Un mes després de la gota freda, el País Valencià encara prova d’assumir la magnitud dels estralls i la buidor de les més de 220 vides perdudes. “Hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre”, reclama el meteoròleg Francesc Mauri (Barcelona, 1966). En aquesta entrevista, mostra el seu enuig amb la gestió i no s’explica com el govern de Carlos Mazón va ser incapaç de plantar cara a l’emergència. “Tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament”, afegeix.

—Com s’explica que l’any 2024 unes riuades deixin més de 220 morts?
—Només s’explica perquè no es va advertir correctament la població de l’emergència i no es van prendre les mesures, sobretot de prevenció, que s’havien d’haver pres. Ja està. És així de contundent. Episodis meteorològics extrems n’hem tingut d’una magnitud semblant, com ara els aiguats del 1957, del desbordament del Túria, i la pantanada de Tous del 1982. Però ara hi ha més de 220 morts. Això canta, canta molt. Analitzant la cronologia de la meteorologia del 29 d’octubre, de les alertes, de la prevenció i de les decisions en el moment crític… Aquí hi ha l’explicació.

—La gota freda d’enguany és similar a la del 1982, però en aquella es va trencar una presa. La diferència de morts es deu al fet que quaranta anys després el territori està més trinxat i poblat?
—És una suma de factors i detalls…

—Digueu.
—El 82 no hi havia el Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH). La pantanada de Tous va coincidir pocs dies després amb els grans aiguats del Pirineu, amb moltes víctimes mortals i grans destrosses al territori. Llavors es comença a parlar de la necessitat dels advertiments prematurs i les conques hidrogràfiques s’activen [la primera és la del Xúquer, el 1984] per crear aquest sistema. Ara sabem en temps real i pel mòbil com creixen rius, rieres i rambles. És una eina fantàstica…

—Hi ha un però?
—En el món mediterrani, és veritat que no tenim hores i hores de prevenció per a prendre mesures. Perquè aquí tenim inundacions sobtades, això que en anglès anomenen flash floods, però sí que salva vides. A més, hi ha una millora molt notable en els models. meteorològics.

—Molt notable?
—El Centre Europeu de Predicció va comparar prediccions i va determinar que una previsió a 24 hores del 1982 tenia la fiabilitat d’un a cinc dies del 2020. Malgrat que una predicció meteorològica no necessàriament s’encerta, la del 29 d’octubre es va encertar. Es va encertar molt. No d’una manera absoluta, perquè aquests extrems gairebé són impossibles de precisar, però sí que sabíem que podia passar alguna cosa grossa.

—I llavors com s’explica la diferència en víctimes mortals?
—És veritat que l’any 82 es trenca una presa i el territori estava mínimament urbanitzat respecte a l’actualitat. El meu record de les imatges de la pantanada, passades per programes de TV3 com ara Actual, són de rescats amb helicòpter de gent enfilada a teulades, però no tots en teulades de pobles (que també, eh?). Alzira va ser la zona zero i Déu n’hi do, però sobretot hi havia gent enfilada en teulades entre camps de tarongers. Al final, la densitat de població era molt més baixa. Era una altra època, clarament, i ara no té res a veure, hem hiperurbanitzat una zona de risc evident. Un risc que coneixem de fa segles.

—Poc després de la gota freda vau dir que la gestió de l’emergència havia assassinat persones…
—Sí, ho mantinc.

—El CECOPI es va constituir sense el president de la Generalitat a les cinc de la tarda, quan l’aigua feia hores que causava estralls. I les alertes als mòbils no van arribar fins ben passades les vuit del vespre.
—Se n’ha parlat molt a les xarxes socials i aquí hi ha tota una auca del senyor Mazón o del seu govern. A les xarxes socials diuen que si anava borratxo, que si estava cardant, que si estava amb gent del seu partit… No ho sé, no ho sé, és a dir, entenc que hi ha d’haver una investigació judicial de primer ordre perquè parlem de més de 220 morts. Quantes víctimes mortals hi va haver als atemptats de l’11-M?

