terreny que no podia explorar de manera tan explícita en la novel·la juvenil. Sobre això m’he plantejat com escriurien Mercè Rodoreda, Montserrat Roig o altres tòtems catalanes del segle XX en el segle XXI.

—Voleu dir que escriurien més sobre sexe?
—Crec que sí. Potser Rodoreda o Víctor Català no, però Roig s’hi hauria atrevit com jo. He fet una novel·la catalana del segle XXI i avui dia el sexe és com el menjar.

—La novel·la narra, per exemple, el pas de víctima a supervivent d’una dona víctima de violència masclista. El sexe és un element important: malgrat que hi ha el mite que una dona que ha rebut violència sexual difícilment torna a gaudir del sexe, ella sí que en gaudeix.  
—Sí. La protagonista del segle XX és molt lliure perquè s’ha criat en un ambient anarcosindicalista. En canvi, la dona del present s’ha casat amb un maltractador i no sap què és gaudir de la sexualitat. Ell la viola, es buida dins d’ella i prou. Però després comença a gaudir del seu cos i quan té una relació amb un home ha de ser ella l’activa. Amb el seu maltractador sempre era al revés… És molt apoderant per a una dona per a qui el sexe sempre havia estat traumàtic.

Podeu comprar La puta i la santa
de Gemma Pasqual a la botiga de VilaWeb

—Mostreu algunes característiques i etapes del cicle de la violència masclista: el love bombing, aquell primer moment en què el maltractador sembla un príncep blau molt romàntic i atent, o també l’aïllament de la dona del seu entorn. Què més hi heu volgut reflectir?
—A diferència d’allò que molta gent pensa, en la violència masclista no hi ha cap patró de classe, no té a veure amb la pobresa o la immigració. Un home pot agarrar una dona jutge, política o el que siga i destruir la seua autoestima. A través de la dependència emocional, a part de l’econòmica. “Tu estàs sola en el món i jo sóc qui et cuida.” I, és clar, t’aïlles. Són caçadors de caça major que saben tocar el punt feble de les seues víctimes fins que elles no poden sortir, encara que la porta siga oberta. És la mentalitat de l’esclau.

—La indefensió apresa: “Esperava que em matés per descansar”, diu la protagonista. De fora estant, com a lector, penses: “Vés-te’n!”, però de dins és molt més difícil.
—No sap on anar i amb ell té la hipoteca i tota una vida. Però s’adona que no necessita tot allò per a ser feliç, ell no li fa falta. Cal dir que les coses no se solucionen amb un minut de silenci. La meua novel·la és un crit, és força. La societat hauria de ser un mur amb això. Calen més recursos i que els qui tenen una ordre d’allunyament, per exemple, no se la puguen saltar. Quan una dona maltractada obre la porta, ha de trobar una comunitat. Les meues protagonistes són dones molt fortes. Es reconstrueixen i troben una xarxa de solidaritat. Són fortes, però han entrat en una xarxa de la qual pensen que no poden marxar. Ells ho saben fer; de fet, hi ha molts maltractadors. I repeteixo: no és una qüestió de classe.

—Tampoc de patologies, addiccions ni manca d’autocontrol.
—Sí, de fet el maltractador del present, el Carles, controla perfectament què fa. La colpeja sense preocupar-se de deixar-li marques perquè sap que, com ella no té xarxa, no passarà res. Després entra en aquesta dinàmica de demanar-li disculpes, etc. Però no són bojos, són masclistes. No ens consideren, a les dones; per a ells som una amenaça. Quan treuen lleis per protegir-nos hi ha hòmens que se senten amenaçats. Ells fa molt de temps que tenen privilegis i no dic que no facen res per canviar-ho, però no fan prou. Contra el terrorisme o les guerres es reacciona, però a nosaltres ens maten cada dia només per ser dones i no hi ha cap reacció al carrer. Hauríem d’eixir totes com en la vaga de dones de què parle a la novel·la.

—La revolta de les dones del 1918 a Barcelona. Què va passar exactament?
—Va apujar el preu del carbó i les dones van eixir a protestar, a partir del boca-orella. Sortien pel Paral·lel i trencaven vidres! Van ser elles que van plantar cara a la pujada de preus perquè eren les qui administraven la casa. Van tancar-ho tot, fins i tot cabarets, i va ser una vaga molt efectiva. Seguint l’exemple, hauríem de tenir una actitud més proactiva quan ens maten, i les vagues de dones poden ser molt efectives. A algunes dones els va fer molt de mal la policia, però tenien l’estratègia que en els mítings no hi entraren hòmens, perquè així s’asseguraven que no hi havia infiltrats. Les anarcosindicalistes eren molt fortes i anys després, durant la República, teníem drets, però va venir la dictadura i ens van anul·lar durant quaranta anys. Això cala. Els hòmens maten les dones perquè pensen que són seues, com un gos.

