20.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 20.12.2024 - 21:45
El règim de la família al-Assad, que ha governat Síria amb mà de ferro durant més de mig segle, s’ha esfondrat en poc més d’una setmana. Sense la força de Rússia i l’Iran, Baixar al-Assad va fugir a corre-cuita de Damasc per l’avanç sense oposició dels milicians de l’Organització per l’Alliberament del Llevant. Després de tretze anys de guerra civil s’ha obert una porta d’esperança, però no pas sense dubtes i pors per una regressió islamista.
“Si la transició és capaç d’amalgamar totes aquestes sensibilitats, que tenen Síria al centre del pensament, segurament les coses aniran bé”, explica l’investigador catalanosirià Gabriel Garroum, que diu que l’esfondrament del règim és un “canvi sísmic”. Per entendre la situació, parlem amb ell sobre la transició política, però també dels kurds i el paper dels actors internacionals, com ara Turquia, Rússia, l’Iran, els EUA i Israel.
—Teniu un lligam personal amb Síria. Com han viscut la revolta els vostres familiars de la minoria cristiana d’Alep?
—Els primers dies van ser una mica més incerts i preocupants. Qualsevol canvi de l’estat de les coses, en un context de guerra i en tan poc temps, sempre és un xoc. No saps exactament què pot passar. Els primers dies van ser complicats. Sortien de casa i tiraven com podien. Ara, a mesura que avançava la setmana, hi va haver més voluntat per part dels milicians d’assegurar que tot aniria bé.
—Com ho van demostrar?
—Van parlar amb les autoritats religioses d’Alep i es van fer un seguit de gestos comunicatius, culturals, públics, socials, etcètera. La voluntat era demostrar que, en principi i a curt termini, no hi havia cap problema. D’aleshores ençà, les coses han millorat.
—No s’esperaven un avenç tan ràpid?
—La velocitat va ser un pèl xocant. Sabíem que durant aquests darrers anys la situació era molt delicada socio-econòmicament, especialment a Alep, on el control del règim era bàsicament apuntalat per Rússia i les milícies iranianes. Idlib era l’última província en mans dels rebels, en aquest cas l’Organització per l’Alliberament del Llevant, i qualsevol desenvolupament implicava que Alep seria la primera a rebre. Això era evident. Una altra cosa era anticipar un aixecament i un avenç a aquesta velocitat i sense oposició. Els avenços en les zones rurals entraven dins una certa lògica, però quan arriben a les portes de la ciutat i entren fins a la ciutadella sense oposició… Això demostra que el control del règim era un control fictici, era un control buit.
—Quin llegat deixa Baixar al-Assad?
—Una Síria absolutament destrossada. Una supressió absoluta de llibertats col·lectives i una incapacitat greu de generar coneixement, fins i tot, entre les diverses parts de Síria.
—Què voleu dir?
—Quan parles amb sirians sorprèn l’enorme desconeixença, en el sistema educatiu i social, cap a les altres menes de sirians. És a dir, tothom sap que el nord és ple de kurds, Alep de cristians i la costa d’alauites, però hi ha aquesta desconeixença de l’altre. Una sensació que sempre estàs en perill i sota amenaça. Això és producte d’una manera de governar autoritària. El llegat d’al-Assad és desastrós. No només per la mort i la destrucció, sinó que també en l’àmbit social i de memòria col·lectiva.
—Unes altres vegades heu dit que al-Assad era una història de decepció.
—Síria és un país enormement ric socialment. Molt culte i amb una història molt profunda. Però ara també és un país amb sis milions de refugiats i sis milions de desplaçats interns. El llegat és això. Al-Assad és una història de decepció profunda perquè ha tingut moltes oportunitats per a redreçar el rumb. Moltes oportunitats per a fer un país millor, però sempre va decidir la contrària. El llegat és desastrós. Síria té una ruptura interna enorme.
—Com és la vida ara a Síria?
—El 2016, quan al-Assad recupera territori en els moments més durs de la guerra civil, no té una visió de futur. No hi ha una visió col·lectiva que es tradueixi en un procés polític i de reconstrucció, tot el contrari. Socioeconòmicament, el país ha anat a pitjor. Per exemple, tres hores de llum el dia, molts problemes per a aconseguir combustible, el preu del pa absolutament disparat, la lliure siriana enfonsada, manca de medicaments, corrupció a mansalva, etcètera.
