Feliu Ventura: ‘Hem fet possibles alguns impossibles’

Avui es publica el nou disc de Feliu Ventura, Convocatòria (Propaganda pel Fet, 2019). El cantant de Xàtiva trau un àlbum amb onze xicotets himnes que s’acompanyen amb textos de referents polítics i socials que vesteixen cada cançó. Un treball confegit totalment a la capital de la Costera i que arriba després de vuit anys sense haver tret disc personal i d’una activitat creativa intensa i variada que, entre més, l’ha portat a escriure la seua primera novel·la, a fer un documentari, un espectacle amb Xavi Sarrià i un disc amb Xerramequ i els Aborígens.

Hem quedat amb ell a Xàtiva per parlar d’aquest llibre-disc, llargament esperat, que es presenta a la Fira Mediterrània de Manresa, a la Fira Trovam de Castelló de la Plana i al Teatre el Micalet de València.

—Avui publiqueu Convocatòria i, a més, sou pare novençà, des de fa poques setmanes.
—Ha estat una feliç coincidència, un atzar que va crear un moment de vertigen enorme. Les cançons s’han vist tocades per eixa situació, i al revés també. A més, és una idea que tinc de l’ofici, que cada vegada em sent més criador de cançons que no pas creador de cançons, que vénen del mateix verb en llatí, ‘crear’ i ‘criar’. El que he fet és criar unes cançons i començar a criar un xiquet.

—Dediqueu ‘Cançó de bressol enmig del col·lapse’ al vostre fill.
—Sí, a ell i a la seua generació. És la primera música que vaig fer del disc. En aquesta cançó he fet una cosa que no havia fet encara: tenir una melodia sencera i començar a construir-hi la lletra. Potser havia de passar ara, i ha passat.

—A qui convoqueu en el disc?
—La primera persona a qui convoque és a mi mateix, a l’hora de fer les cançons, i també he convocat tota la gent que col·labora al llibre-disc. La segona és l’espai en blanc que té la llibreta, que és convocar el públic i que se senta interpel·lat pel disc i que el complete.

—Al remat, sembla una convocatòria social, perquè la gent baixe al carrer i participe.
—Exactament, és una convocatòria oberta amb la intuïció, molt primerenca, que les cançons no canvien el món perquè el món el canvien les persones, però sí que convoquen la gent que canvia el món. Al llarg de la història, hi ha moltes cançons que han servit per a fer o acompanyar processos de canvi i transformació. Al final, les cançons convoquen sense dirigir ningú, simplement són una convocatòria a participar, a sumar-s’hi.

—Heu comptat amb diversitat de col·laboradors que hi escriuen textos: el poeta Marc Granell, l’escriptora Gemma Pasqual, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, el periodista David Fernàndez i molts més.
—Hi ha gent que ha tingut una relació amb les meues cançons en algun moment, uns altres que admire moltíssim i he seguit sempre, i alguns són amics meus de fa temps. Són gent important per a mi perquè han format part dels escoltadors o dels amics però, al mateix temps, són importants per a molta gent. Amb els anys, el teu treball arriba a gent d’edats i llocs geogràfics molt diferents i això, d’alguna manera, m’ompli d’orgull. És allò que deia Estellés de l’orgull agropecuari: això ho he fet jo, ho he plantat jo, ha crescut i ara vos ho ensenye.

—També heu comptant amb els mallorquins Mateu Xurí i Maribel Cervera, dos glosadors prestigiosos.
—Per a mi, Mateu i Maribel són aquest fil roig de la música d’arrel que arriba a la meua generació. Em sent pròxim amb ells, no pel gènere musical sinó per actitud, com també em sentia a prop d’altres grups de rock, per l’actitud. I volia que obriren aquesta convocatòria amb les seues paraules, de la mateixa manera que la tanca Júlia Taurinyà des de Catalunya Nord, amb qui ens coneixem de fa temps.

—A Toni Miró sempre el teniu present i ara li dediqueu ‘Memòria d’una fibra sota acrílic i metall’.
—Per a mi és un referent com a treballador, admire la força i capacitat de treball que ha tingut tota la vida, que és més de la que podré tenir jo mai. L’he admirat sempre i em trobe còmode amb ell, treballant, sopant i parlant del nostre xicotet espai del món. I, com el definia Salvador Espriu, és un far molt a migjorn. Miró és un far per a mi.

—La primera cançó del disc, ‘Difon el teu somriure’, és una declaració d’intencions. El disc és positiu.
—És un disc que, malgrat tot, parla de desobeir somrient, tota l’estona té l’alegria, la joia i la desobediència a la boca. Jo m’he fet l’imaginari de la desobediència amb David Fernàndez i Jordi Cuixart, tot escoltant-los parlar en públic i íntimament, però al mateix temps, me l’he fet amb la reivindicació de donar valor a eixos impossibles que hem fet possible. I això és amb la joia de celebrar-ho, malgrat les condicions més adverses, amb alegria i un somriure, que no és un somriure imbècil sinó un somriure militant.

