Francesc Homs: ‘Entre el 20-D i Cap d’Any el sobiranisme donarà dues grans notícies’

Francesc Homs ha decidit d’anar a Madrid a defensar la independència de Catalunya després d’haver passat anys fent política catalana al parlament i al govern. Explica que ho fa per sentit de responsabilitat i no pas per il·lusió personal. I confia que els independentistes entendran que davant unes urnes no es poden quedar a casa. ‘La nostra única força són les urnes i els vots’, diu el candidat de Democràcia i Llibertat. En tot moment evita la pugna amb ERC, tal com van acordar quan van decidir de presentar-se bo i separats en aquesta ocasió. I deixa clar que l’objectiu dels independentistes al congrés espanyol serà de poder-lo abandonar tan aviat com sigui possible. ‘Esperarem l’ordre de retirada del govern de Catalunya’, sentencia.

Homs ens rep al seu despatx de la seu de Convergència. És un despatx endreçat, sense gaires papers ni aparells ni decoracions. Hi ha un pergamí caragolat darrere seu durant tota l’entrevista. És una còpia de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica: ‘Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre…’ Comencem.

—Democràcia i Llibertat és una tapa per a amagar les sigles de CDC, que resten més que no sumen?
—Dues consideracions. Primera: No es tracta d’amagar les sigles de Convergència, que apareixen als cartells i que seran a la papereta de vot. Democràcia i Llibertat és l’expressió d’una coalició electoral. Segona: vostè deia a la pregunta que les sigles de CDC no sumen. Jo dic exactament el contrari. Convergència suma. De fet, va guanyar les últimes eleccions municipals. És una força que suma. Però hem fet una coalició molt inspirada en la idea de Junts pel Sí. I quan fas una coalició amb gent diferent poses molt l’accent en allò que es comparteix.

—Què comparteixen?
—Per sobre de tot, la independència de Catalunya. La coalició és una garantia per al procés. No hi haurà cap altre element que faci de cola d’aquesta coalició que no sigui la llibertat o independència de Catalunya, és una garantia que ens dedicarem prioritàriament a defensar el que va votar el poble de Catalunya el 27-S.

—Voleu dir que sense l’escàndol Pujol, els escorcolls i detencions, i els casos de corrupció que esquitxen CDC hauríeu fet aquesta operació?
—Absolutament. Ho hauríem fet exactament com ho hem fet per aquesta raó que deia. Prioritzem una operació ambiciosa i complexa, necessària i urgent, que és disposar d’un estat independent per als catalans. Una manera d’oferir un instrument polític que sigui garantia és sumar gent diversa en una mateixa llista. A Democràcia i Llibertat hi ha gent que ve d’Unió Democràtica, liberals independents, ex-PSC, el gruix de Convergència… És ideològicament transversal. És inclassificable en termes ideològics clàssics. Aquesta candidatura tan sols es pot classificar pel compromís a favor de la independència. És un instrument polític que garanteix que no ens despistarem a Madrid perquè no tenim cap més objectiu que defensar la independència de Catalunya.

—Si aquest és l’objectiu, per què no han reeditat Junts pel Sí?
—Perquè es va considerar que calia fer les coses tal com s’han fet. Tan sols ho descric. No vull exposar les coses com un retret. En aquest moment de la història, amb ERC compartim molt més que allò que ens diferencia. I hem de fer molta unitat d’acció. Ja la tenim al Parlament de Catalunya, expressada pel grup de Junts pel Sí, i tindrem unitat d’acció al congrés espanyol expressada a través de dues formacions polítiques. La reedició de Junts pel Sí no va ser possible, però no ho vull exposar com un retret a ningú.

—No hauria estat millor de repetir aquell ambient de trempera i ambició de Junts pel Sí?
—No crec que la trempera vingui determinada per l’existència d’una coalició o no. Vull pensar que la determinació del poble ve de l’objectiu de fons i no de la forma. Per molt que alguns vulguin presentar la situació d’ara com un refredament, crec que hi haurà una gran resposta del món sobiranista a les urnes. A favor de Democràcia i Llibertat, que és la meva opció, o d’Esquerra Republicana.