—Més de 190.
—Fixa’t. I tot el rebombori que hi va haver. I el jutge Bermúdez, que va ser l’estrella del judici… Jo entenc que la cosa ha d’anar per aquí. Com a persona propera als tècnics, m’adono que tot allò que es podia fer malament a l’hora de prendre decisions es va fer malament. És a dir, hi havia unes dades hidrològiques bestials, hi havia unes dades pluviomètriques bestials, hi havia una alerta taronja de l’AEMET el dia abans, que s’insinuava que podia saltar a vermella al matí. I així va ser. No va ser a les 11.30 del matí, va ser a les 7.30. Alguns polítics han enganyat sistemàticament en moltes declaracions…

—Han mentit directament.
—Sí, sí, sí. S’ha mentit directament perquè s’han donat dades que no eren certes. En tinc moltes al cap, però no n’he fet cap recull sistemàtic. En tot cas, si en fes un, no me l’acabaria, el recull de mentides. A partir d’aquí continuo enrabiat. Han passat molts dies, moltes setmanes i continuo enrabiat.

—Per què?
—En els meus gairebé quaranta anys de vida professional havia observat que fins ara hi havia un camí per a millorar el servei que donem la gent que ens dediquem a la meteorologia, i entenc que els hidròlegs també, amb la gestió del riu, rieres, etc. I que anàvem cap amunt. No podem evitar que hi hagi fenòmens extrems, perquè n’hi ha, però sí que podem anticipar-nos i prevenir, prendre decisions que preservin la vida, i ho hem de fer. No conec el CECOPI valencià. No conec l’organització de tot plegat. No sé com ha anat tot, ni com funcionen de manera exacta, però la investigació judicial ho haurà d’aclarir mil·límetre per mil·límetre. Em semblaria inaudit que aquí no s’intentés d’aclarir res, no?

—Podria passar això mateix al CECAT?
—Conec la manera de funcionar del CECAT i de Protecció Civil a Catalunya. I després, evidentment, de moltes bufetades durant molts anys, sobretot amb episodis de nevades, s’ha arribat a un nivell de coordinació extraordinari amb el Servei Meteorològic, que és el que fa els avisos meteorològics. En aquest cas hi ha aquest maridatge perfecte que també veiem, em consta, amb l’ACA, que gestiona les conques internes de Catalunya, o fins i tot amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre de Saragossa. A partir d’aquí, continuo enrabiat. Continuo enrabiat perquè, que això passés als anys vuitanta o noranta, dels quals recordo uns quants episodis, que t’avisaven des d’una cabina telefònica… O que no t’assabentes fins al cap d’una hora que l’aigua s’ha emportat tres cases… Ara, això de València és inexplicable.

—…
—En aquests aiguats hi ha una nova dimensió de les emergències. I la nova dimensió és que la gent pot demanar ajuda a les xarxes socials. Vull imaginar que trucaven al 112 i no els responien o trigaven moltíssim i la seva emergència era vital.

—Hi ha el vídeo viral d’una la noia de Paiporta demanant auxili mentre s’agafa a unes plantes. “No hi ha res al meu voltant. És com si fos al mig del mar”, deia.
—Quan el vaig rebre, com tots, em pensava que eren uns actors, que era una notícia falsa, perquè ho semblava. No m’ho creia, al principi. I després, quan entens l’emergència, quan entens que aquell territori estava desbordat en tots els sentits, t’adones que és que aquella dona l’única cosa que podia fer era penjar-ho a les xarxes perquè altres persones identifiquessin on era i l’anessin a ajudar d’una manera que no ho podia fer el 112.

