Quan Fel Faixedas (Arbúcies, 1970) era petit, sempre que li demanaven pel seu ídol, ell responia que era el seu avi patern. No l’havia conegut, però per força havia hagut de tenir una vida fascinant com a músic que recorria Europa amb la famosa orquestra Maravella. De fet, tots dos van tenir el mateix rampell de rebel·lia que els va fer deixar enrere les feines que se suposava que havien de tenir per dedicar-se a la seva vocació artística. Ja feia molts anys que Faixedas es guanyava la vida com a dramaturg, actor i humorista quan, de sobte, una d’aquelles casualitats màgiques que tan sols passen a la ràdio li va permetre d’endinsar-se de debò en la vida del seu avi.

D’aquest recorregut pel passat de la seva família, que alhora és un recorregut pel passat d’Arbúcies, de Catalunya i de Faixedas mateix, n’ha sortit M’hauria agradat coneixe’t (Univers), un relat intimista que aborda amb sensibilitat i humor qüestions com ara les relacions familiars i d’amistat, la vocació i la mort. “No m’hauria pensat mai que escriuria un llibre”, confessa l’actor. Parlem amb ell sobre aquest relat catàrtic i l’itinerari vital i familiar que descriu.

—No vau arribar a conèixer el vostre avi, però en cert moment us hi vau emmirallar: també era un artista, un músic, que va deixar enrere la vida a què era destinat per la seva vocació. Com arribeu a fer aquest procés de redescobrir-lo que acaba esdevenint un llibre?
—Era a l’Islàndia i no sé per què vaig comentar a l’Albert Om que el meu avi era un músic de l’orquestra Maravella que havia voltat per Europa i que havia mort molt jove. Vaig dir que no en sabia res més i llavors va trucar un oient a producció dient que ell sí que en sabia més coses. Vaig trucar-li quan vaig sortir i vaig descobrir un personatge amb una biblioteca apassionant de fotografies d’orquestres de tot Catalunya. Durant cinc mesos vaig estar pendent només de la història del meu avi, de manera obsessiva.

—I vau començar a escriure.
—Sí, pensava que en podria fer un monòleg, però no feia riure, era molt íntim i personal. Sempre envio el que escric a en Carles Xuriguera, amic i soci, que és un gran lector i escriu molt bé, i em va dir que era molt ben parit, que continués. Li vaig anar enviant material fins que em va dir que allò era un llibre.

—Com és la relació amb un avi que no s’ha conegut? Sovint s’hi arriba de manera difusa i caòtica: fotografies antigues, anècdotes aïllades…
—Sí. Malauradament, quan ets jove i els avis volen explicar-te coses, al cap de cinc minuts trobes excuses per marxar. I jo ara penso que tant de bo tirar enrere i asseure’m al costat de l’àvia i que m’expliqués tot el que voldria saber de l’avi. El llibre m’ha servit per a reconciliar-m’hi i dir-li: “Allò que em volies explicar quan no t’escoltava, ho he hagut de trobar per unes altres bandes.” Però hi ha molta informació que no sabré mai. Als meus fills, els alerto que no cometin el mateix error, però em miren amb cara de, no m’atabalis. Tindran la sort que he escrit això per saber d’on ve la branca Faixedas de la família.

—Per què és tan addictiu investigar el passat familiar?
—Per les coses que descobreixes. Estic enamorat del meu poble, Arbúcies, i tenia la sensació que els Faixedas feia mil anys que hi vivíem. Però he descobert que hi van aterrar fa cent cinquanta anys, i que venien d’Osona. La família que sí que feia tres-cents o quatre-cents anys que hi era, era la de la meva àvia, tot i que no me n’hagi arribat el cognom, i per això no n’era conscient. O descobrir que el meu avi tenia cinc germans. Penso en com he estat d’idiota aquests anys, és apassionant tirar enrere i descobrir d’on véns i qui ets.

—Qui era exactament el vostre avi, ara que ja en teniu tota la informació?
—De petit em cridava l’atenció que hagués estat músic i hagués viatjat per Europa, no era habitual als cinquanta. L’àvia deia que, quan arribava dels quatre mesos de concerts a Suïssa, anava al bar a explicar les grandeses del viatge, amb mig poble escoltant. Quan em preguntaven qui era el meu ídol, jo deia que era ell, encara que no l’hagués conegut. Amb els anys he entès millor la relació d’admiració que li tenia perquè jo vaig ser un peixater de poble que un dia va deixar el negoci, igual que ell va deixar la masia per ser músic. Sóc fill únic i la meva mare tenia dues peixateries que eren per a mi, però volia intentar ser actor. Primer vaig intentar ser músic, però necessites moltes hores de treball i vaig tenir la sort que quan sortia a l’escenari la gent reia. Sense tants esforços m’hi podia guanyar la vida. Com el meu avi, vaig rebel·lar-me una mica contra la família.

