Fàtima Llambrich: “Abans teníem la droga de pas, però ara es cultiva aquí i atrau delinqüència”

Fàtima Llambrich (l’Ametlla de Mar, Baix Ebre, 1980) diu que, quan es posa el xip de periodista, es construeix una cuirassa que li permet d’afrontar situacions que altrament potser no afrontaria. En les investigacions reflectides a Brots de narcosocietat (Columna) això es fa palès: de presenciar una persecució en narcollanxa a l’estret de Gibraltar a parlar amb condemnats per organització criminal, ha viscut el tràfic de marihuana i haixix de ben a prop. Tant que ara pot fer-ne una radiografia acurada, una radiografia que ens hauria d’interpel·lar: Catalunya s’ha convertit en un gran productor de marihuana i les rutes d’haixix fins a la costa catalana que operaven fa anys s’han reactivat.

Parlem de tot plegat amb la periodista, que fa temps que es dedica a la crònica judicial i policíaca per a TV3. Aquesta feina la duu a llocs on no podria accedir normalment i és precisament allà, diu, on vol portar els seus lectors.

—Heu titulat el llibre Brots de narcosocietat. Què impliquen, aquests brots?
—Brots indica que és una cosa incipient. Hi ha certes situacions que posen en alerta, però no som en una situació tràgica. Els Mossos d’Esquadra van fer públics dos informes en dos anys diferents que posaven sobre la taula la situació preocupant pel tràfic de marihuana. Deien que ja no som en un estadi inicial, sinó que les organitzacions criminals comencen a captar gent que està en una via legal per a introduir-la en el negoci il·legal.

—Per exemple?
—Electricistes. Una plantació de marihuana, quan és en un lloc tancat, necessita ventilació, refrigeració… Una instal·lació elèctrica que no es paga, i per això després també intenten detectar-la des de les companyies elèctriques. També s’han detectat algunes immobiliàries que dediquen una part del negoci a localitzar aquestes naus. I també hi ha hagut detencions de policies. Això ja és estar en un altre estadi.

—De quins casos i cossos de policia parlem?
—Hi ha hagut detencions de policies locals, Mossos d’Esquadra i també en més cossos. Al llibre he volgut explicar que el sud d’Espanya actuï com a espill, tot i les diferències. Allà, tot i que tenen molta plantació de marihuana, el problema més greu el tenen amb el tràfic d’haixix. Però al final, sigui de tabac, marihuana o haixix, darrere hi ha una organització criminal que busca el màxim poder i beneficis.

—En tot aquest procés, parleu d’una primera fase parasitària, on seríem ara.
—Sí, i els Mossos ho classifiquen en tres fases diferents. En l’última ja no hi ha distinció entre allò que és legal i allò que és il·legal. No som en aquest moment, però una vegada s’hi arriba és difícil de revertir. També la situació actual és difícil de revertir perquè si tu ets en un grup d’investigació i un dels policies està implicat en una organització criminal, encara que no sigui ell qui mou els fils ja és un problema. Parlant amb policies del sud d’Espanya, et diuen que la sensació és que des de dins et fan boicot i et posen en perill. No parlem d’un amic que té quatre plantes, sinó d’una cosa molt més complexa, que mou molts més diners i amb reaccions més violentes.

—Darrerament han preocupat força successos amb armes de foc. Ho hem de relacionar directament?
—El màxim responsable de la Comissaria General d’Investigació Criminal parla d’un seguit de delictes directament vinculats a les organitzacions criminals lligades al tràfic d’haixix, i també parla d’una delinqüència secundària: persones que tenen les armes per a cuidar les plantacions –perquè no els les robin o per mostrar força– i que després les utilitzen en els seus moments d’oci i quan tenen un problema les fan servir.

—Es diu que Catalunya és l’hort d’Europa pel que fa a la marihuana.
—Ara mateix la zona d’Espanya on més es decomissa –no sabem on se’n fa més– ha deixat de ser Catalunya i és Andalusia, però també és veritat que té més extensió… Catalunya continua al capdamunt, sigui com sigui. Els cossos policials insisteixen molt que abans teníem la droga de pas –la cocaïna entrava pel port de Barcelona, l’haixix en camions per la AP-7…– però ara es cultiva aquí i això atrau delinqüència.

