Farners Pei Hong: “No volia que la gent només em veiés com una persona que reivindicava que era racialitzada”

La influenciadora Farners Pei Hong, de dinou anys, es va fer viral a començament del 2018 a YouTube amb un vídeo en què parlava sobre l’adopció i que trencava tot de tabús. D’aleshores ençà, ha guanyat molta popularitat a les xarxes socials. A TikTok li falta poc per arribar a cent mil seguidors, i a Instagram, a vint mil. A Twitter en té molts menys, 168: “No l’entenc. M’estresso molt i tothom em diu que és una selva”, explica.

Pei Hong hi penja tota mena de continguts, però els que més triomfen són els que fa parlant directament a la càmera: “Els agrada molt com sona el meu català i la manera d’expressar-me.” També s’ha fet popular per haver viralitzat a TikTok la versió accelerada de la cançó “Coti x Coti” de The Tyets, que la van fer servir centenars d’influenciadors amb milers de seguidors, com ara la Dulceida, que es van animar a ballar-la. Una tendència que fa temps que es fa servir amb cançons en anglès, però que mai no havia arribat a esclatar amb lletres en català.

Pei Hong ha acabat enguany el primer curs de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i té ben clar que vol ser comunicadora, tot i que reconeix que és un món que li fa respecte. Juntament amb el creador de contingut David Rodríguez, conegut per David it’s me, presenta el programa Kids a Catalunya Ràdio i a SX3.

—The Tyets va aconseguir la setmana passada el Disc de Platí amb “Coti x Coti”. Vau ser la primera influenciadora a fer viral la cançó a TikTok amb una versió accelerada. Ja us han donat les gràcies?
—En certa manera, sí, però en persona, no. Tampoc no ho esperava, no esperava res a canvi. Amb “La gent que estimo” també vaig fer un speed up, i a partir d’aquí, al final, la màgia arriba de la gent que utilitza el so. Simplement, vaig donar la llavor, l’èxit és totalment seu, òbviament, perquè la cançó és seva.

—En què consisteix aquesta moda? Durant molt de temps ningú no feia aquesta mena de cançons a TikTok en català. Heu demostrat que té sentit de fer-ho, que hi ha camí a recórrer.
—Hi vaig caure perquè seguia un influenciador, el Benji Kroll, que quan era l’època del Musical.ly penjava les cançons accelerades, però en anglès. Al cap d’uns anys van sortir també les de reggaeton, les clàssiques espanyoles, i no sé per què, però vaig pensar hi ha cançons molt bones en català, què tal si també hi faig el mateix? I va funcionar.

—I això us ha ajudat a créixer? La cançó la van fer servir influenciadors amb milers de seguidors, com ara la Dulceida i la Laura Escanes.
—Crec que, en part, sí. Vaig començar amb poques cançons i, de cop i volta, en vaig anar fent més. Al final a la gent li és igual si és un compte oficial o un usuari personal. No sabia quin impacte tindria perquè la gent potser es desubicaria una mica. Però si els agradava la cançó, encara que hagués penjat quatre tiktoks abans parlant sobre la meva vida, també el rebien molt bé. I era com un a més a més del meu perfil.

—Durant uns anys semblava que qui feia contingut en català havia de fer una cosa diferent de què es feia en castellà, com una alternativa. Teniu aquesta impressió?
—No ho veia així, sinó que tota la gent que utilitzava el català a les xarxes ho feia per explicar coses. O sigui, eren vídeos d’un àmbit molt concret, que era seure davant una càmera i explicar coses. No hi havia blogs, ni humor, ni cançons en català. L’única manera de naturalitzar el català era fer el mateix contingut que podies trobar en castellà o en anglès.

—Per què passava això?
—Crec que és el fet d’una mica de constància i veure que hi ha gent que ha estat pionera i a qui li ha sortit bé. Això al final t’anima i suposo que t’acabes creient que aquest contingut pot existir pel fet que hi ha gent que t’impulsa a crear-lo i surt bé i agrada. Aleshores, la llengua potser passa a un segon terme perquè mires aquell contingut perquè t’agrada. Òbviament que hi influeix de quina manera es fa, però s’ha naturalitzat el fet que es fa contingut en català com qui el fa en castellà. I també hi ha un públic que no coneixia el català, ha vist que aquest contingut li agrada i ha dit: “Ostres, és en català, que bé!” Aquí el català hi guanya, perquè hi ha molta més gent a qui li agrada.

