Eva Baltasar: “Jo en una altra vida vaig ser monja”

Eva Baltasar (Barcelona, 1976) obre etapa després del tríptic sobre la maternitat. Amb Ocàs i fascinació (Club Editor) presenta una novel·la inquietant, que podria ser un díptic (l’ocàs, primera part, i la fascinació, la segona), que va de la intempèrie a la serenor. La protagonista, que manté al principi el turment de les dones de les novel·les anteriors, passa de les inclemències d’una vida urbana a trobar una llar en una dimensió més aviat sagrada. Poètica i pensament marca de la casa. “Voldria morir-me però m’agrada massa l’orxata”, diu la protagonista en algun moment. Baltasar sembla que es reconcilia amb el seu passat, relliga experiències, i continua una escriptura en espiral que flirta ara amb la simbologia cristiana.

—En la segona part, l’anomenada fascinació, el lector dubta, entra en una paranoia en què no se sap què és real i què no. Heu volgut jugar amb el lector?
—No ho sé. Les novel·les m’arrosseguen. La part de l’ocàs no té gaires lectures diferents, però a la fascinació vaig voler anar a un lloc que em venia molt de gust anar.

—Quin?
—Vaig estudiar la secundària i la primària amb els capellans i estic molt contenta d’aquest substrat, d’haver-me format en alguna tradició. M’hauria valgut qualsevol. L’hebrea, l’àrab o la que sigui. M’he alimentat molt de tot aquest imaginari, del lèxic, de la simbologia. Ara que me n’he distanciat, de l’església, sobretot, volia situar-me en un lloc en què poder parlar d’aquesta part més mística.

—La protagonista és una dona que no té diners, té una feina precària i ha de viure al carrer.
—Com que la protagonista ha arribat a l’ocàs de la civilització, o a l’ocàs de la seva pròpia vida, necessita una reinvenció. I vaig voler que anés cap allà. És una dona que a la novel·la diu: “M’agradaria creure en un Déu, seria pràctic.” I acaba creant aquest déu particular. Aquest santuari de què té tanta cura. Acaba buidant-lo de gent, tornant a la senzillesa. Com a les cites que són del Guilgameix. Així com les protagonistes del tríptic són dones que tenen problemes d’incomunicació i molt poques relacions, aquesta dona sí que acaba tenint una relació amb aquesta Maria.

—La Verge Maria? 
—Hi ha moltes referències a la religió. La fascinació, l’estrella de Betlem, etc. Petites pinzellades en què he volgut construir aquest món per mi hospitalari que és viscut des de la demència. Però dins la demència, és un món acollidor i molt més segur que no pas aquell d’on venia.

—En un moment de noves espiritualitats, hem de recuperar les nostres arrels?
—Tots som espirituals. No hi ha ningú més espiritual que un altre. La religió ve de re-ligare, que vol dir relligar, tornar-se a trobar amb la unitat. Al final és la vida que s’expressa a través de tots. Les noves espiritualitats fa la sensació que estan més al servei de l’ego que no de l’autenticitat. Aquí hi ha un perill. Perquè també s’omplen de moralitat. En aquesta novel·la potser m’he acostat al miracle de la vida per mitjà d’una simbologia religiosa. A mi, això, em resulta més honest que fer-ho per mitjà de noves formulacions.

—Us heu reconciliat amb el passat del col·legi de capellans?
—Reconciliació? En vaig sortir molt contenta i continuo encantada.

—No n’heu renegat mai?
—No. Si haguessin estat monges en comptes de capellans, m’hi hauria quedat.

—Ah.
—He fet tot el passeig. El bateig, la comunió, la confirmació. També l’anar un dia al capellà i dir-li: “En renego. Com ho puc fer?” I després aquesta aproximació des d’un altre lloc. Entro als temples amb molt de respecte i si de vegades sento a dir coses que no lliguen amb el que jo considero que és la religió, me’n vaig, i cap problema.

