Estrada Fernàndez: “Al Bernabéu t’adones de la magnitud de tot plegat”

El món del futbol espanyol viu constantment exaltat per les polèmiques arbitrals. Un penal, una targeta vermella, un gol anul·lat… Cada jornada hi ha alguna cosa. La lliga que havia de ser de Kylian Mbappé, segons els mitjans madrilenys, s’ha convertit en la dels àrbitres. De fet, el Reial Madrid ha decidit de fer-ne un greuge personal i un motiu de guerra. Ara fa dues setmanes, va emetre un comunicat –després d’una derrota contra l’Espanyol– per a denunciar que la competició estava adulterada.

Per entendre la situació i com funciona el món arbitral, entrevistem Xavi Estrada Fernàndez (Lleida, 1976). Actualment, és regidor d’ERC a la Paeria, però entre el 2009 i el 2023 va ser àrbitre de la primera divisió espanyola. Més enllà del Reial Madrid i les pressions, també parlem sobre l’anomenat cas Negreira –el suposat pagament de diners del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols–, del qual és querellant.

—Què us va semblar el comunicat del Reial Madrid criticant l’arbitratge del partit contra l’Espanyol i assegurant que la lliga estava adulterada?
—S’hi barregen unes quantes causes i s’aprofita el moment. La jugada que ho desencadena [una entrada de Carlos Romero a Mbappé] és una targeta vermella clara. No hi ha discussió. En aquest sentit, pots criticar els directius, que són els qui s’han de responsabilitzar perquè hi hagi unes directrius clares d’arbitratge. Això ho puc entendre. No puc entendre que es bolquin sobre els àrbitres. Al final, són els pobres que prenen les decisions i sempre són les víctimes on es posa tota la pressió per no responsabilitzar els directius del comitè tècnic d’àrbitres (CTA).

—Parlen també d’una doble vara de mesurar que perjudica sempre el Reial Madrid…
—No sóc partidari de fer comunicats i, encara menys, de faltar al respecte. Aquests comunicats sempre es fan quan un equip se sent agreujat o perjudicat, però no se’n fan mai quan les coses van a favor o una decisió els afavoreix injustament. Sigui un comunicat del Madrid o de qualsevol altre equip. Aquests comunicats, aquestes guerres mediàtiques, demostren el desgavell que hi ha en l’àmbit futbolístic i, específicament, en el món arbitral.

—Què voleu dir?
—La poca consistència en les decisions, la falta de criteri. Ara fa uns anys, amb l’arribada del VAR, tots pensàvem que les coses anirien més bé. Criteris clars i menys polèmiques, però la cosa ha anat a l’inrevés. Fa unes temporades que cada jornada hi ha polèmica. És constant. L’entrada de Romero a Mbappé era vermella, però també ho havia de ser la de Guillamón a Pedri en el partit de la copa del rei. Insisteixo, el comunicat és una falta de respecte i és oportunista, però hi ha una cosa que comparteixo.

—Quina cosa?
—La CTA no necessita una reestructuració, sinó una neteja de soca-rel. Un canvi de paradigma. En cas contrari, l’arbitratge difícilment podrà avançar. I això vol dir no tan sols posar directius professionals, sinó també canviar el sistema.

—Com ara?
—Un col·lectiu arbitral que sigui un ens independent de la Federació Espanyola de Futbol i de la Lliga.

—Les pressions del Reial Madrid han tingut efecte. El CTA ha sancionat l’àrbitre de camp, Muñiz Ruiz, i el de VAR, Iglesias Villanuevas.
—Això és altre greuge comparatiu. Per què Muñiz Ruiz i Iglesias Villanueva se’ls posa a la nevera? Per què no es fa igual amb Ortiz Arias i Pizarro Gómez per l’entrada a Pedri? La vara de mesurar del president del CTA, Medina Cantalejo, és totalment diferent segons els àrbitres, la repercussió mediàtica i si és el Madrid o el Barça. Això és així i s’ha de denunciar. Per què hi ha un tracte de favor a certs equips? Veurem quant tarda Muñiz Ruiz a xiular un altre partit del Madrid. Dit això, Hernández Maeso no arbitra el Madrid des de fa més d’un any, des del partit contra l’Almeria al Bernabéu [una remuntada polèmica amb un gol de Carvajal al minut 99].

