Francesc Serés: “Per què els vam fer tanta confiança? Aquesta és la pregunta”

“Si continuem tots pensant que estem preparats i tothom va fent veure que ho estem perquè ningú no s’atreveix a dir que el rei va nu, ens podem trobar que el 2 d’octubre algú es pensarà que serem on no som.” Això deia Lluís Salvadó el 30 d’agost de 2017, quan era secretari d’Hisenda, en una conversa amb Raül Murcia, assessor d’Oriol Junqueras, inclosa en la causa del jutjat 13 contra el referèndum, que es va filtrar a la premsa l’endemà de la proclamació de la independència. Quan Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972), un temps després, va escoltar-la, va dir prou. “Ens han pres el pèl”, va pensar. Va ser el seu clic, el moment de veure clar el desengany. La mentida. I ara, després d’haver estat un autor que durant molt de temps havia escrit i opinat sobre l’evolució del procés independentista, torna a parlar-ne en una novel·la, La mentida més bonica (Proa), on plasma el desencís d’una gent que durant una dècada es va abocar amb el procés independentista i que ara no ha rebut cap explicació sobre el sentit que va tenir el seu compromís, el seu sacrifici.

És la història d’una parella de professors, en Carles i la Marina, que es jubilen. I en el dia del seu comiat amb la gent de l’institut, passen comptes amb si mateixos, fent-se les preguntes que els remouen: tot era mentida o hi havia alguna veritat? Què se n’ha fet de tota aquella energia? Per què els vam fer tanta confiança? En parlem en una entrevista en una cafeteria de Barcelona, on ha tornat en un parèntesi d’unes setmanes de la seva estada a Berlín.

—És inevitable mirar d’endevinar el vostre pensament a partir de les reflexions dels personatges.
—Això és secundari. Perquè tu ets periodista polític i vols saber què penso jo, però és irrellevant.

—Jo ho trobo important.
—Pel que fa a una novel·la pot ser irrellevant. És un món de ficció amb uns personatges de ficció, que pensen, i tu intentes recollir-hi el signe dels temps. Què pensa el país? O què pensa la teva part de país?

—Fa l’efecte que heu buidat el pap sobre el procés, que ho dúieu dins de feia temps.
—Això ho duu al pap tothom…

—Fins ara no havíeu trobat la manera d’explicar-ho.
—És que no és fàcil. Perquè el protagonista d’alguna manera forma part d’això. I no és fàcil, perquè t’impugna. Impugna el protagonista i el que pots arribar a pensar. Has d’assegurar-te’n molt a l’hora d’escriure, perquè aquesta veritat que tu expresses, que llances, que reconstrueixes, sigui una veritat compartida. Una història compartida. I penso que a hores d’ara aquest nivell de frustració, de desengany, de desencís, és una forma molt compartida per molta gent amb qui parlo, o amb qui he parlat. I és visible. No entendria que causés estranyesa això.

—En quin moment us dieu que això ho heu d’explicar?
—Com que has fet un salt de fe, de confiança, has de recollir-lo, i no és fàcil. Tu has confiat que hi deu haver coses preparades, I has fet aquest salt de fe que fa que vagis de nits a tallar carreteres…  El moment en què ho vaig veure va ser quan vaig sentir aquella gravació de la trucada de Lluís Salvadó, que també surt a la novel·la, perquè és molt rellevant. Vaig pensar: ens han pres el pèl.

—Aquest és el vostre moment personal, quan ho veieu.
—Sí. Vaig fer una enquesta a unes quaranta persones de tota mena, des d’activistes de base a polítics de dalt, demanant-los en quin moment vas caure del cavall i vas veure que això no era veritat. I també en quin moment van deixar d’empènyer malgrat saber que no anàvem enlloc i haver-se autoconvençut de continuar empenyent. I no hi ha una manera de dir que per a tothom va ser igual, sinó que depèn de les circumstàncies i les condicions de cadascú. Hi ha gent que ho va veure de seguida, i aleshores t’ho explicava; et deien que no farien res. I tu els deies que no, no podia ser. Ho deies. Jo ho deia, ho he dit, hi havia d’haver alguna cosa.

