Gala Pin: ‘No sé si continuaré, vull reflexionar si la meva aportació a la ciutat és més eficaç des d’aquí o des d’un altre lloc’

La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ens rep al seu despatx del Raval de Barcelona. Han passat més de tres anys d’ençà que va assumir el càrrec i és un bon moment per a fer balanç, amb unes eleccions municipals, previsiblement molt renyides, a la vista. El seu mandat no ha estat gens fàcil, i no se n’amaga. És sincera i accessible, amb pocs filtres, una actitud escassa en els polítics d’avui i que, per tant, s’agraeix. Reivindica amb orgull la feina feta i l’aire nou que ella i el seu equip han portat a l’ajuntament, però també es mostra frustrada i a voltes indignada per la lentitud de l’administració (‘tres segons de l’administració pública són sis mesos a la vida real’) i per no haver tingut més eines (o competències) per a aturar, per exemple, ‘l’emergència d’habitatge brutal que patim’ o per lluitar millor contra els narcopisos o contra la massificació turística. ‘Ens calen noves lleis, tant catalanes com estatals, que permetin de ser molt més durs i ràpids per a actuar contra els pisos buits que no es fan servir.’

Activista veïnal de fa molts anys, diu sentir-se privilegiada de poder treballar per a la ciutat ara des de l’ajuntament, però també admet, potser amb la perspectiva que donen aquests tres anys de feina, un cert desengany amb la política dels despatxos: ‘A la política institucional, massa sovint costa de trobar-hi la qualitat humana’. De fet, explica, honesta, que darrerament rumia sobre la seva continuïtat com a regidora, superades les eleccions: ‘No he vingut a la política institucional per quedar-m’hi a viure; vull reflexionar si la meva aportació a la ciutat és més eficaç des d’aquí o des d’un altre lloc’.

—S‘acaba el mandat. Considereu que heu assolit els objectius que us havíeu fixat?
—Més enllà d’aquest districte, ha estat un mandat intens i complicat, amb eleccions espanyoles, catalanes, referèndums, un article 155, una declaració d’independència que ha acabat com ha acabat… I no oblidem que vam tenir un atemptat a la Rambla i, en l’àmbit emocional, aquest va ser un dels moments més difícils del mandat. Aquesta intensitat també impacta en la política municipal, ja sigui perquè en època electoral tots els partits fan campanya o bé perquè senzillament les administracions són interdependents. Ara, jo crec que malgrat aquesta intensitat sí que s’han assolit molts objectius o, si més no, s’han posat en marxa.

—De seguida entrarem a fons en qüestions concretes, però abans de continuar, ara que podeu fer balanç, com us heu sentit passant de ser activista veïnal a regidora? És com esperàveu?
—Poder treballar per a la ciutat des de la política institucional és un privilegi. No és que la feina hagi estat més difícil que no em pensava, però sí més complexa. Per exemple: dos dies després d’haver guanyat les eleccions, un home em va parar a la Barceloneta i em va dir: ‘Què, quan s’acaben els apartaments turístics?’ Ell pensava realment que des del moment que guanyéssim les eleccions els apartaments turístics desapareixerien. Però no és així: hi ha un procediment, uns protocols i una política pública que ha de seguir un camí i que és lenta.

—Lenta, sí, perquè de pisos turístics n‘hi continua havent…
—Jo crec que s’ha reduït molt la pressió dels apartaments turístics. No podem dir que s’ha eradicat, perquè seria mentir-nos. I sí, tot és més complex i més lent que no em pensava. Tres segons de l’administració pública són sis mesos a la vida real. I això fa que sigui molt complicat explicar i comunicar que, malgrat tot, avancem i que els processos avancen. Per exemple, hi ha veïns que ens pregunten si realment treballem perquè es facin les obres del Borsí, al Gòtic, l’espai que havia de ser el museu de Woody Allen i que finalment serà un espai sociocomunitari per als veïns. És clar que hi treballem, encara que no es vegi. Hi ha una sèrie de procediments invisibles que no es veuen. Passa igual amb les associacions de cànnabis, els apartaments turístics, els narcopisos…

