Gabriela Serra: ‘Aquí no governa ningú’

Tothom parla de desobediència civil, però pocs com l’activista Gabriela Serra (Mataró, 1951) la coneixen tant. En aquesta entrevista, diu que aquesta via és l’única sortida per a l’independentisme en un moment clau per al futur del procés, que també alerta que es pot acabar segons quins siguin els resultats de les eleccions del dia 10. Després de l’empresonament de Sànchez i Cuixart i d’una part del govern, l’ex-diputada de la CUP va començar a fer un voluntariat a la presó de Wad-Ras. Aquests dies hi ha conegut algunes de les presoneres pels aldarulls: la Xènia, l’Andrea i la Paula, que ja n’ha sortit. Serra parla dels joves que s’han incorporat a la lluita del carrer, i envia un missatge de preocupació per les detencions que vindran.

—En quin punt és ara l’independentisme?
—En la prova del cotó fluix. Sabem quina és la correlació, que a l’estat estan disposats a tot. Hem vist el judici, i on és l’esquerra espanyola, que no hi és. Ni l’esquerra catalana, amb el paperàs que fan els comuns, lamentablement. Em sap greu per l’Ada, perquè li tinc estima. I del PSC, ja no cal ni que en parlem. Coscubiela i aquests se’n van amb Íñigo Errejón, que ja no parla gens de l’autodeterminació. Som a la prova del cotó fluix, en el sentit que ara és el moment de la veritat. La independència és directament proporcional al nivell de risc que estem disposats a córrer. Si no volem risc, continuem fent les romeries no-violentes, que ens les deixen fer, que les fem meravellosament bé i molt organitzades, i cada mes en fem una.

—Són tolerables per a l’estat espanyol.
—Ja les tenen assimilades. No tenien cap més remei que assimilar-les per la multitud, constància i l’èxit que han tingut com a mobilització.

—La via per avançar és la desobediència civil?
—La desobediència civil a ultrança. És un instrument imprescindible per a construir democràcia. Hi ha una frase molt bonica de José Luis Pérez que diu: ‘L’estat comença on comença l’obediència, la democràcia comença on comença la desobediència.’ Habermas diu que la desobediència civil és un corrector de les males democràcies. Dissidència, resistència i incidència són les tres passes de la desobediència civil, que hauria de ser reconeguda dins la democràcia com a instrument. Però és un concepte absolutament desgavellat. La gent confon desobediència amb desobediència civil.

—Expliqueu-ho bé.
—La desobediència civil no és un acte, és un procés, una campanya, una estratègia. I dins aquesta estratègia hi ha manifestacions, ocupacions, et pots penjar de la catedral… Però la gent confon una acció amb una estratègia, i aquest és el gran error. Per exemple, la campanya de desobediència civil de la insubmissió, era una estratègia que va durar anys i era gradual. I mentrestant, feien accions. La desobediència civil, des de John Rawls, filòsof nord-americà, és un acte voluntàriament il·legal, que pretén un benefici col·lectiu, no individual, que ha de ser intrínsecament no violent, has d’estar disposat a pagar-ne les conseqüències, i ha de tenir un nivell d’amplitud buscada. Aquesta és la diferència substancial. Això ho recull molt bé Hannah Arendt. L’objector de consciència segueix la moral del bon ciutadà, és una acció individual: ‘No en nom meu.’ Per exemple, jo no pago impostos a l’exèrcit. Però quan aquesta desobediència individual s’imbrica socialment es converteix en una estratègia de desobediència. Són intrínsecament polítiques, busquen una transformació. Això ho explica molt bé Erich Fromm. El rebel és el que diu no. El revolucionari diu no a això perquè vol això altre. Una manifestació il·legal no és un acte de desobediència. Ara, dins una campanya de desobediència civil, pots fer una manifestació il·legal.

—La confusió ha estat deliberada? Interessava a algú?
—No. Òbviament hi ha qui ho utilitza i ho vol canviar. Però l’estat espanyol s’incorpora molt tard al moviment pacifista i no violent europeu entre guerres. Tardíssim. A Amèrica tenen la sort de tenir Thoreau, tot i que Arendt no el considera desobedient civil sinó objector, perquè no crea cap moviment, a diferència de Gandhi i Martin Luther King. Però tenen una gran experiència, dins el món de la no-violència, de pràctiques de desobediència civil. Europa també. Però a Espanya, per tot el procés d’endarreriment de la dictadura, arriba molt tard. I quan s’hi incorpora l’esquerra de la transició, és el moment de Cuba, el Salvador, el Vietnam, quan es porten les revolucions populars. La nostra esquerra és la revolucionària, i l’esquerra clàssica, el PSUC etcètera, estaven pel pacte de la llibertat, per l’exèrcit… Gairebé estaven per l’OTAN, perquè no volien tocar les bases. Això forma part de tot el paquet de la transició. Hi ha molt poca porositat amb els moviments d’Europa. Per exemple, les aportacions de Thomson, que era militant del partit comunista anglès, ens arriben molt tard, amb la campanya ‘Protesta i sobrevive’ contra els míssils europeus, el 1986 o 1987. Tenim els Amics de l’Arca, el Pepe Beúnza… La dels insubmisos és la primera gran campanya de desobediència civil d’envergadura, i molt modèlica per l’estratègia.