—Us passava com a en Carles, un dels protagonistes, que va tenint avisos de gent del seu entorn.
—Sí, però qui no n’ha tingut? La meva conversa, el meu tipus de vivència, no difereix de la de la major part de la gent. Cadascú podia dir-te que va caure del cavall en un moment o altre. Sempre hi havia aquella cosa de dir esperem a veure què passa, perquè t’havies jugat molt capital de fe i no el volies perdre.

—Alguns d’aquests avisos també podien tenir un component ideològic de qui els feia, un prejudici.
—Sí, perfecte. Cosa que no ajudava que tu t’hi volguessis acostar. Amb una part de base: que el punt de partida és legítim. Tots continuem pensant, o almenys jo, que el principi d’autodeterminació s’ha de poder exercir de manera pacífica i positiva. Això continua, perquè continua aquella erosió que és Espanya i que al llibre també surt. Les condicions de partida no han canviat; al contrari, han empitjorat. Però no pots negar que el salt de fe que vas fer no correspon amb el que hi havia darrere. Això no ho pots negar. I que hi ha hagut també una utilització subreptícia d’això, és a dir, que la lluita partidista s’ha alimentat d’aquest salt de fe. Però fixa’t que parlem de política tota l’estona, i que ho enfoques molt a la política. I, és clar, jo parlo de literatura, i m’agradaria que constés.

—Que consti.
—Perquè la literatura complica les coses fins i tot, perquè tinguis més elements de judici, perquè et dóna més espais, fa més preguntes. No és un assaig. Intento explicar com ho ha viscut una gent, i quin és el camí en què s’ha transformat aquella energia positiva que hi havia… Ara la gent diu que hi ha molt mala maror. És que fins que no equilibris la mala maror amb la bona maror que hi havia… O et penses que això és de franc? On vas pujar tota aquella gent? Vas treure milions de persones al carrer que venien expressament i que sortien excitades i que els ho prometies tot. O no? Doncs què en fas, de tot això? I et penses que pots desconnectar? Per què no els has donat una explicació convincent? Per què els ho vas dir, això?

—Els personatges d’aquesta novel·la tots fan un camí que va a parar a un mateix lloc, a unes mateixes conclusions. Canvia el ritme del seu aprenentatge. Els costarà més o menys, però és com si no hi hagués cap conclusió alternativa possible.
—Jo no l’he sabut veure. Però és una novel·la, que s’ha de contrastar amb altres novel·les. És la meva visió. No pots demanar a la novel·la la globalitat dels fets i de les coses. Alguna cosa li deu passar al periodisme si no explica la globalitat dels fets i de les coses i ho demanem a una novel·la.

—A mi m’interessa la vostra visió.
—Com a autor m’interessa veure què li ha passat al meu espai. I s’hauria de fer molts jocs de mans perquè no aparegués això. La novel·la no pot explicar que tot va bé i que realment som en el millor dels mons possibles, si els mateixos que van moure tot això després gairebé se n’han desdit… Era un procés, però no era un referèndum. Això ho han dit, no ho he dit jo. És en Lluís Salvadó dient que “no tenim res, a qui ha d’interessar en el món real aquest puto procés”; és la Clara Ponsatí dient que anaven de farol. I una altra gent dient que era una altra cosa, que no era ben bé allò. Aleshores, la gent es pregunta: què?

—Una cosa és que fos una mentida, deliberada, o una qüestió d’incompetència, de desbordament.
—La gent té una sèrie de responsabilitats. La gent no ha sortit a prometre res. Quan tu veus que no pots fer una cosa continues prometent-la? La pregunta és aquesta: en quin moment ets davant la Meridiana o la Gran Via i la Diagonal plenes i dius sí, anem cap allà. Sense això no s’hauria pogut fer l’1-O, i els personatges de la novel·la ho reconeixen. No és un blanc ni un negre, és conjunt de grisos ple de matisos. Després de deu anys amb tota aquesta energia i tot el que ha passat no pots dir: ah, no, va passar això. Hi ha unes mirades molt repetides, molt consolidades dins casa nostra que expliquen com se senten i per què se senten així. I això intento fer-ho en un format de faula perdurable. De novel·la. La novel·la té un format gairebé de faula: comença, es desperten i després se’n van a dormir. I en un dia molt especial, molt ple, que és gairebé irreal, que permet que surti això i que permet de repassar.