—Quines tres raons donaríeu als independentistes que pensen que no cal anar a votar en unes eleccions espanyoles?
—Primer, com que la conquesta de la independència hem decidit de fer-la i només la sabrem fer a través de la democràcia, cada cop que ens posin unes urnes hem de demostrar que hi som. En la circumstància que sigui. Cada cop que tinguem oportunitat de votar, hem de demostrar que hi som. Per un independentista, això és una obligació. Sempre demostrar que som majoria. Segona raó: tan sols per veure la nit electoral com queden amb un pam de nas els contraris a la independència, ja val la pena d’anar a votar. I tercera raó: com deia Joan Fuster, la política, la fas o te la fan. I evidentment, penso que de Madrid en traurem molt poca cosa. Però hem d’anar a dir que volem intentar fer una independència pactada perquè els convé més a ells. També a nosaltres. Els direm que si no la volen pactar, la farem igualment. Aquí hi ha el gran canvi de xip en aquesta estratègia de defensar Catalunya perquè hem decidit que no posarem més el país en mans d’altri. A Madrid els ho hem d’explicar. Haver-ho dit allà ens servirà davant la comunitat internacional.

—Les eleccions espanyoles també seran observades en relació amb Catalunya per la comunitat internacional…
—Sí. Aquesta és una altra raó perquè tots els independentistes vagin a votar una de les dues candidatures independentistes. És que jo em veuria incapaç de continuar defensant la independència de la mateixa manera que fins ara si a Catalunya queden primers els de Ciutadans. Com podem explicar a la comunitat internacional que Catalunya va de debò cap a la independència si quan ens posen urnes guanya Ciutadans o Podem? Són dues formacions polítiques que no són favorables a la independència. Com ho explicarem? Cal demostrar sempre que la independència té un gran suport a Catalunya.

—Si era tan important que no guanyés Ciutadans o Podem, era una raó de més per haver presentat Junts pel Sí a les espanyoles.
—Oi que no hi hem anat? És el que es va decidir i ja he explicat que potser ho hauríem pogut fer diferent, però també que no en vull fer una qüestió de retret. En aquestes eleccions, nosaltres no competim amb Esquerra. No són els meus adversaris. Són els nostres aliats. Som els aliats del procés. No vull que de les meves paraules es pugui interpretar ni un bri de retret a Esquerra. Estem junts en aquest projecte. I ens hem ajudar i cuidar molt entre nosaltres. Perquè els nostres adversaris són molt poderosos, ens volen molt mal, i hem de sumar forces entre nosaltres. Necessitem ajudar-nos mútuament.

—La negociació amb l’estat espanyol s’ha de fer al congrés o entre governs?
—S’ha de fer al congrés i entre governs. Repeteixo que tinc molt poca esperança que la negociació s’obri. Per tant, hem d’aprofitar tots els espais i totes les plataformes polítiques –i el congrés n’és una– per explicar la nostra actitud. En aquest sentit, el congrés pot ser molt útil. Cada vegada que tinguem l’oportunitat de demostrar que som gent dialogant amb ganes d’afavorir sortides civilitzades i que siguin millors per a tothom, ho hem d’aprofitar. I aquesta actitud no és contradictòria amb la d’avisar que ho farem igualment. Que els oferim una manera normal, madura i lògica de resoldre la separació. Però que quedi clar que ho farem igualment. Els hem de dir que els convé de parlar del deute, dels actius i passius, i actuar com correspon a una democràcia. Això sí, no ens hi estarem anys i panys, allà, dient-los això. Espero que hi siguem un període més aviat curt.

—Creieu que s’ha abandonat massa aviat la reivindicació del referèndum tenint en compte el resultat del 27-S?
—No. La reivindicació del referèndum no l’hem abandonada. En la mesura que som demòcrates i que volem defensar la nostra causa per camins democràtics, el referèndum sempre hi serà present. I això val per a nosaltres i per a ERC. En el programa de Junts pel Sí diem que restarem expectants –literalment– a una proposta de l’estat espanyol per a fer un referèndum. No ens hi girem pas d’esquena. Això sí, ja no és la nostra bandera principal. Ja es va votar sobre la independència el 27 de setembre. Alguns diuen que hem volgut anar massa de pressa. Però si fa tres-cents anys que lluitem! Hem fet centenars d’intents d’acord amb l’estat espanyol. Si alguna cosa no es pot retreure al catalanisme que avui és independentisme –avui catalanisme i independentisme són sinònims– és que hàgim anat de pressa. En algun moment s’havia de fer aquest canvi de xip. La nostra prioritat és la consecució de l’estat independent.