—No s’ha reconstruït res?
—S’ha fet una reconstrucció molt ambivalent, molt securitària. Només aquelles parts que interessaven al règim i que servien per a apuntalar-lo. Les antigues zones rebels estan absolutament derruïdes. Especialment, barris informals i perifèrics on tot és runa. També es va fer molta cosa de cara a la galeria. La ciutadella d’Alep i els mercats del voltant es van recuperar per donar una imatge d’estabilitat i de progrés, però si gires una mica la càmera, hi ha barris sencers a terra. No hi havia cap projecte col·lectiu.
—…
—Una de les grans decepcions és això. Després de tretze anys de guerra civil i de recuperar el control territorial, al-Assad no tenia cap intenció de millorar el país. I, en part, això explica per què quan cau, ningú es posa les mans al cap. Tindrem més o menys reticències, ens agradarà més o menys el que surt, però la situació era límit i la gent ha dit fins aquí. Foc nou.
—Una altra part del llegat són els cent mil desapareguts.
—El règim va elevar la guerra civil a categoria de gestió de la població. La idea de guerra civil sempre ha estat al centre de la governança del règim. Això significa que les poblacions identificades com una amenaça no és que hagin estat censurades, han estat suprimides. Quan tens seculars, marxistes, liberals, islamistes, entre més, empresonats o exiliats, vol dir que has governat d’una manera molt preocupant.
—Una de les imatges que es repeteix més és la de famílies cercant els desapareguts a les presons.
—Veus les imatges de Sednaya i és esgarrifós. Hi ha un informe duríssim de Human Rights Watch sobre les barbaritats que s’hi feien. Però no només allà, també a Alep, a Tadmor i a moltes més presons. Tots sabem el paper en tot plegat del mukhabarat, els serveis d’intel·ligència. A Síria sempre es diu que les parets tenen orelles. No podies, fins i tot en la privadesa de casa, tenir una conversa lliure. No podies confiar en ningú. Això és una humiliació col·lectiva. La idea de subjecte polític, que és una idea central en qualsevol comunitat política, és a dir, qui és el subjecte del país, el règim l’havia limitat absolutament al seu perímetre. De fet, hi ha un autor sirià fantàstic, Iassin al-Haj Saleh, que diu que Síria vivia una situació de politicidi. És esgarrifós. Per això, hi ha un procés de catarsi quan veus milicians, sigui qui sigui, rebentant i obrint parets i coves a Sednaya. Tots sabem l’aparell de mort que hi havia allà dins.
—Com viviu que certa esquerra justifiqués i defensés el règim d’al-Assad?
—Ho processo malament.
—Alguns formen part del govern espanyol.
—Aquí hi ha dues coses. Una és la tendència, especialment a Catalunya, però també a més llocs, d’establir paral·lelismes amb el Llevant. És a dir, no és forassenyat veure l’entorn de Junts, l’antiga Convergència, fent comparacions amb Israel, mentre l’entorn d’ERC els fa amb Palestina i l’entorn de la CUP amb Rojava. És un símil amb Catalunya en tant que minoria oprimida que té dret d’agafar el brau per les banyes, exercir el dret d’autodeterminació i anar més enllà del format d’estat tradicional. D’aquestes tres vies, cap s’adequa a la realitat política catalana. Són símils que poden tenir el seu impacte heurístic, però s’aguanten amb pinces.
—Quina és l’altra cosa?
—L’altra cosa, que encara és més preocupant i com deies no és exclusiva del taulell català és l’anàlisi constant mitjançant binarismes i antagonismes, que responen més a un model de guerra freda, però que estan absolutament desfigurats per la realitat. L’argument que al-Assad era un antiimperialista i Rússia és un poder antiimperialista és absolutament fal·laç. Primer perquè Rússia és un imperi i ha tractat de manera colonial no solament Síria, sinó també Ucraïna. Només cal veure les bases militars en territori sirià. Aquest binarisme pel qual si Síria no és sota l’esfera de l’antiimperialisme, ha caigut en mans de l’imperialisme, és una retòrica massa fàcil i anacrònica. No vivim a la guerra freda i no posa sobre la taula el paper polític dels sirians i les sirianes. Si tot s’interpreta d’acord amb dos blocs monolítics, si és que això serveix de res, es nega l’agenda política de qualsevol actor local. I això, del punt de vista acadèmic, és un error analític, i del punt de vista polític és absolutament esbiaixat.
