Frederic Porta: “El Barça no es mereix viure sota sospita”

El Barça fa dies que batalla amb la lliga i la federació espanyola de futbol per inscriure els jugadors Dani Olmo i Pau Víctor. Aquest és el darrer capítol de la situació econòmica delicada del club, que en plena remodelació del Camp Nou prova de sobreviure a un deute multimilionari. Per entendre el moment que viu el Barça, parlem amb el periodista Frederic Porta (Tarragona, 1957), especialitzat en història del futbol. “Venim de tres anys molt durs. El club està en fallida i no ho volem veure. Es necessitaria, per dir-ho així, un govern de concentració nacional dels millors barcelonistes”, adverteix.

—Què us ha semblat el sidral per a inscriure Dani Olmo i Pau Víctor?
—Hi ha moltes lectures d’aquest afer. Crec que pot marcar un punt d’inflexió en la segona etapa del mandat de Joan Laporta. Hem deixat de veure el gran seductor, el comunicador, el president messiànic, per veure una persona que porta el club d’una manera extrema en el sentit del presidencialisme típic del futbol. En un moment així, el Barça necessita un govern dels millors. Ara, hi ha un problema gravíssim que ho marca tot.

—Digueu.
—El barcelonisme no vol veure l’elefant que té a l’habitació. I l’elefant és un deute astronòmic que amenaça la continuïtat del club. En el format actual, sens dubte. El barcelonisme s’ha repenjat tant i fa anys que és tan passiu que ha deixat que passessin autèntiques barbaritats sense demanar cap mena de responsabilitat. I, amb això, és obligatori anar al començament del final.

—L’època de Rosell i Bartomeu.
—En el moment de màxima esplendor del club, quan et reconeixen com el millor equip de la història, tret de la caverna mediàtica madrilenya, que per això existeix, per negar-nos, comença una obra d’autodestrucció des de dins. Això és molt irònic i molt català. Una autodestrucció executada a terminis i dissimulada per un equip que ho tapava tot. Fins i tot l’exili d’un geni de les banquetes com Pep Guardiola, que hauria d’haver estat el successor de Johan Cruyff com a conseller àulic del Barça. Aquelles decisions ens porten a aquests desastres.

—Cal tenir memòria…
—Això és bàsic. Cal recordar-ho perquè el futbol és molt oportunista i viu sempre de l’últim moment, l’última història i l’últim marcador. Això fa quinze anys que ho arrosseguem. Que presidents com Rosell i Bartomeu encara siguin socis del club i que el barcelonisme no els hagi demanat cap responsabilitat… Tampoc no ajuda que ara les assemblees de Laporta siguin telemàtiques i amb una participació ridícula. Això diu poc de bo o gens d’un club històricament reconegut com un prodigi de democràcia. Un club que fa cent anys tenia una massa social activíssima que en formava part en els moments d’esplendor i també quan tocava resistència.

—…
—Aquesta passivitat actual de dipositar tota la confiança i esperança en una sola persona, des del punt de vista històric del barcelonisme i del catalanisme, és molt difícil d’entendre. El Barça és en hores tan baixes com el país. I això no havia passat mai. Vivim hores simbòlicament molt baixes en tots els sentits.

—Es pot aprendre res del cas Olmo?
—És difícil de dir. Venim de tres anys molt durs. El club està en fallida, no ho volem veure, es necessitaria, per dir-ho així, un govern de concentració nacional dels millors barcelonistes, que ara mateix no existeix. Fins i tot els “ismes” ja no són maneres diferents d’entendre el club, sinó una lluita aferrissada pel poder. S’ha perdut una màxima històrica, que era molt catalana i molt barcelonista, que era arribar al club a servir-lo i no pas per servir-se’n. Possiblement som en un final d’etapa que no volem veure perquè vivim en un continu estat de negació.

