Eva Baltasar: ‘He volgut explicar la història d’una dona que vol estar sola i a qui la vida li ho fa molt difícil’

A Eva Baltasar, el coronavirus l’ha enxampada al començament de la promoció de la novel·la Boulder (Club Editor). Pocs dies després d’haver arribat a les llibreries, la novel·la ja era dalt de tot de les llistes de més venuts. Però les llibreries són tancades des de la setmana passada, i no sabem quina evolució tindrà aquesta novetat, com tantes altres, passada la pandèmia. Ara, mentre vivim el confinament, anem fent boca, amb les explicacions de l’escriptora, a qui hem entrevistat per telèfon.

Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres novel·les comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, tot al contrari, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i tensades, encara.

En aquest cas, la protagonista, que no té nom, s’enrola de cuinera en un vaixell mercant al port de Quellón, a l’illa gran de Chiloé, un dia de tempesta i mar sinistra. Passa mesos per la mar de Chiloé i remuntant la costa xilena, sense posar els peus en terra ferma. Però un dia, a Chaitén, coneix la Samsa, una jove sueca, i se n’enamora… La Samsa l’anomena Boulder, a semblança de les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, ‘peces de món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot.’

—Què és la llibertat per a la protagonista de Boulder?
—Ella no parla de llibertat, però sí que parla de què és, per a ella, la felicitat: ‘Llevar-se xiulant, no molestar ningú, no donar explicacions i caure al llit de matinada, amb el cos estabornit pel cansament i el cap desparat de tota la pols i la fel.’ I jo crec que la llibertat va molt lligada a aquesta felicitat, que és viure com ella creu que ha de viure, que és en solitud. Davant d’això, ella perd coherència quan ha de prendre decisions i cedeix als desitjos de la Samsa. Primer, acompanyant-la a Reykjavík i abandonant el vaixell. Després, encara pitjor, acceptant la maternitat.

—D’entrada, descobrim una dona solitària i esquerpa, que no vol lligams.
—No és que sigui una militant de res, senzillament, ella segueix el dictat del seu cor: aquesta solitud, que no és triada, sinó que ella és així. I per ser coherent amb ella mateixa, li aniria bé mantenir-la. Però, és clar, quan apareix primer el sexe i després l’amor, l’amor és una força i també va lligada al cor. I té aquesta tibantor: la soledat que la tiba cap endins, l’amor que la tiba cap enfora. I en aquell moment fa una tria, i tria la Samsa, que és l’amor.

—Boulder és una història d’amor?
—No, jo no he volgut explicar una història d’amor. He volgut explicar la història d’una dona que vol estar sola i a qui la vida li ho fa molt difícil. I que s’acaba traint en certs moments a si mateixa. I dins aquesta història, sí que apareix l’amor. Però jo no l’etiquetaria com una història d’amor. De fet, no l’etiquetaria de cap manera. Però el que la defineix és que vol estar sola. Jo també sóc una solitària i és difícil. I també és aquesta recerca per mantenir certs espais de solitud, fins i tot vivint en parella. Ella, en un moment donat, obre una food truck. Aquest espai, penso que és més casa seva que la casa on viu amb la Samsa i després també amb la nena, la Tinna. O bé, les trobades amb el seu amic Ragnar, a la taverna, també són un espai de solitud. Ell no espera res d’ella i ella no espera res d’ell, comparteixen una estona, estan en pau i tranquils. Això no ho té a casa.

—Una casa que no ha volgut, tampoc.
—La Samsa tria la casa. I quan són a casa, li demana de parlar, per exemple. En algun sentit, la novel·la també parla de la incomunicació. A ella li causa neguit o angoixa o rebuig el fet de seure i parlar dels problemes i, a vegades, prefereix matar un tema amb un clau i prou. Però així no mates pas el tema, l’enterres sota la catifa i acaba apareixent una altra vegada.

—Al principi de la novel·la hi ha una frase enigmàtica. Diu: ‘El vent, la mà que tot ho pren.’ Podria ser una bona definició de l’amor.
—Sí, perquè lliurar-se a aquest amor l’acaba allunyant de la seva essència, li acaba prenent la vida al vaixell que ella tant gaudia. Ella està molt còmoda en la provisionalitat, en un vaixell, en un petit apartament de lloguer. Aquest espai li resulta molt més còmode que la gran casa que compra la Samsa. Quan marxa amb la Samsa, perd allò que donava sentit a la seva felicitat.