—I no és un error estratègic deixar que la bandera del referèndum la portin formacions no independentistes?
—N’hi ha que fem política per canviar les coses. Alguns altres, tinc la sensació que fan una aproximació a la política per mirar què sona millor en cada moment. Cadascú ha de triar allò que més li convingui. Si al final hi ha un referèndum, no serà perquè l’hagi proposat Podem. Serà perquè la força de l’independentisme obligarà l’estat espanyol a moure’s.

—O per una mediació internacional.
—Exacte. Però si mai hi és, no serà per aquells que sempre van uns anys enrere en les reivindicacions. Hi ha gent com nosaltres que hem fet d’avançats en les reivindicacions. I n’hi ha que sempre van una temporada o dues enrere. M’entendreix que el PP sigui ara tan bel·ligerant defensant la constitució que no va votar. Aquests van trenta-set anys endarrerits. M’entendreix veure ara els socialistes defensant un model federal que ells van liquidar ara fa deu anys. M’entendreix veure que els de Podem reivindiquin ara un referèndum i quan es va proposar a Catalunya no els vam sentir o no hi eren. Aquesta és la seqüència. La pregunta que s’ha de fer la gent és ‘qui és motor de canvi’.

—Qui?
—És Ciutadans, que bàsicament vol substituir el PP? És Podem, que vol substituir el PSOE? L’únic canvi revolucionari és la independència. Això és l’única cosa que pot alterar el tauler de joc institucional de l’estat espanyol, Europa i Catalunya. És la veritable revolució democràtica, pacífica, inclusiva, cívica… La potència d’aquesta revolució és que no és dels uns contra els altres. És integradora. Això és el que pot aconseguir canvis de debò. Som en una època en què calen canvis. Per la manera com ha fet impacte la crisi. Per la manera com s’ha gestionat; una part de la població rep unes conseqüències de la crisi absolutament fora de lloc. Per la manera com no hem pogut disposar d’un estat propi que procurés allò més essencial per a protegir la ciutadania.

—Si jo fos un independentista amb voluntat de votar En Comú Podem per ajudar a tenir un interlocutor més obert i sensible a la qüestió catalana a Madrid, què em diríeu?
—Crec que a la vida les coses són una miqueta més senzilles que fer aquests revolts. Si algú creu que hi pot haver alguna proposta per a Catalunya des de l’estat espanyol, que sàpiga que vindrà del fet que l’independentisme sigui molt fort. Podem no alterarà l’statu quo vigent. Com no ho ha fet Syriza a Grècia. Hi ha propostes que són més estètiques que no de canvi profund. Al cap i a la fi, Podem diu públicament que vol un referèndum perquè continuem dins d’Espanya. Aleshores, quin és el canvi? Si és per a acabar fent com els de Syriza a Grècia, que ara sembla que ja no es coneguin, cauríem en el mateix lloc. Això de Podem sona a aquell ‘apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya’ de Zapatero. És tan igual que em sembla que no hi hauria de caure ningú, en aquest parany. Ens poden enganyar una vegada perquè som gent de bona fe. Si ho tornen a fer, ja no serà per bona fe… Ja n’hem tingut prou.

—No us preocupa que la desconnexió mental d’Espanya ja hagi començat i que diumenge hi hagi desmobilització electoral?
—És que aquestes eleccions la gent sobiranista votarà precisament no pensant en Espanya. Com que constato que la gent ja ha desconnectat mentalment, estic segur que la gent dirà: ‘Ens posen urnes? Doncs votem per demostrar que hi som.’ No són unes urnes que se les emportin a Madrid. Reflectiran quina és la voluntat del poble de Catalunya. Cada vegada que ens posin urnes és una oportunitat d’or per a demostrar la força que tenim. L’única força que tenim és la de les urnes i els vots. L’estat espanyol té moltes altres forces i molt poderoses. Tenen la força dels tribunals que controlen ells, dels fiscals, de l’administració d’hisenda, de les relacions diplomàtiques, de l’exèrcit… Un munt de coses que nosaltres no tenim. O demostrem cada vegada que hi ha urnes que no ens empassem la seva arbitrarietat i que estem molt determinats en l’objectiu de tenir un estat independent o això serà molt difícil d’explicar.