—Dissabte passat, el Reial Madrid es va indignar i queixar pel penal de Tchouaméni en el derbi amb l’Atlètic.
—Era un penal clar. Per molt que es vulgui tergiversar i manipular l’opinió pública, és una jugada objectiva. La trepitjada existeix i no hi ha dubtes. El problema és, com he dit, la manca de criteri. En situacions similars no s’ha actuat igual. En un partit al Bernabéu, Courtois va treure la pilota i va trepitjar un jugador del Betis. Era penal, però no es va xiular. En canvi, a Anoeta, en una trepitjada a Vinicius, quan la pilota ja havia passat, sí que es va xiular. Cal actuar sempre igual. I això no passa.

—Un ex-company vostre, Mateu Lahoz, va dir en directe que el penal de Tchouaméni desnaturalitzava el futbol.
—Ningú té un llibre màgic i tothom és lliure de donar la seva opinió. Només faltaria. Els àrbitres no hem inventat el futbol i la nostra opinió no és càtedra. Hi ha altres actors, els jugadors, els entrenadors, que hi tenen molt a dir. Jo respecto molt l’opinió d’en Toño, però sap, perquè hem compartit molts seminaris, que en moltes jugades discrepem. Cadascú veu el futbol d’una manera concreta, però és important que el col·lectiu no dificulti encara més la presa de decisions. Això genera inquietud i incomprensió entre la gent.

—El Reial Madrid disposa dels altaveus mediàtics més potents. Tot s’amplifica i la pressió es multiplica. A més, fa servir els canals institucionals per assenyalar gairebé cada jornada l’àrbitre abans que salti a la gespa. Com se suporta aquesta pressió?
—Aquestes coses, difícilment, t’acaben afectant. Ja estàs acostumat a viure amb una gran pressió. Parlo per mi, si més no. També et diré que molts àrbitres ni miren aquesta mena de propaganda i muntatges. Aquí, el que es vol és escalfar l’entorn i que hi hagi bel·ligerància contra la figura arbitral. El problema és que es contagia i va més enllà del món professional. També afecta el futbol base i formatiu. Hi ha conductes i comportaments entre pares, mares, jugadors, entrenadors i directius que no són en cap cas adequats. En això cal fer molta pedagogia. En un camp de futbol professional, l’àrbitre no pateix per la seva integritat. És un espai molt controlat i la violència, entre cometes, és més intangible, és aquesta pressió de l’entorn i mediàtica.

—Encara que la pressió no us afecti, algunes portades, articles i reportatges ratllen la ignomínia o la difamació. La imatge personal pot quedar tacada igualment.
—La gent pot pensar que t’afecta molt en la vida diària, però per mi són dos mons que van en paral·lel. Quan jo exercia, per molta pressió mediàtica que hi hagués, al carrer no vaig patir cap mena de desconsideració. Ara, una altra cosa són les xarxes, que malauradament són anònimes i la gent hi diu coses que després és incapaç de dir cara a cara. L’àrbitre, quan arriba a categories professionals, està molt endurit i relativitza molt les coses.

—El 2009 us vau estrenar com a àrbitre de primera divisió. Al desembre, vau anar per primera volta al Bernabéu i vau expulsar Cristiano Ronaldo.
—Sí. Ho recordo perfectament. El Madrid va guanyar 4 a 2 a l’Almeria. Li vaig treure una primera groga per la celebració d’un gol [es va treure la samarreta] i la segona per una agressió a un rival. Vaig passar dos anys sense arbitrar el Madrid.

