Gemma Calvet: ‘La taula de negociació és una eina imprescindible’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.

Parlem amb Gemma Calvet, jurista i ex-diputada independent per ERC en la X legislatura al parlament (2012-2015).

—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?

—L’independentisme sempre ha estat marcat pel pluralisme polític i l’existència de tres partits. Aquest factor d’interacció i tensió electoral partidista ha determinat molts escenaris d’ençà del 9-N. S’han escrit cròniques excel·lents que ho relaten amb detall. No és nou i crec que afecta tots els actors. La dificultat de comprensió de la ciutadania és lògica, però crec que la repressió existent l’agreuja. S’entrellacen emocions i es busca la porta de sortida en uns polítics que emparin i protegeixin, i no pas que es barallin. Però la política és una batalla contínua i la simplificació no és bona.

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?

—La iniciativa política catalana ha d’encarar la pròxima etapa amb realisme democràtic i això vol dir fer una lectura acurada dels resultats electorals i de la força real de suport. El segon nivell és identificar clarament el suport a un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. El projecte independentista ha de poder ser defensat amb garanties d’immunitat i respecte democràtic, i no pas sota l’amenaça constant de repressió judicial. Aquest és el denominador comú que haurien d’interioritzar i expressar tots els partits democràtics, independentistes o no.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.

—El procés a la independència ha d’adaptar ritmes i mètode. La via del diàleg i la confrontació executiva amb el govern de l’estat s’ha de portar amb la màxima determinació i exigència. La taula de negociació és una eina imprescindible que implícitament reconeix un conflicte polític, una bilateralitat i una necessitat d’acords, i que, sigui creïble o no, ofereix un nou marc des de la transició de 1978. Hi ha molta feina a fer i la repressió ha posat en relleu la fragilitat en les conviccions constitucionals d’algunes forces polítiques pel que fa a la via del pluralisme i el principi democràtic com a algorisme bàsic d’un estat de dret. La repressió judicial i les penes clarament desproporcionades, les presons, l’acció exterior constant i competent de l’exili, han desemmascarat un estat de coses que malauradament ha fet despertar els vots de l’extrema dreta, camuflats en el PP d’Aznar. Això implica que el present i el futur han de comptar amb una exigència de l’independentisme de situar les coses en el marc d’una Europa federal on les sobiranies estatals no siguin sacralitzades i les minories culturals i polítiques puguin trobar un encaix diferenciat. La situació catalana permet de cercar unes solucions que convergeixin en una renovació i un repensament del projecte europeu. El risc aïllacionista i resistent s’ha de superar amb una solvència política en la implicació en el nou projecte europeu, com altres sectors de la societat catalana fan en l’àmbit acadèmic, industrial, científic i cultural. Les baralles internes parlamentàries en aquest sentit devaluen les institucions i l’actiu polític dels partits sobiranistes o partidaris del referèndum sense complexos. S’ha d’expressar una modernitat versus una decadència. I triar això depèn, en molts sentits, de triar quines batalles es volen lliurar. La feina al Parlament Europeu del president i els consellers a l’exili és crucial per a reforçar la via política i democràtica.