Gemma Humet: ‘La cultura queda tocada de mort’

‘Màtria‘ és la reconstrucció de la pàtria. Un neologisme emprat per Virginia Woolf i el títol del tercer disc que publica tota sola la terrassenca Gemma Humet (1988) i que es posa a la venda avui. ‘Màtria sóc jo, però també ets tu, ella, nosaltres i totes les que ens han precedit. Màtria és canviar la perspectiva, desaprendre i construir de nou’, ha escrit a l’interior del disc, que vol ser un homenatge a les dones, a la poesia, a la maternitat i a les petites coses quotidianes que són petites revolucions feministes. En aquest treball produït per Jordi Casadesús, Humet hi ha incorporat l’electrònica sense perdre el seu segell personal, aquesta veu mediterrània i dolça. Una sonoritat més contundent en un disc on apareixen poemes musicats de poetesses contemporànies, com ara Mireia Calafell (‘Interpreta’m‘), Sònia Moll (‘Furt‘), Estel Solé (‘Les vocals del que no dic‘) i Maria Mercè Marçal (‘Damunt un cel de fil‘), a més del ‘Lila clar‘ de Roc Casagran i la lletra d’una cançó del seu oncle Joan Baptista Humet. Un pas més enllà de la cançó protesta que ha marcat la seva trajectòria, un treball amb una voluntat feminista, reivindicativa i amb la dona com a eix principal.

Mentre fem l’entrevista, surt la notícia que els actes culturals es tancaran durant quinze dies, pel cap baix, per combatre l’augment de casos de covid-19 de la segona onada. Aquestes restriccions comencen el mateix dia que Màtria (Satélite K) surt a la llum.

—Com valoreu les restriccions?
—Que el sector cultural quedi tancat quinze dies és molt negatiu. Jo he fet concerts tot aquest estiu i puc prometre que si una cosa he vist clara, és que la cultura, els llocs on es fan concerts, els teatres, són dels llocs més segurs. És on es compleixen més protocols i on tot és més estipulat. Ara mateix, per tot això que vivim, per tota la por i l’ansietat que ens crea la pandèmia en si, els confinaments i tot plegat, emocionalment se’ns cuida molt poc. Justament la cultura és una d’aquestes coses que té cura del nostre estat mental, de les nostres emocions. És molt important poder tenir aquests petits espais de lleure, ja que ens ho estan vetant tot. Últimament sembla que només interessem per produir i per treballar i per comprar, i en canvi crec que és molt important cuidar-nos des d’aquest altre punt. Em fa molta ràbia veure que es valora tan poc i que es busquen tan poques alternatives.

—I els ajuts?
—És un sector molt precaritzat i el fet que ara ens tanquin quinze dies o vés a saber quant deixarà molta gent sense feina, sense cobrar i sense unes ajudes vàlides, perquè moltes vegades el sector cultural no s’acaba d’entendre com ho gestionem per cobrar. Normalment és un sector molt poc regularitzat pel que fa als contractes. Parlo de com i quant es cobra: per actuacions, per assajos. I les ajudes que es reben dels autònoms mateixos no acaben de ser fidedignes d’allò que cobrem. Si tinguéssim un contracte normal, se sabria, però com que no està regularitzat és molt difícil que les ajudes cobreixin els nostres sous. En alguns altres països, com ara Alemanya, hi ha ajudes específiques per als autònoms del sector cultural. Aquí això és impensable.

—Publiqueu el disc enmig de la segona onada de la covid-19 i justament el dia que comencen aquestes restriccions.
—Provo de mirar-m’ho de manera positiva i penso que la gent tindrà més temps d’escoltar música a casa. Per una altra banda, com més temps estiguem confinats, com més temps estigui confinada la cultura, més trigaré a saber quan podré presentar el disc: com, on, si podré fer concerts o no. Ara mateix els músics no vivim dels discos. Normalment els fem perquè ens serveixin d’eina perquè ens puguin programar, perquè puguem fer concerts i presentar aquests treballs. Si ara l’única cosa que podem fer és publicar el disc en un moment en què la música no es compra –o nosaltres veiem molt poc rendiment econòmic dels drets–, si a sobre ens trobem sense els concerts, és insostenible, perquè és d’allà d’on traiem la major part del nostre sou. El sector cultural viu una situació que ja és molt precària per si. S’hi dóna molt poc valor i amb totes aquestes restriccions la cultura queda tocada de mort.