—La incapacitat de posar-se d’acord entre independentistes després del 27-S pot haver desmotivat molts votants. Un pre-acord abans de diumenge us ajudaria a tenir més bon resultat?
—Anem a pams. Per què estic tan convençut que hi haurà aquesta mobilització el 20 de desembre? Perquè al final la gent sobiranista posa sempre les coses al seu lloc. Poso l’exemple del 9 de novembre de 2014. Abans del famós 9-N també hi havia una situació política enrarida amb aquelles reunions que m’estimo més oblidar. Les he esborrades de la meva memòria. Aquell procés participatiu, que va ser menystingut pel govern espanyol inicialment, es va fer per la determinació d’un govern i de quaranta mil voluntaris. Però allò que va fer que fos un èxit van ser els dos milions tres-cents mil ciutadans que hi van participar. Una lliçó de civisme democràtic de les més brutals que s’han vist mai a Europa. Extraordinari! I a conseqüència d’allò, querelles del govern espanyol. Jo crec que això es repetirà. La gent tornarà a posar les coses al seu lloc el dia 20 de desembre. La gent hi és. Els independentistes saben que no poden fallar. Sempre hi són.

—I la qüestió de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP?
—És evident que no hi serà abans de diumenge. La CUP ha decidit de fer una assemblea el 27 de desembre i ja han dit que no prendran cap decisió fins aleshores. Per tant, no cal especular. L’acord no es concretarà fins després del 27. Jo faig un pronòstic i després ja ens tornarem a trobar. Entre el 20 de desembre i abans d’acabar el desembre o primers de gener, donarem dues grans notícies des del sobiranisme: un resultat extraordinari a les urnes –que és on parlem els sobiranistes– i un acord per a dur endavant el procés. Que ho podríem fer tots plegats de manera més senzilla? Segur. També ho podríem haver fet més senzill els dies previs al famós 9-N. Però al final compta el resultat. Farem un Cap d’Any que no ens podem imaginar.

—Què contindrà l’acord?
—L’acord s’assolirà per la via de respectar dos principis democràtics que són essencials. Primer, un acord mai no pot implicar la pèrdua de la identitat política de les parts. Tothom ha de poder continuar essent ell mateix. Jo crec que això es podrà garantir. Segon, el contingut de l’acord –allò que es posa en comú entre dos que són diferents– ha de correspondre’s al pes democràtic que té cada part. Uns, seixanta-dos, i els altres, deu. Per tant, serà un acord més decantat cap a Junts pel Sí, que té seixanta-dos diputats. Però fent valer els deu diputats que té la CUP. Els deu diputats de la CUP són imprescindibles. La seva aportació ha de ser important. La identitat de cadascú i un espai de trobada respectuós amb la força representativa de cadascú. Són els dos principis que garantirà l’acord amb la CUP.

—La declaració independentista del parlament va obrir escletxes dins de Convergència?
—No.

—Va ser faramalla mediàtica?
—Buf! Si n’hi ha, de faramalla! Tenim molts adversaris que es van posar molt nerviosos el 9 de novembre veient aquest acord i, evidentment, l’han combatut amb totes les males arts que ja coneixem.

—Em podeu donar tres raons per a votar Democràcia i Llibertat i no ERC?
—Jo no faig la nostra proposta dient que nosaltres sí i els altres no. Jo puc donar raons per votar independència i per votar Democràcia i Llibertat. Són les que he donat abans, i en podria afegir moltes més. Per exemple, que Democràcia i Llibertat és una coalició construïda al servei del procés –perquè si no hi hagués procés, aquesta coalició no s’explicaria– i esdevé una garantia per a dedicar-se només a fer-lo avançar. No és al servei d’unes altres operacions polítiques. L’artefacte Democràcia i Llibertat no està preparat per a res que no sigui servir el procés i les institucions catalanes. Amb l’experiència d’haver resolt coses que es deia que eren impossibles i que han acabat passant. Amb tota la modèstia, poso el cas del 9-N d’exemple, però també podem posar el cas de la configuració de la llista de Junts pel Sí per al 27-S. També semblava que havia de ser impossible i al final va ser possible.

