Francesc Miró: “Els homes feministes hem de deixar d’esperar regals”

El periodista Francesc Miró (Oliva, 1992) havia d’escriure un assaig sobre la relació entre masculinitats i extrema dreta. Però una ruptura amorosa el va dur a un estat de vulnerabilitat que el va fer reconsiderar moltes coses sobre la construcció social del gènere que no havia vist tan clarament fins llavors. De tot plegat, n’ha sorgit Homes, amor i cures: masculinitats contra l’auge reaccionari (Sembra Llibres), un assaig amb tocs personals que parla de la reacció antifeminista, però que va molt més enllà: també hi dissecciona temes clau com la interdependència, la competitivitat o la salut mental. Parlem amb ell sobre el llibre i sobre el moment actual, marcat per un auge reaccionari furibund amb els avenços dels drets de les dones.

—Al llibre parleu de “colp al cap” per a descriure les experiències que esdevenen un abans i un després a l’hora d’entendre el feminisme. En el vostre cas, què va passar?
—L’expressió és de Lucía Lijtmaer i la trobe molt descriptiva. Hi ha un moment en què t’adones de moltes coses. Jo vaig començar a viure tot sol als trenta anys, després d’una ruptura emocional amb qui era la meua parella. Les dinàmiques eren compartides, però quan vaig haver de viure sol em vaig adonar de la quantitat d’esferes que delegava i que no tenia clar com entomar-les. Parle de molts aspectes, fins i tot els que tenen a veure amb tindre cura de mi mateix.

—Us consideràveu un aliat feminista abans que passés això, però us vau adonar que potser no estàveu tan desconstruït.
—La relació va acabar perquè ella va eixir de l’armari, i jo em vaig preguntar si m’hauria molestat més que estigués amb un altre home, i també què deia tot això de mi. Tinc la teoria que m’hauria molestat més que fos un home per la competència constant entre homes i perquè m’hauria preguntat “què té ell que no tinc jo?”. Em va fer pensar per què els rols de gènere poden afectar tant les emocions i com les gestionem per no deixar cadàvers emocionals. Em preguntava per què els homes no som tan hàbils en la gestió emocional. Sentia que tenia moltes carències i que no n’havia estat conscient.

—Què vau aprendre?
—Que la interdependència és natural, que ens defineix com a espècie. Però, a mesura que el patriarcat, als homes, ens ha fet deixar la interdependència de banda perquè pensem que som capaços de tot nosaltres sols, hem sacrificat una part essencial de la nostra naturalesa com a éssers empàtics. No ho podem tot nosaltres sols. Com que el patriarcat ens diu que sí, això genera una frustració i malestar que a la llarga pot ser dramàtica. Els índexs de suïcidi són més alts en homes. Per un milió de raons, però no acceptar la interdependència, no connectar amb les emocions, no compartir-les, crea problemes de salut mental.

—Parleu d’aquest moment de la ruptura en què us sentíeu vulnerable. En moments així és fàcil que entre amigues hi hagi molt de suport. Entre homes no n’hi ha tant?
—Exacte, i és molt trist. Se soluciona tot amb un copet a l’esquena, una abraçada o un “anem a fer una birra per airejar-te”. Açò no t’ajuda a gestionar-ho, més aviat ho posterga. Em va passar amb molts homes heterosexuals que són amics de tota la vida. Intentava obrir-m’hi, però la resposta era decebedora. No en tenen la culpa, la té un sistema que ens diu que som molt vàlids sempre i que no ens fa conscients com en som, de vulnerables.

Podeu comprar Homes, amor i cures de Francesc Miró a la Botiga de VilaWeb

—Expliqueu que als homes us eduquen per ser impenetrables.
—Ens posem una armadura i no sols no deixem que hi entre res, sinó que tampoc n’isca res. No és fàcil que ens obrim a allò que sentim, moltes voltes perquè no ho comprenem i, per tant, no hi podem posar paraules. Però també quan veiem que algú altre no està bé, tampoc no deixem que això ens penetre, per eixa armadura, que ens protegeix que ens facen mal, però alhora no ens deixa compartir res.