—Sigui com sigui, la gent que escolti Màtria a casa veurà que una de les principals novetats d’aquest disc és la sonoritat, que incorpora l’electrònica i un so més compacte però sense deixar la cançó d’autor. Com i per què heu fet aquesta transició?
—Fa uns deu anys que em dedico a cantar i sempre havia seguit un mateix estil. Que està molt bé, que m’ho passo molt bé i que em representa molt, però tenia moltes ganes d’explorar, de fer un pas cap a algun lloc i de jugar. Perquè si no al final, si sempre fas igual, t’acabes sentint atrapat en tu mateix i necessitava disparar cap a algun lloc per fer canvis. A la meva vida personal han estat uns anys de molts canvis i necessitava que això també es reflectís a la meva vida artística. Feia temps que tenia ganes d’incorporar més electrònica. Al segon disc ho vaig fer una mica però no em vaig acabar d’atrevir a fer el canvi gros. Una de les premisses principals que vaig posar al productor del disc, Jordi Casadesús, va ser que volia incorporar l’electrònica i que canviés el so: que no fos una cosa gaire subtil però que no es perdés la meva essència de cantautora o la meva veu mediterrània que la gent ja situa i que, en certa manera, és el que sóc. En alguns moments vam patir però al final estic molt contenta del resultat, crec que s’ha mantingut això. No deixa de ser poesia musicada, no deixa de ser la meva veu cantant les meves cançons, simplement que duen un altre vestit.

—Dins el disc hi ha escrit: ‘Màtria és dona, és mare, casa, terra, refugi.’ Com l’enteneu aquesta ‘màtria’?
—És un concepte que m’ha servit per a englobar temes diversos de què tenia ganes de parlar en aquest disc, sobretot fent passar davant la dona i tot allò que això significa o almenys significa per mi, que crec que al final es pot fer extensible a les altres dones. El fet de ser mare o les ganes de parlar de la llibertat, dels límits, de la solitud, de la sororitat o la lluita compartida… són elements que últimament estan molt al dia dins de la lluita feminista i tenia ganes que un concepte m’ho englobés tot. Alhora, volia reivindicar el fet de cantar a totes aquestes ‘petites màtries’ que penso que són les que construeixen el dia a dia de moltes dones; reivindicar el feminisme que trobem a les petites lluites quotidianes. No cal fer declaracions enormes de feminisme, sinó que les dones, cadascuna en la seva mesura i dins d’allò que és possible, ens reivindiquem cada vegada més.

—Cinc cançons del disc són poemes musicats, tots de dones, tret de ‘Lila clar’, de Roc Casagran, que tanmateix parla a la seva filla. Com vau fer la selecció de poemes i poetes?
—No m’ho vaig plantejar gaire, l’única cosa que tenia clara era que si musicava poesia volia que fos contemporània perquè pel que fa al llenguatge s’adeia més amb la mena de disc que volia fer. Per una altra banda, jo llegeixo molta poesia, és un gènere amb què fa anys que treballo, com tota la meva trajectòria amb en Toti Soler o en Toni Xuclà, que treballen sempre amb poesia musicada. Llegint moltes vegades em trobo amb un poema o amb un text que em fa pensar ‘ostres, si això és exactament com em sento ara’, i penses que si hi ha poetes que ho han escrit tan bé fins a quin punt és necessari que hi posis unes altres paraules. D’aquesta manera també em sento útil de reivindicar la poesia i de posar-la al davant; la música és una altra via amb què la poesia també pot arribar a persones que potser no la llegirien.

—Els poemes de dones són molt potents, com ara el de Mireia Calafell, que diu: ‘més mal que el que s’acaba / fa allò que no comença’; o el d’Estel Solé: ‘He anat callant / i ara hi ha mitja vida en els silencis’, que a més tracta d’un tema dur: el dol perinatal. Cercàveu aquesta contundència en veu de dona?
—Les dones som al capdavant de projectes potents i si entre totes podem donar-los vida, endavant. Si no fossin textos tan contundents, potser no m’hi hauria fixat tant. Però als poemes del disc vaig veure claríssim que tenia ganes de musicar-los.

—Al disc, l’altra lletra que no és vostra, a banda els poemes, és la de ‘Solitud‘, que va ser escrita pel vostre oncle, Joan Baptista Humet, i hi heu tornat a posar lletra.
—Aquesta cançó ve d’un concert que va organitzar Maria Salicrú al Luz de Gas, on tot eren cançons que no havien passat la censura franquista. Em va trucar i em va dir que tenia dues cançons del meu oncle que li agradaria que cantés. Una era ‘Kristine’, de la qual hi havia la lletra i la música; i de l’altra només en tenien la lletra i em va dir que hauria de posar-hi la música jo. Primer li vaig dir que no perquè no estic acostumada a fer coses per encàrrec i perquè per molt que fos el meu oncle era una lletra que ja havia tingut una música i em feia cosa donar-hi un altre sentit. Entre el meu pare i la meva tia vam demanar als músics que l’havien acompanyat a veure si la recordaven i si tenien cap enregistrament o partitura i un dels músics en tenia els acords. Amb els acords i la lletra vaig decidir de mirar què hi podia fer. I vaig fer aquesta cançó que segur que no té res a veure amb la que va fer el meu oncle, per molt que tingués els acords. Però sí que em feia sentir que d’alguna manera ell hi era més present pel fet de trobar alguna cosa més. 

—En general al disc es veu la reivindicació feminista però ‘Ales al vent‘ té la lletra més combativa: ‘Diuen que les dones no fem llinatge, / i doncs, què som? Hotels dins les nostres panxes?’
—Estem en un moment en què per sort es parla molt de feminisme i de com les dones ens sentim molt al darrere del món patriarcal que s’ha construït tota la vida. Amb aquesta cançó volia transmetre el missatge que hi ha més coses possibles, que totes passem per les mateixes coses, que totes estem en la mateixa lluita i que és possible construir un nou futur; que hi som a temps i ens hem de reivindicar a nosaltres mateixes: ser com som, ser com vulguem ser i trencar tots els estereotips que ens han estat establerts fins ara.