—A la premsa s’ha publicat que l’ex-consellera Salomé Prades, en compte d’entomar l’emergència sense Mazón, no es va atrevir a prendre decisions, sortia cada dos per tres de la sala i escridassava els tècnics. Una negligència rere una altra.
—Primer de tot, que hi hagi una investigació judicial i que s’actuï d’una manera clara i diàfana perquè això no es repeteixi. Si això funciona o serveix d’alguna cosa, no ho sé, però com a mínim això. Jo no m’imagino una reunió al CECAT de Protecció Civil així. Hi ha polítics, hi ha gent… A tots ens pot passar, que reaccionis abruptament, que diguis: no em dóna la gana, etc. I s’hi poden trobar, però és que en una sala d’emergències, almenys a Catalunya, hi ha gent molt formada i contundent. És a dir, aquesta persona gairebé l’haurien d’haver tret emmanillada de la sala. És que és tan bèstia allò que va passar allà, que no m’ho puc imaginar. És a dir, són més de 220 morts i si no hi ha una actuació judicial aquí, doncs, escolta’m, a l’Haia. És molt fort.

—És possible el rescabalament?
—El rescabalament és impossible. Això d’entrada. El que hauria de rebre la població valenciana és un rescabalament en forma de gestors dignes que fan la feina bé en una emergència d’aquesta magnitud. A veure, hem de tenir present que buscar la perfecció en una situació d’aquestes és impossible, igual que en la predicció meteorològica. Dit això, la prevenció hauria d’haver funcionat a tots els nivells. El rescabalament és impossible i només se m’acut la via judicial perquè personatges d’aquesta mena, que és clar que no han sabut estar a l’altura, no tornin a prendre decisions i posin en risc més vides.

—Com veieu el mal ambient que s’ha originat arran de les querelles i notícies falses en contra de l’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer?
—Per la meva experiència vital, ho veig com en altres episodis de la nostra història, en què hi ha un sector, en aquest cas, negacionista del canvi climàtic, que és als antípodes de qualsevol racionalitat, que intenta desgraciadament omplir més de fang la societat valenciana i la de tots. En definitiva, a mi em fa fàstic, perquè hi ha gent a qui, evidentment, com que no està avesada a la informació o no té segons quins coneixements, aquesta porqueria li arriba amb relativa facilitat i la confon. Em queda l’esperança que la gent més sensata vegi o sàpiga destriar el gra de la palla.

—Heu signat un manifest en defensa de l’AEMET.
—Sí, tocava fer-ho. Hi ha un funcionament de les emergències, dels avisos, del seguiment meteorològic… I tot això el 29 d’octubre va funcionar. A partir d’aquí, es llança aquest fang i s’intenta desprestigiar la directora de l’Agència Estatal de Meteorologia i l’acusen directament. Entenc que hi ha aquest sindicat d’extrema dreta, Manos Limpias, que es dedica automàticament a fer denúncies. Hauria de ser el sistema judicial que ho capgirés; és a dir, que al final el denunciat fos Manos Limpias. Això no és procedent i vostè fa una estupidesa. I ja està, es talla aquí. Vist des de fora sembla ridícula una denúncia com aquesta. Això no hauria de passar del senyor de seguretat de la porta del jutjat.

—Hem parlat molt dels avisos. Una de les angoixes que transmetia la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, era no haver sabut fer entendre millor a la població el seu significat i el perill que s’acostava, tenint en compte la inoperància governamental. 
—Avisos vermells per pluviometria tan alta, en aquest cas de l’Agència Estatal de Meteorologia, n’hi ha poquíssims l’any. Poquíssims. Una altra cosa és que a tu et soni que hi ha molts avisos vermells, però qui fa els avisos és l’AEMET, o el Meteocat en el cas de Catalunya, i després hi ha una sèrie d’aduladors del món de la comunicació que, procurant de pescar clics, fan titulars continuats i fastigosos barrejant avisos de Protecció Civil o d’uns altres àmbits amb el meteorològic. El problema és que la població rep inputs pertot arreu i al final no sap ben bé què passa. La població no ha de respondre als avisos meteorològics. Quan s’activa un avís vermell és Protecció Civil qui ha d’activar els seus avisos per a la població. Sí que és veritat que segurament aquell dia a València –i la Victòria té molta raó– la situació va quedar molt desdibuixada perquè els esdeveniments anaven passant, passant i passant, i no hi havia cap reacció. A les 5 i escaig de la tarda hi havia d’haver un cop de puny sobre la taula i començar a prendre decisions. Hi hauria hagut desenes de morts, però no centenars.

