08.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.04.2023 - 10:03
Us considereu lletraferits? Sou d’aquells que xalen amb un bon debat lingüístic, però a vegades us trobeu que us manquen arguments per a defensar-vos? Per mirar d’esvair dubtes i donar eines per contrarestar els comentaris dels vostres parents o amics, la filòloga Aida Roca (Tarragona, 1998), més coneguda a les xarxes com a Filòloga de Guàrdia (Instagram, TikTok i YouTube), on acumula milers de seguidors fent un contingut divulgatiu i amè sobre la llengua catalana, acaba de publicar En nom de Punkpeu Fabra (Fanbooks), que porta per subtítol Manual de català per guanyar tots els debats lingüístics de sobretaula, tota una declaració d’intencions.
El llibre toca de manera distesa les polèmiques i problemàtiques més candents del català: dels diacrítics als barbarismes, passant per la discriminació lingüística i el llenguatge no sexista. Amb un to directe i sense eufemismes –“el mateix estil oral que gasto per fer els vídeos l’he convertit en un llibre”–, Roca, que signa com a Filòloga de Guàrdia, pren partit en totes les qüestions que tracta i tot sovint s’allunya d’allò que s’entén com a “políticament correcte”; per això ens deixa clar que volia fer un llibre punk.
Què hem de fer per garantir la supervivència del català? Roca ens dóna tres manaments: parlar un català genuí, parlar un català adequat i, sobretot, respectar la variant dialectal pròpia. I un d’extra: hem de combatre l’autoodi.
—Qui és la Filòloga de Guàrdia?
—La Filòloga de Guàrdia és una part de l’Aida Roca expressada de manera performàtica a les xarxes. És la meva manera de canalitzar la meva passió per la llengua i compartir-la.
—Com és que vau començar a publicar vídeos de llengua a les xarxes?
—Va ser l’any pandèmic, el 2020, en què vaig tindre bastant de temps per a reflexionar què fer a la vida, tot i que tampoc és que hi reflexionés gaire, vaig tirar milles. Tenia ganes de consumir un contingut sobre filologia catalana, divulgatiu, en què m’ho pogués passar bé. Perquè seguia youtubers, com ara la Ter i Jaime Altozano, que parlaven d’arquitectura o de música –en castellà– i volia una cosa així del meu tema, la llengua catalana. Com que no hi era de la manera que a mi m’hauria agradat, vaig fer-ho jo.
—I per què vau decidir de saltar de la pantalla al paper i escriure un llibre de llengua?
—Si parlem clarament, m’ho van proposar. Sí que havia tingut la idea, però m’ho havia imaginat i prou. Quan em va arribar un correu d’Edicions 62, que em deia: “T’agradaria fer un llibre relacionat amb els continguts que penges a les xarxes?”, vaig dir que sí. A les xarxes penges un vídeo i al cap d’un mes o dos la gent ni recorda que l’has fet. En canvi, en un llibre deixes una cosa escrita i, en certa manera, té més valor, és més perenne, per això també tenia ganes d’ordenar tot allò que havia dit i posar-ho per escrit. L’única cosa que he fet és agafar les qüestions que tracto a les xarxes, ordenar-les, i amb el mateix estil oral que gasto per fer els vídeos, convertir-ho en un llibre.
@filologa_de_guardia
—Dieu que heu fet una compilació de qüestions que tractàveu a les xarxes, i el resultat és un llibre que toca temes lingüístics molt diversos. Quin criteri vau seguir per incloure’n uns i no uns altres?
—D’entrada em vaig posar a parlar dels temes que considerava més importants, però havia dedicat un capítol a la història del català i vam veure que no hi encaixava gaire. I, de sobte, amb unes quantes coses escrites, dic: “Carai, si tot el que he tractat són polèmiques del català.” El fil conductor són les polèmiques. Qüestions que es poden debatre: debats lingüístics de sobretaula, per això té aquest subtítol. De capítol en capítol vas de polèmica en polèmica.
—Us agrada provocar. Us autodefiniu com una filòloga punk.
—M’agrada enfocar les coses des de perspectives diferents, agafar una cosa i mirar-me-la des de tots els punts de vista. La llengua ens la mirem des d’un punt de vista molt rígid, com ens l’han ensenyada a l’escola: el català correcte és així i només pot ser així. Tenia ganes d’ampliar mires, de relativitzar la importància de certes coses. De fet, el llibre s’enceta amb un capítol que es diu “L’ortografia no és tan important” perquè penso que a vegades donem massa importància a l’ortografia i ens oblidem de coses més perjudicials per a la llengua, com ara els castellanismes. De vegades intentem de treure-hi importància, i diem: “Dir peató no està tan malament.” Però és bastant més greu dir peató que deixar-te una hac o posar-ne una de més.
—I arran d’aquesta mirada va sorgir el títol, En nom de Punkpeu Fabra?