—Es va arribar a tenir tot…
—Sí, i ara neguem la realitat. Ens ha marxat Messi i ningú ha mogut ni una fulla. Han passat coses molt grosses i ningú ha mogut ni una fulla. Fa més de deu anys, Bartomeu i companyia, amb tota la propaganda, van guanyar el referèndum de l’Espai Barça i no van ser capaços de posar ni una sola totxana. El nou Camp Nou és una condició indispensable per a generar el volum de negoci estratosfèric que el club necessita per sortir del forat. Ara, quan els fons d’inversió, Goldman Sachs i companyia, comencin a reclamar que almenys els tornin els interessos, aleshores arribaran els plors. I aquest malalt no vol soroll. I el soroll que té el Barça i el desprestigi que ha patit la marca Barça és realment notable. Ni fet expressament. El cas Olmo és la cirereta d’un pastís nefast.

—Veieu factible un govern de concentració?
—Les coses al futbol, a la vida i a l’empresa no s’arreglen amb una costellada. S’arreglen amb una professionalitat a prova de bombes i amb el govern dels millors. El Barça mereix tenir el govern dels millors catalans perquè hi ha catalans a les millors esferes, sobretot del món de l’esport. Si es fessin les coses bé encara podríem creure en el miracle. Ara, no em crec res de la crítica, ni em crec res del periodisme esportiu, tot són interessos. Fer una crida perquè el barcelonisme es mobilitzi sona a utopia absoluta. I pregar que en unes eleccions arribi una regeneració radical –tornar a un club de valors democràtics, catalanistes i coherent amb la història– també m’ho sembla. En tota l’energia que es gasta en aquest país al voltant del Barça, que és incalculable, no hi veig gairebé res de positiu, constructiu i engrescador.

—És difícil animar-se així.
—Reclamar ara un govern de concentració barcelonista és el més utòpic que puc dir. En el sentit que els catalans no hem anat mai junts des del 1907. Ni políticament, ni socialment, ni esportivament. Seria una esperança de salvació gairebé irrealitzable, però hi ha talent al país per tirar endavant. El Barça genera tant amor incondicional que molta gent capacitada de tots els àmbits podria aportar solucions. Sempre que hi hagués la bona voluntat d’escoltar-los i que la gent realment veiés que la situació és dramàtica. Dramàtica institucionalment, perquè esportivament, fent broma i parafrasejant el mateix Laporta, no estamos tan mal.

—A la gespa s’han vist temporades molt pitjors.
—Oi tant. Moltes vegades, en el decurs de la història, el poder simbòlic del Barça ha resistit tant com ha calgut la mancança de competitivitat i d’èxits esportius. I ara sembla que ho ha de fer el primer equip. Hi ha una cosa…

—Digueu.
—La cosa més paradoxal i enriquidora és que el millor exponent del que és i hauria de ser el Barça és el primer equip femení. La generació de futbolistes és absolutament fantàstica i la història, d’aquí a cinquanta anys, la jutjarà tal com mereix. No només són pioneres en un sentit esportiu, també social. Sembla una mica paradoxal que l’última secció a fer-se professional sigui la més coherent i genuïna.

—Hem parlat molt de la directiva del Barça, però el club no pot defugir el context del futbol espanyol.
—Aquest és una derivada que no es pot menystenir. Des del cas Di Stéfano, el futbol espanyol és el que és. Cada partit, cada jornada de lliga, tenim exemples, que hi ha una certa idea d’Espanya prou poderosa, que fa mans i mànigues per afavorir el seu pilar emocional. Una cosa que sustenta la raó de ser de l’Espanya actual, per molta gent, que es diu Reial Madrid. El comitè d’àrbitres, la federació, la lliga, tots els estaments, estan dominats únicament per madridistes. Només cal veure el primer que fa el nou president de la federació [Rafel Louzán], condemnat per prevaricació, és un acte públic de devoció madridista. Això què és? I tu, en comptes de queixar-te, els votes. Tu, essent més que un club, perpetues l’statu quo. Com pots donar suport a gent com Javier Tebas? Per què no et plantes? Per què no estudies la possibilitat de jugar en una altra lliga com a ens privat fins que aconsegueixis el respecte que t’han negat?

—Ho veieu una possibilitat real, això de jugar en una altra lliga?
—És molt difícil. I més quan es cometen errors tan infantils i impropis d’un club com el Barça, com és el cas Negreira, que ens perseguirà pels segles dels segles. És munició per a la propaganda blanca fins a l’eternitat. Hauríem de ser els primers interessats a demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera, en canvi, ens creiem que fent servir les mateixes males arts aconseguirem res. És el súmmum de la ingenuïtat. Ara, el cas Negreira és un fangar del qual no sabem tota la veritat per falta de proves. Estic convençut és que no ha tingut mai cap resposta esportiva a favor del Barça. No s’ha guanyat mai cap partit gràcies a Negreira. Aquest és un murri típic d’El lazarillo de Tormes. Ell i el seu fill són d’aquests espècimens que corren per les Espanyes.