—Com ho vau viure?
—Quan expulses un personatge tan mediàtic com Cristiano Ronaldo, t’adones de moltes coses. Prens consciència de què vol dir ser a primera divisió, però també què és el Bernabéu, i que no tots els jugadors tenen el mateix tractament. No tots tenen els mateixos altaveus. Va ser un impacte important. El meu aterratge a primera anava força bé, fins aquell partit. Al Bernabéu t’adones de la magnitud de tot plegat.

—Algú us va dir res?
—El president del CTA, aleshores Sánchez Arminio, va ser el primer interessat a saber què havia passat. Què ha passat? No ho has vist? L’he expulsat. Això és el que ha passat. Però fixa’t que, fins i tot, prenent bones decisions, al final t’acaben castigant per la repercussió mediàtica i per la pressió que exerceixen certs mitjans. I el comitè, en comptes de donar-te suport i acompanyar-te, fa el contrari. Mira cap a una altra banda. S’estimen més que la víctima sigui l’àrbitre, perquè així ningú parla dels directius.

—Han passat més de quinze anys…
—Ha plogut molt i continua passant igual. Tots els equips tenen el mateix tracte? Mentida. Tots els jugadors tenen el mateix tracte? Mentida. El “fuck you” de Bellingham a un assistent o el “piece of shit” a Munuera Montero… Ho diu un jugador d’un altre equip i se’n va al carrer. A Bellingham no l’expulsen. Passa igual amb les protestes de Vinicius. Això que dic pot agradar o no, però és la veritat.

—Us van aïllar?
—Així és. Passen les jornades i veus que no tornes a xiular el Madrid. Quan arbitres un equip és normal que no repeteixis de manera immediata. Poden passar algunes jornades, però en aquest cas va passar tota la temporada, i res. Com a esportista és important ser resilient perquè no t’afecti.

—Iturralde González, amb qui vau coincidir una temporada, va assegurar que el 90% dels àrbitres espanyols eren madridistes.
—Em sembla una bajanada. No s’ha fet cap mena d’enquesta als àrbitres i no se’n pot saber el percentatge. Quan era àrbitre en actiu no vaig dir mai quin era el meu equip. Aquesta frase em sembla una mica això de voler-se guanyar el mitjà on treballa. Ell no s’ha amagat que és afeccionat de l’Atlètic de Bilbao. De fet, recordo que una final de la UEFA a Bucarest se’l va enfocar a la grada amb la samarreta. La meva manera de fer és diferent. Sobretot, quan ets en actiu, cal guardar les formes. Aquest és un país molt avesat a la crítica i a l’aferrament emocional als colors. És una cosa cultural. Ara, Iturralde no és l’únic que s’ha mullat. Medina Cantalejo tampoc no s’ha amagat i ha dit que és sevillista.

—S’han d’agafar les seves declaracions amb pinces…
—Sempre ha estat una persona excèntrica. Vaig coincidir-hi en la seva última temporada. Era un àrbitre que estava molt en contra de la directiva del CTA, que encapçalava Sánchez Arminio i tenia Díaz Vega com a director tècnic. En aquella temporada, ell no va fer cas de les normes establertes i anava al seu aire. Per exemple, no anava a dormir als hotels designats pel comitè.

—Teníeu res en comú?
—Sempre deia que els àrbitres que xiulaven clàssics i partits de risc estaven més exposats. No és igual xiular un clàssic o partits del Barça i el Madrid que no fer-ho. Per això, reclamava que aquesta exposició extra tingués alguna mena de compensació econòmica. Això ho comparteixo i ho trobo lògic. Si no obstaculitzes l’autobús blanc, probablement la teva carrera s’allargarà força anys.

—També va dir que Florentino l’havia tancat al vestidor del Bernabéu després d’un partit contra el Deportivo.
—Això ho hauria d’explicar ell. Jo no hi era, en aquell vestidor, i desconec què hi va passar.

