18.08.2019 - 21:50
Ferran Soler viu a Dosrius i el primer d’octubre de 2017 va ser víctima de la violència de la Guàrdia Civil a l’escola Castell. Relata la brutal entrada dels agents a l’escola i la manera com van vexar i pegar a la gent que havia anat a votar, a més de la seva declaració com a testimoni al judici contra el procés. Sobre el moment polític, creu que cal donar un marge de confiança als polítics, tot i que adverteix del cansament i de les poques ganes de tornar a l’autonomisme. La sentència del Suprem espanyol pot ser un moment que torni a unir l’independentisme, diu.
—Per què decidiu d’anar a votar a l’escola Castell de Dosrius l’1-O?
—Teníem una oportunitat única d’expressar la nostra voluntat i el nostre sentiment. Per a mi i per a la resta de gent que va anar a votar era un dia especial perquè volíem expressar les nostres ganes de fer república.
—Quin era l’ambient aquell dia?
—Era un ambient mai viscut a Dosrius. Era molt aviat, fosc. Hi havia un ambient molt respectuós, tothom estava molt callat. Hi havia una germanor entre veïns amb qui et relacionaves, però converses de ‘hola i adeu’, i es va crear una gran germanor.
—I aleshores arriba la Guàrdia Civil.
—Van venir a migdia. Cap a les 14.15. A mig matí havien anat a Canyamars. Allà van repartir, van ferir gent i es van endur les urnes. Nosaltres ja estàvem avisats. Després de Canyamars, ens van avisar que venien, però va ser una falsa alarma. A l’hora de dinar, quan no hi havia tanta gent perquè molts havien anat a fer un mos, suposo que els van avisar i van aprofitar-ho.
—Com actuen?
—Van formar fora del pati de l’escola, a uns quaranta metres d’on érem nosaltres. Un cop formats en posició de rectangle, com els romans, van començar a avançar fins a l’escola, travessant el patí com un exèrcit, fins que van arribar a la gent. Marc Bosch, l’ex-alcalde, va baixar per a presentar-se com a autoritat local amb les mans alçades i el van empènyer cap a nosaltres i van començar a repartir. Cantàvem ‘Els segadors’ i vam callar de cop; suposo que va haver-hi un sentiment generalitzat de por. Vam continuar cridant ‘Votarem, votarem!’ fins que van caure sobre nostre i van començar a pegar a tothom.
—A vós que us van fer?
—Era a primera línia, amb la mà esquerra agafada a un home que tenia d’esquena i amb la mà dreta a una columna metàl·lica. Els de la primera línia vam resistir uns quants segons. Em van donar un cop de porra a la mà dreta i em van aixafar el dit índex. Després em van pegar cap enrere i vaig anar a parar enmig del batibull de gent i vaig rebre cops per tot arreu. Un d’aquests cops va ser un cop de puny directe a la cara d’un sergent de la Guàrdia Civil. No ho recordo d’aquell moment, però analitzant els vídeos ho hem pogut veure. Em va obrir una ferida entre les dues celles i em van haver de fer punts de sutura allà al mig. Vaig acabar tirant-me enrere i vaig quedar arraconat. Em vaig trobar amb el meu pare de costat. Ens van apartar amb cops, puntades de peu, cops de puny i de porra… vaig veure moltes porres alçades de dalt cap avall, molts crits, que era la cosa que més impressionava, i al final van entrar al menjador de l’escola, van agafar les urnes i van començar a anar-se’n.
—Què us deien?
—Es notava molt que tenien ganes de ser allà i de fer allò que feien. També haig de dir que n’hi havia algun que hi era per obligació, perquè li va tocar. Es veia la diferència. Però la majoria es notava que en tenien ganes. Els primers cinc que arriben són justament el sergent i alguns dels que van estomacar amb més ganes. Es veien somrients, gaudint d’allò que feien. Ens insultaven: ‘Malparits!’ ‘No facis més el ridícul!’, ‘Rates!’ ‘Gossos!’ ‘Us clavarem hòsties fins al DNI!’… La gent també els va insultar per tot allò que feien.