—Com es pot fer a Catalunya una campanya d’aquest abast si empresonen qualsevol líder social o polític?
—En la desobediència civil ortodoxa, tu en pagues les conseqüències. Fas desobediència i estàs disposat a pagar la multa, a anar a la presó, com els nostres insubmisos… Forma part de l’estratègia. Això que hem fet amb les autoinculpacions és una activitat dins un procés de desobediència, de no respectar el resultat de la sentència. Em preguntaven: a què esteu disposats? Demani-ho al jutge. Jo m’inculpo.

—Hi ha qui diu que aquí, en general, es viu massa bé i que la gent no s’arriscarà tant. Hi ha prou base social per a fer-ho?
—No. Però hem vist coses profundament interessants. Estic més animada que no pas fa dos mesos.

—Per què?
—Allò que no havíem aconseguit amb el referèndum ni amb les mobilitzacions que hi ha hagut aquests anys, ho anem aconseguint ara amb la sentència. Mai a Valladolid, Segovia, Càceres, Madrid, Múrcia, Sevilla… no s’havien fet mobilitzacions de suport com ara. I surten amb les banderes republicanes a defensar els germans catalans. Comença a haver-hi una resposta i per això hi ha més interès per part del règim de l’estat de castigar durament. I les declaracions que diuen que els catalans són violents són per a esquinçar la xarxa de solidaritat que per primera vegada es forma d’una manera tan explícita. Les mobilitzacions a Madrid han estat reprimides. Hi ha hagut detinguts. Això és exemplificador. El problema és que tenim un torcebraç que ja veurem fins on podem aguantar.

—Què en penseu, del Tsunami Democràtic?
—Ho fa bé.

—I el pas a la clandestinitat és necessari?
—Això no és clandestinitat. És autoprotecció. És un acord entre organitzacions i forces que obertament no poden convocar. El Tsunami ha estat necessari per a fer convocatòries d’aquesta mena sense que ningú pugui ser perseguit per això. Però qui serà perseguit? Aquest és el problema.

—No és injust que s’exposi la base i la direcció no?
—La suposada direcció del Tsunami també s’exposa. Si ho haguessin fet amb sigles conegudes, ja els haurien il·legalitzats. Per això busquen el Tsunami. Així i tot, amb la situació en què som no seria gens estrany que volguessin il·legalitzar els partits independentistes.

—Us preocupen els aldarulls?
—Els aldarulls em preocupen, però la cosa que més em preocupa és l’estratègia repressiva que vol fer una acció exemplificadora detenint joves sense bases objectives ni demostrables i utilitzant una violència absolutament inadmissible. Ara, globalment, no em preocupen si som capaços de mantenir activitats multitudinàries d’una altra mena. A mi m’encantaria començar a fer campanyes de no-col·laboració en el terreny econòmic. Què passaria si, de cop i volta, un milió de persones s’esborren de Telefònica? No parlo de fer boicot, perquè n’hauríem de començar a fer aquí, a Casa Tarradellas, que tenen els treballadors de les càrnies explotats. Anem a l’Íbex 35, a Endesa, a Telefònica, al BBVA.

—Per què és cremen contenidors?
—És un brot de ràbia, de desesperació. Una de les crítiques que sempre fèiem al moviment independentista era que, fora dels quatre de la CUP i els d’Arran, no hi veies joves. Vam començar a veure joves l’1-O, el 3-O i el 8-N, quan hi havia acció. Han descobert, que ja ho devien saber, que és facilíssim fer aldarulls. Que ens ho preguntin a la nostra generació, amb quina rapidesa ho muntàvem tot: tres còctels, cinc persones, i aldarull fet. Però eren uns altres temps i volíem liquidar el franquisme. Ara el problema és que, fent això, tampoc no avances. Per exemple, Can Vies va funcionar, però no s’hi discutia la independència ni l’autodeterminació, ni la ruptura amb el règim del 78. Discutien si l’ajuntament cedia aquell local als okupes o no. I això té una transcendència molt diferent que la que en aquests moments hi ha sobre la taula. A Múrcia, discutien soterrar una via ràpida. Pots aconseguir coses que no són el cos troncal de l’essència d’aquesta constitució. És incomparable.