—Ella, de fet, és l’antítesi de la Samsa. Això es veu primer en l’aspecte material i després en la maternitat. Ella és d’una gran austeritat, pot viure amb molt poc. De fet, quan s’enrola al vaixell de mercaderies de cuinera, el capità l’agafa perquè accepta de no cobrar. I després, quan comença a rebre una mesada, diu que deixa de sentir-se seva aquella feina: ‘Passa a ser d’algú que la valora i me la cedeix.’ Però s’enamora d’una dona ambiciosa professionalment, que dóna valor als diners, busca prestigi social i és molt convencional, en aquest sentit.
—I la Samsa també busca certa seguretat, una cosa que a la Boulder no li preocupa.

—Per cert, la protagonista no té nom, com a Permagel. Per què?
—No, no en té. Jo m’identifico tant amb la protagonista que prefereixo no posar-li nom. He estat tant ella durant aquest últim any… He viscut dues vides: la meva del dia a dia i la meva de la novel·la, que ha estat gairebé més intensa, fins al punt que a vegades les confonia i tot. En la meva intimitat, la protagonista de Boulder sóc jo. Això no vol dir que tot el que ella fa o diu jo ho faci o ho digui, però moltes coses sí. Aprofito les veus de les protagonistes per dir coses que penso i sento. I em quedo molt de gust.

—Doncs és un personatge molt radical, molt portat a l’extrem.
—Un solitari, avui dia, ja és un personatge força radical.

—Però la Boulder va a remolc de la Samsa. Ella se n’adona però no hi pot fer res, n’està enamorada.
—La Boulder fa sacrificis, mentre que la Samsa no la veig sacrificar res. És una dona que sap què vol, sap com vol viure i ho exigeix. I la Boulder respon fent petits i grans (alguns, enormes) sacrificis. Però com que té aquests espais de pau, quan es queda ella sola a casa, quan la Samsa viatja, sembla que respiri. Però és la Boulder qui viu en conflicte.

—I el gran sacrifici és acceptar ser mare.
—Aquesta és la gran renúncia i el gran error que fa ella, que sent profundament que no vol ser mare, però ho accepta. Això és una pèrdua de coherència brutal, que acaba manifestant-se i l’obliga a prendre altres decisions, potser més difícils encara. I, pel que fa a la maternitat, es plantegen dues visions molt extremes. Tot i que jo no crec que hi hagi dues cares de la mateixa moneda, sinó que de maternitats n’hi ha tantes com mares hi ha i totes estan bé. I cadascú intenta fer-ho el millor possible. Ella és una dona que no té cap mena d’instint maternal i veu com l’embaràs transforma la seva parella. I després del part, amb la criatura, li desapareix la parella. Aquesta visió pot semblar molt radical perquè no coincideix amb la socialment construïda, habitual. Però és una visió que jo, com a dona que he estat embarassada dues vegades i havent gaudit molt de l’embaràs, del part, de la lactància, també m’he vist a mi mateixa amb la mirada de la Boulder. Per això m’ha estat fàcil construir-la.

—Hi ha la qüestió sobre la manera com la maternitat canvia radicalment la relació, i la Boulder en aquest cas fa pensar en molts homes que queden arraconats, bandejats en moltes maternitats.
—Jo explico la història d’una dona, tot i que és fàcil fer aquesta associació, més d’una persona l’ha feta. I això és important en literatura, que el personatge ressoni, siguin homes o dones.

—Un altre tema que se’n deriva és el dret d’una dona de no desitjar, fins i tot de detestar, la maternitat. Això ha estat un tabú durant molt de temps.
—No us penseu que tenia ganes de parlar de temes. A l’hora d’escriure, jo trobo la protagonista i em va sortint la història i després surten els temes. No és que jo volgués tractar un tema o un altre. Ara, sobre això, aquesta dona té tot el dret de no ser mare, més i tot, ho hauria hagut de dir. Jo crec en la llibertat de tothom i de viure la vida amb coherència.