—M’interessava molt que quedés clar que era una cosa punk, però la idea com a tal me la van donar un parell de seguidors, que em van dir: “Et veig com una Punkpeua de la llengua”, “Ets una Punkpeu Fabra”. I vaig pensar que era bo, que funcionava. I quan buscàvem el títol per al llibre vam decidir de provar-ho. Penso que Pompeu Fabra estaria content de veure que al segle XXI s’ha fet un llibre així, i més en l’estat en què es troba el català ara mateix. I, d’una altra banda, Pompeu Fabra era una mica punk, també. Ell mateix va voler eliminar totes les hacs, és una cosa que molta gent no sap, i hi ha qui potser et diu: “Si Pompeu Fabra veiés aquesta errada, que han escrit ‘em dit’ sense hac!” Però ell la volia eliminar, aquesta hac. Potser no era tan punk, però també relativitzava les coses i buscava la solució pràctica, que és el que miro de fer a les xarxes.
—També parleu i doneu molta importància a allò que anomeneu els tres manaments del català correcte. El primer: “Parlaré un català genuí.”
—El català genuí és el català català; de nom, català, i de cognom, català. Allò que s’ha format en el català en la seva evolució natural. Hi ha coses que ens arriben com una interferència, sobretot els castellanismes: formes naturals del castellà que s’incorporen al català perquè totes dues llengües conviuen i perquè moltes vegades el castellà se sobreposa al català. Això fa que el català adopti certes estructures que no són les seves i això ens pot portar a la possibilitat que la nostra llengua algun dia sigui un dialecte del castellà. Ara no ho és i ens fa molta ràbia que ho diguin, però no ens agradaria que en algun moment ho fos. Per això defenso el català genuí.
—Dieu que un català genuí és un català sense barbarismes i tot seguit els classifiqueu segons el grau de perill: baix, mitjà i alt. Quins diríeu que són els més perillosos?
—Els podria haver classificat com a castellanismes lèxics, falsos amics i castellanismes sintàctics, però era molt estrany, i hi vaig posar grau de perill baix, mitjà i alt. Els d’un grau de perill alt són els que canvien l’estructura de la llengua, els sintàctics, això de dir “se m’ha caigut una cosa” en lloc de “m’ha caigut”, un “quedem pel matí” en lloc d’un “quedem al matí”. Són estructures castellanes que es camuflen perfectament perquè muntem la mateixa estructura castellana amb paraules catalanes i, de sobte, el barbarisme es torna invisible. Un enemic, per dir-ne d’alguna manera, que no veus és més perillós que no un que veus. No és que vulgui dir que el castellà és un enemic, però hem de percebre els castellanismes com un perill.
—En canvi, dieu que els anglicismes van per una altra banda.
—Exacte, perquè l’anglès no és una amenaça tan grossa com el castellà, en el sentit que potser sí que cada vegada tindrem més anglicismes, però no veig un risc ara com ara que el català es converteixi en un dialecte de l’anglès. En canvi, és més a prop de convertir-se en un dialecte del castellà. I perquè la quantitat de castellanismes que tenim, sobretot de grau de perill alt, és molt més grossa que no pas la quantitat d’anglicismes que tenim. La major part d’anglicismes són de grau de perill baix: són lèxics, paraules aïllades.
—N’hi ha molts de lèxics, però en alguns argots, com ara el juvenil o el científico-tècnic, es comencen a fer servir paraules catalanes amb el significat o l’ús que tenen en anglès.
—Exacte, això és grau de perill mitjà, perquè entrem al terreny dels falsos amics. Però, tot i això, mantinc que l’anglès no és tan perillós.
—De fet, de vegades els anglicismes arriben pel castellà.
—Sí, pel castellà també ens arriben unes altres coses, com ara gitanismes. Per exemple, la paraula currar i molar són gitanismes que ens arriba pel castellà. Guai és un arabisme que ens ve pel castellà. Però aquestes paraules no les condemno tant perquè ens arriben pel castellà, però tenen un altre origen.
—Tornant als manaments, en el tercer dieu: “No renunciaré a la meva varietat dialectal.”
—Parlem de català estàndard i ens oblidem que a dintre hi ha unes formes que són estàndards i senzillament perquè no se senten gaire a TV3 ni als mitjans en general, siguin orals o escrits, pensem que no són correctes. Sóc una ferma defensora dels infinitius tindre i vindre, que són normatius i, a més, són els genuïns del Camp de Tarragona, que és d’on vinc. I em sap greu que persones d’allà comencin a parlar davant una càmera i comencin a dir tenir i venir perquè imposa i perquè sembla que tenir i venir siguin més correctes. La qüestió és que no ens oblidem d’on venim, i si hem de parlar de xiquets i xics, hem de dir xalar, hem de dir enguany, en lloc d’aquest any, padrins en lloc d’avis, en parlem. O, per exemple, a Valls diuen meua i teua, doncs que ho diguin, perquè són paraules que surten al diccionari normatiu i no ens n’hem d’avergonyir. I, d’una altra banda, també podem parlar català col·loquial i sentir-nos orgullosos de les nostres formes dialectals. Per exemple, jo dic moltes paraules amb i, dixar, ginoll, siroll, dijú… i vull continuar-les dient en àmbits col·loquials amb tota la tranquil·litat del món.
