La notícia que el Consell del PP atorgava el premi de les Lletres, dins els guardons del Nou d’Octubre, a Ferran Torrent va córrer com la pólvora i la majoria dels titulars ho van titllar de sorpresa. Torrent, l’escriptor que ha retratat més bé les èpoques daurades i corruptes dels governs d’Eduardo Zaplana, premiat per Carlos Mazón, el seu fill polític, tenia un puntet morbós. Però a Torrent, aquesta circumstància li ha fet gràcia i parla de normalitat. No amaga la sorpresa, però interpreta el guardó dins la normalitat democràtica.

En aquesta entrevista, que fem l’endemà de l’anunci, ho raona. Està satisfet perquè a setanta-tres anys continua escrivint, anant al casino a jugar al dòmino o al truc, i a dinar amb els uns i els altres, que és la manera, diu, d’obtenir informació. Ferran Torrent anuncia que el mes de febrer traurà una novel·la, es titula El jo que no mor i és la continuació de Memòries de mi mateix, i mostra la cara més tendra quan parla de la seua germana, que té Alzheimer, però encara el reconeix. Va confessar-li el secret de la concessió del premi quan encara no era públic.

—Us he de dir que m’ha sorprès, la concessió del premi, no sé si a vós també.
—Sí, moltíssim. No em podia esperar mai de la vida que la Generalitat governada pel PP em donara un premi. Però fa un parell de setmanes vaig llegir que l’Ajuntament de València donava un premi a Marc Granell, i vaig pensar, està bé que no es premien perfils ideològics. Així i tot, no podia imaginar-me que dues setmanes després em telefonarien per dir-me…

—Qui us va telefonar?
—Miquel Nadal, el director general de Cultura. Era diumenge passat, i no sabia com dir-m’ho. El conec i pensava que em cridava per un dinar pendent que tenim, però em diu, et donaré una notícia i no sé com te l’agarraràs… I em va dir que m’havia proposat ell. I jo li ho vaig agrair. I em va dir que no diguera res perquè no era oficial. I tinc una anècdota. Els diumenges dine a casa de la meua germana i li dic, et contaré un secret: m’han donat el premi de les Lletres Valencianes. I ella, ah, sí? I es va emocionar molt. Mig minut després li dic, te’n recordes del secret que t’he contat? Però ella ja no se’n recordava.

—En un país normal, hauríem trobat natural que un govern del PP premiàs Ferran Torrent.
—A mi també m’ha sorprès, i això vol dir que no som en un país normal. Però si mires els països de normalitat democràtica, el nord d’Europa i Anglaterra, amb tradicions democràtiques molt llargues, canvia el govern, però la cultura no ho paga. Ací, la cultura escrita ho ha pagat.

—Si el torero Vicente Barrera hagués continuat essent conseller de Cultura, us haurien donat aquest premi?
—Crec que no, però t’assegure que jo no l’haguera acceptat. Parlem d’una hipòtesi bastant hipòtesi. Però és massa fort. I a més a més, sóc antitaurí, sóc animalista. Però és que la hipòtesi és molt bèstia.

—Us ha donat el premi de les Lletres un govern que ha ignorat el centenari d’Estellés i que diu que no donarà ni un cèntim a entitats catalanistes. Es pot interpretar com un emblanquiment d’aquesta gestió?
—Quan a mi em parla Miquel Nadal, jo no sé a qui li donaran els altres premis. Per tant, jo no me’n faig responsable. Però accepte aquest premi del punt de vista literari. No me l’han donat per un perfil ideològic. I els altres, tampoc me l’han donat per un perfil ideològic.

—Els “vostres” no us el van donar. Quasi que ho preferiu?
—Ahir vaig parlar amb Ximo Puig, que és amic personal, i em va donar l’enhorabona, i quan parlàrem del tema, jo li vaig dir, president, vosaltres no havíeu de donar-me’l perquè jo sóc amic teu o perquè sóc més afí al govern del Botànic. Els premis s’han de donar per trajectòries i que s’acaben els amiguismes i que es reconega la vàlua de la gent. Si la tinc, que me’l donen, i si no, no passa res. No treballe per això. Si hi ha una il·lusió en la meua vida és que alguns llibres meus continuen llegint-se quan acabe d’escriure.

—De moment, ja passa. Teniu molts lectors.
—Sí. No sé què passarà en el futur, perquè la intel·ligència artificial ho liquidarà tot. Els premis a la trajectòria se’ls emportaran robots.

