Gemma Pasqual: “No em pensava trobar tantes dones torturades en democràcia”

El llibre Torturades (Comanegra) de Gemma Pasqual serà un pilar fonamental de la història de la repressió i, en concret, de la tortura d’aquest país. Posar cara a vint-i-dues dones, testimonis del terror que s’ha exercit del 1941 al 2019, a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana, 43 de Barcelona és un punt d’inflexió. Primer, i sobretot, perquè treu del silenci i l’oblit les dones que han estat víctimes d’aquesta violència institucional fins a la crueltat més difícil d’imaginar. Però, també, perquè ofereix una visió global de com s’exerceix aquesta violència i quins són els patrons d’actuació, que funcionen de manera sistèmica tant en dictadura com en democràcia, com un rellotge que no s’atura i al qual sempre el sistema, l’estat, dóna corda. Mostra com dones de diverses generacions, de les mateixes famílies, pateixen aquesta violència sense escrúpols, sistemàticament. Escruixidor.

L’autora té clar que el llibre és de les dones que hi surten i de les que han patit la tortura i encara són anònimes. I ho és per la seva valentia, per la seva honestedat i també per la generositat d’explicar-nos aquesta part de la seva vida que ja haurien volgut oblidar. Fent-ho, han teixit una imatge real, consistent, difícil d’oblidar. Com diu Gemma Pasqual, ara cal continuar la lluita perquè aquest edifici del terror deixi de ser un símbol que fa servir l’estat espanyol per mostrar el seu poder repressor. I també cal tenir-ne cura, d’aquestes dones, homenatjar-les, dignificar-les i protegir-les. No poden ser només part del passat, diu l’autora en aquesta entrevista. Són present.

—Impressiona molt aquest llibre. Quan vàreu començar sabíeu què us trobaríeu?
—La veritat és que no. Tot i que havia investigat la tortura a Xile, l’Argentina i Espanya, quan t’expliquen què els ha passat, en primera persona, no és igual. Quan vaig començar a investigar, vaig trobar dones del franquisme, però la veritat és que no pensava trobar tantes dones torturades en democràcia. Sobretot em va fer molt impacte trobar la Xènia i totes les persones que van torturar el 2019 a Via Laietana. No m’ho esperava.

—Expliqueu que us va impressionar veure Blanca Serra i Carles Castellanos parlant de les tortures a FAQS i que d’allà va sortir un article que vàreu publicar en aquest diari. De l’article, n’ha acabat sortint el llibre. Però, a part, hi ha cap fil personal que us porti fins aquí?
—Per a mi fer el llibre és un exercici de responsabilitat. De compromís. La Via Laietana és un símbol de la tortura. Jo volia donar veu a aquestes dones, sóc néta de represaliats i això també hi fa. El meu iaio em va donar uns valors que m’han fet molt de bé.

—Quina és l’herència del vostre avi?
—Ell era de la FAI i va ser represaliat. Va ser condemnat a mort, va estar al camp d’Argelers i no va renunciar mai als valors que tenia. Sempre ha estat un gran lluitador. Des de molt xicoteta he mamat això. Teníem una relació molt bona. Ell m’explicava coses de la guerra… Recorde que a Almoines, el meu poble, érem molt a prop del cementeri de Gandia, i allí s’afusellava gent contínuament. Quan per Tots Sants anàvem a posar les flors, el iaio em feia passar la mà per on hi havia les bales, perquè, tot i que estava pintat, s’hi notaven els forats. I ma mare deia: “No li diga això a la xiqueta!” Però jo el veia com un heroi perquè sempre defensava les injustícies.

—Us va costar molt de trobar aquestes dones?
—La veritat és que al principi, quan tocava portes i començava a preguntar, em deien que hi havia molts homes, que de dones no en recordaven. És allò que passa, que saps que hi ha dones, però sempre parlen dels homes. Vaig necessitar donar veu a aquestes dones i, en aquest sentit, vull que la història de la Via Laietana tinga nom de dona. És molt important no oblidar totes les dones que hi han passat, i sobretot les grans oblidades: les prostitutes, les immigrants, les gitanes… Pensem que parlem de torturades amb visió oberta, no de política i prou, sinó de totes aquestes dones. La tortura cap a elles segueix el mateix patró sempre.