—La primera part del llibre és urbana i descarnada, la protagonista viu a la intempèrie.
—El que mostren els llibres són quadres. A la ciutat és molt habitual veure gent vivint al carrer, als pobles no s’acostuma a veure gent dormint al carrer. Fa trenta anys, podies entendre que una persona sense feina acabés al carrer, però ara al carrer hi ha gent amb feina. Amb feines precàries que potser els donen per a menjar, però no per a pagar-se un sostre. La protagonista ho diu: “La ciutat és sanguinària, fabrica solitaris.” T’ho venen com que ho tens tot per a viure segur. I mira ara, obres l’aixeta i ja no tenim ni aigua. I llavors busques els teus petits espais de seguretat. Jo, per exemple, tinc clar que casa meva ha de tenir una xemeneia. Podrem fer llum, podrem cuinar i ens podrem escalfar. Ella el que fa al final és crear aquesta casa, que no és seva, però que dóna molt de sentit a la seva vida. El fet d’haver construït aquesta Verge, tot va adreçat a tornar al recolliment, a tornar cap a casa, a tornar a allò més senzill.

—Aquesta novel·la sembla un manifest de decreixement.
—Totalment [riu]. La fascinació té moltes capes de lectura i segur que té capes de lectura que jo no conec.

—Us en dic una que em va venir a mi: esclava i ama. Una història sado-masoquista?
—És una lectura que no havia fet, però te la compro. La veig, si vols. Però no, aquesta no l’havia prevista. Per mi, aquest llibre és una manera de matar moltes coses. Amb la fascinació mato la maternitat. Amb el tríptic ja vaig explorar la maternitat amb tots aquells prismes més obscurs que m’interessaven. Ja fa vint-i-un anys que sóc mare.

—Vint-i-un?
—Sí. Després ho vaig tornar a ser, en fa dotze.

—Què més volíeu matar?
—Matar un sistema, unes castes. També ha estat com una manera d’entrar en el meu propi inconscient, allà on s’originen l’amor i la mort, l’eros i el tànatos. Canalitzar de manera creativa aquests impulsos de mort que tots tenim. Fer-ne alguna cosa bonica. Matar els meus propis monstres. Matar un amor, una dona que havia durat. No volia sortir de la fascinació, volia quedar-m’hi.

—Què ha de tenir un text perquè tingui tantes capes de lectura? 
—Hi ha molts elements simbòlics i els símbols admeten moltes interpretacions.

—Un altre tema de la novel·la: les dones de fer feines. Un col·lectiu que la societat invisibilitza, tot i fer les feines més essencials, més físiques. 
—Això ve de molt antic. Els criats que et servien el cafè sí que els podies veure, però els que feien la neteja actuaven en hores que ningú no els pogués veure. Això ha estat interessant per diversos motius. Jo vaig ser dona de fer feines. Quan estudiava la carrera i després de llicenciar-me. Tenia feines molt precàries aquí, a Barcelona. Treballant de cambrera amb una cap que em donava ordres cobrant una misèria. Jo sé netejar molt bé, la meva mare me’n va ensenyar. Tinc totes les capacitats i a més m’agrada. Vaig pensar: treballant menys guanyaré molt més i, a més, estaré sola.

—És una feina amb què entres en la intimitat de les persones.
—Sí. La gent no hi és, però tu entres a casa de la gent. La dona de fer feines arriba fins a la teva tauleta de nit. Les cases tenen moltes històries.

—Us va marcar aquella experiència?
—Jo era molt legal, feia cada hora, no com ella, i tampoc furgava pels calaixos, però és que no cal, perquè les cases parlen per si soles. Per què hi ha un matalàs a terra al despatx si en teoria aquí tothom dorm amb qui ha de dormir? Ella, com que habita les cases, acaba essent una més de la família. I, de fet, ella, que d’alguna manera comet una estafa, en el moment que l’acomiaden, la família hi perd, també. Perquè ella era àngel que passava i ho deixava tot net.

—Teníeu material guardat d’aquella època o us heu valgut de fabulació?
—He fabulat molt. Hi ha com un elogi de la neteja.

—És una acció bonica, netejar…
—És tenir cura. Els temples són llocs nets, endreçats, són petits cosmos. I ella en cada estança fa un petit cosmos, un lloc on et sentis bé, integrat. És una dona que al final no encaixa, però crea llocs on encaixar. És una dona civilitzadora.