—Com a activista éreu a moltes manifestacions veïnals. Ara, en canvi, els veïns han fet manifestacions en contra vostre precisament per alguns d’aquests conflictes que acabeu d’esmentar… Sentiu impotència?
—La ciutat és conflicte i el conflicte s’ha de poder manifestar. La qüestió és quina gestió fem d’aquest conflicte. Però no pots esperar que no hi hagi conflicte. De fet, si no es manifestés el conflicte, voldria dir que tenim una ciutat morta i volem una ciutat viva que faci aflorar tots els conflictes d’interessos. Jo he fet molt d’esforç per a compartir les complexitats, donant per descomptat que el ciutadà és intel·ligent i que entén la complexitat. No sento impotència, sento complexitat. I jo no demanaré a ningú que no es manifesti contra mi. Una altra cosa és que a vegades hi ha conflictes que responen a interessos partidistes més que no pas ciutadans. I això sí que em molesta. Però jo sempre dic que fem política per transformar la realitat. I l’eina per a fer-ho a vegades és l’associació de veïns, unes altres vegades és fer una manifestació i ara faig servir una eina que és un partit polític. Això no vol dir que la resta d’eines no siguin vàlides, al contrari. Però per transformar la realitat, com més complexa sigui la diagnosi, més caldrà afinar les accions. I sí que és cert que, des de l’administració, aquesta fotografia de complexitat s’amplia.

—Noto un cert desengany amb la política?
—Reitero que treballar per a la ciutat on visc és un privilegi, però sí, hi ha una part de desengany que té a veure amb la política institucional, que pot ser molt decebedora.

—Per exemple, a què us referiu?
—Personalment no duc bé que les relacions socials siguin tan mediatitzades. Em refereixo que les relacions que polítics d’altres partits o determinats actors de la ciutat estableixen amb tu a vegades responen a interessos que, d’entrada, no sé llegir. En privat es diu una cosa i en públic una altra. Aquestes coses passen i em deceben. Spinoza diu que a qui donis passions alegres et tornarà passions alegres i a qui donis passions tristes et tornarà passions tristes. En la política institucional, Spinoza es trenca i donis què donis, molt sovint reps passions tristes. A tot arreu on he estat, la cosa que més m’ha enganxat és la qualitat humana de la gent. A la política institucional, massa sovint costa de trobar-hi qualitat humana.

—Voleu repetir com a regidora de Ciutat Vella?
—Jo vull que aquest govern continuï, és clar. Pel que fa a mi, ‘rumio si continuar.

—Què voleu dir, que arribat el cas no continuaríeu?
—’Hi rumio, perquè no he arribat a la política institucional per quedar-m’hi a viure. I perquè vull fer balanç de la feina feta i reflexionar si la meva aportació a la ciutat és més eficaç des d’aquí o des d’un altre lloc. Crec que és bo fer aquesta reflexió i no caure en cap inèrcia.

—Caram. Per tant, voleu dir que deixareu la política institucional per treballar per a la ciutat des d‘un altre àmbit, com l‘activisme?
—Dic que em trobo en plena reflexió sobre la manera com puc continuar treballant per a la ciutat. I abans que m’ho pregunteu, encara no he arribat a cap conclusió.

—Entesos. De manera breu, quin considereu que és el principal èxit d‘aquest mandat?
—A la ciutat, m’ha fet molt feliç haver aconseguit d’obrir el metro a la Marina. És una reivindicació històrica que hem assolit.

—I al districte de Ciutat Vella?
—Una gran victòria és el pla d’usos. Jo hi havia fet moltes reivindicacions i aportacions des dels moviments veïnals i la decepció era gran perquè sempre hi acabaven incidint més els poders fàctics que no pas els veïns. El pla d’usos que tenim ara inclou moltes de les aportacions dels veïns. A banda, hi ha moltes altres petites victòries importants, com el Teatre Arnau, el Borsí del Gòtic i el Segle XX de la Barceloneta.