—Amb una assumpció de la responsabilitat pròpia. Una cosa és passar comptes…
—És que hi ha una cosa que la novel·la no fa: passar comptes. Jo no en sé.

—Però sí assenyalar responsables.
—Quan parles amb la gent és el que et diuen, ho diu tothom. No és que m’ho inventi jo. No cal que estiris gaire la llengua a la gent: quina engalipada, quina enredada… Això és el que em trobo jo, i m’ho trobo perquè no tinc cap pretensió d’establir cap veritat. I com que no tinc cap interès darrere, puc preguntar com et sents. Fixeu-vos que la gent en aquesta novel·la —alguns sí que es demanen per què ens van enganyar— es pregunta que per què els vam fer cas? Per què els vam fer tanta confiança? Com és que no vaig posar cap prevenció? Com és que m’hi vaig llançar tant? Aquesta és la pregunta. Quan passen comptes, passen comptes amb si mateixos. Doncs cadascú ha de passar comptes amb qui sigui.

—Els protagonistes veuen un primer senyal el 2014, quan en un dinar de mestres amb una traductora, aquesta els demana què estarien disposats a perdre per la independència.
—I això és real.

—Sí?
—Era jo la traductora.

—Vau fer aquesta pregunta?
—Sí.

—Us volia demanar què hi hauríeu respost.
—Recordo que en aquell moment jo era a El País, primera línia de foc opinativa, i m’ho van demanar en un dinar, en un context molt independentista en una comarca del nord de Catalunya: serem independents o no? I els vaig dir que jo tenia sempre una pregunta: què estàs disposat a perdre? I es va fer el silenci. Absolut. Tres mesos de nòmina? Sis mesos?

—No hi va haver ningú, com a la novel·la, que sí que respongués?
—Sí. L’escena és aquesta. Què estaries disposat a perdre? I cadascú té la seva resposta.

—I vós que dieu que vau fer aquest salt de fe…
—Vam confiar-hi, sí. 

—Però també devíeu respondre a aquesta mateixa pregunta.
—Sí, és clar. Et fas la pregunta. I tens una resposta. Però és que has de tenir una certa confiança, també. Perquè si et diuen tira, tira, tira, que ja veurem com ho arreglem…

—Garanties.
—Alguna garantia. Has de veure alguna cosa. Per això quan va passar el Primer d’Octubre, però després no va passar res, i no es va abaixar la bandera i no hi va haver cap publicació al DOGC… És clar, això ja implicava responsabilitats. Era el moment de veure què hi havia. Tinc un amic que diu que ell cercava El Álamo, algun motiu… Cercava que en algun compte suís hi hagués trenta mil milions d’euros per a fer aquest crèdit. Ni que l’haguessin aturat. Ja estaria, ja hauria valgut la pena. Però és que no hi era, i aquestes preguntes cauen pel seu pes. Com el tema de la violència: sort que la cosa no va anar molt pitjor, perquè hauria estat per res.

—Deien que no hi havia hagut res més, que no havien anat més enllà per por precisament de la violència.
—El que vulguis. Jo ho compro tot. Com que no he de donar respostes d’això… Cadascú ja fa el seu camí de què vam fer, de recapitular, de fer introspecció personal i social. Algú ha de respondre. La literatura hi té un paper aquí.

—Quin?
—La literatura no pot passar-ho per alt. Jo no puc passar per alt que tenim un forat negre al mig del país. No, és que potser no és tan negre, diu algú. Doncs mira’l, que fondo que és, i com ho tritura tot, que ho trinxa tot. Quina explicació hi dónes? El que no s’aguantarà és més propaganda. Perquè ja en van fer molta.

—Els personatges es fan moltes preguntes, i hi ha frases molt contundents.
—Són de vivències quotidianes. La novel·la les recull, no tens l’article d’opinió. I de frases, en sortirien moltes més. Però has de donar forma a la novel·la, i no et permet de fer segons què, carregar les tintes. Perquè no permet ni carregar-les ni passar-ho per alt.