—És un clàssic: el fill que vol ser artista i els pares que no ho entenen o els fa por.
—La pulsió em va venir quan tenia vint-i-tres anys. De fet, quan amb l’institut anàvem a veure teatre, em feien fora perquè volia ser més graciós que els de dalt, no m’interessava. Però em vaig apuntar a teatre perquè tots els meus amics tenien xicota i jo no, i volia passar els caps de setmana amb un grup. Vaig anar veient que m’agradava i que la gent reia. Un dia la meva àvia em va dir: “On vas a treballar avui?” Jo havia començat a fer actuacions, molt poques, primer vam passar molta misèria. Me la vaig quedar mirant i li vaig contestar: “Què m’has dit?” “Que a on vas a treballar?”, “Al teatre, vols dir?”, “Sí, és clar. La gent et ve a veure, però tu hi vas a treballar. Igual que al teu avi l’anaven a escoltar, però ell treballava. Això és una feia dura”. Em vaig quedar parat perquè la iaia em deia que era professional, que no s’ho creia ningú, ni jo mateix. I vaig començar a creure’m que era actor.

—En canvi, els vostres pares, igual que els pares del vostre avi, van ser més reticents.
—Quan feia la investigació, el meu pare em va confessar que ell volia ser cantant d’orquestra, i també havia estudiat per ser músic. L’avi sabia que els cantants sempre eren els més faldillers i els qui anaven a dormir més tard. Per això li va dir: “Un instrument, sí, cantant, no.” Amb l’excusa del canvi de veu li va dir que no seria el millor cantant, i el meu pare es va frustrar molt. Potser per aquesta frustració va ser el primer que em va autoritzar. A la meva mare, li feia molta por, li preocupava com em podia guanyar la vida si no ens coneixia ningú. Amb els negocis familiars em guanyava molt bé la vida, però em consumia, i amb el teatre podia ser lliure. Igual que a l’avi la música el va salvar de ser un pagès amb horaris malparits. Però la família la va poder gaudir poc. Passava 260 dies voltant per Europa, guanyant molts diners. El primer televisor d’Arbúcies, gairebé, el va portar ell, però què li importava la televisió a la meva àvia si no podia tenir el seu marit?

—Tocava el saxo a l’Orquestra Internacional Maravella, que encara és molt activa i que en aquell moment ja tenia èxit internacional.
—És la gran orquestra internacional del segle passat. Les orquestres llavors treballaven per festes majors, però el mestre Ferrer, que no era un gran músic, però sí un gran comercial, la va fer internacional: França, Itàlia, Alemanya, Suïssa, i fins i tot Rússia!

—Un altre dels grans temes del llibre és la mort prematura d’uns quants membres de la vostra família. Com va ser després de la mort de la vostra mare, arran d’un accident?
—Tinc la sort que me’n queda un record molt dolç per l’acompanyament de la família, dels amics i del poble. Als pobles a vegades hi ha coses que molesten perquè tothom ho sap tot de tothom, però això també fa que en els moments difícils tothom de seguida vingui a donar consol. La mort de la mare d’un dia per l’altre per accident va ser molt dura, i el pare va estar uns quants dies entre la vida i la mort. El teatre em va salvar. Pensava constantment què li passaria i per què havia passat tot allò, que és una cosa que no acabes entenent mai.

—I continuàveu pujant als escenaris.
—M’ho passava bé i la gent reia, però quan s’apagaven els llums jo ja no sentia els aplaudiments, sinó que tornava a pensar en tot allò. L’escenari em va salvar, i és on vaig entendre que aquesta feina enganxa: quan estàs eufòric és sensacional i quan estàs trist ajuda a tirar endavant.

