‘No sabem si sobreviuran, ens sentim impotents’, parlen els familiars de la residència d’Alcoi

La crisi del coronavirus 2019 ha situat les residències del país en una situació d’extrema vulnerabilitat. En molts casos, la virulència de la Covid-19 s’uneix a la precarietat d’uns centres, on manca personal i material de protecció. A més, la falta de proves de detecció impedeix identificar i controlar correctament els brots.  Arreu del país han mort més de dos-cents residents. Per exemple, a la residència Casa Asil de Sant Andreu de Palomar, que ahir llançava un crit d’alerta després d’haver vist com s’han mort trenta-un residents d’ençà de l’11 de març, però oficialment només tenen constància que sis són pel coronavirus. Fins ara, la residència DomusVi d’Alcoi és la més afectada. S’hi han registrat trenta-dos morts i hi ha desenes de contagiats entre usuaris i treballadors.

Per entendre la situació, parlem amb José Luis García, portaveu de la plataforma de familiars, que explica que el centre s’ha anat degradant aquests darrers anys i que hi falta personal. A més, critica la manca de comunicació de la residència, la qual només informa una volta al dia de l’estat dels residents. ‘Si pogués parlar amb la consellera [Ana Barceló], voldria que em digués, per favor, quina és la situació real del centre, perquè és desesperant.’

—La plataforma de familiars de la residència DomusVi es constitueix el novembre passat, abans de la pandèmia pel coronavirus 2019. Per què?
—La residència ha anat canviant de mans en poc temps. Primer, l’ajuntament va cedir la gestió a Novaire, després a Quavitae, i fa un any i escaig a DomusVi. Cada canvi d’empresa ha accentuat les mancances en l’atenció dels nostres familiars. No és una percepció i prou, hem vist com se n’anava personal per les condicions laborals precàries. A més, consideràvem que la residència incomplia les ràtios que marca la llei de dependència de la Generalitat. Vàrem decidir de crear aquesta plataforma per a denunciar tot açò.

—I què vau fer?
—Primer, vàrem presentar un escrit de queixa a la direcció de DomusVi a Alcoi. Sobre les ràtios, ens varen dir que sí que les complien, i que si les famílies tenien cap problema amb el centre, es podien resoldre de manera individualitzada cas per cas. Però no es resolia res.

—Us va alertar res més?
—En poc temps, hi va haver tres brots de gastroenteritis i encara n’esperem una explicació. No es va fer cap mena d’informe ni es va intentar determinar d’on venien. Simplement, anaves un dia a la residència i et trobaves que no hi podies entrar. Llavors et deien que havien detectat un brot de gastroenteritis. Si no hi anaves, no en sabies res.

—Vau portar el cas a les administracions?
—A principi de febrer, ens vàrem reunir amb el director general d’Infrastructures de Serveis Socials i li vàrem demanar que s’hi fiqués, perquè al centre hi ha places concertades. Va prendre nota de totes les demandes i va dir que ho faria. Però també ens va admetre que no tenia prou inspectors per a fer controls més exhaustius a totes les residències. De totes maneres, va recollir les nostres queixes i ens va convocar al cap de tres mesos per veure si s’havia actuat. Evidentment, tot açò ha quedat superat pel brot del coronavirus.

—La conselleria parla de trenta-dos morts pel brot de coronavirus. Teniu dades actualitzades?
—No. Fa molt de temps que reclamem un canal específic d’informació continuada per als familiars. No té sentit que hàgem d’esperar a saber les coses cada vint-i-quatre hores, quan compareix la consellera. A més, cada dia dóna la informació i les dades d’una manera diferent. Al principi donava les dades d’afectats entre usuaris i treballadors, ara només parla dels morts. No sabem quina és la situació general. Ni tan sols sabem si han aconseguit aturar la via de propagació.

