Ferran Busquets: “Les esquerres venen molt de fum”

Ferran Busquets (Barcelona, 1974) s’ha passat mitja vida a la Fundació Arrels, l’entitat de referència que lluita contra el sensellarisme. Va entrar-hi de voluntari el 1998 i aquests darrers dotze anys n’ha estat el director. Avui és el seu darrer dia a la direcció i és a punt d’encetar un nou cicle vital i professional. Reconeix que treballar en aquesta entitat ha estat un privilegi, per això diu que ara, en certa manera, també li toca de passar un dol. El patronat ha considerat que s’havia de fer un relleu i la nova directora serà Beatriz Fernández, fins ara responsable de l’equip jurídic.

Conversem amb Busquets sobre el sensellarisme, com s’hi pot fer front, els desafiaments que hi ha damunt la taula, el paper dels ciutadans i de política. Segons ell, les esquerres tenen molt clara l’arrel del problema, però no saben com atacar-la. “L’esquerra té molt clar el ‘Benvinguts, refugiats’ i el ‘Ningú dormint al carrer’, però no sap què fer”, explica. També es mostra preocupat per l’auge de l’extrema dreta i critica que es destinin tants diners a tenir ciutats atractives i boniques de cara a la galeria, mentre hi ha entitats socials que les han passat ben magres. Es queixa especialment del batlle de Barcelona, Jaume Collboni, que amb el pla Endreça s’acarnissa durament contra els sense-sostre.

—Darreres hores a Arrels. Com ho viviu?
—Ara, bé. És un privilegi que es perd, que canvia de mans, no passa res. És una etapa molt llarga i intensa. Però bé, és un dol, perquè hi he dedicat moltes hores, molt d’esforç. Ara és un moment d’un relleu, tot sigui això.

—Per què ho deixeu?
—En el món social i uns altres sectors hi ha la mentalitat que els mandats llargs no són adients, i de tant en tant cal fer renovacions. Els estatuts de l’entitat parlen de mandat de vuit anys i renovacions de quatre. El setembre n’hauria fet dotze. I em van dir, escolta, què et sembla si anem pensant en una renovació? Si el patronat vol un canvi, com més aviat millor. El traspàs serà fàcil. Això no vol dir que no hauria continuat més temps, perquè queden moltes assignatures pendents. Però també és veritat que sempre n’haurien quedat.

—Continuareu vinculat a l’entitat?
—Ara mateix, no. A la Bea Fernández, que és qui em substituirà, li faré més nosa que servei. Per qualsevol cosa que necessiti podem parlar, dinar o el que sigui. Ara deixo una mica d’espai, perquè el rol evidentment és el que és. I d’aquí a un temps, si necessiten alguna cosa… Ja li he dit, que si necessita res, que m’ho digui. A vegades, quan la gent diu això, sembla que sigui una necessitat.

—Hi ha algun neguit que us hàgiu guardat i que ara vulgueu compartir?
—Quan mires enrere, sempre veus coses que s’haurien pogut fer millor. De fet, sóc dels que pensa que, si no en veus, malament. El que em preocupa és que no tinc clar que les eines que hi ha solucionin els problemes socials. Primer, hi ha d’haver un pacte social. I la meva sensació és que és molt difícil.

—Per què?
—A vegades, entre l’administració i les entitats hi ha més competició que col·laboració. I per això no tinc clar que el mínim, que és el pacte social, el tinguem. I si arriba, tampoc no tinc gaire clar que l’administració tingui les eines per a resoldre-ho. Un dels problemes que té l’administració, i quan parles amb gent molt potent t’ho diu, és que està molt lligada de mans. Hi ha unes restriccions burocràtiques que ja no solament ofeguen les entitats, sinó que maten l’administració mateixa. Aquest tema s’ha d’afrontar. Si no, estem perduts. Hi ha gent potent que vol fer coses, però no pot per la burocràcia.

—A Arrels, us hi heu trobat?
—Sí. Amb qüestions de finançament, hi ha administracions que ens han dit que ens podien donar un cop de mà. Però resulta que hi ha un apartat d’aquí o aquesta cosa d’allà que fa que sigui impossible. Si ho voleu fer, què passa? Les lleis no funcionen quan haurien de funcionar i funcionen quan no haurien de funcionar. Fa poc hem hagut de tornar uns diners perquè hi havia una frase ambigua i s’han agafat a la part absurda. Falta la voluntat d’arreglar les coses, però no tinc clar que tinguem prou eines per a arreglar-les. I això també és molt greu.

—Heu estat vinculat a l’entitat més de vint anys, els darrers dotze, com a director. Quin és el record més gratificant que us emporteu?
—Gent que està molt malament i, de sobte, se situa i fa un pas endavant. Això és el més impressionant que he vist. També hi ha totes les vegades que com a entitat hem estat desesperats i hem demanat suport, i la resposta ha estat espectacular. I hi ha una altra cosa que també trobo que és molt impressionant. Quan han passat coses amb gent que tenim a càrrec, molts veïns han sortit per demanar què havia passat. I això està molt bé. Realment, els ciutadans estan molt pendents de la gent que dorm al carrer.