—El president de la Federació Espanyola de Futbol, Rafael Louzán, sí que ha confirmat haver rebut pressions de Florentino pel tema arbitral.
—Això demostra com és el sistema. Quan el col·lectiu arbitral penja d’una federació, que està composta pels clubs, et pots imaginar que no hi ha gaire neutralitat. S’hauria d’intentar de fer una entitat totalment neutral i independent, tot i que no hi ha cap mena d’interès a fer-ho, i menys si no hi ha una ingerència del govern. A més, caldria que no fos pagada directament per la lliga ni la federació.

—Què us sembla que un ex-àrbitre com Megía Dávila sigui delegat de camp del Madrid?
—Megía Dávila va acabar la seva carrera el 2009. En aquell moment, els àrbitres no tenien ni contracte laboral. És lògic que la gent es busqui la vida. En el meu cas, he estat pràcticament trenta anys en el col·lectiu i gairebé fins el final no es va regularitzar la situació…

—Què voleu dir?
—No es cotitzava, no hi havia atur…

—…
—Dit això, quan has apostat per una cosa tan específica com és l’arbitratge, és lògic que continuïs involucrat en un món que domines i coneixes. Això és el que ha fet Megía Dávila amb el Madrid o Mejuto González amb el Getafe. Ara, caldria deixar passar un temps de transició entre que deixes el xiulet i t’incorpores a un club. Caldria regular-ho. Entenc que hi ha un valor afegit en incorporar un ex-professional que coneix al detall la competició, el comitè, la federació, però no pot ser per aprofitar-se del sistema i perpetuar-ne el clientelisme i els favors.

—Quan vau tenir el primer contracte?
—El setembre del 2018.

—…
—El comitè arbitral és molt petit. En el món professional, tens 20 àrbitres a primera, amb 40 assistents, i 22 a segona, amb 44 assistents. A part dels dos cossos específics de VAR per cada competició. Això és molt petit. No hi ha representants sindicals i tot depèn de la federació. Ningú fa cap mena de reivindicació. Si la fas, te’n vas al carrer.

—I es cobrava en negre?
—Quan no hi havia contracte, ens pagava directament la federació. Com si fos un full de serveis. El 1996, quan vaig començar a arbitrar, en futbol base es pagava en efectiu. Això s’ha anat regularitzant. Ara tots els pagaments estan justificats i registrats pels organismes competents, però abans no era així. Ni a primera divisió. Per exemple, els amistosos es pagaven en efectiu.

—Us volia preguntar sobre el cas Negreira…
—Abans d’entrar-hi, cal dir que José María Enríquez Negreira va ser vice-president del CTA del 1993 fins al 2018. Tot això ho tenia controlat. Què vull dir? En un sistema clientelar, si tu ets el meu amic, a l’estiu faràs cinc, sis o set amistosos, si cal. Tenint en compte que aleshores no es declaraven, eren molts diners. I era un greuge comparatiu entre els mateixos àrbitres que feien els partits i els que no. El problema és aquest. No professionalitzar, no regularitzar i no retre comptes.

—Podeu explicar als lectors com s’organitza el col·lectiu arbitral?
—L’estament arbitral penja de la federació i s’organitza en un comitè estatal del qual en depenen els comitès territorials. El president és el que ordena i diu com s’han de fer les coses. Els presidents territorials només fan de delegats d’això. De corretja de transmissió. És un context molt poc democràtic. Ningú gosa discutir una decisió del seu líder. Cal tenir en compte que els àrbitres que entren en les noves promocions són molt joves: 15, 16 i 17 anys. I saben que discutir les ordres significa deixar de fer partits, no rebre el mateix tracte i no ascendir de categoria. En el món professional parlem de salaris elevats. Et pots imaginar que aquesta cultura de la por encara s’hi manifesta més.

