Fades: “Som tres persones passant-s’ho bé que fan por a molta gent”

Àngel Exojo (Santa Eulàlia de Ronçana, 2001) arriba uns quants minuts tard a VilaWeb. Ferran Pi (Palma, 2001) i Vicenç Calafell (Esporles, 2001) ja són a la sala on enregistrem l’entrevista. Quan arriba Exojo se saluden efusivament. “Com esteu? Ara feia molt que no us veia!”, diu mentre els abraça. Quan els demano quant de temps feia que no es veien, em diuen que tan sols dos dies. Això és que són molt amics, penso. Durant l’entrevista ho demostren. Fades no solament és un grup de música, també ha estat, per a tots tres, un espai on han forjat la seva amistat i on han pogut créixer personalment i professionalment. Ara publiquen Metallix, el segon disc, en què han aprofitat per explorar no solament la seva sonoritat sinó també la seva imatge.

En aquesta entrevista parlem sobre comunitat LGBTI i catalanitat, homofòbia, llengua, el seu lloc a l’escena musical catalana, amistat i, evidentment, glamur. Perquè si una cosa també defineix Fades, és el glamur i la divinitat que desprenen.

—Amb aquest segon disc heu aconseguit més popularitat, però també han començat a aparèixer comentaris despectius cap a vosaltres. A qui fa por la vostra música i per què creieu que en fa?
—Àngel Exojo [A. E.]: Fa por a tanta gent!
—Ferran Pi [F. P.]: Sorprenentment, tres persones passant-s’ho bé fan por a molta gent.
—Vicenç Calafell [V. C.]: Sempre ho diem: Fades és un focus per a despertar odi. Fins i tot rebem moltíssima islamofòbia i cap de nosaltres practica l’islam! Però, és clar, som una excusa per a treure odi públicament.
—F. P.: Sobretot per a treure aquest odi generalitzat que hi ha cap a Catalunya. El personifiquen a través nostre. Si han de criticar els catalans, ho fan a través nostre per tenir via lliure per a criticar qualsevol altra cosa.
—A. E.: Sempre hi ha el típic espanyol que diu: “Os aseguro que no todos los catalanes somos así.” Digues-m’ho primer en català i després en parlem.

—Tant d’odi constant s’arriba a pair?
—F. P.: Molts comentaris ens els prenem de broma, perquè n’hi ha de molt enginyosos. N’hi ha un que diu: “Què passa, que a Catalunya és prohibida la testosterona?” [En castellà.] Aquesta mena de comentaris ens fan gràcia, però supòs que és perquè som tres. Si fóssim un de sol seria molt diferent.
—A. E.: Fa poc que m’he fet Bluesky, i de foto de portada m’he posat un comentari en què em van descriure molt bé. Deia: “Què fa la camacurta, mare de Putin [en castellà], cantant amb ses mallorquins?” Crec que és el millor comentari que he llegit mai.
—V. C.: Com més odi hi ha, millor ens va. És proporcional, per sort [riu].
—A. E.: També és cert –i això ho hem comentat alguna vegada–, que això ens fa qüestionar si hi ha un sostre.

—Què voleu dir?
—A. E.: Que hi ha tants substrats en què hem d’anar irrompent de manera contínua i incidir-hi, que arriba un moment en què et planteges si això tindrà una data de caducitat molt pròxima. Si no podem agradar als espanyols ni a tots els catalans, si hi ha gent a qui no agrada la nostra música o que no està d’acord amb el nostre discurs polític…
—F. P.: És tan reduït, que al final et planteges fins on arribaràs. Tot el temps pensam que allà on arribam és el límit.

—Però heu arribat amb força. En quin moment de l’escena creieu que heu aterrat? Quin panorama us heu trobat, ara que hi sou dins?
—F. P.: Hem aterrat a diverses escenes. Bé, acabam de dir que no agradam a molta gent, però, en l’àmbit artístic, n’agradam a molta. Hi ha un sector de música comercial que potser és en el que menys hem incidit, de moment, però, tot i això, ens hem sentit acollits.
—V. C.: Jo pens en nosaltres com les més comercials del panorama alternatiu, però les més rares del panorama comú.
—A. E.: El panorama català és molt reduït i per a o per b acabes coincidint amb gent que es podria dir que ja està ben posicionada. Així i tot, si ens sentim còmodes és perquè ens hi sentim entre nosaltres. Aquest món és una selva, és molt competitiu. Estem còmodes perquè ens sentim còmodes amb el que fem.
—F. P.: I perquè som tres i ens donam molt de suport.
—V. C.: També tenim molta por.