—I la principal derrota?
—Us en diré dues. La primera, que alhora és també una victòria: la multiconsulta. Que no es pogués fer va ser molt dur. I la segona, la qüestió de l’habitatge. Malgrat que hem aconseguit posar-lo a l’agenda, el problema continua, continuen expulsant-se veïns, i no hem aconseguit que hi hagi el canvi legislatiu que esperàvem a l’estat, perquè el PSOE ha tret del decret la possibilitat que els ajuntaments poguessin regular els preus del lloguer.

—Amb quins obstacles heu topat?
—Una de les coses que he après de la funció pública és que hi ha intrínseca la burocràcia, que és com el colesterol, n’hi ha de bona i n’hi ha de dolenta. És important que n’hi hagi, perquè serveix per a assegurar que no es cometen arbitrarietats i perquè tracta tothom igual, però hi ha una burocràcia, que en’ podríem dir dolenta, que implica epopeies absurdes per a aconseguir petites coses. Un exemple: en la primera audiència pública, la comunitat bangla ens va demanar un monument recordatori a la gent que el febrer de 1954 va ser massacrada per haver defensat la seva llengua. Els vam dir que sí. Això va ser en la primera audiència pública. La placa commemorativa encara s’ha de posar. Ja està tot previst, però fixeu-vos el temps que ha hagut de passar. Un altre obstacle, per a mi, ha estat tenir una Generalitat inactiva durant molt de temps a causa del 155, especialment en qüestions de seguretat. I també, no ens enganyem, el fet de ser un govern en minoria. El dia té vint-i-quatre hores i, tot i que crec que hem fet molt, no es pot arribar a tot.

—Parlant de victòries i derrotes, a Barcelona, cada any, es desnonen més de dues mil famílies, moltes de les quals a Ciutat Vella. Teniu la sensació d‘haver complert en aquest àmbit?
—Crec que hem fet tot allò que era a les nostres mans i que hem fet més que qualsevol altre govern. Abans del nostre govern, l’ajuntament pràcticament no hi intervenia. Ara, en canvi, tenim una unitat antidesnonaments, que només a Ciutat Vella ha pogut aturar més de dos mil desnonaments en aquest mandat. S’ha fet una inversió molt gran per a activar la construcció de més de quatre mil pisos socials. A Ciutat Vella hem invertit 24 milions d’euros en la compra d’habitatges perquè no tenim solars per créixer. Ara, és cert, és un drama i tenim una emergència residencial brutal que no s’ha resolt. Com deia, l’habitatge és una derrota frustrant. Resoldre-ho requereix un canvi de legislació que sancioni l’especulació, cosa que l’ajuntament no pot fer. Nosaltres hem pressionat tant com hem pogut perquè això canviï. Que ningú no dubti que és una qüestió central per a nosaltres, perquè no tan sols té la derivada de la gent que es queda sense casa, sinó el fet de buidar la ciutat de veïns. La ciutat són els seus veïns, la gent que hi viu i hi treballa. Si buidem el centre de veïns, deixa de ser ciutat.

—Durant el vostre mandat s‘ha multiplicat el fenomen dels narcopisos. Des de l‘òptica dels veïns, la fotografia és molt dura i paradoxal: centenars de famílies desnonades mentre creixen les ocupacions de narcopisos i els narcotraficants amb prou feines són desallotjats…
—No puc justificar aquesta contradicció, estic del tot d’acord amb els veïns. Cal recordar que, fa un any, al congrés espanyol es va aprovar la llei que permet de fer els desnonaments exprés quan hi ha impagament de l’habitatge, cosa que és l’origen de molts desnonaments a Ciutat Vella. I cal recordar que cap llei no limita que es puguin apujar els preus del lloguer tant com es vulgui, cosa que genera els anomenats desnonaments invisibles, en què els llogaters se’n van directament perquè no poden pagar el lloguer. En canvi, quan es detecta un narcopís, com que tenim un sistema judicial garantista pel que fa al domicili, cosa que d’entrada és bona, ca un seguit de proves perquè el jutge autoritzi la policia a entrar en un d’aquests narcopisos.