—Més raons?
—Sí. L’objectiu polític a batre perquè ha esdevingut referent de centenars de milers de persones es diu Artur Mas. A Madrid saben que això de la independència no és cosa d’una sola persona. Però saben que hi ha una identificació de centenars de milers de ciutadans amb el president. I una de les maneres que podrien tenir de dir que s’ha abatut Artur Mas és que Democràcia i Llibertat no obtingués un bon resultat. I totes aquelles persones que consideren que el president Mas és un referent i ho és per a ells, tenen l’oportunitat de defensar-lo també a les urnes. Aquesta oportunitat la tindran a través de Democràcia i Llibertat.

—Però al congrés de diputats es tractarà de moltes coses que no tindran res a veure amb el procés polític de Catalunya. Els diputats de Democràcia i Llibertat s’abstindran, en aquestes qüestions?
—Hi haurà un mentrestant que jo espero que duri pocs mesos. En aquest mentrestant és evident que nosaltres haurem de fixar posició en els debats que surtin. Per això tenim un programa electoral. És un programa de mínims, compartit amb gent molt diversa ideològicament. Però haurem de dir la nostra amb moltes coses diferents. Però ja aviso que no ens distraurem gens de l’objectiu principal que tenim. Participarem en tots els espais que ens ofereixin; donarem la nostra opinió a tots els debats que es facin; i aquesta actuació anirà absolutament lligada a l’opinió i els interessos que tinguin les institucions catalanes. Farem de corretja de transmissió de la defensa dels interessos de Catalunya i de les institucions catalanes. No prendré cap decisió al congrés espanyol que no tingui el plàcet del govern de Catalunya, que no serà pas un govern de partit.

—Després d’anys d’exercir la política catalana als nivells més alts, què us motiva per anar a Madrid quan ja anem fent les maletes?
—El sentit de responsabilitat. Il·lusió personal d’anar Madrid, com pot comprendre, no en tinc. És un sentit de responsabilitat, perquè hi vaig tenir una experiència quan vam negociar l’estatut i conec com funcionen. No m’impressionen gens. Sé que tampoc no m’esperen amb els braços oberts. Ja m’han tastat. I ja veuen que no sóc impressionable amb raspalls. Pronostico que no ho tindré gens fàcil. Però hi vaig per sentit de responsabilitat. Crec que aquesta contribució la puc fer.

—Aneu a Madrid amb ganes de deixar-hi d’anar aviat…
—Sí, com més aviat millor. És clar.

—En quin moment abandonareu el congrés espanyol?
—El moment exacte no el sé. Esperarem l’ordre de retirada que rebem del govern de Catalunya. Nosaltres estarem al servei d’aquest govern d’unitat independentista. En el moment que ja no hi hàgim de ser, tan sols hi anirem de visita perquè Madrid és una ciutat fantàstica que val la pena de visitar i de conèixer, com París, Londres, Viena… No sóc capaç de posar una data concreta a la retirada. Dependrà del calendari del procés polític a Catalunya. I aquest és un element nou: hi ha formacions polítiques que ens presentem a aquestes eleccions amb la voluntat que sigui l’última vegada. Això no havia passat mai. Si pot ser, no esgotarem la legislatura.

—Caldrà afanyar-se, doncs.
—El procés és irreversible. Això no té marxa enrere. La independència s’acabarà assolint. Anar contra això és com anar contra la força de la gravetat. Hi ha coses a la vida que per maduresa i per lògica són tan necessàries que acaben produint-se. La qüestió és saber amb quina velocitat es produirà. I això és directament proporcional a la força que tinguem. Com més força, més rapidesa. Que durarà pocs mesos o tres anys? Dependrà de la força que demostrem a cada votació i a cada passa que calgui fer. S’ha fet un tret de sortida el 27 de setembre que ja és irreversible. Però la intensitat del ritme dependrà de la força que tinguem a les votacions i a les mobilitzacions que es vagin fent.

—Us veig molt optimista.
—Pujarem el Tormalet. És un coll mític del Tour de France. És difícil. Requereix molta força, molta constància i una gran mentalització. La pujada es pot arribar a fer llarga. I si a les primeres rampes, la gent ja està cansada, costa d’arribar al capdamunt. És una cosa que passa i que té solució. En el ciclisme hi ha uns primers moments que sembla que no estàs en forma. Però després agafes un bon ritme, et concentres, i no te n’adones que ja has arribat a dalt. Jo crec que farem això.