—I el més trist?
—Que a vegades, en lloc de col·laboració, hi ha més aviat entrebancs. Sap greu que passin coses que no t’esperes. Gent que esperes que sumarà i que fa altres coses. Si tothom sumés per la causa, faríem passos de gegant.

—A partir d’ara, què teniu pensat de fer?
—No ho sé, i no és broma. No tinc cap destí, ni cap proposta en ferm. Vaig començar com a voluntari a Arrels el noranta-vuit. Per tant, hi he estat quasi vint-i-sis anys. En tinc quaranta-nou. Hi he estat molt de temps de la vida i això és impressionant. De sobte, trobes que deixes un dels projectes més importants de la teva vida. És un buit que és difícil d’omplir. El meu problema no és ni tenir feina, ni passar fam, ni dormir al carrer. No em puc queixar.

—Quin és el desafiament principal que haurà d’afrontar Fernández?
—De reptes interns, el més important és primer situar-se i adaptar-se a les noves mentalitats que hi ha en el món laboral de la gent més jove. I després, en sensellarisme, el més important és que Arrels atén persones, sensibilitza i denuncia. Amb l’atenció, la problemàtica va a l’alça, i si no fem les coses com toquen, continuarà a l’alça. És difícil ser optimista. De sensibilització, la percepció canvia. Fa dotze anys, la gent pensava que els sense-sostre estaven al carrer perquè volien. Aquest missatge ha canviat: podem fer que no hi hagi ningú dormint al carrer. Quan dèiem “ningú dormint al carrer”, la gent no s’ho creia. Ara fa poc que la sensació de la criminalització sembla que torna a sorgir amb tots els missatges d’ultradreta. Per això crec que s’ha de ser més clar en la denúncia i posar el tema damunt de la taula, s’ha de fer més pressió per avançar. Fa dotze anys, no teníem el problema d’habitatge que tenim ara, i no sabíem que l’habitatge era la solució. Ara ho sabem i no tenim habitatge.

—El panorama és prou desesperant. Les dades ens indiquen que cada vegada hi ha més gent dormint al carrer. Segons el darrer recompte, a Barcelona hi ha 1.384 sense-sostre. Com es pot aturar?
—Amb el pacte social. Ara tenim una cosa que fa dotze anys no sabíem tan clarament, que és que hi ha països i ciutats que ja ho fan. Amsterdam ha fet unes apostes molt bèsties. Finlàndia, que és l’exemple paradigmàtic sempre, ha fet un pacte social amb entitats, l’Església i tots els agents que hi participen, ho han tirat endavant amb molta força. Aquí, si hi ha canvis de govern, s’ha de continuar en la mateixa direcció. El pacte social no només l’hem de fer les entitats i l’administració, però això crec que la ciutadania no ho té clar i és un problema. Fa uns anys podríem dir que sí, però amb tot el que passa, ho veig molt difícil.

—Què passa?
—No sóc antropòleg, però tinc la sensació que la gent és poruga per definició i, per tant, busca i prioritza la seguretat. Les esquerres venen molt de fum, fan propostes. Tothom signarà “Ningú dormint al carrer”, però ningú no t’explica què cal perquè no passi. La gent es pensa que n’hi ha prou de fer un donatiu un any i no és veritat. Cal fer suport a les entitats, però potser cal reduir despeses de l’administració per tenir ciutats que no siguin tan boniques o tan atractives cap a fora o cal augmentar algunes taxes. És com, vull tenir fills, però dormir de nit. Potser no ho has entès. Passa el mateix amb el “Benvinguts, refugiats”. Barcelona va estar plena de cartells fins que van començar a venir. Hem de madurar el discurs, també el de la immigració. La gent migrant no es passa tot el dia mirant el sostre, malgrat que es vengui que sempre és així. Els temporers que recullen fruita són persones migrants, les cases les netegen persones migrants, la gent gran la cuida gent migrant a preus molt baixos.

—Les esquerres us han decebut?
—Sí. Una vegada em van dir “no avancis mai un govern d’esquerres per l’esquerra”. L’esquerra té molt clar el “Benvinguts, refugiats” i el “Ningú dormint al carrer”, però no sap què fer. O no sap què fer perquè no passi i la gent ho compri. Totes les entitats d’aquest àmbit hem treballat bé el missatge de “Ningú dormint al carrer” o contra la pobresa. La gent ha dit, ostres, és veritat, no hi pot haver pobresa. Ara falta dir com ho fem. Hi ha la proposta de la renda bàsica, la renda garantida, que és un element molt important, i s’han fet moltes coses, però la societat encara no ho veu clar. Bé, també es pot tirar pel dret, com s’ha fet amb unes altres coses, com ara la llei del tabac, i ha funcionat. La gent no hi estava d’acord i es va tirar endavant i no passa res.