—Entesos, però durant mesos el problema ha estat més que evident i els veïns s‘han cansat de denunciar-ho. Costa molt d‘entendre que s‘hagi tardat tant a actuar, tenint en compte que parlem d‘un delicte contra la salut pública i d‘un problema de seguretat als carrers de la ciutat…
—Sí, però per entendre el problema, i per resoldre’l, cal anar al pas previ. Ara mateix fem el seguiment de nou-cents pisos al Raval. D’aquests, alguns són buits, uns altres ocupats i uns altres en processos diversos. Tenim comptabilitzats quatre-cents pisos buits, només al Raval, ara mateix. Per evitar que aquests pisos tinguin una ocupació delinqüencial, la millor manera és que hi hagi famílies que hi visquin. El problema és que, a causa d’una especulació que la llei no penalitza, aquests pisos no tenen cap ús, no es lloguen i ningú no hi pot anar a viure. Per tant, són susceptibles de ser ocupats amb finalitats delictives. El govern municipal no pot fer una legislació contra l’especulació. Tant de bo poguéssim, però no tenim competències per fer-ho.

—Amb competències o sense, per als veïns de Ciutat Vella sou la figura més propera que representa l‘administració. No penseu que se‘ls ha de donar alguna resposta, més que no limitar-vos a dir que tenen raó però que l‘ajuntament no hi pot fer res?
—Fem molta feina invisible. Per exemple, recordo haver perseguit –i ho dic literalment–el conseller d’Interior per parlar-ne’. Cada quinze dies, ens reunim amb els Mossos de Ciutat Vella, que, per cert, han fet una gran feina i a voltes s’han sentit sols, perquè no sempre han tingut la directriu política de destinar recursos a aquesta qüestió. M’he reunit amb el comissari de la regió moltes vegades, he rascat pressupost de sota les pedres per poder augmentar les hores extres de la Guàrdia Urbana com no s’havia fet mai… I, de fet, les unitats a Ciutat Vella de la Guàrdia Urbana i dels Mossos fan tant com poden, amb gran implicació professional i personal. El macrooperatiu contra els narcopisos del 29 d’octubre passat, que ha marcat un punt d’inflexió, és el resultat d’una investigació que va començar l’abril del 2018. Tant de bo hagués començat l’abril del 2017, perquè ens hauríem estalviat un any de patiments, cert. Però, com a política, puc exigir que aquesta qüestió es prioritzi i cercar recursos perquè es pugui actuar; però no puc dir als Mossos ni a la Guàrdia Urbana com han de fer una investigació o un dispositiu. Cal dir que, en molts moments, no hem tingut cap polític de referència als Mossos d’Esquadra que ho hagi prioritzat.

—Caram. És una acusació seriosa…
—Un exemple, perquè amb aquesta qüestió estic enfadada: la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella ha estat sense intendent des del juny del 2017 fins al febrer del 2018. El màxim comandament era l’inspector, que va fer una feina increïble, però si la comissaria més complicada del país la tens tots aquests mesos sense un intendent, vol dir que no és una prioritat per a tu. Necessitem que la unitat d’investigació dels Mossos, que és molt bona i fa molt bona feina, pugui prioritzar aquesta qüestió. L’alcaldessa i jo mateixa hem fet moltes reunions amb aquesta demanda, també amb la fiscalia i la judicatura. Entenc els veïns, però precisament perquè els entenc, perquè és una qüestió molt seriosa i perquè tinc molt clara la meva posició ara mateix, jo no faig un tweet cada vegada que faig una trucada o una reunió sobre aquest tema.

—Una queixa directa dels veïns. Ells diuen: ‘Som nosaltres els qui hem de fer de policies, però és que, a més, una vegada hem avisat els policies de debò, desapareix el sentit comú i ningú no actua‘. És a dir, avisen els Mossos i la Guàrdia Urbana i el resultat és, massa sovint, que no passa res…
—No hi estic d’acord. Entenc que un veí que té un narcopís a l’escala s’enfadi quan, havent avisat una vegada o dues, no vegi cap reacció ràpida. Però no crec que aquesta sigui la norma.