—En total, hi ha onze cançons, que són com xicotets himnes, algunes amb melodies molt encomanadisses.
—Sempre he tingut la idea que el missatge ha d’arribar i que, quan això passa, s’hi ha de quedar, almenys, una estona. I perquè s’hi quede ha de ser una miqueta recordable, no memorable, sinó recordable. És la meua manera de fer melodies. El disc no té sempre una tornada clara en les cançons, de vegades no n’hi ha. Però, així i tot, té una sèrie de melodies que poden acompanyar durant molt de temps.

—Passa igual amb les lletres, que contenen frases molt directes, curtes i que arriben, com ‘Tornarem a cantar’.
—Són aquestes xicotetes peces del llenguatge que utilitzem per a reivindicar les coses quotidianes, sempre intente fer servir expressions del dia a dia. Perquè fer una cançó a l’adéu o a coses molt quotidianes és molt important a l’hora de reconèixer que el teu món pot ser musicat, i que pot ser musicat en valencià i no passa res. La gent s’ha de poder reconèixer amb això igual com passa amb la música popular i tradicional, on et reconeixes perquè parla de coses teues, encara que siga d’altres èpoques.

—Heu agafat com a productors dos perfils diferents: Pau Chafer, criat al conservatori, i Borja Penalba, més autodidacte.
—Hi predomina Borja perquè allà on hi ha Borja sempre predomina Borja, això és així i és una cosa que celebre moltíssim. Però són dos gegants del món de la producció. Pau Chafer i Borja Penalba fan una mena de contrapunt i de complement que necessitava. Pau arriba a la música a través de l’anàlisi i Borja a través de la interpretació. Crec que és la millor manera de dir-ho perquè el concepte d’autodidactisme té molt mala imatge i és una manera molt digna d’aprendre fora de la regla. És arribar a la música d’una manera desobedient. I per a mi ells signifiquen eixos dos punts d’arribar a la música que jo necessite i reconec i que crec que són igual d’importants i vàlides per a enriquir la meua música.

—Desobeint les lleis de l’acadèmia musical també es pot fer bona música.
—Sí, sí. De fet, tots dos ho fan, però l’un ho fa des de dins i l’altre des de fora.

—El disc acaba amb ‘Ens guien les estrelles’ i amb la col·laboració de Pep Gimeno, Botifarra, que canta una versió mig camuflada de ‘La muixeranga‘. Tot plegat és una declaració de principis?
—Sí, sempre. Però, sobretot, hi ha un autoreconeixement. Parlar de nosaltres mateixos com a valencians. Dins eixe moment convuls en què pareix que ens trobem, reconèixer també que, en el nostre xicotet espai com a valencians, hem fet possible alguns impossibles. I que la millor cosa que tenim encara ha d’arribar, eixe camí que hem de fer junts, però això ens guien les estrelles, que són un element que sempre ha estat en totes les meus cançons, des del principi.

—Mudant de raons, feia vuit anys que no publicàveu cap disc personal, però no heu parat de fer coses. Entre més, una de molt rellevant, dirigir el Festival Música i Lletra de Xàtiva. Què us aporta fer-ho?
—El MiL és un espai de cançó d’autor que no és habitual al País Valencià. I la intenció, durant el temps que l’he dirigit, ha estat convertir-lo en un festival de referència, més enllà dels límits municipals, convocant cada vegada més gent, també gràcies a la participació de l’Institut Valencià de Cultura. Ara som a l’espera de saber quina continuïtat té, perquè sembla que mantenir-lo no és d’interès municipal.

—Com pot ser que no siga d’interès municipal l’únic festival d’aquestes característiques del País Valencià?
—És la història d’aquest país. Tota la vida s’ha fet una programació amb criteris electorals i no culturals. Si volem trobar espais de cultura, pròpiament dita, els hem de trobar fora de les institucions, és el convenciment que tinc. Portar a terme iniciatives que acaben consolidant-se i enriquint-nos com a valencians, propostes fetes amb molta estima, feina, afecte i dedicació i amb un criteri artístic, amb un concepte de cultura, generós, ric i amb una mirada de futur i, fins i tot, internacional.

—I ja per acabar, sou conscient que el disc es publica en un moment social i polític complicat, a l’espera d’una sentència judicial que afectarà el país?
—No és habitual saber que és a punt d’arribar una cosa molt dolenta i que et demanen què passarà quan arribe. Les meues cançons són una vacuna contra això, diuen, d’acord, pot ser que vinguen moments difícils, però malgrat tot no oblidem que les situacions més impossibles s’han fet possible. Crec que, en general, la cultura serveix per a apuntalar els canvis i acompanyar la gent en els moments bons i també en els moments més difícils. Passe el que passe, les cançons han nascut en aquest moment, són filles d’aquest moment i formaran part de la nostra història. I jo simplement espere que les cançons convoquen les persones adequades perquè el món siga una miqueta millor.