—Fins i tot, gent catalana que fa contingut en castellà, que abans no feia res en català i ara s’atreveix a fer-ho.
—Hi ha gent que ho critica perquè hi ha qui diu: “Estaves fent el contingut en castellà i fins que no vas veure que en català hi havia una possibilitat, no has canviat.” Però crec que és normal, perquè al final cadascú fa un canvi i potser no hi havien caigut o no havien confiat prou en la llengua fins que no se n’han adonat. Almenys ho han canviat i això està bé. És cert que potser hi ha gent que fa contingut en català des del començament que no tindrà tanta visibilitat com algú que ja té la carrera mig començada en castellà i es canvia al català, però bé, no sé, són diferents punts de vista.

—A TikTok us falta poc per arribar a cent mil seguidors. Tot això en menys de tres anys. Com s’explica aquesta reeixida?
—El que m’ha passat és que sóc irregular. A la xarxa hi sóc des del 2020, sortint del confinament, però he passat moltes èpoques fora. Al final, els seguidors pugen, baixen… Realment, per a mi tot és un èxit. El problema és el fet comparar les xifres amb gent que té quaranta milions de seguidors a Instagram. Jo només en tinc dinou mil. Tot i això, hi ha gent que em reconeix i em demana fotografies. Estic supercontenta de tenir tot el que tinc, però després penso: “T’estàs alegrant només per dinou mil seguidors.” Ara diré una cosa que potser farà que la gent deixi de seguir perquè diran que sóc una pirada, però és que, realment, estàs donant amor incondicional i suport a un influenciador a canvi del seu contingut. Al final, tots els privilegis que té i que aconsegueix són gràcies a la gent que hi ha darrere donant-li suport i que no pot gaudir d’aquests privilegis. És una cosa que costa d’entendre.

—De pressió social, en teniu? Com ho gestioneu tot això dels seguidors?
—Al principi dius que no t’influeix, però sí. Algun dia veus que de cop i volta les estadístiques baixen i inconscientment creus que fas alguna cosa malament.

—Us les mireu molt, les estadístiques?
—Depèn de com estic a fora de les xarxes. Quan estic molt ocupada, sigui amb les amigues, sigui perquè tinc moltes coses a fer, no hi penso. Però si estic avorrida és molt més fàcil caure en tots els pensaments intrusius. Si la teva manera de justificar-te que no vals és mirar les estadístiques i anar dient baixaran, baixaran, baixaran, i veus que baixen, llavors alimentes aquest pensament.

—A YouTube vau començar el 2018 amb un vídeo que va ser tota una reeixida en el qual parlàveu sobre l’adopció. Per què aquest tema? Se’n parla poc?
—Era un cúmul de coses, començant pel fet que era petita i necessitava el permís dels pares per a obrir-me un canal de YouTube. Sempre volia fer vídeos normals, els blocs que feia qualsevol persona, com ara la Paula Gonu. La mare era molt del parer que si m’obria un canal era perquè fos útil. Vaig veure aquest nínxol sobre l’adopció, ningú no en parlava i en català encara menys. Vaig començar amb vuitanta seguidors que eren tots els meus amics de l’escola i la família.

—Encara queda feina a fer, quant a prejudicis?
—Sí, molta. El meu entorn sempre ha estat molt acollidor i mai no m’ha jutjat. Les amistats, coneguts i desconeguts mai no s’han ficat amb mi per haver estat adoptada. Mai no he tingut cap problema, però sí que és cert que a TikTok ho he notat. Quan vaig penjar alguns vídeos parlant sobre l’adopció, vaig veure que cal acabar de normalitzar-ho. Puc saber tota la història de l’adopció i entendre-ho perfectament a nivell racional. El que ara em passa són potser ferides més emocionals, com una ferida d’abandonament, per exemple, que tu pensaves que no tenies i de cop i volta veus que la tens arran d’haver estat abandonada i després adoptada.

—Durant un temps fèieu els vídeos en castellà, però no vau trigar a canviar-vos al català.
—A TikTok vaig començar fent els vídeos en castellà perquè parlava sobre l’adopció. Quan se’m van acabar els temes sobre d’adopció a YouTube vaig pensar: “N’he parlat també en català i ha arribat a força gent”, però tenia molts comentaris que em deien que fes vídeos en castellà. Vaig decidir que els gags més importants els podia penjar en castellà a TikTok. Quan es van acabar els continguts sobre l’adopció, tenia molt clar que volia continuar fent continguts a les xarxes, però a mi m’encanta fer vídeos en la meva llengua materna i la meva llengua vehicular és el català.