—De què?
—V. C.: Com que som un producte marginal i queer, tenim por dels altres productes queer, perquè normalment, a les festes, en contracten només un.
—A. E. i F. P. [alhora]: La quota! [Riuen.]
—V. C.: És clar. I aquesta quota esper ser jo. Pensar això és molt trist.
—A. E.: És molt trist. Tant de bo en un Canet Rock, per exemple, hi hagués un espai per a explotar aquests nous artistes. Comença a haver-hi una nova escena musical molt viva i molt interessant, i al final sempre s’acaba optant pels mateixos grups. Que no dic que estigui malament, eh?
—F. P.: No, perquè també és important que hi siguin.
—A. E.: Exacte, i és una qüestió de mercat, però feu-ho interessant!
—F. P.: Cal apostar per aquesta nova onada i no simplement amb un Txarango 2.0 –i mira que van ser referents per a nosaltres!
—V. C.: Sí, no criticam ningú en concret. Criticam els grups típics patriarcals, però tots hem crescut amb aquests grups i els hem consumit.
—A. E.: A mi em passa que tinc molta por que em jutgin, que l’hegemonia em rebutgi.
—F. P.: Que et diguin: “Molt bé, però queda’t en aquest espai reduït.”
—A. E.: Sí, és una mica aquest ressentiment que hem acumulat com a persones queer i d’haver estat rebutjats molts abans de poder ser-ho.

—I com la gestioneu, aquesta por?
—V. C.: Crec que hem agafat aquesta por i aquesta vergonya i l’hem capgirada dalt l’escenari, que és el que han fet sempre les marginalitats. Ho capgires i en fas bandera.
—F. P.: De fet, el mateix nom de Fades ve d’això. Ens vam assabentar que fairy en anglès era un insult i un eufemisme de marieta, i vam dir: “Idò, ho traduïm al català: Fades.” Justament vam voler reapropiar-nos d’un terme que sempre ens ha perseguit per qüestions d’odi.
—V. C.: I que quan estam junts tenim una força que individualment no tenim.

—Canteu: “Sortim de l’armari al món, ballam com si fos K-Pop, i mos diuen quins maricons, però se mengen ses barres com lollipop.” En aquesta exploració musical que hi ha al disc, hi ha també una exploració personal?
—A. E.: Moltíssim.
—F. P.: Primer de tot: professionalment, tots tres ens hem professionalitzat moltíssim –començam a col·laborar amb gent externa, etc. I, en segon lloc, personalment, Fades ha estat una manera de crear un espai de llibertat on poder ser qui som. Hi cap tot.
—V. C.: Fades és una amistat molt forta, i les amistats et fan créixer. Jo he agafat coses d’en Ferran i de n’Àngel, i me les he aplicades. Quan els vaig conèixer, per a jo eren referents. Els veia i pensava: “Vull ser com ells.” I crec que cadascú ha fet aquest procés.
—A. E.: Es pot exemplificar moltíssim amb com som nosaltres dalt l’escenari. Si mirem la primera foto del primer concert, anàvem amb un top i uns calçons horrorosos! A mesura que teníem més bona rebuda, més ens envalentíem.
—F. P.: Cada vegada duim les faldilles més curtes i les extensions més llargues! [Riu.]
—A. E.: Exacte, perquè hem crescut amb el públic. Aquest espai de llibertat que hem pogut crear nosaltres tres, de cara al públic, també ens fa sentir més alliberats. Hi ha gent que ens escolta, que ens segueix, que –és molt fort dir això– ens admira… Ens sorprèn que la gent ens tingui com a referents. Com més gent ens agafa per bandera, més ens exagerem.
—F. P.: És un poc el que ha passat amb na Chappell Roan, que, de cop, al·lotes de quinze o setze anys, lesbianes, han experimentat per primera vegada una ídola i un espai on tot són lesbianes. Això ha passat amb el nostre públic i, és clar, ha estat simbiòtic: hem crescut amb ells.