—La tortura té biaix de gènere?
—I tant! No és igual torturar un home que una dona. La tortura de gènere s’ha de reconèixer com a tal, és molt bèstia i es veu en molt d’allò que expliquen: quan van al lavabo, com els torturadors estigmatitzen la regla, els tocaments… Això els bascos ho han estudiat molt. Aquí crec que no s’ha estudiat prou. Estaria bé fer un simposi sobre la tortura a la Via Laietana i parlar de tots els temes que envolten aquest horror.

—La violació també forma part d’aquestes tortures?
—A la Via Laietana s’han violat moltes dones. Els meus testimonis han vist com s’ha fet a altres dones, sobretot a les prostitutes.

—M’imagino que remoure aquest record a les dones torturades no ha estat una cosa fàcil per a ningú?
—Recordar és molt dur. De fet, moltes han estat en silenci molt de temps, però m’han fet confiança i ho agraesc moltíssim. M’he vestit de periodista, encara que no ho siga, per mantenir la distància. La part més difícil era quan sortia d’allí o quan feia el retrat perquè és molt bèstia tot el que han passat aquestes dones. En el primer contacte parlava del que havia passat a la Via Laietana. Hi havia dones que em volien atendre, però que no volien sortir al llibre, però el testimoni d’elles també ha estat important perquè el pogués fer. En realitat, només dues han dit que no. Jo sent una gran responsabilitat davant seu. Ja no és el meu llibre, és el llibre d’elles.

—A l’hora d’explicar-ho heu fet servir la tècnica del docudrama.
—He intentat tenir la mesura justa de tot. No volia carregar les tintes en el dolor, que existeix i és immens, però el llibre no tracta d’això. En aquest llibre jo reivindique la memòria, la justícia i la reparació. El docudrama és perquè sàpiguen què és, que no només siga un relat periodístic, sinó que els lectors es posen en les sabates d’aquestes dones.

—En el llibre surt sovint que la Via Laietana és la casa del terror. Què simbolitza aquest edifici?
—Aquesta ciutadella que mantenen al mig de Barcelona hauria de convertir-se en un memorial ara mateix! Acabar aquest malson seria tan fàcil com això. En canvi, et trobes que l’any 2019 encara hi torturen i et cau el món als peus. Jo pose cara al que ha passat en aquest lloc horrible. Parle de vint-i-dues dones que són una mostra, però darrere d’elles n’hi ha milers. Hi ha hagut assassinats i no passa res.

—Creieu que el llibre pot ajudar a fer obrir als ulls a molta gent convençuda que aquí la tortura no existeix?
—A vegades ens pensem que tothom sap que aquí es tortura i s’ha continuat torturant, però això, com dius, no és cert. Molta gent no sap que hi havia tortures, allí. I els que ho saben, molts es pensen que això es va acabar quan es va acabar el franquisme. La gent que té ideologia ho sap perquè ha conegut gent involucrada o que ho ha patit. Jo, per exemple, vaig conèixer de prop les tortures del 92. Però la gent que no té implicació política no s’ho imagina. El 92, la gent no s’ho creia perquè en el seu cap no hi entra que l’estat maltracte les persones en democràcia. I quan ho ensenyes tothom se sorprèn. Per a mi la millor manera que la gent visualitze el terror és posant-hi cara i que es vegen les persones, que algunes són molt grans i si no fem justícia ara, ja no es farà. Amb xifres és molt difícil. Quan parlem de les clavegueres de l’estat es tracta d’això: que tot va per sota. Jo he alçat l’estora i he dit: aquí ho tenim.

—En el llibre dediqueu un capítol als repressors.
—En són molts, jo n’he identificats 57 a partir dels treballs d’investigació periodística que s’han publicat. L’estat espanyol ha estat denunciat i condemnat moltíssimes vegades pels organismes que vetllen pels drets humans. De les deu vegades que la Unió Europea ha condemnat l’estat espanyol, set han estat per a Grande-Marlaska. Aquesta dada sola ja és bestial. A on protestarem? Molts dels policies que ixen tenen medalles, que a sobre signifiquen diners que paguem entre tots nosaltres. Hi ha el cas del Trapote, que en dictadura va matar un demòcrata i es va beneficiar de la llei d’amnistia sense que passara res. I a sobre, el Primer d’Octubre era el cap de la policia. Ell mateix va mentir al jutge quan li preguntava si havia tingut res amb la justícia. Va dir que no. La realitat és que se senten totalment impunes. El que he pogut verificar és que la majoria dels condemnats per tortura o maltractaments l’estat els indulta de seguida, com si l’estat mateix assumira que han torturat en nom seu.