—Doncs la sensació dels veïns és justament la contrària…
—Mireu, fa dues setmanes, al carrer Ferlandina 53, els veïns van avisar de seguida, la Guàrdia Urbana hi va anar de seguida, els Mossos hi van arribar de seguida, i es va aturar l’ocupació. I això cada vegada és més així. Segurament no s’arriba a tot arreu, potser per manca de recursos, però hem fet molta feina. I a banda, cal entendre que hi ha una part burocràtica que no sempre és immediata. Quan un veí avisa, la policia en fa la comprovació, i tingueu en compte que hi ha agents de la Guàrdia Urbana integrats a la unitat d’investigació dels Mossos de Ciutat Vella. I tot i que la majoria de denúncies són certes, també n’hi ha hagut algunes que eren falses. Per tant, cal fer una comprovació. I per fer-ho, cal reunir proves perquè el jutge autoritzi una intervenció. I per a tot això, cal presència policial uniformada i també no uniformada, perquè per reunir proves cal fer-ho en silenci i vigilant molt. És a dir, no sempre es pot actuar de pressa.

—Una altra queixa dels veïns: aquesta mateixa setmana, els botiguers del Mercat de Sant Antoni han recollit vuit xeringues usades als afores del mercat. Es queixen que s‘ha fet una gran operació urbanística, però que no ha anat acompanyada de seguretat ni d‘un seguiment, ni d‘un manteniment…
—El nombre de xeringues que recollim a tota la ciutat no ha crescut. Es manté. Cal treballar el problema d’origen i fer polítiques dirigides als consumidors, perquè els qui consumien als narcospisos ho feien sense cap garantia ni seguretat. Potser sí que ara hi ha més consum a l’espai públic, precisament perquè hem tancat molts narcopisos, i per això s’han ampliat els horaris de les sales de venipunció. Però la major part dels consumidors que hi havia al Raval per causa dels narcopisos ara s’han desplaçat a altres zones, com el Besòs. I si mirem les estadístiques de les xeringues que històricament hi ha hagut al voltant de Sant Antoni, tot i que no les tinc a la mà, segurament no hi ha hagut cap gran canvi.

—Però no parlem de xifres, parlem de vides…
—Efectivament. I per això no hem fet un enfocament només policial en aquest cas, perquè el subjecte més vulnerable ‘és el consumidor. S’han activat polítiques de cara als consumidors, com l’espai de tractament que hem obert a la sala Baluard, de venipunció, que fins ara no teníem, hem passat de catorze educadors de salut que treballen al carrer a vint-i-tres, cosa que té a veure amb l’objectiu de minimitzar les molèsties a l’espai públic, i hem augmentat els convenis amb entitats que treballen amb víctimes de les addiccions. Hem de continuar posant l’accent aquí, encara més, i continuarem actuant.

—Entenc, pel que dieu, que aquest és un dels objectius, diguem-ne, pendents, de cara al següent mandat. A banda d‘aquest, quins són els objectius de futur o les tasques pendents?
—Dins els objectius de futur faig un gran bloc que, encara que sembli tirar pilotes fora, inclou tot allò en què no tenim competències’: aconseguir lleis de l’habitatge que donin marge de maniobra als ajuntaments per a limitar preus i sancionar l’especulació i més eines per a la lluita contra la droga i els narcopisos, cosa que implica tant canvis legislatius com més coordinació entre cossos de policia. I en allò que sí que és competència nostra, hi hauria un bloc sobre la planificació urbana. Per exemple, fer un litoral, un port-ciutat. Ara farem la reforma del Moll de la Fusta, però ens queda molt camí per a córrer en aquest camp. Jo voldria que Ciutat Vella fos el centre històric d’una ciutat de referència a escala mundial on la vida veïnal fos possible, amb una mixtura de gent diversa, gent amb més i menys recursos. Hem de caminar cap aquí.

—No penseu que ja és tard, per a aquest objectiu?
—Si pensés que és massa tard, no seríem aquí. A Barcelona anem tard, però encara hi som a temps. És una lluita que val molt la pena. I, tornant als objectius, hi ha un altre paquet important que fa referència a les altres formes de fer política. És a dir, cal trencar les barreres que té la institució, que no costi tant treballar fora d’aquestes barreres, per poder fer una coproducció de polítiques públiques entre institució i veïns. Els nous mecanismes que ja hem introduït van en aquesta línia, però cal que la ciutadania pugui incidir encara molt més en l’agenda política.

