Fer Rivas: “La masculinitat és una promesa a què arriben molt pocs”

Hi ha la creença equivocada que els relats LGBTI són relats de nínxol, que interpel·len una part petita de la població. Fer Rivas (Barcelona, 1994) ho desmunta del tot a Jo era un noi (Angle Editorial), una novel·la autobiogràfica en què recull la pulsió kafkiana d’escriure una carta al pare i hi fa aflorar temes tan universals com espinosos: la construcció asfixiant de la masculinitat, la violència transmesa de pares a fills, la culpa darrere el desig dissident i la vergonya de classe. El pare de l’escriptora i dramaturga va morir quan ella era adolescent i, en aquest cas, el procés d’escriptura i publicació ha anat en paral·lel al d’un dol tardà i al d’una transició de gènere. Parlem de la seva història i la de la seva família, enterrada durant anys sota el silenci, i també del procés tortuós i el sacrifici estèril que encara implica el fet d’esdevenir un home.

—Quan es diu “novel·la autobiogràfica d’una escriptora trans” és fàcil pensar que se centrarà en la transició de gènere. En canvi, parleu de la masculinitat, del desig i de la relació complicada que molts homes tenen amb el seu pare.  
—Entenc que hi hagi l’expectativa de trobar l’experiència trans i que després es digui que no és així, però hem de plantejar-nos com construïm aquestes narratives. Sembla que es busqui aquest suposat moment de la infantesa que, des d’un punt de vista biologicista i mèdic, subratlla això de “he nascut en el cos equivocat, m’he sentit dona sempre”. Això és força impossible perquè, com a nen o nena, no tens conceptes de gènere. Per tant, què és una experiència trans? Sembla que si no passa per aquest discurs hegemònic no ho és. Les experiències trans són diverses i assenyalen que el paradigma del gènere no ens representa a totes. I als qui creuen que sí, els representa malament. Per exemple, la masculinitat implica moltes renúncies i violència per a adquirir-la.

—Al llibre situeu la història de la vostra família, immigrants gallecs que viuen a la Zona Franca. Però, alhora, la novel·la és una carta al pare en què aquesta perspectiva de classe intersecciona amb la de gènere. Per què?
—Volia explicar com aquesta violència social i de classe que es va viure al final del franquisme –amb l’auge de la industrialització i la reactivació de l’economia– permea la família i es tradueix en un altre tipus de violència, més de gènere. La masculinitat es conforma per una sèrie de negatives: no ser dona, no ser homosexual, no ser nen… I no ser pobre. Ho veiem en Trump i Musk: la masculinitat es revalida amb el capital. Si aquesta pota no hi és, la resta de potes de la masculinitat les vols reforçar més.

—Era el cas del vostre pare?
—Tenia la necessitat de reivindicar que era un home, que treballava… Una masculinitat en què l’home té el paper de dur el plat a taula i és eximit de la resta de responsabilitats. Però aquesta vergonya de classe, aquest impuls per a ascendir, el va empènyer a treballar moltíssimes hores i, d’alguna manera, a morir a quaranta-sis anys. Es matava a treballar per una idea irreal, això que ens han dit que és responsabilitat nostra ascendir socialment, que és una fal·làcia.

—També teníeu certa vergonya de classe i amagàveu el vostre barri als companys. I a casa hi havia silenci sobre el tema.
—Volia ser el més justa possible amb la figura del meu pare i no caure en la caricatura de la masculinitat més tòxica i violenta. El llibre anava molt en paral·lel al meu dol, jo tenia molta ràbia, i la ràbia et dóna una radiografia molt més plana. Per explicar el meu pare havia d’explicar qui era el seu pare i on havia nascut, i no hi tenia accés. El meu pare mai no parlava de casa seva, i això ho vaig suplir amb documentació i arxius. Però sempre hi haurà una part íntima inaccessible, i aquesta inaccessibilitat al passat és una forma de violència de classe, vehiculada amb la vergonya. A banda, la manera de transmetre amor dels meus pares era donar-nos millors possibilitats que les que ells havien tingut, però el que no tenia una lògica productivista –l’afecte, les cures, respectar-me, entendre la meva sensibilitat i identitat…– no formava part de l’equació, i això genera carències. La meva mare em va revelar que el meu pare sabia que jo era homosexual.

—Però no us ho va dir mai.
—Què és el que no li va permetre veurem amb complexitat? Té a veure amb la incapacitat dels homes d’acceptar la vulnerabilitat, però també amb el fet que ser homosexual o trans trencava tot allò per que s’havien matat a treballar. “Tindrà més dificultats per trobar feina o pis, el rebutjaran…” Hi ha una homofòbia particular de la classe baixa, aquest somni que la següent generació tingui millors condicions, que de sobte es trenca per una qüestió identitària.