—Com es construeix aquesta cuirassa? Al llibre parleu de quatre mandats de la masculinitat.
—Sí, i estem condicionats des de petits per complir-los. Són el no sissy stuff (“res de mariconades“), the big wheel (“el gran senyor”), the sturdy oak (“el roure robust”) i give’em hell (“dóna’ls canya”). The sturdy oak, perquè els nostres pares són figures d’autoritat que quan som adults ens adonem que s’han passat la vida interpretant un paper d’home impenetrable. No sissy stuff parla de com els homes censurem tot allò que no siga una masculinitat hegemònica o que la pose en dubte. Els grups homosocials d’homes heterosexuals solen deixar de banda qui té ploma.

—The big wheel.
—És allò que, si tenim èxit en l’àmbit professional, som lloats entre els homes. Acumular un patrimoni d’èxits, ser un home fet a si mateix davant la resta dels iguals. Give’em hell és això d’aplaudir la resolució de conflictes amb la violència. Per això el públic majoritari del cinema d’acció és masculí.

—Esmenteu la qüestió dels suïcidis i el fet que els homes tinguin més accidents de trànsit –també en proporció al nombre d’homes i dones que condueixen. Què n’hem de fer, d’aquests malestars masculins derivats del patriarcat? Diríeu que el patriarcat perjudica els homes, els oprimeix…?
—M’agrada la frase “que et pese la corona no vol dir que no sigues el rei”. Efectivament, ens perjudica, però a les dones moltíssim més. Molts homes que presumeixen de ser feministes generen certa suspicàcia per part de les feministes, que veuen sospitós que de sobte algú parle amb el mateix llenguatge que elles sobre igualtat. Hem de naturalitzar aquesta suspicàcia, perquè són molts anys d’opressió. A nosaltres també ens afecta aquest sistema, però mirem-nos a nosaltres mateixos i no donem lliçons. És millor posar ordre davant de l’espill abans d’agafar el micròfon en el debat feminista: “Més que una pregunta, tinc una reflexió”.

—D’altra banda, a vegades hi ha certa autocensura o por de preguntar, entre homes feministes?
—Aquest perfil d’home –jo mateix ho he sigut– s’ha de preguntar si li molesta més l’autocensura en un context amb dones feministes que l’autocensura en un context amb homes heterosexuals aliens al feminisme. Allà s’autocensuren moltíssim més! Però callen perquè són amics i no volen crear situacions incòmodes. Si calles més en contextos homosocials, no ho fas bé, perquè és allà on pots intentar d’influir. I si t’autocensures en ambdós contextos, per què en treus a la palestra només un?

—L’extrema dreta ha sabut instrumentalitzar alguns d’aquests malestars masculins que comentàvem? És paradoxal que homes no normatius com els incels abracin abans teories masclistes que el feminisme, que podria tenir un relat molt més amable per a ells, precisament, perquè qüestiona la masculinitat hegemònica.
—El més còmode sempre és que la culpa la tinga una altra persona, i el feminisme ens exigeix revisar-nos. El que fan les masculinitats reaccionàries és llençar la merda cap enfora i a veure a qui esguita. És el camí no pedregós. I en edats més joves, sedueix més allò que va a la contra. Sembla que les masculinitats reaccionàries i el projecte polític de la ultradreta siguen punk. Però són els mateixos de sempre…

—Venen com a antisistema ser masclista quan el sistema és masclista, no és feminista.
—És clar, reforces el sistema. Se senten perseguits pel fet de ser els bullies del col·legi. No hi veig una solució fàcil, però el feminisme no és simplement un lloc on arribar, és una lluita constant. Hem de travessar aquesta era reaccionària i continuar lluitant. Visquem-la, i veurem si els índexs de suïcidis milloren, si canvien les dades d’accidents de cotxe en el cas dels homes…

—El fet de donar més certeses en alguns aspectes als joves podria ajudar? El passat atrau perquè ja es coneix i és un territori segur?
—Els projectes que parteixen de la nostàlgia transmeten molta més seguretat perquè veuen la certesa del model anterior, el de família tradicional. Això aporta seguretat, mentre que mirar al futur genera incertesa, perquè els models de família poden ser molt diversos o perquè no comprenen moltes de les situacions que han deixat els avenços del feminisme a l’home tradicional.