—Des dels anys quaranta del segle passat fins ara sempre segueixen el mateix patró?
—Són inamovibles, sempre segueixen el mateix patró. Per exemple, a Matilde i a Xènia Garcia, que són d’èpoques diferents, els fan el mateix. Totes dues eren molt joves, l’una anava a un concert de Pete Seeger, l’any 1971, l’altra a la manifestació contra la sentència del 2019. Les agafen en una manifestació i intenten inculpar-les col·locant preteses proves dins la seua bossa, coses que no són seues. És el patró del sistema. Ells, amb la tortura, la multa i la condemna volen aconseguir atemorir, que aquesta gent no torne a la manifestació. A la Xènia fins i tot li van prohibir d’acudir a manifestacions. No tenia sentència ferma ni res i el jutge s’atreveix a dir-li que arriben a un acord: si no vas a manifestacions, et deixe lliure. Això no pot ser.

—Les seqüeles són molt fortes?
—Moltes d’aquestes dones, a conseqüència de la tortura, les han anul·lades. Les polítiques tenen una força, però la gent que no és política sovint no acaba de trobar el seu lloc després d’una cosa tan grossa.

—Algunes d’aquestes dones de qui parleu no hi entren una vegada a la Via Laietana, sinó moltes, fins i tot reconeixen els torturadors.
—Algunes hi entren dues i tres vegades. El mal que fa el sistema és endèmic, persegueixen els pares i els fills. El cas més flagrant és el de Núria Cadenes i la seua mare, Teresa Alabèrnia, quan el policia diu a la Núria: “Home, mira, la filla de Teresa Alabèrnia.” O també el cas de Manuela Rodríguez i el seu fill. Quina tortura pitjor que veure que torturen el teu fill, un fill que ja va nàixer a la presó. Veure com maltracten el teu fill i no pots fer res és una doble tortura. La Manuela, que és una dona tan lluitadora que ja havia fet la guerra, encara ha de tornar a entrar a la Via Laietana, després d’haver passat per situacions horribles, durant els anys vuitanta perquè es manifestava a favor del dret d’avortament. No s’aturen mai. Això ho fa el sistema, ho fan en dictadura i ho fan en democràcia, els és igual. En democràcia encara ho fan: ho hem vist a Euskadi i ho veiem aquí. Són els mateixos. El senyor Marlaska i tota la seua gent han d’explicar per què torturen uns xiquets el 18 d’octubre de 2019 a la Via Laietana, per què hi ha taques de sang a les parets. Vivim en una democràcia imperfecta o encara som en el postfranquisme? Jo la democràcia no la veig enlloc.

—La Comissió de la Dignitat i alguns altres col·lectius es manifesten cada quinze dies perquè tanquin aquesta comissaria.
—Quan la comissió atura la Via Laietana cada quinze dies tots hauríem de ser-hi. Això que fa la Comissió de la Dignitat és molt important perquè sempre ens recorden que és l’edifici del terror. La gent que hi passa amb cotxe no ho vol veure. Hi podrien fer una plaqueta que digués que en l’època de Franco feien això, però no seria la veritat, perquè encara s’hi tortura i l’estat vol mantenir aquesta ciutadella al bell mig de Barcelona. És la seua manera de fer-nos sentir castigats. És el símbol del poder que tenen com a repressors.

—Una de les primeres dones de qui parleu és Victòria Pujolar, la veu de Ràdio Pirenaica.
—És una dona increïble, és la primera que s’escapa mentre la traslladen. És una dona molt important perquè demostra que es pot fugir. Té la força de fugir i agafar un tren i anar cap a França. Li podien haver disparat un tret i matar-la. Després d’escapar-se continua la lluita contra el franquisme des de Romania, on està exiliada. Potser la gent jove no saps què és la Pirenaica, però jo l’escoltava de xicoteta, fluixeta. Ella era la veu catalana.

—M’ha colpit molt el relat en primera persona escrit per Montserrat Tarragó?
—Aquest relat és l’únic que no és meu. Diuen que Montserrat Tarragó va ser de les dones més torturades en democràcia i el que li van fer és molt dur. Com destrossen la vida a una persona per res. Ella no té cap càrrec, ni en el cas Bultó, ni res… El seu relat no l’he tocat perquè vaig pensar que era tan punyent que l’havia de deixar com ella l’havia escrit. Em va impressionar molt.