—”El que espanta de la violència no és el que et fan, sinó el que et poden arribar a fer”, dieu a la novel·la. Retrateu un pare que no pega, però que exerceix violència. 
—És més subtil, més difícil de detectar, però té conseqüències. El capital de la ràbia només l’ostentava el meu pare, a la família. Estàs amb una sensació constant de por. Si no fas el que vol estàs en perill. No em va arribar a pegar, però aquesta sensació asfixiant m’impossibilitava existir. Només podia aparèixer de mi el que ell volia que aparegués. Era molt intel·ligent i, de cara enfora, tenia molt bones habilitats socials, però sabia dominar-nos i llegir-nos bé els punts febles. I això no treu que també hi va haver moments meravellosos, està tot barrejat. La complexitat d’una relació paterno-filial és aquesta. En el meu cas, l’odi és molt a prop de l’amor.

—I com es fa un dol des d’aquesta ràbia? 
—El vaig fer al cap de deu anys i escrivia el llibre a mesura que el feia. Abans havia escrit un llibre en castellà i en tercera persona en què la figura del meu pare gairebé ni hi sortia. Una persona propera em va dir que provés de fer-ho en primera persona i en català. I va ser revelador, l’escriptura em va fer accedir a parts de la meva memòria a què no havia tingut accés. Sentia molta culpa quan va morir perquè no el podia plorar. Es va construir un relat magnificat, com si fos la millor persona, i jo pensava: “Qui és?” I també em sentia culpable perquè la seva mort possibilitava la meva aparició. He pogut experimentar sobre la meva identitat perquè ell no hi era. Posar paraules a certes coses –”era un narcisista en molts sentits, un agressor en molts altres…”– m’ha permès entendre.

—Retrateu com la masculinitat sovint actua des de la violència contra els altres homes. 
—Relato, per exemple, l’infern que suposa el vestuari per al sector masculí. Hi ha homes heterosexuals cis que m’han dit que el recorden amb el mateix terror. Si tothom els viu igual, per què no hi fan res? Les dones ens hem plantejat moltes coses sobre la manera com ens relacionem, els comentaris sobre la resta de cossos, la competició femenina… Hi ha una violència intragènere que és opaca a l’altre gènere. Esdevenir home, el trànsit a l’adultesa, és profundament violent i impossibilita un entorn d’empatia, cures, amor… Tot és competició.

—Dieu que els homes es dutxen de cara a la dutxa i les dones d’esquena.
—Sí, als vestuaris. Tan fràgil és la masculinitat que no sou capaços, entre vosaltres, de mostrar els genitals de manera sana o sense tenir por de ser atacats? Les dones busquem espais de dones perquè és on ens sentim més protegides, i, en canvi, els homes ho aboquen tot en les dones. Amb la parella o les amigues es mostren vulnerables, però entre els seus no hi ha aquesta possibilitat. Em sorprèn que quan parlem de la pandèmia i de salut mental no parlem mai en termes de gènere, quan és el gran factor de risc.

—Quines altres experiències de violència entre homes queden fora del coneixement femení? 
—Míriam Cano em va explicar que estava traduint una novel·la i que no trobava la paraula per a descriure el fet de donar un cop i que s’adormi una extremitat. Ho va comentar en família i tots els nois li van dir que era una enrampada, mentre que les dones no ho sabien o els costava d’entendre. Entre els homes existeix aquesta conducta i entre les dones no.

—Com això de fer-se abraçades, però només si van acompanyades d’uns copets a l’esquena. 
—Exacte, o això de donar-se als genitals amb la tovallola al vestuari. Aquesta cosa de posar en ridícul l’altre. La masculinitat es construeix per la competitivitat i per infravalorar l’altre, posar-t’hi per sobre. Ho fas vexant, fent-lo sentir incòmode i insegur… Estem construint homes que tenen unes ferides brutals i que són profundament insegurs amb si mateixos i els seus cossos. La masculinitat i el gènere són un relat que ens expliquem per endreçar el món, però són una ficció. La ultradreta no para de remarcar que només hi ha dos gèneres, però si has de repetir-ho tant és perquè necessites reforçar-ho, perquè la realitat és que no és així. S’ha trencat el binarisme, el sector masculí és relegat a un altre espai i té molta por, perquè és impossible tornar al passat.

—Tot això sovint costa d’entendre, però al final el missatge és que néixer amb determinats genitals no ha d’implicar un seguit de rols.
—Sí, però hi ha moltes resistències perquè, com diu Paul B. Preciado, aquest és el gran canvi de paradigma, comparable a quan ens vam adonar que la terra gira al voltant del sol. El gènere està profundament arrelat en nosaltres i travessa la ciència, la religió… Trencar amb això és trencar amb moltes coses, però està passant. Per una banda, les experiències trans cada vegada són més comunes i es comparteixen més. Per una altra, políticament ens hem dividit: les dones cada vegada més voten l’extrema esquerra i els homes, l’extrema dreta. Passa alguna cosa, i és evident que és en clau de gènere. A la novel·la he volgut replantejar la qüestió del gènere des de la poètica, que permet que el lector no tingui temps de defensar-se.