—Però, malgrat tot, la solució és a la política?
—Ara mateix, no sé quines solucions pot aportar la política. Fa quatre dies que la Generalitat té el marc del sensellarisme. Però és que el 2010 ja hi havia un document que va acabar en un calaix. L’administració fa passos molt interessants, però molt petits. En l’àmbit polític, si hem de quadrar el que vol l’autonomia, les ciutats, els municipis… Si ho analitzés un matemàtic, et diria que no hi ha solució possible. Intentem de quadrar coses que són impossibles.

—Ara que parlàveu d’immigració, us he sentit a dir que és la pobresa que fa que nosaltres visquem millor. A què us referiu?
—Tenim la fruita més econòmica perquè ho fan els temporers a un preu molt econòmic. Em sembla una barbaritat que una persona que cuida la gent gran només cobri mil euros el mes. Tu prens cafè a un preu barat perquè darrere hi ha una persona migrant. Totes les feines que no volem fer les fan les persones migrants a un preu supereconòmic. Això és un abús. La gent emigra perquè està en una situació molt precària. La gent canvia de ciutat per buscar-se la vida. La immigració és el gran debat d’ara.

—El vostre mandat es podria haver acabat amb la llei de sensellarisme del parlament, però la convocatòria d’eleccions ho va estroncar. Què implica haver perdut aquesta oportunitat?
—Que no es pot exigir als municipis que tinguin uns mínims. I això és un problema. Però si hi ha la llei, tampoc no vol dir que es faci. Perquè amb els empadronaments hi ha moltes dificultats. Això, al final, és un campi qui pugui.

—Deixeu el càrrec al començament de l’estiu. És una de les èpoques més complicades per als sense-sostre?
—Cada dia de l’any és complicat. A l’hivern, la gent està més sensibilitzada, però l’estiu cada vegada és més problemàtic perquè la gent es crema, està més exposada i pateix més robatoris.

—Heu treballat durant els mandats de Trias, Colau i Collboni. En deveu haver vist de tots colors.
—Hi ha polítiques que ajuden més que unes altres, i hi ha qui aposta més per les entitats. Sí que és veritat que, malauradament, en aquesta última administració hem vist els riscos que hem anat parlant. El pla Endreça agafa les ordenances i les aplica amb molta duresa. També hi ha el tema de l’empadronament a les entitats socials, que no entenc per què han obert aquesta caixa dels trons, i el tema de les persones sense domicili fix. S’ha d’avançar i no tirar enrere. Al principi del mandat de Colau, no hi havia tanta afinitat amb les entitats, i al final es van adonar que si existíem era per alguna raó. Amb l’època de Trias, s’entenia el model de col·laboració i hi havia més respecte. També hi havia unes altres coses en l’àmbit de polítiques que potser diferien més, per exemple, l’ordenança del civisme. Les discrepàncies són bones i és molt important parlar clar.

—Collboni és qui ho ha gestionat pitjor?
—Fa poc que hi és, però és amb qui hem notat més el que et deia. L’enduriment del pla Endreça i la gestió de l’empadronament ens sobta moltíssim. Les entitats no podem empadronar i això té unes dificultats molt grans per alguna mena concreta de persones. Després es barreja amb l’empadronament sense domicili fix, que Barcelona havia estat un referent d’aquesta mena d’empadronament. A més, hem de recordar que l’empadronament és un dret i deure del ciutadà. La qüestió és si veiem com a ciutadans les persones que dormen al carrer. Per què una cosa que ha funcionat molts anys ara es toca? Si dius que es redueixen les pensions a sis mesos perquè no ens arriba la caixa, que no ho crec, podem discutir-ho, que potser la caixa no dóna, però ho dubto, perquè l’ajuntament té diners per a regalar. I, si no, se’ls gasten coses que, al meu entendre, no se’ls hauria de gastar.

—Hem parlat de molts punts negatius. Però hi ha hagut millores en algun aspecte?
—El sensellarisme està molt més sobre la taula. La gent té una mirada diferent. El marc d’acció de sensellarisme de la Generalitat, que s’ha posat una mica en marxa, tímidament. Recordo que el 2012 parlàvem de l’habitatge amb la boca petita. Ara tothom sap que és un problema. Amb el sensellarisme passa igual, ja se sabia que hi havia un problema. Ara hi ha més sensibilitat, però necessitem coses pràctiques. Saber que la gent està en una situació de pobresa està molt bé, però hem de resoldre-ho.

—Sovint us heu queixat que no heu tingut prou suport per part de l’ajuntament i que heu rebut pressions externes. Com pot ser que passi això en una entitat com la vostra?
—Nosaltres fiquem sobre la taula un problema, no és una crítica cap a les persones que componen l’administració. Sobre els que decideixen, segurament sí. Perquè al final, el funcionari o el treballador de torn fa el que pot amb les eines que té. A vegades, es confon que fer moltes coses és fer prou. És a dir, si he de pintar una paret i trigo tres hores i no l’he acabada, puc haver fet un esforç molt gran, però me’n faltarà la meitat. Les administracions fan coses, però no són suficients. Hem rebut pressions de tota mena i costa dibuixar-les sense donar gaires detalls. S’equivoquen quan ens transmeten incomoditat pels missatges que donem.