—Fins a quin punt se us fa incòmode abanderar-vos del discurs queer i que, alhora, aquesta sigui la vostra única etiqueta amb què molts mitjans us presenten?
—F. P.: Aquest és l’etern debat! Qualsevol persona queer que ha fet un producte cultural i se l’ha etiquetat com a queer sempre ha viscut en aquest debat. Pens en Biel Mesquida i en tants altres. Fins a quin punt nosaltres cream el pop queer? No el cream ni el codificam. Codificam el pop. Que sigui queer o no va a part.
—V. C.: Tenim l’etiqueta queer i de gais, però no s’ha de confondre que som l’únic exemple de persones queer. És a dir, no s’ha de confondre ni homogeneïtzar que tota la comunitat queer serà com nosaltres. Hi ha moltíssimes més vivències i diferències que nosaltres no podem exemplificar. Tant de bo vingui qualcú i es posi dalt d’un escenari. Nosaltres som una identitat queer, però no som l’única.
—A. E.: L’etiqueta ens ha ajudat per crear un nínxol que ja venia d’abans i de la qual no defugirem mai. Al final, sabem què és la cultura pop perquè som persones queer –i ser queer no és el mateix que ser gai ni lesbiana.
—F. P.: A mi el que em sorprèn més és que encara siguem en aquesta etapa d’haver de donar visibilitat. Jo vaig créixer pensant que això era una cosa que ja estava desfasada!
—V. C.: És que quan vam començar Fades no pensàvem que seríem tan referents…
—A. E.: Perquè tampoc érem tan queer.
—V. C.: Ens pensàvem que seríem mamarratxes cantant en català, no pas el grup queer.
—F. P.: Més enllà de ser un referent queer, també feim música, estilisme i coreografies. El valor artístic del producte no és perquè sigui queer.

—Llum, Ouineta, Svetlana, Maio, Mushkaa… La llista d’artistes catalanes LGBTI és com més va més llarga. Però els espais queer, més enllà dels escenaris, continuen molt espanyolitzats?
—F. P.: N’Àngel té una teoria molt bona que només pot dir ell.
—A. E.: No és una teoria, però plasma molt bé com som els catalans: apareix una cosa que de primeres es rebutja i, de cop, quan comença a funcionar o quan veiem que la resta del món ho fa i que ho podem aplicar aquí, després som molt oberts.
—F. P.: En certa manera crec que és normal. Com que la cultura és atacada, hi ha un instint protector. La cultura catalana és constantment atacada pertot arreu, per tant, qualsevol innovació qüestiona i posa en dubte la tradició. Per això mateix hi ha aquesta por als productes queer i innovadors.
—A. E.: Sí, però això em fa molta ràbia. Demanàveu que no hi havia música en català, que no hi havia prou referents, que hi havia un espai limitat per a la creació i per a la cultura, etc. Ara bé, de cop, hi ha un munt de gent que aposta per la seva cultura, la seva llengua i que ho dóna tot, i la primera reacció són mil pals als comentaris del 324. Francament, em toca la fibra. No m’estranya que hi hagi gent que es passi al castellà, perquè hi ha un munt gent que hi està oberta i que acollirà molt més. Nosaltres escollim fer-ho en català perquè tenim una consciència darrere, però després de veure les amenaces de mort i l’escarni públic que se’ns ha fet… És trist, perquè demostra que som una cultura fossilitzada. Em fot molta ràbia, perquè la gent dels Països Catalans sempre ha estat molt revolucionària i sempre ha apostat molt per la novetat: sempre hem volgut ser referents, però ara sembla que l’únic referent és el conservadorisme. No sé si vols afegir res, Vicenç.
—V. C.: No, només que és cert que sempre s’ha vinculat l’Orgull amb una cosa molt espanyola.
—F. P.: És que és “el Orgullo”! No ens oblidem que a Madrid hi ha molt de recorregut i que ha estat molt pioner, però és que Barcelona també! I s’ha castellanitzat moltíssim.
—A. E.: El Front d’Alliberament Gai de Catalunya es va crear abans que l’espanyol!
—F. P.: Sí. Fins que als anys vuitanta es va començar a fer l’Orgull a Madrid i es va començar a fer també en castellà a Barcelona. Però les primeres manifestacions van ser en català.
—V. C.: Hi ha hagut un moment en què LGTBIQ+ i catalanitat han deixat d’anar de bracet. Potser ara es retroben?
—F. P.: Si no es retroben, nosaltres farem que així sigui.