—En el llibre parleu també de les tortures que es fan a moltes dones, no solament a les polítiques. El cas de la Rampova n’és un exemple?
—La Rampova em toca molt de prop perquè era de Ploma 2, un grup que jo vaig conèixer a València. Es movien molt pel barri del Carme i la coneixíem. La Rampova era una dona que et cridava l’atenció. Tothom comentava que havia patit molt, però no m’imaginava que havia estat a la Via Laietana. A setze anys s’enamora d’un home i la detenen, la tanquen, la violen i li fan de tot. Quan ix li aconsellen de venir a Barcelona perquè els semblava que estaria més segura. Al cinema Princesa l’enganyen i la duen arrossegant-la fins a la Via Laietana. Allà li peguen, la maltracten, la tornen a violar. Quan es parla de la tortura no es fa referència als col·lectius homosexuals, lesbianes, prostitutes, però, en canvi, en són víctimes constantment. Els apallissen, els fan de tot, sense cap defensa.

—També retrateu la tortura que rep l’ètnia gitana, expliqueu el cas de Carmen González.
—El tracte amb els gitanos era pura maldat i crueltat. Carmen ja l’agafen de xicoteta. Sempre l’acusaven d’allò que feien els seus homes. L’estat ha de respectar els drets d’aquestes persones, no pot justificar que els peguen i maltracten per haver comès un delicte. El que li van fer és… no tinc paraules. Acabava de tenir un xiquet, tenia les mamelles plenes de llet… i quan arriba a la Trinitat les monges encara la tracten pitjor.

—Les monges de la Trinitat són còmplices de les tortures?
—Són el pitjor. Elles fan de carcelleres. Quan les noies arriben desfetes de la tortura de Via Laietana es troben amb aquestes monges. No tenen gens d’humanitat, ni tan sols criden els metges. És el cas de Carme Travesset, que va arribar allà amb els peus destrossats i no podia ni caminar per les tortures que li havien fet, i elles la duen arrossegant. No tenen cap mirament. Però encara actuen pitjor amb les preses comunes, perquè les polítiques s’organitzaven i intentaven defensar-se amb vagues de fam o amb ajuda de l’exterior. Les preses comunes són víctimes de tota mena de maltractaments. Tot sembla de l’edat mitjana, com si fos un món paral·lel.

—S’aconseguirà que tanquin aquest edifici?
—Crec que sí, no hem d’abandonar. També hem d’invocar la responsabilitat dels nostres polítics. És cert que s’ha aprovat a tot arreu que s’ha de tancar aquesta comissaria de la Via Laietana, però haurien de continuar lluitant. Ells, quan tenen la paella pel mànec, han de posar-ho sobre la taula. No s’entén per què Barcelona està governada pels socialistes i els comuns, que són els mateixos que governen a l’estat i, en canvi, tot continua igual. Sembla que no els interesse prou. Crec que la policia no la vol tocar ningú. La policia fa por.

—També hi ha el cas de Mireia Comas?
—La persecució de la Mireia esgarrifa. Pateix la persecució del famós Jordi. La persegueixen perquè planta cara i posa una denúncia. Una denúncia que per primera vegada és acceptada. Això no ho suporten i la tornen a tancar i a torturar. Ella no pot més i no li queda cap més opció que retirar la denúncia, i fa bé. Són persones, no són símbols i no les protegim prou. És fotògrafa, fa fotos dels moviments socials. És un testimoni viu que volen aniquilar perquè no volen que es veja allò que ella ensenya.

—Parlem de Blanca Serra?
—La Blanca és la culpable del llibre, com he explicat. Veure allò que ella explicava em va impulsar a fer l’article a VilaWeb i després el llibre. A Blanca i Eva –perquè Blanca m’insisteix que Eva va sempre primer– les van torturar molt, moltíssim. A la Via Laietana i a Espanya. Si t’hi fixes, els mateixos policies els diuen: “Ja són aquí una altra vegada les germanes…” Elles són un símbol, perquè sempre hi són. Amb elles no se n’han sortit. Ni amb elles, ni tampoc amb les dues Tereses, ni amb la Montserrat, ni amb la Núria… Vaja, amb cap d’aquestes dones lluitadores. Elles haurien de tenir les medalles que han donat als policies, són les grans defensores de la democràcia. No abandonen mai. Com pot ser que amb les tortures demanen proves si ells les tenen totes? I, a sobre, les han destruïdes. Mira, Martín Villa va cremar tot el que va poder.

—Núria Cadenes és amiga vostra. Deu haver estat més difícil escriure el seu relat?
—Ha estat difícil, no ho amagaré. Escoltar l’amiga explicant com la torturaven. De fet, les he deixades –ella i la Teresa, la seua mare– al final perquè són totes dues amigues i pel símbol que ha representat la Núria per a mostrar que no hi havia democràcia a l’estat espanyol.