—Això no obstant, és força crua.
—Bé, també us heu de plantejar la premsa si n’expliqueu la cruesa.

—Que sigui crua no vol dir que la premsa no pugui explicar aquesta cruesa.
—Però si et sembla tan cru, tot i que és un relat que sembla d’una evidència claríssima com se sent la gent, no hauria de sorprendre tant.

—Però és contundent.
—Vam treure dos milions de persones al carrer, eh? Més contundent que això. I qui se’n fa responsable, d’aquesta contundència. Ara tothom xiula. No pots dir que això no ha passat.

—Tot era mentida o hi havia alguna cosa de veritat?
—Aquesta és la pregunta.

—Els personatges van a parar al Primer d’Octubre per respondre-la.
—Hi ha coses que són de veritat i que continuen essent veritat. La necessitat d’un procés d’autodeterminació. Les veritats que originen això hi són. La manca de continuïtat viable d’aquest país, això és així. Però hi ha unes altres coses…

—Però també em refereixo a l’experiència de la gent.
—Això genera una voluntat de canvi i un compromís que són veritat. També ho diuen a la novel·la: l’1-O, les condicions objectives, la voluntat de fer… Però és que tampoc hi havia res preparat l’endemà. I el salt de fe és tan bèstia que ens vam descarregar tots els codis del Tsunami i anàvem a cegues dient “on ens diguin”. Això és brutal. El nivell de confiança que hi havia… Què en faig de tota aquesta confiança?

—Després del trauma del 2017, el 2019 es feia aquesta confiança cega.
—Però fixeu-vos que dos anys després encara continuem donant tota la confiança. Jo era al camp del Barça. Aquesta història si ets un observador extern no la pots explicar. Si ets un observador molt intern, tampoc.

—Molt intern?
—Vull dir si encara no has fet el clic. És una història de complexitats, de demanar-te què en fas de tota aquella energia i confiança?

—És la gran pregunta: què se’n fa de tanta energia?
—És clar, però una novel·la no et dóna respostes, sinó que et descriu un panorama, intenta fer-te preguntes sobre el perquè de les coses. Per què ha passat això? És que l’endemà ens trobem sols. Els polítics mateixos ho han dit. Som ovelles sense pastor; uns han marxat a l’exili, uns altres al jutjat i el poble es demana què fem. No hi va haver cap mena de resistència.

—Queda l’1-O. Quan es pregunten què hi ha de veritat, el referèndum fou una cosa tangible, que es va aconseguir fer. No serveix de llegat ara?
—Ells s’ho pregunten. On tornaran aquesta gent? No tenen resposta. I penseu una cosa: això ho vaig escriure el desembre de l’any passat. Si fos ara, encara estarien molt més emprenyats. I si fossin professors, ni t’ho explico. Avui aquesta novel·la hauria de ser molt més contundent.

—I perquè el món ha canviat també, ha començat una guerra a Ucraïna, i hi ha una crisi que s’atansa.
—I ara has vist un líder que es va quedar. A Zelenski li van posar un avió perquè marxés, i es va quedar amb la gent. I això ho puc explicar bé perquè, com ja saps, ho he viscut molt de prop.

—Sobre la cruesa, o la rotunditat…
—Tampoc no crec que sigui rotund. És que penso que hem de començar des de dins de l’independentisme a dir les coses amb més realisme.

—Llegint la novel·la és inevitable de cercar-hi la vostra manera de pensar.
—Però això no ho podeu saber. Es poden inferir coses de què pensen els personatges sobre què pot pensar el novel·lista. Però l’autor i el narrador no són el mateix, ni tampoc el narrador i els personatges. I és cert que un tema que penso que és el nucli dur del que li passa a aquest país és què fem amb l’energia que va generar tota aquella confiança? On ha anat a parar tot allò? Al desengany, al desencís, a la frustració, etc.

—No solament, no? Hi ha més formes de concreció, l’independentisme surt per la Diada com poca gent ho ha fet després de la pandèmia.
—Però la gent va sortir molt emprenyada, eh?