—I per què creieu que s’han desvinculat?
—A. E.: Perquè l’opressió nacional i cultural no es vivia de la mateixa manera que es viu ara. En una lluita interseccional, era un espai de lluita pel col·lectiu, no per la catalanitat.
—F. P.: Hi ha una teoria que diu que tota la lluita per l’alliberament del col·lectiu LGTBIQ+ s’ha oblidat de la consciència de classe perquè realment han de reivindicar el dret d’existir. I, de la mateixa manera que ha passat amb la consciència de classe, també ha passat amb la cultural. És una qüestió de prioritats. No pots assimilar totes les lluites: si lluites per existir, com pots lluitar per una cultura oprimida?
—A. E.: Anem sumant motxilles, i no tothom pot assimilar aquest pes. Recordo que una de les primeres converses que vam tenir amb Fades va ser que volíem retornar el poder popular a la cultura catalana. Que el català sigui una llengua 100% de carrer i que ocupi els espais que són legítimament seus.
—F. P.: Per això ens agraden tant les festes majors. On veim realment la rebuda del públic és allà.
—V. C.: Perquè les festes majors també són polítiques, i Fades és completament polític.
—A. E.: El nostre objectiu és dur la nostra llengua a tots els espais.

—En aquesta línia, creieu que falta vocabulari en català per a definir-vos?
—V. C.: Crec que ens sorprendríem de la quantitat de vocabulari i conceptes que hi ha i que no sabem. I també m’agrada molt que aquesta pròpia escena jugui tant amb el llenguatge. Cream paraules noves.
—F. P.: A més, com que tots tres som filòlegs, som molt analítics. Hi ha molta tendència a fer diftongs quan cantam: “ua”, per exemple. Llavors, quan parlam, entre nosaltres deim “suaps” en lloc de “saps”, o “m’entuans” en lloc de “m’entens”. Hi ha una evolució, dins el llenguatge.
—A. E.: Això demostra que la llengua és viva, que es reinventa i que la fem nostra. De fet, com que no tenim gaires referents, ens posem com a repte fer-ho en català. Per exemple, veiem una rima que està molt bé i diem: “Com seria fer-la en català?”

—Per anar acabant: Metallix té una evolució molt gran en la sonoritat, però també en la imatge respecte del primer disc, Amigues i Autotune.
—F. P.: Perquè, a part de dur la cultura al poble, també la volem “glamuritzar”. I això no vol dir allunyar-la del poble, vol dir fer producte de qualitat visualment i sonora.
—A. E.: Jo vaig fer el treball de final de grau (TFG) sobre la Juana Dolores i el seu poemari I si una nació desfilant per una catifa vermella, en què parla justament d’una nació que s’enjoia, que s’arregla i que es divinitza.
—V. C.: I “glamuritzar” no és elitisme. No és una cosa de rics o pobres. Té a veure amb performar.

—De fet, us definiu com a performadors abans que cantants. Per què?
—F. P.: Tot és una performació, prendre-s’ho tot d’una manera excèntrica i, alhora, satírica.
—A. E.: És la voluntat d’enaltir-se. Per exemple: que els Enderrock surtin per TV3, que la gent s’esforci pels modelets, que hi hagi una premsa del cor que els analitzi i que es parli de què ha dut aquesta persona o aquella altra. Que se’n pugui parlar!
—F. P.: En aquest sentit, per exemple, na Juliana Canet fa una feina espectacular.
—A. E.: I la Juana Dolores, que en el seu moment es va criticar molt, però quin debat va crear quan va sortir al programa de Xavier Grasset? Quin glamur hi ha, darrere? Aquella intervenció va ser un moment cultural. Doncs fem això: desacomplexem-nos i siguem més naturals, no tinguem por de ser pretensioses!
—F. P.: En aquell moment, na Juana Dolores va esdevenir la nació.