—Com les heu vistes, les actuacions dels Mossos d’Esquadra?
—Els Mossos són insalvables. No en tenim el comandament exclusiu. No dubto que puguin tenir pressions, però la part que et correspon d’autonomia i de cessió de comandament, fes-lo servir. S’han excedit de manera estrepitosa. Sembla que ha passat ara perquè els manen des d’Espanya. Però el 15-M, a la plaça de Catalunya, com van actuar els Mossos? Als desnonaments, què fan els Mossos? I amb els immigrants? Ara perquè ha estat una cosa molt forta i molt vista, transmesa excessivament pels mitjans de comunicació. Majoritàriament, es té la idea dels Mossos del 17-A i de l’1-O. Però durant tot aquest temps han anat atonyinant la ciutadania. També és veritat que, de manera tan intensa i continuada, no havíem tingut mai aquest nivell d’aldarulls.

—Buch ha de plegar?
—Sí, ha de plegar ni que sigui com a gest de responsabilitat. Però ha de canviar la política de seguretat. Si diem que això és un problema polític, hem de solucionar-lo primer. I després solucionar el problema de les polítiques de seguretat. Canvia res que destitueixis Buch? El que hi posin haurà de fer més o menys el mateix si no canviem les polítiques de seguretat i la dependència del comandament que ve de Madrid. També és molt còmode, per a una part del govern, donar tota la culpa a la policia espanyola i a la Guàrdia Civil, perquè els nostres queden més discrets.

—No hi ha hagut aldarulls, en part, perquè l’independentisme ha arribat a la sentència sense pactar una resposta unitària?
—Hi ha una part d’això i una altra de ràbia i d’adrenalina que surt. Com és que a l’estat espanyol ningú no es pregunta quant de dany hi ha darrere de les actituds d’aquests joves? Aquí érem més aviat pacífics. Aldarulls d’aquesta contundència i periodicitat, a la meva generació no n’havíem vist mai. Hi ha molta part de frustració i de desengany. Per primera vegada en cent anys, la generació que puja ara viurà pitjor que l’anterior. Però molt pitjor, sense cap capacitat de projecció de vida. Nosaltres, fins i tot sota el franquisme, teníem una capacitat de projecció de vida que no tenen els joves. La classe obrera era molt explotada però et feien fora de la feina i en trobaves una altra de seguida, perquè era l’època de la industrialització. La nostra gent treballava aquí i allà, feia hores extres, i milloraven. Hi havia la sensació que milloraves. Podies projectar la teva vida.

—També són els joves que han crescut amb l’esperança d’una independència que havia d’arribar fàcilment?
—Hauríem de veure quin és el tipus de jove que es mou, el tipus de jove que detenen i el tipus de jove que actua. Són una mica diferents. És simptomàtic qui han fet pres. Comencen pels esglaons més febles. Quan aniran a buscar els rebels, que els infiltrats veuen, i els tenen fotografiats i enregistrat amb les hores que això ha durat? Què esperen? Això sí que és preocupant. La policia sap perfectament bé que ni la Xènia, ni la Paula, ni l’Andrea no han cremat res. Quan empaitaran els altres? Esperen a tenir una xarxa més feta i més identificada? Aquest és el problema.

—I per què cal detenir aquestes noies mentrestant?
—Com a lliçó. Si a aquesta, per no haver fet res, mira què li passarà, imagina’t si fas alguna cosa… És preocupant com l’actuació de la policia ha generat i ha engrandit aquesta violència. Com i per què? Què vol aconseguir? Que s’inflamin els ànims, que cremin més, desprestigiar el moviment, detenir-ne uns quants, comptar els ferits i que Marlaska acabi dient que a Catalunya la violència és pitjor que al País Basc. Com sempre, volen inocular la por i provocar la desmobilització.

—Pot ser que aquesta repressió i els efectes no esperats que tingui originin més reacció, una roda de desobediència civil?
—Això, hauria de passar. Però perquè passi això, primer hem d’incorporar tots aquests com a presos polítics. No es pot dir: aquests són presos polítics i aquests delinqüents. No. És un pres polític que causa aldarulls, però és un pres polític. Hi ha un primer pas que ha de ser de reconeixement que aquestes persones eren en una acció política, no vandàlica. Una altra cosa és que alguns hagin vist l’oportunitat de treure’n un altre profit. Això hauria de fer que fóssim capaços d’impulsar campanyes de desobediència civil més fortes. I aquí és on hem de veure si la prova del cotó fluix funciona. Perquè, és clar, estem disposats a perdre qualitat de vida? A perdre diners? De vegades comencem a vulgaritzar les coses i la gent no sap quin risc corre. I això, per mi, és importantíssim. No tothom pot córrer el mateix nivell de risc. Hi havia insubmisos que no se’n van fer o que es van exiliar perquè no podien anar a la presó, perquè tenien pares o fills que no podien deixar. La gent ha de mesurar el seu nivell de risc. Però tothom té un nivell de risc que pot córrer. Hi ha qui podrà deu, hi ha qui podrà tres. I hi ha d’haver dos milions que puguin cinc, pel cap baix. Si no, no tirarem endavant.