—És un llibre molt dur, però aquesta entrevista va sortint molt lluminosa. Quin contrast.
—El paisatge urbà és totalment una selva. És molt pitjor que una selva, sobretot a la nit. Hi ha molta diferència entre el dia i la nit. El carrer desgasta molt emocionalment i física. La protagonista arriba a la conclusió que les coses inanimades són més segures. Que els cotxes que passen són més segurs que les persones. I això és una llàstima, perquè qui la salva precisament és una persona. Això és el que cal, xarxes de solidaritat totalment altruista, desinteressada. La senyora Trudi, que li fa aquesta abraçada. Una abraçada no et salva, però t’infon l’ànim per salvar-te. Crec que són els budistes que diuen que hi ha dotze il·luminats, dotze homes il·luminats que sostenen el món i, pensava, ostres, n’hi ha molts més que sostenen el món!

—Decidiu de parlar d’espais, de llocs concrets de Barcelona, com ara l’estació de Sants, Nou Barris, la plaça dels Països Catalans. Com és que poseu tots aquests noms que identifiquen tant la ciutat de Barcelona?
—Perquè Barcelona és la ciutat que m’imaginava. No hi visc, ni hi tornaré a viure segurament, però és la meva ciutat. Hi vaig néixer. Hi vaig viure dos anyets que no recordo i després, dels divuit als vint-i-sis. Després ja vaig marxar a una zona rural amb la meva filla, que tenia dos anys.

—També fa la sensació que és una novel·la en què no hi ha cap frase sobrera.
—La major part d’hores que dedico a escriure, les dedico a treballar el llenguatge. Que el llenguatge acompanyi molt la protagonista. A Boulder, hi ha moltes imatges, a Mamut, no n’hi ha perquè la dona és molt austera i el llenguatge també ho ha de ser. A la fascinació és més repetitiu, perquè ella té aquests pensaments i aquestes veus. Treballo molt el ritme i la musicalitat. Escric en espiral. Avui em poso a escriure, i l’endemà em miro l’escrit d’ahir, demà miraré el d’ahir i abans-d’ahir, i vaig així. A vegades me’n sé trossos de memòria, perquè els he llegit vuitanta vegades.

—La veieu llunyana, la novel·la?
—No, crec que és la vegada que una novel·la surt més enganxada a la meva pell. Fins el dia abans d’entrar a impremta hi vaig fer correccions.

—Una de les primeres frases. “Jo tinc les cases que m’escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar.”
—De bon principi, ja vaig avançant què passarà. A Permagel vaig fer una novel·la a raig i després vaig anar tallant, aquí ja de bon començament intento de condensar-ho molt, fer-ho concís. Sense fer prosa poètica, que tampoc no ho és, però sí que tingui cert pes poètic, que hi hagi certa bellesa. M’agrada trobar-hi bellesa. Gaudeixo molt aquest procés.

—Quins moments trobeu per a escriure en la vostra vida quotidiana? Ara sí que hem de parlar de maternitat?
—És que bàsicament és el que condiciona la meva escriptura. La meva filla gran ja en té vint-i-un, ja va a la universitat i va i ve i cap problema. La petita en té dotze, i com que estic divorciada, tenim una custòdia compartida, una setmana i una setmana. M’adapto molt. Amb les meves filles, m’agrada estar-hi; si no, no les hauria tingut. Llavors, quan la petita és amb mi, escric quan ella és a l’institut.

—Gaires hores?
—Escric màxim dues hores el dia. Però la novel·la viatja amb mi. Cada dia surto a caminar una hora pel parc natural del Montseny i moltes de les idees surten aquí. El cos es mou i el cap el segueix. És com que em vénen totes les idees. Però no m’apunto res. Això també és veritat. És el meu sistema i em funciona. M’han regalat llibretes d’aquelles Moleskine que costen un ronyó i acabes fent-hi la llista de la compra o la meva filla fotent-hi dibuixets.

—Si no torna la idea és que no havia de tornar.
—Confio en la vida, sí, sempre. Abans d’escriure m’encomano a l’esperit sant. Digues-ne consciència universal.

—Sempre heu tingut aquesta confiança?
—Sí, visc molt per intuïció. Dic: “Esperit Sant ja em diràs el que he d’escriure.” [Riu.] Evidentment que escric jo, però t’has de rendir. A Boulder vaig aprendre molt. La vaig lluitar molt. La vaig escriure tres vegades. I no m’enamorava. M’agradava molt més Permagel. Al final em vaig rendir. I li vaig dir: “Esperit Sant, ja em donaràs una imatge per a començar.” I en aquell moment em va venir un flaix. Un record dels vint anys. I vaig començar a estirar el fil d’aquest record de Xile. Jo em rendeixo, la lluita no em porta enlloc.