—Enteneu la vida i la mort d’una manera diferent després d’aquestes experiències?
—Quan et passa això, hi ha moments en què vols viure al màxim perquè veus que no saps fins quan hi seràs. Però acabes tornant a la rutina. Si no, no viuríem. La pena va marxant perquè, si no marxés, la civilització hauria desaparegut, no podríem estar sempre en el dolor. Sempre he estat patidor. Ara que els meus fills són pre-adolescents i volen sortir pateixo molt, sé que la vida en qualsevol moment es pot girar. Però no hi penses perquè, si no, no viuries. Vaig intentar agafar-me les coses de manera més positiva. M’enfado molt poc i em trec de sobre la gent tòxica. L’Empar Moliner diu que, com més gran es fa, menys imbècils vol al voltant. Al llibre parlo de la mort de l’avi a 52 anys, la mort de la mare a 61, la mort de l’àvia materna a 50… He recordat moments molt malparits, però ha estat catàrtic. Escrivia de nit per tenir prou calma per a despullar-me del tot.

—Parleu de tenir a prop solament la gent que aporta coses positives. Precisament, al llibre dieu que els amics són com els cabells…
—Quan ets jove en tens molts i a mesura que et fas gran cada vegada en tens menys. Te’n vas separant, desapareixen, es moren, en vénen de nous… Jo cada vegada he anat tenint menys cabells i menys amics. Era ros i amb cua, de jove! Però els que es queden ja hi seran fins a l’últim dia.

—Carles Xuriguera és d’aquests que hi són, oi?
—Sí, ens vam conèixer quan teníem vint-i-set anys i ràpidament ens vam convertir en una companyia de teatre famosa. Però et fas amic de veritat quan comencen les desgràcies. En cinc o sis anys se’ns va morir tothom, menys el meu pare. Allò ens va unir molt. Hem rigut molt i hem plorat molt, i no hi ha res més fort que una amistat a través del plor i del riure.

—M’ha impactat molt que us casés vestit de bisbe…
—Va ser una animalada. Jo vaig demanar a la meva dona de casar-nos. Em va dir que sí, però que ho faríem al cap d’un mes. Ella em va tornar la sorpresa a mi i després jo de rebot li vaig tornar a en Xuri, que era l’únic que sabia que l’hi demanaria: “Què t’ha dit?”, “Que sí”, “Que bé!”, “Però d’aquí a un mes”, “Calla, boig, de veritat?”, “Sí, i vull que em casis tu”. Però no sabia que llogaria un vestit de bisbe i que faria tota una cerimònia religiosa amb humor, que també ens va fer plorar.

—La recerca sobre la vostra família ha anat de bracet d’una recerca sobre el vostre poble, Arbúcies. Què n’heu descobert?
—M’hauria agradat viatjar fins a principis del segle XX i veure com un poble de 3.600 habitants tenia aquella pulsió musical tan bèstia. Malgrat que ara presideixo el club de futbol d’Arbúcies, tinc la sensació que va ser el futbol que ho va espatllar tot. Llavors els homes volien ser músics, cantaven en corals, tot girava entorn dels centres recreatius, dels casinos… I l’any 1917 en van començar a arribar alguns que jugaven a futbol i els homes van començar a anar a mirar partits.

—El vostre pare també tenia aquesta dualitat: li agradava la música i havia estat futbolista.
—Sí, també. Al poble hi havia hagut dues orquestres: els Serafins i els Castanyers. I diferents barris que dibuixaven diferents menes de població: els menestrals amb petits negocis i la gent de bosc i els pagesos. Aquesta rivalitat feia que fins i tot en la música hi hagués política, sempre ha estat un poble molt polític. També m’ha agradat entendre la indústria carrossera. A Arbúcies es fan centenars d’autocars cada any. Per què hi ha una indústria metal·lúrgica en una vall verda idíl·lica? Perquè hi ha bosc. A finals del segle XIX es feien carruatges de fusta, després, de ferro. I després, els autocars. Estar envoltats de bosc ens ha portat que tot el poble visqui de fer autocars.

—Volia acabar demanant-vos per l’Arbúcies Club de Futbol, que presidiu. De quina manera serveix d’eina d’integració?
—Quan arriben famílies noves el primer que fan és apuntar els nens a l’escola, el segon, venir al club. Arriben nens que no parlen català i que a través de l’escola i del futbol s’integren. En Moha, un noi magribí que és a Arbúcies des dels cinc anys, un arbucienc més, diu que encara li passa que, amb vint-i-cinc anys, quan surt al camp la gent l’aplaudeix i en canvi pel carrer a vegades encara el miren malament. Al futbol se salva dels microracismes –o macro– i és el crac. Pel carrer, encara hi ha recel. Tenim aquesta responsabilitat que els qui arribin siguin benvinguts i considerats arbuciencs.