—D’on traieu els temes?
—És molt aleatori, no ho recomano. Si et vols fer creadora de continguts, no et recomano fer-ho com jo perquè realment vaig molt sobre la marxa. Hi ha dies que potser em sorgeixen quatre vídeos, però també hi ha períodes en què no sé què fer i moments en què estic tan enfeinada amb unes altres coses de la vida que no tinc temps ni de fer ni d’editar vídeos. És una cosa molt desequilibrada i molt caòtica. No hi ha res planificat. Quan acabo d’editar els vídeos sempre els he de penjar, no me’ls puc guardar. Hi ha gent que els planifica, en fa set per tenir-ne per a tota la setmana. Jo no, i clar, el problema arriba si te’n vas de viatge o ets fora uns dies i no en tens cap a la nevera.

—Ara heu estat a Itàlia amb amics. També els feu sortir a les xarxes?
—Això em passa sovint sobretot amb la família, que faig molta vida amb ells i no tenen per què voler-hi sortir. De fet, la meva germana no hi vol sortir mai. I si surt, m’ho diu i ràpidament he d’esborrar el vídeo perquè si no diu que em denuncia [Riu]. Els moments en què puc gravar més són els que estic sola. Hi ha algunes amistats a qui sí que els agrada sortir-hi i són partícips. El millor equip és quan volen sortir-hi i et volen fer vídeos.

—Què cerca la gent? Quins són els vídeos que més triomfen?
—El típic vídeo amb la musiqueta de fons o de fotos no arriba a tanta gent com els vídeos en què dono la tabarra. Els agrada molt com sona el meu català i la manera d’expressar-me. La gent viralitzava molt més tot el contingut en què em queixava o el que feia èmfasi en el fet que era xinesa i havia estat adoptada que no pas un vídeo qualsevol dient què em posaria l’endemà per vestir-me. Això ho vaig voler revertir, no volia que la gent només em veiés com una persona que reivindicava que era racialitzada, sinó com una persona més.

—A Instagram, vora vint mil seguidors; a Twitter, 168. Costa més de créixer en aquest parell de xarxes, o respon a una estratègia?
—Twitter no l’entenc. M’estresso molt i tothom em diu que és una selva. L’estratègia és més centrada en Instagram. TikTok és molt aleatori.

—És cert que a Instagram es guanyen més diners?
—No hi ha cap xarxa que em remuneri. És a dir, a TikTok hi tenia la possibilitat, però et remuneren fatal. Potser de totes les visualitzacions que tinc d’aquests tres anys, he aconseguit quaranta euros, però hi ha comissió. Els diners són allà digitalment, que és com si no els tingués. A YouTube has d’arribar a un mínim d’hores visualitzades, no hi arribo ni de broma. I a Instagram, que jo sàpiga, no puc demanar que em remunerin i tampoc no sabria com fer-ho.

—El que heu fet a les xarxes us ha donat l’oportunitat de fer coses com ara presentar el programa Kids a Catalunya Ràdio i a l’SX3. Heu acabat primer de Comunicació Audiovisual, és el somni de tothom qui comença.
—Ho porto d’una manera molt natural i de vegades he de dir: “No, Farners, això és una cosa extraordinària.” Fa una mica de vertigen. Hi he entrat al mateix temps que faig la carrera, uau!

—També teniu un pòdcast personal a Spotify. Veig que no és tan públic.
—No gaire, ho tinc a destacades d’Instagram, però tampoc no hi parlo gaire perquè és una cosa més personal. És pensat per a qui vulgui sentir-me quaranta minuts parlant, que s’ho pugui posar mentre es dutxa o endreça l’habitació. Hi parlo de coses que vull dir que no hi caben en tres minuts a TikTok.

—Teniu clar que us voleu dedicar a la comunicació?
—Sí, tinc claríssim que vull ser comunicadora, vull dedicar-me a alguna cosa de comunicació, tot aquest món m’agrada molt. També em fa molta por, perquè és un món rar, no és molt estable i va per projectes. Però tinc molt clar que m’agrada molt comunicar, m’agrada molt socialitzar, conèixer gent i tot el que és remenar les càmeres i veure la màgia del davant i del darrere, això és molt màgic.

—Recomanaríeu a la gent que ho té clar que es decanti per aquest circuit de les xarxes per arribar al seu objectiu en l’àmbit comunicatiu?
—Sí, a totes les persones a qui els agrada comunicar els hi diria, evidentment, que obri les xarxes i que parli d’allò que els vingui de gust.