—Escriurà novel·les, la intel·ligència artificial?
—Ja t’ho fan. M’ho han fet, Ferran Torrent, i jo dic, no, eixe no sóc jo, però ja ho intenten i ho poden perfeccionar. Si ens paguen igualment, que treballe el robot [riu].

—Teniu o heu tingut amics al PP. És això que us ha donat una visió privilegiada per a escriure les novel·les sobre València que heu escrit?
—D’una banda, sí, però de l’altra, tinc l’avantatge que sóc de poble i freqüente la gent de poble. Després de dinar vaig al casino a jugar una partida al dominó i, per tant, tinc un barem de, més o menys, com és la societat. Una vegada dinava amb Brauli Duart al Palmar i va venir un senyor perquè li signara un tovalló i em va dir que era guàrdia civil. És la segona vegada que li firme a un guàrdia civil, perquè una altra vegada em van parar en un control d’alcoholèmia i em diu, ah, tu ets Ferran Torrent, en valencià, i em diu, vés-te’n a casa. No havia begut, eh? T’ho dic perquè no tinc complexos. No tracte la gent ideològicament sempre que hi haja un respecte. Sóc observador i, a més, m’agrada saber-ho tot. He tingut informació de tot.

—La informació, la teniu perquè us ve gent a contar-vos-ho o teniu una capacitat especial per a extraure-la?
—La gent confia en mi. I a més, en un restaurant, amb un bon vinet, la llengua s’afluixa. Sempre he respectat els anonimats. Sempre he pensat que la informació no era per a gastar-la, sinó per a tenir-la. Després, tu li dónes un aspecte literari, però l’autèntica informació és per a tenir-la tu. Tenia un informador molt bo, que coneixia les clavegueres molt bé. Me’l van presentar perquè ell em volia conèixer. Des d’aleshores vam mantenir una relació fins al punt que anàvem a un restaurant i ell entrava primer i també eixia primer, perquè no ens veieren mai junts.

—Era un policia?
—No era policia, però no et diré res més, perquè em va dir que volia que sempre guardara el seu anonimat. Però sabia un munt de coses. Jo li demanava permís per dir una cosa i ell em deia, això sí i això no. Algunes informacions venien d’una persona que ells no li haurien ni deixat entrar [riu].

—El zaplanisme us va valer per a aquella trilogia mítica sobre la corrupció.
—Estic molt agraït a Zaplana.

—Creieu que del mazonisme també en podreu fer una trilogia?
—Estan escaldats, no ho crec. És una putada per a mi, però estan escaldats. [Riu.] He furgat una miqueta, per veure, però, de moment, no.

—En el Botànic també heu furgat?
—En el Botànic, no molt, la veritat, perquè els informadors que tenia estaven més en l’altra banda, i jo no he notat res anormal en el Botànic. Només que han tingut una miqueta de por, de voler quedar bé, però la veritat és que no he vist res anormal. O no m’ho han contat.

—En què treballeu, ara?
—Trauré novetat el mes de febrer. És com una segona part de Memòries de mi mateix i es diu El jo que no mor. Passa dos anys abans. Són els mateixos personatges, amb Ava Gardner d’estrella invitada. Quan era adolescent veníem a veure el catch i davant hi havia l’hotel Metropol, que tenia una cafeteria on anaven els pijos del moment. Nosaltres guaitàvem per veure les dames ben empolainades. L’hotel Metropol té molta història. És on anava Hemingway, on va estar el servei secret soviètic en la guerra. Ava Gardner, que jo sàpiga, no va estar-hi mai, però va viure durant tretze anys a Madrid. És una novel·la sobre l’engany, l’autoengany, les identitats. Ningú és el que és. Estic molt content perquè és el que volia fer.

—L’heu escrita molt de pressa, aquesta.
—Molt, sí. I té una anècdota. L’octubre passat vaig agafar una grip sense febre, amb molta tos, i com que no sabia si era covid i no volia fer-me la prova, em vaig quedar a casa. Volia començar-la al gener, però ja que era a casa, vaig començar. Comence a treballar i a treballar, i no parava. Jo no tinc mai argument, només en tinc un 10%. El que sí que tinc són personatges, subtrames, perquè són més fàcils… M’hi vaig posar i la primera redacció la vaig acabar en quatre mesos.