—També s’ha reactivat la ruta de les narcollanxes d’haixix entre el Marroc i Catalunya.
—Sí, ho he volgut posar tot al llibre perquè no són aspectes separats. De la mateixa manera que les plantacions de marihuana no ens les trobem, perquè o són en naus o són al mig del bosc, les narcollanxes poden ser més visibles. Al sud d’Espanya el 2018 es va arribar a un punt en què la gent era a la platja i arribava una narcollanxa; era ben igual que fossin les dotze del migdia, una sensació d’impunitat molt bèstia. A Catalunya això no ha passat perquè el volum no és el mateix, però si comencen a arribar, el camí ja el tenen fet perquè el que passava aquí els noranta, tot i que hi havia més volum, no és gaire diferent del que passa ara: se’n van a buscar el pescador per fer servir l’embarcació, vénen amb narcollanxa, fan un carregament molt més ampli en veler…

—Ara mateix les zones crítiques són força clares: Costa Brava i terres de l’Ebre.
—Sí, Vigilància Duanera té un mapa de Catalunya i posen xinxetes als llocs on han fet operacions. Als anys noranta tenien tota la costa plena de xinxetes. Confrontant-ho amb la Guàrdia Civil i els Mossos, ara tenim l’abrupta Costa Brava i el solitari delta de l’Ebre i la costa tarragonina. Però també se’n detecta al Maresme. A Barcelona no hi desembarcarà una narcollanxa, però en una de les entrevistes amb un condemnat per tràfic d’haixix i pertinença a una organització criminal potent, parlava dels ports esportius. Tenir un bon enllaç en un port esportiu que et permeti fer els ulls grossos en hores de discreció amb iots o embarcacions privades et facilita la feina. Són tots els canals que ja es van fer servir als anys 1990 i 2000.

—Quin és el perfil de les persones que ho porten?
—Amb la marihuana potser tenim pocs anys de recorregut per a fer-ne un mapa exacte, però Vigilància Duanera ens deia que aquí no hi ha grans noms com al sud d’Espanya o com abans a Galícia. Això no vol dir que les organitzacions no tinguin potència. Catalunya fa molts anys havia estat una zona en què molta gent que pertanyia a màfies s’hi instal·lava, amb una escenificació social molt més pausada i tranquil·la, sense la violència que es va viure a Itàlia, per exemple.

—En un moment del llibre parleu d’una gent que trafica amb marihuana i acaba improvisant un segrest sense saber gaire bé com.
—Amb el llibre pretenc que, a partir d’operacions policials concretes, es vegi la varietat del pastís. Em va semblar molt important que persones que no vénen del món delinqüencial, sinó que tenien una vida que etiquetaríem de normal, si no fixen uns ingressos habituals per la via legal acaben en un segrest improvisat. És un segrest d’uns quants dies quan no hi havia un historial delinqüencial previ. Em va impressionar molt: com podem acabar introduïts en un àmbit que ens és aliè? Traficaven amb marihuana a petita escala, relativament, i mentrestant continuaven treballant en un supermercat.

—Hi ha gent que ha passat de fer robatoris a domicilis a traficar amb marihuana. Per què?
—Els Mossos han detectat que, en un moment determinat, gent que es dedicava a robatoris es passa al negoci de la marihuana. Consideraven que s’arriscaven menys i que, si tenien conseqüències penals, eren menors. Al sud d’Espanya tenen detectat que organitzacions que es dediquen al tràfic d’haixix el simultaniegen amb plantacions de marihuana perquè els permeten fer més collites l’any, sobretot si són interiors, perquè no depenen de la meteorologia. Són diners que tenen ràpidament en efectiu i que els permeten invertir en el tràfic d’haixix.

—Què l’explica tot aquest augment a Catalunya? Aquestes penes menors en comparació amb uns altres delictes hi poden influir?
—El codi penal, per si sol, no pot ser una explicació perquè si no la gent no mataria. Vint anys a la presó no els hi vol passar ningú. No és el codi penal, però el codi penal que tenim no és el mateix que hi ha a França o a Grècia. De fet, la persona condemnada que vaig entrevistar això ho tenia molt interioritzat. No tenim estudis que puguin demostrar què influeix i que no. També deu influir-hi el boca-orella, que fa que la gent sàpiga si en un lloc concret pots fer una sèrie de coses.