—Potser per trobar vies noves.
—És que no ho sé. Jo no tinc vies noves. Aquesta gent està desorientada, són al final de la seva vida. No tenen la vostra edat, no poden reconstruir tan fàcilment i dir que ara engegarem una altra cosa que ens farà passar el mal gust. Ells no diuen en cap moment ha passat això perquè no sé quines teories. No són politòlegs. Són gent que vol donar-se un context que doni sentit a uns anys. És legítim que s’ho preguntin.

—De fet, en Carles no és politòleg, sinó historiador.
—Aquí ve el problema. Perquè va fer un salt de fe. I això el remou. Es pregunta com passarem nosaltres a la història? Amb quina duresa vam jutjar nosaltres els de la transició? Franco es va morir al llit! Com rèiem, eh? Doncs resulta que tu tampoc no has estat capaç de tombar res. És el context amb què m’he trobat, és el que m’interpel·la. Jo vaig créixer en la transició a l’Aragó, on Juan Carlos era una cosa intocable, impressionant, era el Rei Sol, i ara veus que estava tot podrit. Això ja s’ho menjaran ells, jo no hi vaig confiar mai. Aquí sí que vam fer un salt de fe social.

—Però aquesta comparació, quan en un cas hi ha un estat al darrere…
—Hem arribat a demanar tantes responsabilitats que ens en volem anar, eh? Jo ja me’n vull anar d’allà, i ho volia tant que, com aquesta gent, vam fer aquest salt de fe. Però aquest salt s’ha de sustentar en alguna cosa. I sigui mentida o incompetència, com dius, en algun moment has de dir que no estava preparat. I això que hi va haver el dol de la presó. Quan els van tancar vam sortir tots, i els vam escriure, vam sentir un dolor terrible. És així. I aquesta gent ha sentit aquest dolor. No parlem de gent aliena a tot que volien que els ho servissin en safata. No, no, aquesta gent hi estava molt més implicada, i necessitaven una explicació.

—“De la presó se’n surt, però la mentida et persegueix”, diu un personatge.
—És clar, és que on era la preparació de tot? El decalatge entre la gran manifestació, on es deia vinga, som-hi, i que no hi havia res, i l’endemà quedar-nos sols? Quin nom hi dónes a això? El decalatge és massa gran. És molt fàcil arengar la gent, però després això ho has de recollir. Ho has de poder explicar. I als d’Urquinaona… A molts d’aquests els va denunciar la Generalitat mateixa. Què en fas d’això? Quan surts a excitar les masses i després els atonyines. M’has parlat de contundència, de cruesa, doncs no ho sé…

—És l’efecte que fa, després d’haver-vos llegit tant temps escrivint i opinant sobre el procés. Era interessant veure com explicàveu ara tot el que va venir després.
—I no ho puc explicar d’una altra manera. Tots hem de fer el nostre procés d’introspecció, i això hi és. És el fet més important que ha passat a les nostres vides durant un temps determinat i d’una manera intensa. Per tant, d’alguna manera o altra n’haurem de fer literatura, teatre, cinema, música… O no? El tabú serà tan gros?

—“Encara no és el moment”, diu alguna gent.
—Perquè la gent s’ho va creure. De mica en mica, per això a tu t’ha semblat cru. No és un article d’opinió, això, és una novel·la, i per això fa més mal. Potser els personatges van equivocats, però diuen el que pensen. Poden anar equivocats sempre, però són honestos en tot moment.

—Per acabar, us vull demanar per què vau plegar de la direcció del Llull després de tan poc temps de ser-hi.
—Perquè els càrrecs polítics han de ser càrrecs polítics, sobretot en un context de tanta tensió. I és la manera que la política continuï i les institucions continuïn. Jo no sóc un càrrec polític…

—Però tot i no ser-ho vau arribar al càrrec.
—Però per sort ho vaig veure a temps. Així la institució no es veu afectada i pot continuar amb una altra persona.

—Vau veure-hi coses que no rutllaven?
—Simplement, vaig pensar que no era la persona que havia de portar allò en aquell moment després d’haver-ho intentat. El millor és fer-ho ràpid. Poder ser lliure per poder decidir i no haver d’arrossegar coses.