—I les eleccions del 10-N?
—Per primera vegada a la vida estic absolutament desconcertada sobre què pot passar. Sembla que cada vegada hi ha més rebuig als socialistes i semblava que s’havia estabilitzat. ERC es manté i no baixa, i el que diu ERC és que hem de fer bondat, malgrat el seu discurs autonomista. El PDECat fa d’ERC i no puja, continua a baix, i puja la CUP i Ciutadans baixa. Espero i desitjo que finalment els partits polítics independentistes posin les cartes sobre la taula i se sàpiga realment quina és la sortida que proposen.

—De moment, JxCat i ERC diuen que han optat per no posar en perill les institucions.
—I això que vol dir? Autonomisme, començar a fer bondat. Fer pressupostos, anar a negociar a Madrid. El fet que Sánchez no despengi el telèfon a Torra i que Aragonès parli amb la vice-presidenta espanyola només té un nom: deslleialtat. Tens els carrers plens de gent, i un president. I si no, fes-lo plegar. En el moment que vulgui, ERC el pot fer plegar, perquè els comuns hi estan d’acord, i possiblement, la CUP també. I els socialistes, no cal dir-ho! Això ja ens ho va fer Sáenz de Santamaría amb Junqueras: Junqueras era bo i Puigdemont, dolent. Cada cop que sento parlar de la unitat de l’independentisme… Quina unitat vau veure vosaltres el 2017? Ara seran honestos posant les cartes sobre la taula? I si les hi posen de veritat, què votarà la gent? Perquè si la gent vota ERC, s’ha acabat la prova del cotó fluix.

—S’ha acabat el procés?
—És clar. Què fem? I aquest és el fet preocupant. En aquest moment, pots canalitzar una part de la ciutadania. Però a tot el jovent que has tingut amb l’estelada i la independència, què els diem? Que votin amb consciència…

—Què creieu que pot passar?
—Que hi pot haver un nivell de desencís espectacular, un nivell de replegament conscient fort. Tornarem a recordar Xirinacs. Entre la traïció dels líders i el bastó de la repressió, poca broma. No parlem pas de deu, de vint, ni de trenta. Espereu que comencin a anar a casa a buscar els joves. Això serà molt fort! Em preocupa el jovent. Per una banda, que hi hagi una prevenció molt gran, perquè s’ajuntarà la família, els judicis, els estudis… I per una altra banda, un sector que pugui tenir un nivell de radicalització molt gran. Per això parlo de la ràtzia que hi pot haver. Segons com vagin les eleccions del dia 10, serà fortíssim. I després passarem immediatament a un altre període electoral.

—Eleccions catalanes?
—Aquí s’han de fer eleccions. Això no s’aguanta. I si el 10-N ERC no tan sols es manté sinó que puja, no crec que vulgui continuar aguantant l’ambivalència de Puigdemont per un cantó, Torra per un altre… És que no governa ningú, aquí. De l’entrevista a Otegi, una de les coses que hi estava al cent per cent d’acord és quan diu que des de la presó es fa política, però que mai no van acceptar que la direcció fos a la presó. Això passa aquí. Tenim més caps que barrets. I es fan arengues d’esperança, com amb l’Assemblea de Càrrecs Electes, quan d’aquí a quinze dies votaran coses diferents. Es posaran d’acord en els punts de pau, llibertat dels presos, drets socials i autodeterminació? D’acord, però com ho concretes això? Per començar, els drets socials. La CUP diu que la llei Aragonès no els respecta. ERC que sí. Són temps molt incerts. La batalla l’hem perduda. La guerra no.

—Què voleu dir?
—O aconseguim de tenir aliats a la resta de l’estat, o serà una batalla molt llarga i costosa. Costosa físicament, econòmicament per a les famílies quan comencin els judicis de tots aquests nois. Quantes caixes de resistència haurem de fer? Hem de mirar més cap a Espanya, menys cap a Europa, i agafar els descontents que vénen abans no arribi la crisi, que serà molt pitjor que la del 2008, quan encara no hem recuperat el sostre que teníem. Per això cal recollir, animar i nodrir el que passa a la resta de l’estat. I ho entomarem, i haurem de ser capaços de redefinir i reinventar els subjectes polítics transformadors i resistents. Ho haurem d’aconseguir, perquè davant la involució econòmica, política i social que penja sobre els nostres caps haurem de reaccionar amb contundència. No ens hem de deixar saquejar tota la potencialitat transformadora que hem aconseguit des de l’1-O. Això sí que seria una derrota.