—Si tots els relats impressionen, el de Núria Cadenes té aquesta cosa afegida que, tot i ser tan jove, planta cara per defensar els seus drets. Els té claríssims. No es rendeix mai.
—Té unes conviccions molt fortes.

—Isabel López, que treballava a la SEAT, també és d’una fermesa impressionant.
—Isabel López és una gran dona, de CC OO. Tossuda i valenta. Va a la presó perquè no vol que li paguen les multes. Pensa que hi ha gent més important que ella. S’hi acarnissen, amb ella. Al final té una gran victòria. L’han de deixar anar perquè hi ha una manifestació de dones a la porta i el president de SEAT telefona a la policia perquè l’alliberen i les dones tornen a treballar.

—Vós també sou una gran lluitadora.
—No hem d’abandonar mai. Jo tinc l’herència del meu avi, però jo també la deixe al meu fill. A l’estat espanyol no he vist el canvi cap a la democràcia. Cadascú ha de posar el focus en allò que pot fer. Jo sóc escriptora i faig llibres, tothom pot fer alguna cosa. Ens volen apolítics, ens volen callats. Mira què passa a França, allà la gent surt al carrer.

—Per acabar, parlem una mica de com us vàreu fer escriptora?
—Un dia escric una història i en Guillem, el meu marit, em diu que és una novel·la i me la publiquen, cosa que no passa mai. Tenia vint-i-set anys. I en vaig fer una altra, que és Marina, una novel·la juvenil, i els bibliotecaris em van donar un premi. I vaig pensar: i si en faig una altra? És quan escric Record a Amanda, que va ser quan vaig entrar en contacte amb la tortura a Xile. I després vaig fer L’últim vaixell, que és quan vaig prendre contacte amb Tomasa Cuevas i aquesta gent. Ja veus que al final tot està connectat. I ja em vaig adonar que m’agradava molt escriure i m’hi vaig dedicar. Jo era informàtica per casualitat; em van donar una beca, perquè a casa necessitaven diners. En certa manera, el meu pare anava triant què havíem de ser. Quan el meu home em pregunta: i tu què vols ser?, li vaig respondre sense dubtar que volia ser escriptora. Tot i haver de pagar hipoteques, ell diu: “Va!” Ho vaig deixar tot i em vaig donar d’alta d’autònoms d’escriptora. Pagava més que no cobrava. Però vaig ser tossuda. I ara, mira, els meus llibres van per tot el món…

—I fa molts anys que viviu d’escriure.
—Visc d’escriure i visc molt bé! No sóc J. K. Rowling, però em faig un sou molt decent.

—Sou una autora molt llegida i molts dels vostres llibres són vius al cap de molts anys…
—Els tinc tots vius. De la Xènia n’he venut 200.000 exemplars, però de Marina en dec haver venut 100.000. I de Viure perillosament ja n’hem fet cinc edicions. Sóc llegida a tots els Països Catalans i a fora també. A Madrid, a Colòmbia, a Mèxic, a Itàlia. Ara, per exemple, un dels meus darrers llibres, Like. Blau, el llegiran tots els xiquets del país. I això és molt bonic.

—Dieu que porteu els valors incorporats, però els Països Catalans també…
—Molta gent pot pensar que els Països Catalans són una utopia. Jo ho respecte, però cal que ho tinguem clar: els Països Catalans són, existeixen. Parlem la mateixa llengua, tenim el comerç. Els meus llibres ningú no podrà dir que no es venen a tots els Països Catalans. Crec en els Països Catalans o Catalunya la gran, com deien. Som molta gent i podem fer grans coses. Només ens ho hem de creure.

—Diran que sou molt positiva, optimista…
—Jo no ho he tingut fàcil en aquesta vida, però la mateixa vida t’ensenya. No sóc positiva. Passa que estar tot el dia lamentant-me no m’aporta res. A més, és avorrit. És millor fer. Més que protestar, a mi m’agrada reivindicar. Això sí, no pare.

—Voleu dir res més?
—Sí, que aquestes dones que surten al llibre i les que encara resten anònimes haurien de ser més reconegudes. I també més cuidades. Totes, les polítiques i les no polítiques. Totes han estat unes grans lluitadores per la llibertat. Són un símbol que hem de protegir. No poden ser part del passat i ja està. No pot ser.