—Sempre us hem mostrat preocupat pel desconeixement que té el culer de la història del Barça. Per què?
—Perquè penalitza molt el barcelonisme. En la construcció del Camp Nou es va quadruplicar el pressupost previst inicialment i allò va portar molta sospita de corruptela. Evidentment, sota el règim franquista, no es va investigar, però va deixar el Barça en una ruïna de quinze anys. I va penalitzar molt, no només en títols, sinó que ens va fer víctimes, ploramiques i perdedors. Va empetitir el club fins que arriba Cruyff, que aquesta és la seva gran aportació, i gira el negativisme i la fatalitat habitual i la converteix en positivisme. I dóna entrada a un Barça nou i modern amb el Dream Team.

—I Guardiola?
—Porta el model a l’excel·lència. Cada dia hem de lamentar que sumi un dia més a Manchester.

—Aviat hi farà una dècada…
—Des de dins del club. El van afartar tant que va dir allò de “m’he buidat i que acabaríem fent-nos mal”. I resulta que el tens deu temporades a Manchester simplement perquè té l’ecosistema propici que mereix.

—Tenia raó. El Barça s’ha fet mal.
—Home, el Barça sembla especialista a disparar-se al peu.

—Una cosa que es repeteix al llarg de la història del club, tal com heu comentat, és la catàstrofe econòmica.
—No hauria de ser així. Tenint la marca Barça i el poder que té, que és una de les més reconeixibles del món de l’esport, amb quatre-cents milions de seguidors. Amb tot el que representa i mobilitza… No hauria de costar gaire professionalitzar el club i tirar-lo endavant d’una manera coherent amb el teu ADN. Ara, estem tan perduts que hem perdut fins i tot el catalanisme. I el “Més que un club” se’l posa a la boca gent que l’hauria de respectar bastant més, fins i tot de dins la directiva mateixa.

—Com ara?
—La directiva actual està formada per una sèrie de comparses del senyor Laporta. Un club s’ha de portar d’una altra manera per evitar casos com el de Thomas Heurtel [el 2021 el van fer fora per haver negociat d’amagat amb el Madrid]. Som tant al cap del carrer… Necessiten un base per la secció de bàsquet i s’equivoquen amb la tria. Raulzinho Neto només ha jugat set minuts i resulta que els responsables de la secció et presenten l’alternativa d’Heurtel. Quan ells mateixos haurien de veure que no. No ho sé, en petit comitè dins del club, hi hauria d’haver els mecanismes sense arribar a la intervenció del president per a parar aquesta contractació. Si no us en sortiu i creieu que Heurtel és la solució… Que plegui el directiu i que plegui el responsable de la secció, almenys. Després, quan veuen el merder a les xarxes socials, intervé el president i fot el típic cop de puny damunt de la taula. Quina estructura de poder és aquesta? Totes les decisions les pren el president?

—El club no té director general.
—A part de Laporta, qui més hi ha en aquest club?

—El seu ex-cunyat.
—Tens la figura d’Alejandro Echevarría a l’ombra, com a president de facto. Però qui s’encarrega de les coses? A l’entorn de Laporta, li feia mal que l’acusessin d’improvisació. És una paraula que odien sentir, però possiblement és la que els retrata més bé.

—Què penseu de la comissió multimilionària que s’ha emportat Darren Dein pel contracte amb Nike?
—Una bestiesa. Per què s’ha d’emportar cinquanta milions d’euros? Quin ha estat el seu paper?

—També va fer d’intermediari amb Spotify.
—Sí. I és fill del directiu de l’Arsenal que va tancar els fitxatges d’Overmars i Petit amb Joan Gaspart. Al món del futbol mai hi ha proves, però sí que hi ha sospites. El Barça no es mereix viure sota sospita. Si fos un altre club, que l’ensorrin, m’és igual, però el Barça i tot el que representa… No fotem.