—…
—Per això els àrbitres no parlen, ni parlaran mai. Tal com està muntat el sistema, saben que hi haurà represàlies. Això ha quedat palès en moltes de les declaracions d’àrbitres en actiu i retirats davant la Guàrdia Civil pel cas Negreira. Allà ho han explicat perquè estaven obligats a dir la veritat. Parlem de més d’una vintena de testimonis. I no canvia res. Si no hi ha una ingerència política, molt difícilment canviarà.

—Què pot cobrar un àrbitre?
—Desconec el conveni actual, però un àrbitre de camp pot rondar els 300.000 euros bruts, i un de segona divisió se’n deu emportar la meitat. Un assistent de primera rondava els 150.000 i un de segona els 70.000.

—Per què vau decidir de trencar amb aquesta “cultura de la por” i presentar la querella del cas Negreira?
—Vaig fer el pas perquè dins el meu cap era incomprensible i, anava en contra de les meves creences i valors, que un vice-president del CTA hagués rebut durant molts anys una sèrie de pagaments d’un club de futbol. Per mi, l’arbitratge s’ha de representar sempre amb una figura honesta, justa i transparent. Una persona que cerca la neutralitat i, és clar, veus que un dels teus caps està implicat en un cas de presumpta corrupció esportiva… Més enllà d’on anessin a parar els diners, els fets estan provats.

—Heu demanat a la jutgessa d’anar a judici d’una vegada.
—Ara fa uns dies, sí. És això que deia. Els fets estan provats. Enríquez Negreira, quan era vice-president, i el seu fill, Javier Enríquez, van rebre diners per mitjà de les seves empreses. No cal allargar més la instrucció. Fa gairebé dos anys que estem així.

—Què penseu quan esclata el cas?
—A mi se m’enfonsa la idea que tenia del col·lectiu arbitral. No m’ho esperava. Ara, arran d’això, comences a lligar caps amb moltes coses que has viscut com a àrbitre des del principi de la teva trajectòria.

—L’actual president del CTA ha dit que Negreira no tenia cap mena de poder dins el comitè.
—Segons Medina Cantalejo, Negreira no hi pintava res. Ho ha dit unes quantes vegades. L’última, ara fa poc en un programa xou [El cafelito, de Josep Pedrerol], on va dir que gairebé era un gerro. Quan tens tota la informació, quan tens el sumari, pots entendre certs comportaments i manifestacions d’aquest senyor. Suposo que hi haurà judici i haurà d’anar-hi i explicar els motius pels quals Negreira feia el que feia, tal com han manifestat molts companys davant la Guàrdia Civil. Sense anar més lluny, Mateu Lahoz, sense dir les paraules textuals, va declarar que actuava com un comandant. Tenia poder i l’exercia.

—Què n’espereu, del judici?
—Vull que es vetlli perquè les institucions siguin transparents i evitar que hi arribin persones que puguin crear greuges i danys. Si finalment s’acaba confirmant que és un cas de presumpta corrupció, caldrà posar els mecanismes per a evitar que es repeteixi. Més enllà d’això, hem tingut la sort que s’ha destapat el cas, però també fa pensar que n’hi poden haver molts altres i que han passat desapercebuts.

—S’ha dit que sou un cavall de Troia del Barça perquè la vostra querella no es dirigeix contra el club.
—M’he sentit dir de tot, com et pots imaginar. Sembla que tinc un interès personal per aconseguir alguna cosa. M’han acusat de moltes coses, entenc que en part per desconeixement, però també per maldat. La querella la faig a escala personal i la dirigeixo cap a qui era el meu cap en aquell moment. No té gaire sentit que jo em querelli contra un club. Això ho hauria de fer la federació, si de cas. Jo vull que responguin Negreira i el seu fill, a qui tenia fent formacions i assessoraments de coaching a àrbitres de primera divisió, cosa que era un conflicte greu d’interès.