—Heu dit que ho processàveu malament.
—Com a persona d’esquerres i progressista em costa molt crear un argument pel qual la caiguda del règim és un problema. No sé exactament en què faria tenir un món diferent. Una altra cosa és ser tan naïf per a no reconèixer les distribucions de poder regionals, el paper de Turquia en les relacions internacionals, el paper dels Estats Units… Una cosa no impedeix l’altra. Però he vist moltes anàlisis, des d’una suposada òptica d’esquerres, dient que l’esfondrament és una tragèdia perquè s’ha perdut un dels últims bastions de l’antiimperialisme al Llevant. Això també serveix per a la suposada lluita del règim contra Israel. Discursivament, sí, però res més. Israel no ha començat ara a bombardejar Síria, aprofitant que ha caigut al-Assad. Fa una pila d’anys que ho fa. Des de l’inici de la guerra i especialment aquests darrers cinc anys, ha bombardejat de manera constant Damasc, la costa, la rodalia d’Alep i Homs.
—Com veieu la transició política?
—Aquest és el gran problema. La societat civil siriana i gran part dels actors internacionals estarien d’acord en una taula que el temps d’al-Assad s’havia acabat. Una altra cosa és que es posin d’acord en quina mena de país ha de ser Síria. I aquí ve el repte majúscul. Crec que el repte és doble. N’hi ha un d’intern, primer de tot, pel qual l’Organització per l’Alliberament del Llevant i al-Julani, són segurament els actors principals. Cal veure si el pragmatisme que han ensenyat aquests dies i que han assajat aquests darrers anys a Idlib perdura. La transformació és substancial, t’ho diu una persona de família cristiana. Me’n conec els perills. Una cosa és el Front al-Nusra i al-Qaida, i una altra l’Organització per l’Alliberament del Llevant, en les darreres instàncies, més pròximes a enguany.
—Això és garantia de res?
—No. No és una garantia. De totes maneres, tampoc no són és el mateix que l’Estat Islàmic. Principalment perquè al-Julani va ser el primer que va trencar-ne la disciplina. Una altra cosa és que siguin islamistes integristes o que hagin tingut un passat i una trajectòria d’islamisme integrista, que sí. El repte domèstic és fins a quin punt aquest pragmatisme que ha anat dibuixant de manera molt gestual, sobretot aquests últims dies, pot tenir un impacte i una rellevància política en el mitjà i llarg termini. Això vol dir en el procés transitori, el procés constituent, en l’articulació d’un sistema de governança i en la relació amb les altres comunitats. Caldrà veure-ho.
—S’intueix res?
—De moment, tothom s’hi posa bé. Per exemple, en la missa dominical de diumenge passat, el patriarca de l’església grega ortodoxa de Damasc va dir: “Nosaltres no som una minoria, som una part fundacional d’aquest país. I, com a tal, exigim de formar part en igualtat de condicions en la construcció de la nova Síria.” Si la transició és capaç d’amalgamar totes aquestes sensibilitats, que tenen Síria al centre del pensament, segurament les coses aniran bé. Això pot voler dir que Síria mantingui un element musulmà sunnita més conservador, però que no es tradueixi en una reducció de llibertats individuals i col·lectives cap a les altres comunitats. Constantment enfoquem erròniament el tema secular i religiós. Ho fem amb l’òptica eurocentrista. Per nosaltres, el secularisme significa progrés, pluralitat, llibertat i drets, però no és la primera vegada que règims seculars cometen autèntiques bestieses. Cal trobar un encaix a totes les sensibilitats perquè Síria no ha estat mai un país radical. Mai. El radicalisme sirià és un producte majoritàriament de la guerra civil. És un producte de la violència.