@filologa_de_guardia #encatala #llengua #llenguacat #llenguacatalana #català #estiktokat #valencià #llenguavalenciana
—També parleu de l’autoodi lingüístic. Com el podem combatre? Perquè ara que parlàvem de variants dialectals pensava que, molt sovint, sigui per inseguretat, sigui per autoodi, eliminem aquests dialectalismes perquè ens sembla que fan de poc culte.
—Lluitar contra l’autoodi és un dels meus pilars fonamentals. Incideixo més en la part personal: sigues conscient que podries intentar de parlar català en aquesta situació i segurament no passaria res, acostuma-t’hi, no renunciïs a la teva llengua. Suposo que també cal una mica de feina institucional. Si el català tingués més prestigi en certs àmbits, eliminaríem part d’aquest autoodi. S’ha de treballar en el pla personal i en l’institucional.
—Ara com ara, quins creieu que són els perills més importants per a la supervivència de la llengua?
—El perill més gros és que es deixi de parlar. Hi ha unes generacions, diria que situades entre els 12 anys i els 18, potser els anys d’institut, que han deixat de fer servir el català o cada vegada el fan servir menys perquè és una llengua sense prestigi, que no et permet “ser guai” en aquestes edats, segurament per una gran manca de referents. Ara s’ha començat a fer Eufòria, que és un programa que ha començat a trencar amb això i ja comencem a crear referents per a aquestes generacions, però si has de parlar català i com aquell qui diu ja t’han de veure com el nen friqui de la classe, és possible, i més en aquestes edats tan vulnerables, que abandonis la llengua. Per això penso que és un dels llocs on pateix més. Potser passes aquesta etapa, tornes a tindre referents en català i et tornes a situar, però el que em trobo i observo és que, com que aquestes generacions dels 12 als 18 parlen tant de castellà, arriben als 18 i per més que tornin a fer vida en català, diuen molts més castellanismes i han agafat costums de canviar de llengua que són molt difícils de revertir.
—Ara que parleu de manca de referents, al llibre dediqueu un apartat a parlar de les atròfies de la llengua. És a dir, aquells àmbits en què el català és molt escàs o gairebé nul. Quins són els àmbits més atrofiats?
—Precisament, ara com ara, falta oci per a gent jove. Aquí tenim l’atròfia més grossa.
—Com més va hi ha més creadors de contingut en català.
—Ha passat una cosa molt curiosa. La pandèmia ens va fer mal a molta gent, però a la llengua catalana dintre de les xarxes li va fer un gran bé. Ens trobem en una quarantena i la gent s’avorreix a casa i comença a fer contingut per passar-s’ho bé, no per tindre molts seguidors. L’objectiu és distreure’s, i per això ho fan en la llengua en què se senten més còmodes, en català. Si haguessin pensat a tindre molts seguidors, potser ja no ho haurien fet en català, però com que hi va haver tanta gent que per distreure’s va fer contingut en català, hi va haver tanta gent que estava avorrida i li va fer molta gràcia de trobar contingut en la seva llengua, de sobte hi va haver un boom, sobretot a TikTok, de vídeos en català que es van fer virals, i això ens va demostrar que el català podia sobreviure a les xarxes i que despertava interès. I també va portar molts creadors a continuar fent contingut en català i que en nasquessin uns altres perquè veien aquesta possibilitat. El català s’ha tornat una llengua d’ús normal a les xarxes. I ha passat una altra cosa: com que s’ha començat a sentir, alguna gent no catalanoparlant ha tingut un interès pel català, perquè l’ha vist circular, i alguns creadors de contingut en castellà que sabien català han començat a fer alguns vídeos o alguns reptes en català, perquè s’havia posat de moda. El català s’ha tornat una llengua de moda, i és molt bo. El que fa patir, sobretot TikTok, és la qualitat de la llengua. Perquè de castellanismes n’hi ha moltíssims. Però és un gran pas que, si més no, es faci servir.
—Vós, a TikTok, justament, teniu molts seguidors. Creieu que la llengua preocupa el jovent?
—Crec que els preocupen unes altres coses, i la llengua senzillament és un mitjà per a fer les coses que els preocupen. Per això hem de procurar que els preocupin coses en català. Conscienciar lingüísticament els joves potser no és la millor manera de fer que el català torni a ser una llengua d’ús normal, sinó que hem de generar més referents.