—El president del CTA us va dir rata i traïdor.
—Va convocar els àrbitres de manera obligatòria a la ciutat esportiva de Las Rozas i en la conferència va dir això. És una altra demostració d’aquesta cultura, aquest tarannà, d’aquí mano jo i ordeno. I tu passes per la pedra. I si no calles, et faré callar. Caldria preguntar a Medina Cantalejo per què carrega contra un àrbitre que només intenta de resoldre uns fets. Ell, com a responsable dels àrbitres, hauria d’agafar el telèfon i preocupar-se pels seus subordinats. Fer-los costat.

—I per què no ho fa?
—Al final, Medina Cantalejo viu de la mà d’Enríquez Negreira d’ençà que el 2009 va acabar la seva carrera professional. Sap perfectament com treballa i funciona la casa.

—Com era el vice-president Negreira?
—Era una persona que tenia tota la informació professional i personals dels àrbitres de primera i segona divisió. Això vol dir el seguiment de les avaluacions i els informes arbitrals. En les concentracions de pre-temporada, que fèiem a Madrid o Santander, ens feia passar per la seva habitació a l’hotel. Hi passàvem tots. Allà ens informava directament de quina era la nostra trajectòria durant la temporada i en quin grup anàvem. Obria un llibre gros, com el d’uns comptes d’un banc, i repassava totes les notes i partits. Ho sabia tot…

—I el seu fill?
—El seu fill, mentre feia de coach d’àrbitres, també tenia accés a aquesta informació professional i personal. Recordo que el seu fill acompanyava els equips arbitrals en els partits del Barça i també de l’Espanyol. No sé quin traspàs d’informació hi podia haver, però hi havia un conflicte d’interès i un abús de poder.

—Què més feia Negreira?
—Era la persona que trucava per comunicar els ascensos i els descensos, per molt que Medina Cantalejo digui que no. Tots els companys ho han declarat. També ho va fer amb mi quan vaig pujar a primera divisió. Negreira feia aquestes trucades i també participava de les designacions pels partits. Si anem vint anys o trenta enrere, era una persona que generava respecte.

—Me’n podeu donar un exemple?
—El 2013 em van fer àrbitre internacional. Una mica abans, el Nadal del 2012, em va trucar perquè ho deixés tot i el vagi anar a veure a Barcelona, perquè volia parlar amb mi. Em va citar al famós bar la Torrada, que regentava la seva parella. Allà em va rebre amb l’actual president del CTA de Catalunya, Moreno Delgado. Em va mirar i em va preguntar si tenia clar què era la família. A mi això em va xocar. Semblava una pel·lícula de gàngsters.

—Quin era el motiu de l’enrenou?
—Prèviament, Sánchez Arminio ja m’havia avisat que segurament em farien internacional. Jo li vaig demanar de formar el meu equip amb els meus assistents i em va dir que sí, que ja sabia el què… És a dir, que la meva decisió no agradaria gens a Negreira.

—Tornem al bar la Torrada. Què més va passar?
—Llavors, com si fos un mascle alfa, Negreira em va agafar pel braç i em va amenaçar: tu saps que et donaré una hòstia, no? I tot plegat amb el beneplàcit de Moreno Delgado, que era just davant fumant i amb una ampolla de cava a la taula.

—Creieu que en el cas Negreira s’han fet pagaments als àrbitres?
—Si hi hagués cap pagament que hagués quedat registrat d’alguna manera, ja s’hauria fet públic. Fa temps que el cas està en instrucció i seria realment fàcil de detectar. La Guàrdia Civil, amb els informes que ha fet, no ha trobat cap rastre. Ara, si s’ha fet d’alguna altra manera, jo no poso la mà al foc per ningú. Només per mi. En altres països, hi ha hagut casos de corrupció entre jugadors i àrbitres. Tal com està el panorama, només puc parlar per mi. Crec que l’àrbitre fa la seva feina de manera professional i, evidentment, s’equivoca. És una persona i els errors passen quan es prenen decisions. A partir d’aquí, quin ús s’ha fet dels diners i en quina direcció… La investigació encara no s’ha tancat i les hipòtesis s’han de provar.