—Més participació?
—Sí, però el concepte de participació s’ha buidat molt de contingut. Diria que cal trencar aquesta mena de sordesa que tenen els partits i la institució amb allò que passa fora, perquè la vida de la ciutat és allò que passa fora de la institució i no pas dins.

—Entesos, però com a regidora de Ciutat Vella que sou, no us toca precisament de fer aquesta feina de frontissa?
—Sí, efectivament. I quan dèiem que veníem a fer política d’una altra manera, no ens referíem només al què sinó també al com, i això ho hem aconseguit en alguns casos, però no en tots. Cal fer-ho més. La recuperació del Teatre Arnau, per exemple, seria un exemple d’èxit en aquest àmbit. És, de fet, una victòria, no tan sols per la recuperació d’aquest teatre històric sinó per la manera com s’ha fet, amb els veïns al costat i recollint-ne les aportacions. Penseu que el nou Arnau serà un gran projecte cultural que tindrà una pota de memòria, una pota d’arts escèniques i una pota de treball comunitari. És un projecte preciós pel seu enclavament.

—Hi ha cap previsió per a la reobertura?
—Depèn de l’arqueologia, cosa que fa que sigui difícil de dir. A Ciutat Vella, cada vegada que es fa un forat a terra apareixen restes arqueològiques que cal documentar i preservar. Crec que, com a molt d’hora, les obres podrien començar el 2021. Jo espero i desitjo que estigui obert com més aviat millor.

—Barcelona és de les ciutats europees amb un percentatge d‘habitatge públic més baix. Si ho afegim a la fotografia que hem comentat abans, només al Raval hi ha 400 pisos buits i, alhora, centenars de sensesostre dormint al carrer, a més de narcopisos. Realment no es podia fer més des de l’ajuntament?
—És absolutament trist i contradictori i els moviments veïnals fa anys que ho denuncien, perquè tenim unes lleis injustes.

—Hi ha molts veïns que consideren que, pel que fa a l‘habitatge, aquest govern municipal s‘ha activat tard…
—No hi estic d’acord. Ens hi vam posar des del primer dia, però els ritmes de l’administració són lents. Penseu que hem activat la construcció de més de quatre mil pisos d’ús social. Se suposa que podem multar els propietaris dels pisos que fa més de dos anys que els tenen buits. I dic se suposa perquè, per exemple, a Terrassa, que és la primera ciutat que va començar a fer-ho, ha topat amb sentències que diuen que el procés de sanció l’ha de començar la Generalitat i que l’ajuntament, si de cas, l’ha de continuar i fer-ne el seguiment. Però per fer-ho cal poder demostrar que el pis fa més de dos anys que és buit. I això, a Barcelona, no s’havia fet. Per això ara hem començat aquest cens de pisos buits i hem activat el rellotge. Esperem poder aplicar sancions si les lleis ens ho permeten. L’ajuntament sí que pot sancionar i expropiar per manca de manteniment, però és un procés molt lent i complex.

—Quants casos n‘hi ha, d‘aquests?
—S’ha expropiat un únic immoble per aquesta via, en aquest cas per incompliment de la funció social, que és l’edifici de Robadors 33. És un procés que va començar amb la regidora Itziar González l’any 2010 i va acabar l’any 2017. És a dir, set anys. Tot això és molt lent. Ens calen noves lleis, tant catalanes com estatals, que permetin de ser molt més durs i ràpids per a actuar contra els pisos buits que no es fan servir. I això, malauradament, no depèn del govern municipal.