—Durant la vostra trajectòria us heu dedicat a la cançó protesta i amb aquest dic reivindiqueu el feminisme. Veieu la música com una manera de fer política?
—Penso que sí, les persones que tenim la sort de poder transmetre coses a la gent que ens escolta està molt bé que diguem alguna cosa, que allò que fas no sigui buit de contingut. Per mi això és important quan escolto uns altres artistes o llegeixo obres d’uns altres artistes. Penso que també som l’altaveu d’allò que pensa molta gent que s’hi vol sentir també reflectida; és una manera que la gent es vegi en allò que dius.

—‘Ara‘ potser és la cançó més política, deixant de banda el gènere. Expliqueu que utilitza la melodia d’un cant popular que cantaven els jueus deportats als camps d’extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial. Però també hi ha frases com ‘Ara / que l’alegria està prohibida / que només els terrats són lliures / de poder parlar de llibertat’, on sembla que parleu del confinament.
—Sí, però durant el confinament el disc era tot gravat. I és molt fort perquè realment si volgués dir ‘mira, la vaig fer durant el confinament’ s’ho creuria tothom. Realment, vaig agafar aquesta melodia popular, vaig fer una base, vaig anar construint i vaig pensar que volia fer-hi una lletra. I arran de tota la violència que vam tenir l’octubre del 2019, quan va sortir la sentència, em va sortir aquesta lletra, que no té res a veure amb el confinament, però en certa manera parla de la llibertat, parla de la memòria, de recuperar una melodia antiga. Al final la memòria és una eina imprescindible per a construir un present millor i això és el que volia que englobés aquesta cançó.

—El tema de la maternitat també apareix al disc amb ‘Mare‘, que és la cançó més acústica, on dieu: ‘Veig clar que ets tu qui m’ha fet néixer a mi. / Això és la vida.’ Ser mare us ha canviat la manera de fer música?
—Ser mare et canvia la perspectiva de tot. Veig les coses des d’un altre punt de vista. He après a relativitzar moltes coses de la meva vida i algunes altres que no tenien importància ara en tenen més. En un altre moment de la meva vida potser no hauria pensat a fer un disc que parlés de la dona en primera persona, però sí que és veritat que la maternitat et fa pensar moltes coses: en allò que deixes en els teus fills, en com els has d’educar. Jo tinc dos fills nens i això també em fa pensar molt en com vull que pugin ells com a persones perquè no repeteixin rols del passat.

—Si fóssiu un home, preguntes com aquesta segurament no us la farien sovint, però us heu sentit qüestionada pel fet de tenir fills petits però mantenir el nivell d’intensitat de la vostra carrera artística?
—Més d’una vegada m’han dit, sobretot quan he estat embarassada: ‘I ara què faràs?’ A vegades sembla que ens hàgim de sentir culpables, sobretot pel fet que a mi m’agrada la meva feina, i no crec que això ho deixi de fer compatible amb el fet de ser mare o de voler tenir una família. Si jo sóc feliç fent el que faig entenc que els meus fills també ho reben i estan millor. Si deixés de fer tot això que faig no seria feliç i ells probablement tampoc. Cansa molt veure que tothom fa el comentari: ‘I com t’ho fas tenint els nens petits?’ i ‘És clar, ara no els deus veure’ i ‘Quan vas a fer concerts com t’ho fas?’. I és com dieu, als pares no els ho pregunten això i també continuen tots amb les seves carreres. Jo, justament per la feina que tinc, veig més els meus fills que gent que té feines més normals; no treballo cada dia del món. He hagut de trobar l’equilibri entre tot plegat. Hi ha moments en què tinc molta feina i moments en què estic molt més tranquil·la.

—El disc, com dèiem, té aquest caràcter feminista i el de la música no és un món exempt de masclisme. Com a dona cantautora, com veieu el sector musical en termes de gènere?
—S’ha donat molta veu a molts projectes femenins. Passa que a mi encara em fa una mica de ràbia que truquen a moltes dones quan s’acosta el Vuit de Març o quan es vol fer un cicle només de veus femenines. De vegades per tal d’arribar a la fita cal passar pel filtre de la paritat i els cercles més de dones, això ho entenc i ho comparteixo, però m’agradaria que en un festival gran no hagin de triar entre dues propostes de noies quan potser hi ha sis grups en què la majoria d’integrants són homes. A ells ningú no els diu que fan coses molt semblants, però en canvi si la proposta ve de dues noies, simplement pel fet de ser joves, pel fet de ser dones i potser pel fet de cantar en català ja ens diuen que fem el mateix. Primer, si escolten la música, potser ja veuran que no és tan igual; i segon, que si hi caben sis grups d’homes, de debò s’ha de triar entre l’una i l’altra? Per què no hi cabem totes? En aquest sentit fa temps que m’he sentit una mica discriminada.