—I la residència?
—Cada dia telefonen a les famílies per dir-nos ton pare o ta mare està bé, malament, ha millorat o ha empitjorat. La prova del coronavirus ha eixit positiva, negativa o encara no la tenim. No hi ha més informació. Els que ens transmeten la informació són els treballadors, normalment la psicòloga o els fisioterapeutes. Els metges només parlen si la cosa és greu. La conselleria de Sanitat ha dit que la responsabilitat de la comunicació és de DomusVi, però s’ha demostrat que tot i ser una multinacional no ha volgut posar els recursos per ajudar-nos. Es limiten a telefonar-nos una volta al dia, i si vols més informació, et trobes els telèfons bloquejats. Jo he estat quaranta-vuit hores sense saber res de la meua familiar.

—Quan es van fer les proves de detecció de la malaltia?
—Ens van dir que les havien fetes la setmana passada, però els resultats triguen a arribar. Llavors no saps realment quin és l’estat del teu familiar. I els que donen negatiu tampoc no els pots traure. S’han de quedar allà amb el risc que això comporta. A més, després llegeixes notícies com la de les proves defectuoses i ja no saps què pensar… Cada volta que apareix una notícia ens empitjora les perspectives. No tenim cap garantia de res.

—Heu pogut tenir comunicació directa amb els familiars?
—Ara comença. Fa un parell de dies que es fan videotrucades, però de moment són pocs. No sempre hi pots parlar, per exemple, la meua tia té alzheimer i no hi ha contacte oral possible, però almenys per veure-la, saber que està bé. Açò dóna molta tranquil·litat.

—Quant temps heu estat sense veure’ls?
—El diumenge vuit de març ens varen dir que ja no podíem accedir al centre, tot i que el dia abans ens havien informat que cada dia es permetria l’accés a un familiar per usuari. Aquest canvi de parer ens hauria d’haver fet alçar les celles sobre què podia venir. Aquell diumenge va ser l’últim dia que els vàrem veure.

—El centre de dia també va tancar?
—No, podien passar sense problemes. Ells i els seus familiars entraven i sortien sense problemes. Nosaltres vam respectar la decisió del centre per responsabilitat, però ens vàrem enfrontar amb la direcció. Fins el 13 de març, just abans que es decretés l’estat d’alarma, el centre de dia va estar obert.

—Com s’informa de les defuncions?
—Es telefona. Alguns familiars a qui he donat el condol m’han explicat que els han tingut tres hores esperant per fer tota la tramitació. De la residència es va directament al cementiri. No et pots acomiadar, ni es fa cap ofici.

—En els casos terminals no hi ha possibilitat d’unes últimes paraules?
—No hi ha res d’açò. Hi ha gent que no ha sabut res del familiar des que tancaren la residència fins que s’ha mort. És una autèntica barbaritat. No és humà. En alguns casos, com a molt, els han avisat que empitjorava molt. En cap moment ens han ofert la possibilitat d’unes últimes paraules o d’acompanyar.

—La consellera va assenyalar una infermera com a possible origen del brot. Què en penseu?
—No ho sé. Durant dies no dónes cap informació, i quan ho fas, ho fas en condicional. Per què dius ‘probablement’? Si no ho tens clar, per què ho dius? Què vols? Deixar caure el problema sobre una treballadora? Per nosaltres, el més important no és trobar l’origen. Açò pot servir per a temes epidemiològics i per a perfeccionar protocols, però no volem un cap de turc.

—Que li diríeu, a Ana Barceló, si poguéssiu parlar amb ella?
—Que, per favor, ens diga quina és la situació real del centre, perquè és desesperant. Si han parat la via de propagació, quantes persones estan afectades, si es continuen fent proves i quin desenllaç pot tenir tot plegat. La incertesa és molt gran. Et pares a pensar si es moriran tots els que tenien símptomes… Sense informació, ens sentim impotents, no sabem si sobreviuran.

—Emprendreu accions legals?
—Ens hem posat en contacte amb un advocat. Primer demanem que s’aclarisca bé què ha passat, perquè no és mala sort que el brot haja estat tan virulent. La nostra residència és un dels centres més afectats de l’estat espanyol. Parlem de 134 places, de les quals, segons les primeres dades, hi havia una setantena d’afectats, i ara una trentena morts. I és un degoteig continuat, no para. Primer volem una explicació, i quan açò acabe, decidirem si presentem una denúncia perquè s’investigue i es depuren responsabilitats.