—Sembla que el llibre és també un exercici de genealogia feminista, de mirar enrere i revisar les històries de les dones de la família. Quines són les vostres?
—La Maria del passat de la novel·la és Maria Morant Llopis, la meua iaia. Al llibre li faig un homenatge. D’ella he heretat el somriure, l’arma més poderosa que m’han pogut donar. Jo no sóc d’anar amb el lliri a la mà, però és de veres que el somriure és una arma. Ella no tenia consciència de classe ni sabia que era feminista. Jo sóc matemàtica i sempre havíem pensat que aquesta intel·ligència venia del meu iaio, perquè la meua iaia no sabia llegir ni escriure. Però resulta que la part de les matemàtiques em ve d’ella, d’una família de matemàtics; hòmens, és clar. Ella era la dona d’un home de la FAI que va ser a Argelers, el meu avi. Quan en la batalla de l’Ebre el fereixen, ella creua el front sola. Ella és el meu referent, i m’agradaria poder explicar-li la magnitud del que va fer.

—Quines altres coses?
—El seu home en la presó, ella cuidant els nanos, el cap que l’empaitava… Era la dona del roig del poble, Almoines, on inicialment havia ambientat la novel·la, tot i que la vaig acabar canviant a Sants. Jo discutia molt de política amb la meua iaia, i ella em deia que parés i anés amb les dones, però malgrat que no tingués aquesta consciència sí que va ser un referent de dona lluitadora. El meu avi era anarco i ella no, i en les primeres eleccions la volia obligar a votar el que ell volia, i ella li va dir que no. Anaven junts fins a l’església però el meu avi mai no entrava a la missa, ella sí. Una vegada un capellà va dir que havien de votar la dreta i ella es va alçar i li va dir “he vingut a missa, no perquè parle de política!”, i se n’anà. El meu iaio Lluís, però, també és un referent. Va fer la guerra, va estar a la presó i sóc lliure i batalladora precisament per aquestes coses que va fer.

—Abans heu ressaltat la sororitat, el fet que les dones de la vostra novel·la s’ajudin molt a apoderar-se entre elles. Per què?
—Sobre el concepte de sororitat, primer vull destacar que, per exemple, amb la reina d’Espanya o amb Ana Botín no en tinc, de sororitat! Perquè també és una qüestió de classe. Les dones de la meua novel·la tenen consciència de classe treballadora. No tenen cangurs amb qui deixar els xiquets. Les dones sempre ens hem cuidat entre nosaltres i hem cuidat els altres, hem fet aquesta xarxa. Abans tu tenies un fill i te’l cuidava la veïna o la mare, o te l’enduies a treballar. Una dona paria, anaven totes i l’ajudaven, com en una bandada.

—La novel·la té tocs de realisme màgic, combina maneres de parlar molt diferents… Us ha dut molts maldecaps tècnics?
—Algunes coses m’han dut molta feina. Hi ha els personatges que parlen valencià –però que es dilueix generació a generació—, els qui parlen castellà mal parlat, els feixistes que parlen espanyol… També he gaudit molt amb els detalls de les localitzacions. Vaig voltar per Sants buscant cada casa. Li ho devia una mica perquè és un barri potent que sempre m’ha acollit molt bé. També he treballat molt l’estructura: desapareixen personatges i hi ha dues parts que tenen ritmes contraris: una dona que va patint cada vegada més, i una cada vegada menys. I el realisme màgic. Fer parlar una figuera costa! Primer volia fer parlar una olivera, però havia de ser un arbre que durés més anys perquè passés per tota la història de la família, i una olivera es talla molt. A més, els meus iaios es van conèixer en una figuera, on després es van fer la casa. Era important per l’arrelament amb la terra. No som conscients que sota de la ciutat hi tenim la terra!

—No sé si considereu que amb els vostres llibres, d’alguna manera, també feu divulgació feminista. Quina resposta acostumeu a tenir del públic? Hi ha resistències?
—No és que faça llibres feministes, és que sóc feminista. I amb consciència de classe. I això és el que són els meus llibres. I no m’he trobat resistències. Per exemple, amb Torturades l’acollida va multiplicar per mil el que ens imaginàvem, també entre gent de sectors polítics i socials diversos. Però mai no penso “faré una novel·la feminista”. Sí que podria fer un assaig, però en la meua novel·la les dones estan apoderades simplement perquè l’he escrit jo.

—Encara s’encasella massa en etiquetes la literatura que fan les dones?
—Els estudis assenyalen que les dones llegim més que els hòmens. Les dones llegim hòmens i dones, els hòmens només llegeixen hòmens. Ja sé que hi ha excepcions, però parle d’estadística. I fa uns quants anys passaven coses com ara que si una dona presentava una novel·la a un premi amb nom de dona perdia, i amb nom d’home, guanyava. Sí que se’ns encasella, però vivim una mica en el món de les etiquetes, i a mi m’agrada reivindicar que em llegeixen hòmens i dones. Moltes vegades són les dones les qui duen els hòmens a llegir els meus llibres. Els meus lectors ja coneixen prou la meua trajectòria, i amb mi no cal que ningú es pose a la defensiva, només els feixistes! [Somriu.]