—També hi ha un llenguatge molt explícit.
—Édouard Louis diu que la literatura ha estat segrestada per la classe dominant, que ha entès que la bona literatura és la suggerent. A la classe dominant, la feina no la travessa, sempre la fan tercers. Per tant, els sembla més bonic el suggeriment. Veure treballar sense malmetre el cos. Però no puc parlar d’un pare amb un cos que ha emmalaltit a causa de la feina des d’un lloc que no sigui explícit. Parlo de la seva corporalitat, de com emmalalteix i també de com té a veure amb el desig. Barrejo segments sobre el desig i la mort del pare perquè volia explicar com es construeix el desig per a les persones dissidents, lligat al càstig i al fàstic. Quan em masturbava apareixia el meu pare a castigar-me pel que desitjava.

—Potser a algú li pot sorprendre que aquest pòsit de culpa també hi sigui en les experiències LGBTI dels nascuts durant la dècada dels noranta. 
—A la meva editora li va impressionar que sigui un relat de principis dels 2000, perquè creia que les generacions més joves ho havíem tingut més fàcil. Però la norma sempre troba la seva forma de càstig. És clar que hem millorat, però som una generació que ha viscut un trànsit. Pel que fa al desig, quan no tens referents, l’únic que apareix és el porno, que és una forma de domesticar el desig i ensenyar-nos què ens ha d’agradar. A tothom qui ens agraden els homes ens han domesticat perquè ens agradi la masculinitat més violenta, perquè aquesta masculinitat no estigui en perill. El porno gai es regeix per les mateixes normes.

—Tant que es parla de pornografia, ningú no parla de com influeix als adolescents LGBTI.
—No, o de la quantitat de cossos transsexuals del porno per a homes, absolutament fetitxitzats. I és hipòcrita que no es donin referents a les persones dissidents, se’ns confini a la pornografia i després hi hagi una queixa sobre el fet que mirem porno. Al porno gai o dissident hi ha els mateixos patrons de l’heteronorma i això genera que dins del col·lectiu hi hagi violència. Intentes escapar de la violència que has rebut per ser del col·lectiu i t’hi trobes el mateix: la penetració, moltes vegades sense consentiment, aquesta classificació passius-actius, la reproducció de rols de poder i submissió amb càstig contra cossos no normatius, femenins, amb més ploma…

—De fet, heu dit que heu viscut el fet de ser trans com una fugida del gènere. És en aquest sentit? 
—Absolutament. He hagut de fugir de l’espai de la masculinitat heterosexual, però tampoc he trobat espai com a home homosexual perquè ha tornat a aparèixer una masculinitat asfixiant. I vaig veure que m’estava esforçant molt per ser un home sense haver-me plantejat si realment ho era, ho volia ser o me’n sentia. El trànsit ha estat profundament lluminós. Ha implicat adonar-me que no vull ser un home, que no sé què vull ser i que crec que està bé habitar aquest dubte i explorar. Qui ha transitat o repactat les normes amb el gènere s’adona que és de cartó pedra. Les transfemenines migrem a un gènere més amable. Desprendre’m de l’individualisme a què s’empeny als homes i pensar-me en termes de col·lectivitat i cures m’ha salvat. Si no, no seria aquí. En molts moments no tenia ganes de viure, tenia una depressió profunda per haver de ser un home quan no ho volia ser.

—Si hi hagués moltes més maneres de ser home i dona segurament no caldria utilitzar la paraula transició?
—Sí, és el que deia d’habitar el dubte. No sóc això, no sé què vull ser, però experimentem. Busquem caixes en què etiquetar-nos i tot és més fluid. Les identitats no són exclusives, sinó acumulatives. Sóc la dona que sóc perquè he estat un home. Haver fugit del gènere masculí em fa adonar de les coses que no vull reproduir del gènere femení. No vull tornar a torturar el meu cos en un altre sentit, amb les exigències estètiques. Tens cert privilegi per decidir què vols, malgrat que la societat et castigui. Renuncies a ser desitjable en pro de la llibertat.

—Teniu esperança en una masculinitat diferent? 
—La masculinitat és una promesa: si renuncies a moltes coses i acceptes la violència, tindràs privilegi i poder. Però hi arriben molt pocs, i pel camí has perdut la teva essència. Quan són petits, els nens saben reconèixer les emocions, mostren afecte… Els nois no saben fer-ho, hi han renunciat per esdevenir homes. Hi ha homes que demanen ajuda a crits. No els hem de fer de mares, però sí donar-los la mà, al final també són víctimes d’aquest sistema. No les primeres, però són víctimes.