—És un radicalisme genuïnament sirià o és extern?
—Ha estat en bona part un producte de la porositat siriana envers la regió. Bona part del radicalisme sirià ha vingut d’unes altres bandes. De fet, quan al-Julani intenta de presentar-se com un líder en tot aquest mapa gihadista sirià, un dels elements que especifica és que la seva visió és eminentment siriana. No és una visió panislamista.
—I el desafiament internacional?
—No analitzar Síria com un taulell d’escacs no vol dir que els factors domèstics no estiguin profundament interrelacionats amb els factors internacionals. No són ni peons, ni titelles, però òbviament hi ha una interrelació amb els actors internacionals, Turquia, Catar, l’Aràbia Saudita, l’Iran, Rússia, els Estats Units, sabem que tots tenen un cert interès a definir Síria cap a una banda o cap a una altra. Per tant, cal veure fins a quin punt alguns d’aquests actors intentaran d’empènyer Síria. La meva sensació és que si depèn dels sirians, el model serà el correcte. Anirem cap a una Síria molt més plural i molt més diversa. Tinc més dubtes si aquesta Síria serà boicotejada o no. I tinc dubtes sobre el pragmatisme de l’Organització per l’Alliberament del Llevant. Són dubtes obvis, fins i tot normals en qualsevol procés de transició. Històricament, quina transició política no ha tingut tensions i esquerdes?
—Aquests dies s’ha fet la comparació, una mica pel broc gros, amb el retorn dels talibans a l’Afganistan, que prometien certa moderació abans de recuperar el poder.
—Síria no és l’Afganistan. La societat siriana és una societat radicalment diferent de l’afganesa. No dic que el perill no hi sigui. Ara, se’m fa molt difícil d’imaginar una situació en què aquest pragmatisme, en més o menys grau, no s’acabi assentant perquè fa la sensació que hi ha un interès col·lectiu. Tothom vol estabilitat, la gent vol fer la seva vida i vol estar tranquil·la. Una altra cosa és que la transició derivi en una situació semblant a la d’Egipte, en què els Germans Musulmans també ho tenien tot per a governar amb pragmatisme i els van perjudicar les ganes de revenja o les ganes d’acumular poder polític. També és veritat que en el context egipci, l’exèrcit va conservar la força i li va ser molt senzill de fer una contrarevolució. En el cas de Síria, és bastant més complicat.
—Quin és el paper del primer ministre Muhàmmad al-Baixir i el govern temporal?
—Abans de tot, mantenir i reactivar les institucions. És absolutament essencial perquè desmuntar l’estat va ser el gran error de l’Irac. Després, controlar el territori. Al-Baixir té experiència específicament en això a Idlib, en la governança del territori. Síria necessita que al dia a dia es noti tan poc com sigui possible en provisió de serveis, policia, ordre, etcètera. Que es noti tan poc com sigui possible que hi ha hagut un canvi sísmic. No un canvi de govern en unes eleccions, un canvi sísmic. Un canvi en tots els sentits que ha implicat fins i tot un canvi de bandera.
—I en aquest procés també hi pot haver venjances…
—No hauria estat forassenyat pensar que amb la presa d’Alep haurien anat a buscar col·laboracionistes. També a Damasc. Entrar al barri on viuen tots els familiars dels militars alauites i passar comptes. Això ha passat moltíssimes vegades a molts llocs. Per exemple, als Balcans. Però a Síria no ha passat. Hi havia directrius específiques perquè no passés. Al-Julani no és només un líder carismàtic, també té capacitat de mantenir les files en ordre. Això és importantíssim. A més, que es proposin amnisties i s’obri la porta al retorn dels refugiats vol dir que anem cap a la idea de la reconciliació de Síria. Ho mantindran a llarg termini? No ho sé.
—Quin paper ha de tenir al-Julani en tot plegat?
—És una de les coses que hem de veure. De moment s’ha dit de manera molt evident que el procés de transició ha de ser cívic, civil i no militaritzat.
—No seria el primer militar que fa el salt a la política.
—El president de Colòmbia és un ex-guerriller. Són coses que passen en política internacional. No és res forassenyat. També dependrà de l’objectiu o les ambicions que tingui ell més personalment.