—També es parla de la manera com les mares limiten la voluntat dels fills i els modelen a la seva voluntat. El límit entre modelar amb caprici i educar és relliscós.
—És gairebé impossible veure on comença l’una i on acaba l’altra. Com a mare intentes educar el millor possible i segurament no en saps més. En un diari, parlant de Permagel, va sortir un titular on jo deia: ‘Totes les mares són tòxiques.’ Encara ho penso, però expliquem-ho: jo parteixo del fet que tothom ho fa tan bé com sap i no en sap més. Però en aquest educar no pots evitar de traspassar les teves creences, ràbies, frustracions, etc., i modelar la criatura com a tu t’agradaria que fos. I això no ho pots evitar, perquè estic segura que la majoria de vegades no t’adones que ho fas.
—A la contracoberta del llibre, l’editora Maria Bohigas parla de la protagonista com d’una heroïna. No sé si us sentiu còmoda amb aquest qualificatiu per al vostre personatge.
—Una miqueta sí. Tant ella com la de Permagel són heroïnes en un sentit: que no jutgen i, en canvi, pateixen el judici dels altres. I això sí que les converteix en heroïnes a parer meu. I no perquè facin grans coses, simplement perquè suporten la mirada dels altres quan elles, simplement, miren i descriuen, no jutgen.

—Al final, tot i ser un personatge molt esquerp, els lectors se l’acaben estimant, perquè transmet molta bondat.
—Jo crec que sí. Hi veig molta honestedat i molt de cor. És una dona amb un cor molt gran. És la que se sacrifica.

—Al llibre apareixen altres qüestions interessants de la vida contemporània. En un moment donat, la protagonista arremet contra el turisme. Ella és l’antiturista. I hi ha una atmosfera de crítica d’un món que no paeix gaire bé la diferència, un món on l’alteritat no és un valor en alça.
—És un fil potser més prim, però que travessa les dues novel·les i que a Mamut, la tercera, segurament serà més evident. Aquesta crítica social hi és. El món és molt gran i és ple de gent i ple de diferències. I en el fons, tots som l’expressió d’una mateixa consciència. No estem separats, estem tots units. I quan mires algú altre com algú separat de tu, d’alguna manera et debilites, i tots ens debilitem com a societat. És una cosa que percebo.

—Mamut serà la tercera novel·la de la trilogia. Com la teniu?
—De fet, Mamut havia de sortir primer que Boulder, havia de sortir l’any passat. La tenia força avançada, però en un moment donat em vaig quedar encallada i no la vaig voler lluitar. Boulder la vaig lluitar dues vegades i al final vaig buscar una imatge i vaig tornar-la a començar. Em va venir la imatge del vaixell, que és un apunt autobiogràfic, d’un viatge que vaig fer: anar amb la motxilla amb vint anys i una nit de temporal agafar un vaixell a Chiloé i passar una nit d’horror. Em pensava que em moria. Però vam sobreviure i vaig sentir que, tot i que m’ho havia passat molt malament, al mateix temps havia estat una intensitat de vida tan potent que en volia més. I amb Boulder he pogut viure aquella vida que no vaig viure. I és completament fabulada.

—Dèieu que amb Mamut us vau quedar encallada…
—Això. M’havia encallat amb Mamut i, mentrestant, vaig trobar aquesta imatge per a començar Boulder i la novel·la em va sortir filada de dalt a baix. No em vaig encallar en cap moment. Per això Boulder va passar davant. I Mamut és allà on era. L’he de reprendre i l’he d’acabar. I ho faré, però ara acompanyo Boulder, tot i que havia de fer molts viatges i de moment…

—Esperem que Boulder no pateixi excessivament el context de la pandèmia.
—Mentre escric un llibre en gaudeixo molt. Un cop l’acabo, quan és el llibre que volia escriure, em desentenc dels resultats. Jo estic en pau, arribi com arribi, agradi o no agradi, hi hagi virus entremig o no n’hi hagi, és igual. Jo estic tranquil·la i la novel·la ja farà el seu camí. Que sigui el que hagi de ser. Jo no m’oposo a les circumstàncies.