—Això s’aprèn al llarg de la vida?
—Sí. Jo duia la lluita tatuada [ensenya un tatuatge a la part interior del braç dret], però ara m’he tatuat la rendició quaranta vegades més gran [s’assenyala l’espatlla dreta]. És una flor enorme.

—Venim d’aquest imperatiu.
—Sí, que tot costa molt, i t’ho has de guanyar, i que els diners no cauen del cel. Però si Jesús ja ho deia a la Bíblia, no et preocupis, que Déu proveirà. A veure, dir això en un moment en què puc viure bé pot semblar cruel. Hi ha gent que pot dir: “Què vols que et digui? Estic al carrer.” Però aquesta confiança l’he tinguda. He estat dues nits dormint al carrer, sense xarxa i amb una filla petita de dos anys. Sense amics ni família ni res. He viscut moments de desprotecció, però sempre he confiat, sobretot en una mateixa. El fet d’haver estat mare tan jove m’ha ajudat molt, perquè si tens una criatura, tires endavant tant sí com no.

—Actives el cervell reptilià.
—Quan estava amb la meva filla, que tenia dos anys, aquí, a Barcelona, vaig dir: “Me’n vaig al Berguedà.” Vaig anar a una casa que no tenia ni llum, amb una mà al davant i una al darrere i ja trobaré feina. I vaig trobar feina. Netejant porqueries a casa d’un pastor, en un bar. Però vas fent i, al final, van ser els tres anys més plens de la meva vida. I van ser duríssims. A la nit em tancava en aquella casa amb dos gossos i un bastó, i la gent em deia: “No tens por?” Mira, tinc una filla, no tinc por. Si estigués sola, estaria cagada. Però, és clar, prescindeixes de tot, i quan vas a l’essència, serà un tòpic, però trobes una pau…

—I ara, que totes aquestes coses potser ja les porteu incorporades, què és allò que us fa sentir més pau a part d’escriure?
—Em surt superreligiós, eh? Però crec que tots som fills de Déu. Que Déu s’expressa tant a través de mi, com de la meva filla, com de tu. Potser el que més pau m’ha donat és alliberar-me de la culpa. Fixa’t, tu! Això m’ha ajudat a no culpar els altres. Sé que contínuament interpreto i llavors prenc molta consciència quan veig una cosa que m’incomoda. Dic: “Fes-ho servir de mirall.” Això seria potser un discurs una mica més entroncat amb les noves espiritualitats. Però és igual, m’ho faig servir de mirall. Una monja et diria: “Visc amb un ‘sí’ perpetu.”

—Ah…
—Mira, ara arribo a la resposta. Accepto, no ho lluito. Llimones, llimonada. Patates, puré de patates. No hi ha res, avui no hi ha res. Quan necessito diners, tinc el banc del cel. Esperit Sant, quan puguis, fes-me una transferència.

—Hi ha una frase. “L’escassetat és un atribut realment humà i l’abundància és un atribut manllevat de la naturalesa.”
—Som nosaltres els qui hem creat un sistema en què la gent pateix escassetat. Aquesta gent que comparteix pis i no vol, viu en l’escassetat. Però és que hi ha gent que té molt i també viuen en l’escassetat. Si faig la llista de tot el que tinc. Tinc una casa on viure, tinc menjar, tinc les meves filles, tenim salut, visc d’escriure, això és l’abundància pura.

—Sí que l’entrevista ha sortit molt de monges. Vós aneu als monestirs?
—Sí. Però des que hi va El foraster, sempre estan molt plens. El foraster m’ha anat aixafant els convents. Són llocs de pau, de retir, de parlar de tant en tant amb algunes monges que no et jutgen. Jo els explicava la meva vida. Que estava amb una dona i que tenia una criatura. Crec que jo en una altra vida vaig ser monja. Entro en un convent i em sento a casa.

Podeu comprar Ocàs i fascinació de Eva Baltasar a la botiga de VilaWeb