—Personalment, com vèieu abans la qüestió del tràfic de marihuana i com la veieu ara, després de les vostres investigacions?
—Jo estava farta de rebre notes de premsa sobre això, no era conscient de la dimensió que tenia. Pensava “no hi ha res més important?”. Fins que, parlant amb policies, em van dir que era un problema d’organitzacions criminals. Llavors és una altra cosa, és igual que sigui marihuana o no… Crec que ara els periodistes en som conscients perquè tota la policia ja té un dibuix molt igual de la dimensió del problema. És molt fàcil captar gent jove o gent que no és al negoci perquè no necessites una gran inversió. Per anar a buscar haixix necessites molts diners; en canvi, en això amb un local més petit en tens prou.

—Com són aquestes naus i plantacions?
—Quan treballo em poso en “mode treball”; llavors sempre vas tirant endavant. Però si hagués d’entrar a les naus tota sola o sense anar-hi per feina no sé si hi entraria. Hi ha cables pertot arreu i sembla que hi pugui haver un curtcircuit en qualsevol moment. I després hi ha la pudor de marihuana i la sensació de pobresa: cassoles molt brutes, menjar escàs i molt senzill, matalassos a terra per dormir, passadissos estrets… I es crea un tipus de llum verd-grogós que no és agradable als ulls. És un ambient hostil. Parlant amb un productor que ens va explicar una part de la seva història amb la marihuana, ens recalcava la por: que t’agredeixin i et robin la plantació, que hi hagi un incendi…

—De tots els moments que heu viscut amb relació a aquestes investigacions, algun us ha marcat especialment?
—El que valoro moltíssim de la feina de periodista és que puc accedir a entorns i persones que si no fos periodista no hi podria accedir. És molt interessant el que m’expliquen els policies, però també el que m’explica el productor, perquè és essencial veure’n l’altra cara. També em va agradar moltíssim presenciar la persecució d’una narcollanxa. Viure-ho amb gent que em donava tanta calma en un moment tan tens és impagable. No vull que sembli frívol perquè fan una feina molt perillosa i segons quines coses no poden fer-les en una persecució a mar. I una embarcació és un espai menut. Pensar que allà hi pot haver algú en connivència amb una organització criminal és molt dur. No poden anar al cap i dir-li “sospito això”. No saben en quina mar juga aquell cap. Diuen que tots els policies són corruptes, però no es pot generalitzar per respecte als que no ho són i perquè la manera de fer neteja és no acceptar que la policia és corrupta i treure’n les maçanes podrides.

—També heu estat en alguna entrada i escorcoll.
—Vam fer una entrada i escorcoll amb els Mossos d’Esquadra. El Grup Especial d’Intervenció (GEI) havia estat tota la nit de vigilància camuflats. No tots tindríem la capacitat d’aguantar això. Ho volia explicar perquè quan expliquem les operacions normalment no entrem en aquests detalls.

—Heu arribat a passar por?
—No, quan em poso el xip de periodista no tinc por. És com una cuirassa falsa –la Fàtima periodista pot reaccionar tan malament com la Fàtima persona–, però crec que la tenim molts periodistes. La situació deixa de ser extrema.

—Volia acabar demanant-vos pel futur. Tenint en compte aquesta situació que descriviu, què creieu que cal fer? Alguns parlen de canvis en el codi penal, alguns altres de legalitzar…
—No estic qualificada per a prendre posició sobre si s’ha de legalitzar la marihuana o no, però tinc clar que s’han de fer estudis o anar a buscar els estudis fets en altres territoris on s’ha legalitzat i on no. També hi ha la qüestió del percentatge de THC; és a dir, quina puresa legalitzem. Cal que s’obri el debat segons els estudis, no segons les percepcions o interessos particulars. Això mou molts diners, i per tant d’interessos particulars n’hi haurà moltíssims.