—Com pot afectar les dones aquesta transició?
—Síria té la història que té. No és l’Afganistan. Damasc i Alep no són Kàbul. Hi ha decisions que ressonen de moltes maneres, però no és el cas de Síria. Crec que no…
—Més enllà de la roba vull dir en participació en la vida pública, social, política i laboral…
—Això és una altra cosa. En l’àmbit d’inclusió, cal veure fins a quin punt hi ha la voluntat de fer una cosa àmplia, o al revés, si és una captura de l’estat. Tot sigui dit, a vegades a nosaltres també ens costa molt mirar-nos al mirall perquè tampoc no som un exemple. Més enllà d’això, hi ha dubtes sobre el nivell d’inclusió dones, però també de les minories, laics i progressistes. Ara hi ha una geometria complicada i l’enemic comú ja no hi és. Els elements més conservadors voldran imposar una idea i hi haurà elements més pragmàtics que intentaran de proposar-ne una altra. Quan les coses no vagin bé, creu-me que els sirians seran els primers a aixecar la mà.
—Caldran gests de la comunitat internacional?
—Segurament. Reobrir ambaixades, treure al-Julani de la llista de terroristes, retirar les sancions i participar en la reconstrucció d’una manera àmplia. Cal que l’ONU tingui un paper més important i, de fet, els gests d’al-Julani d’aquests dies van cap aquí.
—Què passarà amb els kurds?
—Són els que en surten més perjudicats.
—Ho podeu desenvolupar?
—Tot el paraigua rebel, entès com l’amalgama de grups militants anti-al-Assad i oposició, veu els kurds com uns traïdors a la causa col·lectiva. Els veuen com uns particularistes que han aprofitat la situació per tractar l’agenda pròpia, en comptes de participar de l’alliberament col·lectiu. Els kurds, tot i celebrar la caiguda d’al-Assad, no ens enganyem, han jugat al pragmatisme amb el règim. Per què? Durant molts anys de la guerra era al-Assad o Turquia. I si la dicotomia és aquesta, la decisió és senzillíssima. Ara els kurds tenen un problema perquè el gran actor regional, Turquia, té la paella pel mànec. I Turquia, a part de voler accés a Damasc, diguem-ne, tenir un amic a l’altra banda del telèfon, té una demanda: desmantellar qualsevol grup milicià al nord de Síria. Consideren que és una amenaça per a la seva seguretat nacional perquè, segons ells, qui hi ha al nord de Síria són els mateixos que hi ha al sud-est de Turquia, el PKK.
—No hi ha matisos.
—No entenen de matisos. O es fa o ho faran ells. Ho han demostrat unes quantes vegades a Afrin, Tell Abyad, Jarabulus i Al-Hasakah. Turquia ha intervingut de manera molt violenta amb un desmantellament demencial de la complexitat etno-sectària d’aquestes zones, especialment a Afrin. Ja sabem quina és la política d’Erdogan. I això és més un desideràtum que no pas una cosa que cregui cegament, però la solució és dins Síria mateix, és a dir, al país li anirà millor si els actors externs decideixen el mínim possible.
—L’inconvenient és que Turquia ja té els peus a Síria. Com se soluciona?
—És difícil de dir. El camí més sensat en aquesta situació és l’establiment d’un país amb uns nivells de descentralització importants en gestió, recursos, llengua i autoritats locals. Això a canvi del desmantellament dels aparells militars i de representativitat política actuals. Cal veure cap on va Damasc i què en pensen les autoritats kurdes. El problema és que, ara per ara, l’alternativa a això és molt preocupant, és un conflicte armat. I un conflicte armat significa Turquia i devastació. Això seria la mort de qualsevol projecte d’una Síria federal i descentralitzada. Hi ha un tercer escenari, en què els Estats Units tinguin un paper important, tenint en compte que són membres de l’OTAN com Turquia i han estat els grans garants dels kurds.
—Donald Trump sembla que se’n vol desentendre.