—Un altre dels grans desafiaments de la ciutat és la gestió turística en zones concretes, especialment a Ciutat Vella, i l‘impacte que això té en els veïns, la proliferació de pisos turístics, els lloguers… Durant aquest mandat ha estat un dels conflictes més vius i no resolts. Què s‘ha fet? I quina recepta teniu per a millorar-ho?
—Crec que hem de caminar cap al decreixement turístic. Així de senzill. Hem de limitar el nombre de creuers que arriben. Ja s’ha fet el pla d’hotels perquè no n’hi hagi cap més, a Ciutat Vella. I amb el pla d’usos hem restringit molt les activitats orientades al turisme perquè l’augment d’aquestes activitats ha fet molt de mal al comerç de proximitat, i si perdem el teixit comercial de proximitat, se’n sent molt la qualitat de vida dels veïns, només cal veure la Rambla.

—Decreixement turístic… Això no agradarà gens a les patronals ni a la indústria turística, que és un dels motors de la ciutat.
—No crec que ningú se sorprengui d’aquesta visió. No els sorprendrà ni els espantarà, que ho digui jo. A mi em fa més mal anar a una assemblea de veïns de la Riera Baixa, que estan desesperats, i veure que no puc fer-hi res, que no pas que algú em critiqui per una proposta com aquesta.

—I com s‘ha de fer, aquest decreixement turístic? Amb una taxa turística més gran?
—La taxa turística és una bona eina, sí. Però no és només una qüestió de fiscalitat, el problema és més aviat de quantitat de turistes. Si passeges el juliol per segons quines zones de Ciutat Vella, t’adones que, físicament, no hi ha prou espai per a tanta gent, ni per donar servei a tanta gent. Jo crec, sobretot, que cal negociar amb el port per limitar el nombre de creuers. A més, penseu que els creueristes passen una mitjana de quatre hores i mitja a la ciutat. Fan un consum de menjar ràpid i amb prou feines compren a les botigues. Què ens aporta? Quin benefici en treu la ciutat? ”És un turisme fast food, per dir-ho d’alguna manera, i no ens aporta gaire cosa. Es parla molt del turisme de qualitat. Per mi, el turisme de qualitat és el turisme respectuós amb els drets de la gent que viu a la ciutat i amb els drets de la gent que treballa en el sector turístic. És fàcil de dir i més complicat de fer, però per què no fem que Barcelona sigui una ciutat que garanteixi que en el sector turístic tothom té unes condicions laborals dignes? Novament, no tenim competències en drets laborals, ni en ports, però hem obert l’oficina de drets laborals, orientada a això. El turisme de qualitat l’hem de fer entre tots. I per tant, és també un objectiu important continuar-hi treballant a fons. Les bones polítiques públiques són aquelles que pensen la ciutat a llarg termini. I això, històricament, s’ha fet poc, en molts àmbits, també el turístic. Ara cal mirar de canviar la direcció. Ja ho hem fet una mica. I no, no és massa tard.

—Parlàveu dels hotels a Ciutat Vella. Una nova queixa dels veïns: al capdamunt del carrer Joaquim Costa es fan les obres d‘un nou hotel, sembla. No havíem quedat que no n‘hi podia haver més?
—Desconec aquest cas, però quan vam fer la suspensió de llicències, aquells establiments que ja tenien llicències en tràmit o que ja tenien amb un certificat urbanístic en van quedar exempts. Caldria mirar-ho, però és molt possible que sigui un cas d’aquests.

—Un altre conflicte que va amb retard: el CAP del Raval Nord, que té unes condicions deplorables. Els veïns recullen signatures però encara no hi ha cap nova ubicació per a instal·lar-lo.
— Sí, és molt urgent trobar un nou espai. Al Raval hi ha molt pocs espais disponibles i l’únic que hi ha, segons la Generalitat, és la Casa de la Misericòrdia, un espai que en el mandat anterior es va cedir al Macba perquè hi fes l’ampliació. De fet, cal trobar una alternativa perquè el Macba es pugui ampliar. S’ha generat un conflicte trampós sobre què és més important. I dic trampós perquè hem de poder resoldre totes dues coses, reestructurant la ubicació de cadascuna.