—Quines conseqüències va tenir aquesta experiència?
—Personalment, cap. S’ha de dir que sóc una persona molt positiva. Tant bon punt es va acabar tot, que van marxar i que ens va començar a atendre l’ambulància, que la gent al·lucinava amb tot el que havia passat, en aquell moment ja sentia que nosaltres havíem guanyat. Ells van perdre la poca credibilitat que tenien. Vaig veure aquell fet com una victòria nostra. Vaig anar a la primera sessió de suport psicològic a les víctimes, però no vaig tornar-hi més. Vaig explicar la meva vivència aquell dia i, com que no tenia dificultats per a dormir ni m’ha afectat psicològicament, vaig deixar d’anar-hi. Sé que alguns veïns hi han anat cada setmana, i gent pel seu compte ha rebut tractament psicològic.
—Com és que vau declarar al judici contra el procés?
—Vaig preparar la declaració explicant la vivència de l’1-O. Andreu Van den Eynde em va donar uns consells de comportament, de postura, de vestimenta… d’aquest estil. Jo no hi anava gens nerviós, perquè, a diferència dels policies i els altres declarants que havien mentit descaradament abans que nosaltres, amb el mateix discurs, nosaltres vam anar allà a explicar la veritat. Aquest sol fet et donava una seguretat interna que no et podien enganxar en res. Tot el que em poguessin preguntar ho podia explicar sense cap vergonya i sense cap problema. Un amic em va dir que la veritat és molt valenta, i és cert. Així va ser. No estava nerviós fins que vaig agafar el tren cap a Madrid i vaig començar a rebre missatges de suport de familiars, amics, coneguts… són missatges que s’agraeixen molt, però em van començar a posar nerviós. Em van fer sentir la responsabilitat de voler fer-ho bé i parlar per molta gent que hauria volgut ser allà, perquè era un privilegi. Va ser aquesta pressió que em vaig posar que em va neguitejar.
—Com us vau sentir aquell dia, quan vau entrar a la sala?
—El punt màxim de nerviosisme va ser quan em vaig quedar sol davant la porta de la sala. Sents el murmuri de dins i tu ets allà fora esperant que t’obrin la porta per entrar. Com a autodefensa, crec, va ser un efecte túnel. En aquell moment no em vaig fixar en cap detall. Vaig veure de cua d’ull el públic a l’esquerra, però no vaig fer-ne cas. Vaig saludar els presos i les preses, vaig tirar endavant i vaig mantenir-me dempeus davant Marchena amb la motxilla. L’efecte túnel va continuar perquè durant la declaració mirava a qui em preguntava i responia a Marchena, sense que la resta del tribunal existís.
—Vau notar cap actitud concreta de jutges i fiscals envers vós?
—No vaig percebre cap actitud estranya. Sí que crec que el personal de tot l’edifici del Tribunal Suprem no era gaire amable ni simpàtic. Suposo que amb els guàrdies civils i els policies era diferent. Ara, per part del tribunal no.
—Què penseu del moment polític actual, gairebé dos anys després de l’1-O?
—Aquesta és la difícil… [Riu] Penso que és una situació molt complexa. Crec que al poble se’ns escapen moltes coses i que per això estem obligats a donar un cert marge de confiança als polítics, que en teoria són els professionals que ens haurien de portar pel bon camí. Alhora hi ha molta gent cansada i que no té gens de ganes de tornar a l’autonomisme, i m’hi incloc. S’ha de veure com evoluciona tot. Penso que vénen temps moguts i que, com es demana, necessitarem unitat, cosa que ara mateix no es respira. Aquesta és la clau per a continuar endavant.
—Quina ha de ser la reacció a la sentència?
—Si finalment és condemnatòria, pot ser un altre dels moments, un revulsiu perquè la gent torni a sortir al carrer a totes. Crec que per a superar la divisió de l’independentisme, entre el més moderat i comprensiu i el més radical, fa falta un moment. I el moment pot ser aquest.
Ací podeu veure els quinze minuts de declaració de Soler al Suprem espanyol (minut 3:35:43).