—Què va veure el soci en el Joan Laporta del 2021?
—Hi ha un pensament molt primari del barcelonisme. S’adonen que han gestionat el club com un desastre i que les figures han envellit, que no hi ha recanvi. I tard i malament, veuen el desgavell. En aquest context, es donen les condicions perquè un president que estava amortitzat i oblidat, com demostra el resultat de les eleccions del 2015, en què Laporta és arrasat, es converteixi en la taula de salvació. Més val un boig conegut i que ens va donar èxits, deien. Compte. Perquè van ser ell i uns quants més. Per començar, Cruyff. També Soriano, Txiqui i molta més gent. L’etapa comença amb esperança i optimisme, però hi ha una sagnia espectacular de professionals qualificats que deixen el club.

—Hi ha el fantasma de la societat anònima esportiva.
—La conversió en societat anònima esportiva no és garantia de res. Tampoc de bona gestió. L’única cosa que garanteix és la pèrdua definitiva de la catalanitat, per començar, i de tot el que hem entès que és el Barça en cent vint-i-cinc anys. Hi ha una part del barcelonisme que es pensa que així es podrà fitxar Haaland… En fi, no és el meu barcelonisme i no és coherent amb la història del club.

—Creieu que Laporta resistirà fins el 2027?
—Ell resistirà. Ja ho va demostrar en els últims anys del primer mandat, quan estava molt tocat. El 2008, amb la moció de censura amb el 60% dels vots en contra, va resistir. Estic convençut que Laporta resistirà fins al final.

—Encara que hi hagi una nova moció.
—Fins i tot. L’única cosa que li podria fer un mínim respecte seria que tota l’oposició s’ajuntés en una candidatura, però això és impossible. Hi ha una baralla d’egos en cada candidatura… S’ha perdut allò tan romàntic i tan bonic de Gamper de servir el club.

—I si li plega la directiva en bloc…
—Aquesta vegada ni li dimitiran els directius. Els directius actuals, no vull ser feridor, hi són i prou. No veig unes personalitats prou fortes per a fer-li de contrapès, dir-li les veritats o les opinions clares. No crec que siguin d’aquest perfil, dissortadament pel club.

—Potser qui ho acabarà fent és Hansi Flick. No sé si voldrà ser el portaveu del club cada vegada que surt en conferència de premsa.
—És que no és el seu paper. Una de les coses més ignominioses de Rosell és que va aprofitar Pep Guardiola per presentar-lo com a portaveu del club. I ell es cremava davant Mourinho, la “central lechera” i tothom. I Rosell sempre era a l’ombra ben amagat.

—Precisament, a Laporta li surten bé les conferències de premsa.
—L’últim Laporta que apareix en les rodes de premsa, com a les assemblees, desprèn una sensació de domini tan gran que frega la impunitat. N’ha arribat a dir de molt grosses i està convençut que per la seva manera de comunicar la gent el creurà. Si hi ha res que defineix aquest mandat de Laporta és aquesta convicció que es baralla amb la realitat.

—Abans heu mencionat el nou estadi. Sou coautor del llibre Les cases del Barça (Lunwerg), com veieu el nou Camp Nou?
—El nou estadi, només de veure’n les dimensions físiques, impressiona. Estic convençut que serà realment formidable. Colossal. Una cosa rarament vista. Si fins ara portava dotze milions de turistes, si saben fer bé les coses i explotar-lo 24/7, com qui diu, serà una màquina brillant de generar ingressos. Ara, ingressos per a qui?

—L’altra cosa és si s’hi podrà tornar.
—Aquest és un altre dels problemes de la directiva. És una altra batalla que no han sabut calcular. No ha fet cap bé a la junta anar jugant contínuament amb dates.

—No ho deia tant pels terminis. Ho deia perquè no sé si el Barça es pot permetre esperar dos o tres anys a tenir el camp a ple rendiment.
—És una situació molt complicada. Però no és només això. Has anat a la muntanya i t’ha seguit molt poca gent en un moment que exigia militància. El moment del Barça exigeix militància bel·ligerant i activa. Jo, per la causa, el que calgui. A Montjuïc o la fi del món. Però no veus aquest esperit de compromís que sempre ha tingut el barcelonista amb el seu club.