—Fa molts anys que s‘arrossega, aquesta lluita. Per als veïns i per als treballadors sanitaris, és molt frustrant veure que van passant governs de diferents colors i que els polítics no fan la seva feina, és a dir, que no s‘arregla res. Tan difícil és?
—És cert, des del 2006 que se cerca un nou emplaçament per al CAP Raval Nord. Han passat tretze anys i ara és molt urgent. Al Raval Nord tenim 124.000 metres quadrats dedicats a equipaments culturals, cosa que és una sort, i 34.000 dedicats a equipaments de proximitat. Ara parlem d’un centre d’atenció primària, però mentrestant s’ha cedit sòl públic per a fer la biblioteca de la Blanquerna i s’ha cedit l’església del Macba. Per tant, hi ha hagut una manca de priorització. I en un barri com el Raval, amb els indicadors sociosanitaris que té, disposar d’un CAP en condicions és una necessitat òbvia. Ara el Departament de Salut ha ofert l’edifici Sert per a l’ampliació del Macba, que és una bona opció. I a l’ajuntament hem començat a treballar en altres propostes per al Macba, que oferirem ben aviat. Esperem que entre tots es pugui desblocar aviat.

—Una vegada més anem tard… Sou optimista?
—Sí, sempre. Si no, no seríem aquí. És veritat que és complicat, però vull pensar que el sentit comú guanyarà.

—I per acabar, un altre dels grans objectius clarament pendents, que abans ja hem esmentat: la seguretat, en particular, a Ciutat Vella. O millor dit, la sensació d‘inseguretat, que no ha parat de créixer aquests darrers anys. Què s‘ha fet malament?
—L’esquerra té un dèficit històric, que és no haver pensat bé la seguretat. No hem d’oblidar que els rics es poden pagar una seguretat privada, portes blindades i càmeres de vigilància. I la gent que no té recursos, no. Qui garanteix la seguretat de la gran majoria de la població és la policia. Per tant, hem de poder parlar de policia i de polítiques de seguretat sense pèls a la llengua. I això és un dèficit històric de l’esquerra que ara s’utilitza políticament contra nosaltres.

—A què us referiu? Feu autocrítica?
—Una mica sí que en faig, d’autocrítica, però a més, han dit de nosaltres que no volíem policia. En canvi, jo des del primer dia vaig patrullar amb la Guàrdia Urbana per conèixer la seva feina. Perquè era molt conscient de la importància d’aquest servei públic. Que hi ha coses a millorar? Segur. Que a vegades falten recursos? També. Però el problema de la seguretat és que quan es fa bé la feina, és invisible. Hem d’aconseguir comunicar millor la feina que fa la Guàrdia Urbana, que és molta, i hem d’aconseguir millor coordinació amb tots els cossos de policia per a lluitar contra la gran delinqüència, com és el cas dels narcopisos. Dient això no vull criticar la feina que fan els Mossos, que és molt bona, però la meva experiència en aquests tres anys ha coincidit, com dèiem, amb un 155, i això ha condicionat tant la interlocució política com la coordinació amb tots els cossos de policia.

—Parlant de policia, l‘ex-cap de la Guàrdia Urbana Xavier Vilaró, que va protagonitzar una polèmica entre cossos de policia i va denunciar mitjans de comunicació, ha tornat al cos. Per què?
—L’acord que va signar quan fou destituït indicava que podria tornar al cos assumint un càrrec corresponent al seu rang quan ell ho sol·licités, perquè no va perdre la plaça. I ara ho ha sol·licitat.

—Torna com a cap d‘Inspecció Nocturna…
—Sí, és un càrrec que té a veure amb el seu rang dins el cos.

—Abans heu esmentat l‘ex-regidora de Ciutat Vella Itziar González. Ella fou amenaçada, fins i tot de mort, per la feina que feia en aquest districte. Heu rebut amenaces?
—Vaig fer un post a Facebook el juliol del 2016 explicant una reunió molt desagradable que vaig tenir, que per a mi era la cosa més semblant en termes d’amenaces, però és diferent del cas d’Itziar González. A mi no em van amenaçar de mort. A més, hi ha una altra diferència important. El nostre equip del govern municipal, l’actual, és un equip ben cohesionat amb objectius i interessos comuns, on ningú no s’amaga. Itziar González estava sola.