—A aquella hora el president de la Generalitat encara era dinant a El Ventorrillo.
—El Ventorrillo. Això mateix. És curiós. No ha aportat cap factura. Res.

—Ja li va costar dies donar el nom de l’altre comensal.
—[Esbufega].

—Què en penseu, de les crítiques dels sectors econòmics contra les restriccions, com ara el tall de la AP-7 ara fa uns dies, pels efectes encara de la gota freda?
—Això no passa cada dos per tres. És a dir, jo entenc que a la tardor es poden ajuntar alguns episodis d’aquests perquè és l’època de grans aiguats. Hi haurà anys que aquesta mena d’avisos i restriccions en una comarca serà zero. I potser hi haurà anys que aquests avisos seran dos o tres. El que no volem són morts, no volem afectacions personals, i volem minimitzar les materials tant com sigui possible. Si hi ha fenòmens meteorològics extrems, amb l’emergència que es produeix, les pèrdues econòmiques hi seran gairebé sempre.

—Què us sembla que la reconstrucció quedi en mans de militars?
—Vejam, per a una persona que ha fet el servei militar, com jo…

—On el vau fer?
—Vaig fer la mili a Esquiadors i Escaladors a Osca el 87-88, i després de dos mesos d’instrucció dura, perquè era un cos boina verda, em van posar al bar d’oficials de cambrer perquè a casa teníem fonda. Abans que no anar a esquiar i a escalar durant un any amb militars, intentaves que et posessin de conductor o del que fos. Vaig passar un any al bar d’oficials i, per tant, vaig passar un any relacionant-me amb la cúpula. Allà vaig veure de tot. Gent molt vàlida i gent realment molt quadriculada, en aquest sentit, i ho dic des del punt de vista positiu, de l’organització, de la feina, etc. I, a l’altre extrem, gent amb patologies diverses i coses realment potents i greus. Sigui com sigui, a partir d’aquí, entenc que hi ha militars molt capaços, però, en el cas de la reconstrucció, hi ha gent de la societat civil que ho pot fer igual de bé o fins i tot millor.

—Com ha de ser aquesta reconstrucció?
—Segur que tornarà a passar. No sabem quan, però tornarà a passar. La història meteorològica de la zona ens diu que quan passen unes determinades dècades, no sabem si una o tres, es repeteix. Sabem que aiguats amb el mateix mapatge de caiguda, distribució i intensitat es repetiran. Si ens entossudim a fer-ho tot exactament igual com fins ara, amb anys ferotges d’urbanització intensiva, doncs ens hi tornarem a trobar. Per tant, basar la reconstrucció exactament en els mateixos clixés que fins ara seria un error de primeríssima magnitud.

—Us atreviu a desenvolupar-ho amb més detall?
—Opinar a la distància sense tenir el coneixement geogràfic detallat… No m’atreveixo a donar una opinió clara, però hi ha d’haver la manera, s’ha de trobar, s’ha de plantejar i s’ha d’explicar. Ara que hi ha aquesta ràbia, perquè hi ha més de 220 víctimes mortals, és el moment de proposar aquestes coses.

—Som davant una nova generació de gota freda, com diu el catedràtic Jorge Olcina? A què ens enfrontem?
—D’una banda, ens enfrontem al que ja coneixíem de sempre, un relleu, una orografia, un golf de València i una meteorologia que fa un maridatge sensacional i fantàstic perquè hi hagi aquest tipus de fenòmens. Això ja ho sabíem. I, d’altra banda, tenim l’anomenat índex d’atribució que relaciona canvi climàtic i escalfament global amb la part de culpa d’aquest fenomen. Aquesta part de culpa estaria entre un 10% i un 15%. Això serà com més va més intens, i ja es pot veure que, si no actuem d’una manera contundent amb territori i mitjans de detecció precoç, entre més, la història es repetirà.