—Desconstruir la masculinitat implica refusar tot allò que la conforma, o hi ha algunes coses que poden ser positives, com la seguretat o la iniciativa?
—És com una cuina que s’ha de reformar. Potser no s’ha de derruir tot l’espai i pots quedar-te amb el que et funciona, sempre que no intoxique. Però també crec que si no passem per un moment d’enderrocament –més que desconstrucció–, no tindrem la llibertat per a generar una identitat social nova. La qüestió és la voluntat de construir una cosa nova. Si reformes la cuina però hi deixes els mateixos mobles, tindràs la mateixa cuina. Per això em negue a parlar de noves masculinitats, que sembla que vulga dir que hi ha actituds noves i millors que tindre ploma als anys seixanta. Dissidències sempre n’hi ha hagut…

—En certa manera, hi ha homes que han canviat, que ja no són com els seus pares. Alguns s’enfaden quan senten que els fiquen tots en el mateix sac. Què en penseu?
—Per què et molesta que ens claven tots en el mateix sac si després, amb els amics, no et molesten els acudits sobre marietes? Assumir el pes històric del patriarcat implica assumir les suspicàcies que puguem despertar i no queixar-nos constantment que no som tits iguals. No tracta de sentir-te atacat, tracta d’assumir que formes part d’un sistema que oprimeix les dones i que a tu també et perjudica. I no hauries de queixar-te perquè moltes dones puguen dir “coi d’homes”. Perquè “coi d’homes”, realment…

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat. Aquesta queixa de “no tots els homes” sovint apareix molt quan es parla de violència sexual. Com veieu algunes inquietuds amb la llei del “només sí és sí”?
—La llei pot tindre alguna pega, però ha alimentat un debat necessari. El not all men és molt cansat, perquè els homes hem estat còmplices per omissió o coneixem algú que ha comès alguna falta, agressió verbal, física o sexual. Si faig memòria, recorde episodis en discoteques o coses per l’estil. Moltíssims homes, si s’ho paressen a pensar, arribarien a la conclusió que és sistèmic. I ho és perquè tenim un concepte del consentiment esbiaixat. La llei es basa en el consentiment afirmatiu, i jo el defense en el sentit que moltes vegades no s’ha d’explicitar verbalment. Els gestos i la predisposició de l’altre parlen. El problema que tenim els homes és que malinterpretem senyals pel nostre analfabetisme emocional, i pensem que és sí quan és no. Sí que hi ha qui diu, i ho comprenc, que en el joc de la seducció pot agradar-te una figura dominant.

—O que no et preguntin gaire.
—Que tot fluesca sense paraules. La qüestió és que el sexe amb l’altre hauria de ser un gaudi. I quan per part de l’home hi ha algun dubte, fer-lo explícit. Pot ser que fins a cert punt siga un sí, però que a partir de cert moment siga un no, i potser la dona no està preparada per a dir-ho o se sent psicològicament pressionada. I no és un consentiment irrevocable.

—Dieu que els homes a vegades penseu el sexe en termes economicistes, fins i tot de deute: “Si has vingut fins a casa meva, ara em deus sexe”, “si has arribat fins aquí, acceptes tot el que ve després”.
—És clar, pots voler anar al bany amb una persona sense que això vulga dir que acceptes fins als últims termes tot el que passarà. Parle de deseconomitzar les relacions perquè tenim dos vessants. El primer, que la masculinitat hegemònica premia l’acumulació: respectem més un home que té moltes relacions. El segon, aquest relat que diu que si convides a sopar o a copes, et deuran sexe. També pose l’exemple de l’home feminista que espera un regal. “Estic desconstruït, he netejat la cuina. On és el meu premi?”, “He fet un cunnilingus, on és el meu premi?”. Hem de deixar d’esperar regals i deseconomitzar les relacions. Si no, generarem dolor i també viurem el sexe d’una manera que és pitjor per a nosaltres mateixos.