—Ja veurem què passarà. Crec que el gest dels kurds d’adoptar la bandera de la independència vol transmetre tranquil·litat i voluntat de diàleg. Durant la guerra, la comunitat kurda i les autoritats de Rojava han estat pragmàtiques. No és una cosa nova. El pragmatisme va amb l’instint de supervivència. El que passa és que no sabem totes les línies vermelles. Turquia vol la desmilitarització, entenc que per a Damasc és la integració política, però en el cas de Rojava no sé si és la descentralització, la federalització, les forces militars… Ho hem de veure.
—Més enllà d’una possible federalització o autonomia, també caldria dirimir-ne els límits territorials, no?
—El mapa ha anat canviant i hi ha zones que tenen més lògica que unes altres. Em costa molt de creure una continuïtat territorial. Segurament un límit podria ser l’Eufrates, però hi ha molts recursos, Manbij i més espais complicats. L’encaix no és gens senzill. Els kurds sempre han estat una carpeta important, però ara és una carpeta gegant. El model ideal seria una autonomia com la de la Regió del Kurdistan a l’Irac, tot i que és difícil que Turquia ho accepti.
—Què passarà amb els interessos de Rússia?
—L’única cosa que importa Putin són les bases. S’arrengleraran amb Turquia, tal com fan des del 2016. Recordo comentar amb familiars, companys sirians i entorns acadèmics fins quan li interessaria al Kremlin mantenir al-Assad. El règim garantia l’accés a recursos i determinats elements d’interès per a Rússia, però era evident que al-Assad era una càrrega. Una càrrega molt complicada si es volia construir res de futur. Un cop d’estat intern, coneixent una mica la regió, era una de les possibilitats més lògiques de cara a un canvi. La pregunta és per què ara li ha retirat el suport. Rússia està més pendent d’Ucraïna que de res més i té uns problemes abismals. I l’Iran i l’Hesbol·là han tingut un any absolutament terrorífic.
—L’Iran és l’actor que hi ha perdut més?
—Segurament. Té les guàrdies d’elit completament trinxades i sense cap mena de capacitat operativa. Quan els actors externs no han tingut força per a apuntalar el règim, s’ha esfondrat. Turquia feia uns dos anys que reclamava a al-Assad que s’assegués a la taula de negociació. Però ell s’hi negava fins que tot el territori sirià no estigués sota sobirania de Damasc.
—Què espera a al-Assad a Moscou?
—Refugiat a Moscou costa molt de creure que li passi res. Idealment, el procés de transició hauria d’anar acompanyat d’un procés de justícia, amb un tribunal internacional ad hoc, per a fer retre comptes a totes les persones que van cometre crims de guerra i crims contra la humanitat o van participar-hi. Al-Assad no se’n va a Moscou perquè sí. Se’n va Moscou perquè era el seu aliat polític i perquè és una jurisdicció molt complicada. Difícilment el lliuraran a la justícia internacional.
—Com veieu l’actuació d’Israel aquests dies?
—És l’únic actor que pot prendre decisions unilaterals en pro de la seva suposada seguretat i atemptar en contra de la seguretat de tothom. I això no només és una anomalia, sinó que és d’un nivell d’impunitat abismal. Fins al punt que és molt complicat d’imaginar un escenari en què algú sigui capaç de posar cap límit a les accions de Netanyahu. A Israel ja li anava bé al-Assad. Et diran que era profundament antisionista, però només era un gos que bordava molt. I ara, amb l’esfondrament del règim, s’ha obert una mena de cel, un escenari immillorable, per a desmilitaritzar Síria. Una preocupació menys a la llista. No només l’Iran i l’Hesbol·là no tindran un passatge segur, sinó que Síria no tindrà cap mena de capacitat militar. Els bombardejos han estat molt extensos i amb un nivell d’agressivitat enorme.
—Què vol Netanyahu?
—Trencar la línia de l’alto-el-foc del 1974 i augmentar la zona coixí.
—Però fins on?
—De moment fins aquí. No crec que vagi més enllà perquè crec que tenen els seus objectius més que complerts. Han desmilitaritzat Síria i gairebé l’Hesbol·là. L’Iran no pot maniobrar i han ampliat la zona dels Alts del Golan fins a la banda siriana d’Hermon. A mi se m’acaben les paraules per fer valoracions perquè són vulneracions sistemàtiques del dret internacional.