—No és l’habitual, això.
—No, encara que Voltaire va escriure Càndid en tres dies. Aquesta novel·la és complicada, d’estructura, perquè hi ha una conversa entre un general i el falsificador, que és l’actualitat, mentre va desenvolupant-se la trama. La conversa no ha d’interferir en la trama, ni la trama en la conversa. Al final convergeix. No és fàcil, això.

—També teniu amics a Vox?
—No! Bé, conec la gent del poble, però eixos són militants de base que conec de tota la vida. Els veig al casino i ja està. Al casino del meu poble no parle de política, hi vaig a passar l’estona, a jugar al xamelo o al dòmino i al truc. És el meu ambient, la meua gent de tota la vida. Recorde una tertúlia, que ja han desaparegut tots, excepte Paco el Cabut, que, a l’estiu, a les set i mitja del matí, en el banquet de la plaça ens reuníem cinc o sis persones. A mi m’entusiasmava, perquè la gent potser no té cultura, però té vida i m’explicaven coses… És gent que havia començat a treballar a deu anys, i per això ja mereixen un respecte. Vaig posar eixa tertúlia a Un dinar un dia qualsevol. Si tu, em referia al lector, mai has tingut una tertúlia així, no saps què és la vida. Aquesta gent és la que et diu com és la vida.

—Potser per això les novel·les de Ferran Torrent són així de vives i els diàlegs són com són.
—Sí. I perquè jo crec més en l’humanisme que en la ideologia. No m’importa l’opinió que tinga aquesta gent. Sé que han passat per uns trams molt difícils en la seua vida. Postguerra, han treballat d’ençà que tenien deu anys. No saben què és anar a un balneari, no saben què és anar a un bon restaurant. Si tu no coneixes eixa gent, si no coneixes què pensen de la vida, no saps res de la vida. Pots haver anat a la facultat, però no saps on és la vida. Jo jugue al dòmino amb un home que li diuen Fernando que té noranta-tres anys, i m’ha donat frases fabuloses. Una, fa molts anys, perdem la partida i li dic, per què no m’has donat el sis?, i ell diu, donar cansa. Això és filosofia pura. I l’altra, guanyem, el felicite, i em diu, estic en un gran moment. La boca torta, coix… Em vaig trencar de riure. No hi ha cultura, però hi ha vida.

—El vostre gran moment, quin és?
—[Pensa.] Ara seré una miqueta carrincló. Cada diumenge que vaig a veure la meua germana li faig un vídeo, i és collonut, perquè ella encara em reconeix i parlem. L’Alzheimer té records profunds, però no en té d’immediats. Li ensenye fotografies i reconeix el pare… I quan entre, li diu cada diumenge a la xica que la cuida, és el meu germà. Té aquella il·lusió de dir aquest és el meu germà.

—I professionalment?
—Professionalment, he tingut la sort de tenir bons moments. Novel·les que han sigut importants. Gràcies per la propina. Els meus inicis. I el 1987, quan prenc una decisió molt complicada, que és professionalitzar-me. Jo volia ser novel·lista.

—Era més fàcil que ara?
—Sí. Molt més fàcil. No tenia fills, ara en tinc un perquè el vaig adoptar posteriorment, però en eixe moment… Treballava a la Conselleria de Cultura de Ciprià Ciscar i vaig pensar, si em quede, no escriuré… Amb Un negre amb un saxo vaig decidir professionalitzar-me. I, justament, vénen dues novel·les un poc de transició fins a Gràcies per la propina. No era més fàcil, però sí que ho era molt més que ara.

—Heu estat prou crític amb els vostres amics del Botànic, sobretot, perquè no van fomentar prou l’ús social del català.
—És el més important per mi. Cada vegada hi ha més escriptors i és una cosa que em sembla bé, però crec que si es parla en valencià, s’acabarà llegint en valencià. L’ús de la llengua és el que més em preocupa. Sense llengua no tenim res.

—Continueu essent tan crític amb la socialdemocràcia, que ací, per exemple, no ha servit per a evitar l’ascens de l’extrema dreta?
—Em posaré en un jardí. Quan els socialdemòcrates d’ací, alguns d’ells, molt amics meus, es queixaven que Vox entrava al parlament, jo els vaig dir, per què no pacteu amb el PP uns punts mínims perquè no entre el feixisme a governar? Potser és perquè us interessa que hi siga per a poder criticar? Ja m’he posat en el jardí. Però jo ho hauria fet. Fins i tot, sent de Compromís, ho hauria fet. Et deixe governar amb uns mínims pactats, a canvi que no governes amb ells si tant us preocupa. Amb la socialdemocràcia sóc crític perquè no saps mai si és carn o peix. Llegeixes la història de la socialdemocràcia i a Alemanya es cagaren en els pantalons. A la Unió Soviètica els van fotre molt. Crec que l’estat ha d’estar present en coses importants, la pensió, la sanitat, l’educació… que la gent tinga accés a això, però després, veuràs socialdemocràcies en un lloc o en un altre i no tenen res a veure. Ací tens a Alfonso Guerra, que jo crec que és feixista i no ho sap, a Felipe González, a Bono, a una gent que està més a l’esquerra i dius, a veure si s’aclareixen, que hi haja un poc d’ortodòxia. Si tu vols votar socialdemocràcia, no estic parlant de mi, no saps què votes. Igual que han pactat amb Sumar i companyia, també haurien pogut pactar amb Ciutadans… Parle amb amics d’ací i són més d’esquerres, el Page aquest de Castella és un espanyolista de cap a peus, Ximo Puig és un federalista… No em puc agrair.

—I els nacionalistes valencians, on són?
—Ho tenen complicat, ara. A vegades em fa la sensació que demanen perdó. Per exemple, l’altre dia vaig veure, celebrem el dia de la comunitat amb una bandera blava. Perdona, la bandera blava és la de la ciutat de València… A mi m’és igual, no vull entrar en això de les banderes perquè em sembla un rotllo increïble… I aquest esperit tan faller, que se’ls note, més faller encara! Als pobles se’ls nota molt festers… A vegades tinc la sensació que volen fer-se perdonar. I jo crec que això és un error. Al final, la gent que et seguirà són els teus, no els cabreges! No faces com jo que a vegades cabrege els meus lectors.

—Els feu emprenyar?
—A vegades pense que la gent vol associar sempre que si escrius en català has de ser d’aquesta manera, no? Però jo sóc molt heterodox. La gent que em coneix confia en mi plenament, però tinc opinió pròpia. Tot el que fa l’esquerra no em sembla bé. Tot el que fa el nacionalisme no em pareix bé. I ho dic. Sempre parlem de llibertat d’expressió, de normalitat, i després tots som unes contradiccions enormes, no ho entenc. Quan hi ha algú que s’expressa tranquil·lament, des del seu punt de vista, no els agrada. Tots els partits són dogmàtics i volen que sigues dels seus i que penses igual que ells.

—…
—Si no ets lliure personalment, com entendràs les llibertats polítiques? La llibertat comença per un mateix, no és una frase feta. És veritat. A mi m’han oferit premis monetaris importants i he dit que no perquè m’obligaven a fer certes coses i jo no estava disposat a passar per ací. Però ara ve el parèntesi: si m’haguera fet falta, ho hauria acceptat. I ho he fet des de la llibertat. Però potser, si m’haguera fet falta, no hauria tingut llibertat per a fer-ho.

—Teniu molts amics al Principat. Ara que governen els socialistes es diu allò que el procés s’ha mort. També ho penseu?
—No s’ha mort. A mi, Illa no m’agrada. És un senyor que té molt clar el seu espanyolisme. Ara, potser se suavitzarà una mica, però els resultats són els que són. Crec que no s’ha mort en absolut el procés. Això continuarà. A més, la governabilitat d’Espanya depèn de Junts. No sé si Junts ho gestionarà bé, això. A veure la intel·ligència que hi ha. Tinc la sensació de fa tres o quatre anys ençà que el govern espanyol, Pedro Sánchez, barons com Ximo Puig, Illa i companyia, pensen en un estat federal. Sóc una mica visionari, avise. Crec que es volen saltar la monarquia. I no em cau bé, Pedro Sánchez. Crec que està disposat a tot pel poder, i per això mateix, estic segur que no vol passar només com un primer ministre, sinó com algú que podria portar la tercera república. Són sensacions. I també diré una cosa, i si vols ens hi juguem una paella, d’ací fins que jo traga la novel·la al febrer, crec que hi haurà eleccions generals.

—D’ací al febrer?
—Sí. Sánchez no pot aguantar. El pressupost i també el cas de la dona. No hi entraré perquè no el conec bé, però furguen molt. Crec que és una càrrega excessiva i que ell jugarà a dir o jo o el llop. És molt propi de la gent egòlatra. Em fa la sensació que la cosa va per ací. Crec que veurem coses espectaculars.

—No us retirareu mai?
—No. Fins als noranta. I dels noranta als cent em divertiré.

—I anireu a jugar al xamelo.
—Sempre.