16.05.2019 - 21:50
Esteve Campus (Alguer, 1956) és el president d’Òmnium Cultural a l’Alguer. Del 1994 al 2002 va ser conseller del municipi i president de la Comissió de Cultura i ha dedicat tota la vida a reivindicar la llengua i la cultura a la ciutat. També ha format part del Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda i de Sardenya i Llibertat, un partit independentista que propugnava l’ús del català a l’Alguer. Tant el centre com el partit van ser fundats pel filòleg i poeta Rafael Caria, de qui era amic. Justament ahir la Fundació puntCAT va premiar el projecte de digitalització de l’obra del poeta i la recuperació de l’edició de la Revista de l’Alguer que ell va fundar, ara en format digital. Ambdues iniciatives estan impulsades per Òmnium Cultural de l’Alguer.
—Concretament, en què consisteix el projecte pel qual heu estat premiats?
—L’objectiu és donar valor a totes les publicacions i estudis que va fer l’estudiós Rafel Caria, que recordem que va ser Creu de Sant Jordi i el primer alguerès membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Va publicar poesies, va fer estudis de toponomàstica i va fundar la Revista de l’Alguer. Per això seran digitalitzades totes les publicacions, malgrat que els deu números de la Revista de l’Alguer són ja digitalitzats a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest sistema, estudiosos i universitaris podran conèixer de manera aprofundida tots els seus estudis. Recordem que era també un polític, que va fundar el moviment Sardenya i Llibertat, que va tornar a parlar en alguerès al consell municipal de l’Alguer i que va fer una política lingüística en favor de l’alguerès. Gràcies al seu treball l’alguerès té importància i dignitat.
—I quant al projecte de la revista?
—És una revista dinàmica. Demanarem publicacions a estudiosos que ja havien col·laborat a la revista. De l’Alguer, de Sardenya i dels Països Catalans. Demanarem freqüentment continguts. En aqueixa pàgina web seran publicades totes les obres de Caria i després la revista, dedicada a la història, la sociolingüística, la situació de l’alguerès i la llengua sarda, i a altres notícies sempre relatives a la nostra situació. Dono les gràcies a la FundacióCAT per haver reconegut un projecte que és d’Òmnium Cultural de l’Alguer, que forma part de la gran família d’Òmnium Cultural.
—Per què és tan important la figura de Rafel Caria?
—Perquè és aquell que va portar avant la nostra situació lingüística a dins les institucions. Recordem que als anys setanta ell era un dependent de l’agència de transport Alitalia. Va fer els anuncis dels vols de l’aeroport de l’Alguer en alguerès i en sard i l’empresa el va acomiadar. Després es va encadenar i la policia el va detenir perquè la reacció de la direcció de l’aeroport va ser negativa i no va recuperar la feina. La sua voluntat era de posar en la gran discussió pública nacional i internacional la situació de la llengua, algueresa o sarda, perquè la situació és la mateixa. A més, amb un grup de joves, va fundar Sardenya i Llibertat, que era un moviment polític lligat a l’independentisme sard, però amb connexions amb l’independentisme català. Era també coneixut a Catalunya. Carod-Rovira era un gran amic seu i record quan Jordi Pujol era president, que hi parlava de tu a tu perquè havia comprès que era un activista important.
—Quin paper va tenir en el català a l’Alguer, especialment en el lèxic?
—Té diverses publicacions sobre el lèxic dels mariners, de la marineria. També té obres importants sobre la toponomàstica. Nosaltres, com a Òmnium, sem continuat aqueixos estudis, fent promoció de la toponomàstica, sigui a l’àrea urbana de la llengua i també del territori. També damunt del lèxic ha fet diversos treballs. També té importància des d’aquest punt de vista, i del de la poesia. Va publicar tres llibres de poesia i va ser reconeixut. També des d’aquest punt de vista l’hem de valorar.
—Quina era la característica principal de la seva poesia?
—Hi era sempre l’amor per la sua ciutat. Això era fonamental. També quan parlava de l’amor vers una dona, però la descripció de la sua ciutat era sempre aquell gran amor que ell tenia. També recordem una gran poesia del primer llibre, M’acomiadaré de tu, en què parla de l’Alguer. Mira la ciutat des d’un turó i fa una descripció. Pareix un amor vers una dona, però parla de la sinuositat de la sua ciutat, amb la mar, la vegetació, les oliveres… Per a nosaltres és una obra de valor cultural important que hem de posar a disposició de tots.
—Éreu amics. Com el recordeu?
—El primer record que en tinc és quan tenia vint-i-tres anys. Cercava dos joves per fer proselitisme cultural i lingüístic. Tenia una gran energia i era sempre disponible i sabia fer de tot. I era científic: cada cosa la registrava i l’apuntava en un diari. I després va conèixer el món polític independentista català. Tenia contactes no sol a Catalunya, també a Còrsega. Als anys vuitanta la situació allí era, diguem, calenta! [Riu.]
—Hi ha dos retrobaments històrics entre Catalunya i l’Alguer: durant la Renaixença i als anys seixanta. Quin paper hi va tenir Caria després, als setanta?
—Als anys seixanta hi va haver la represa dels contactes normals, oficials i d’amistat entre l’Alguer i Catalunya. Ell va ser un dels personatges que van favorir aquest retrobament, però hi ha altres personatges algueresos que també ho van fer. Ni els algueresos de la primera Renaixença ni els dels anys seixanta no entraren en política. Era tabú per als algueresos, també per als intel·lectuals amb qui tenia contacte. Però ell va dir que la política era fonamental, que era la vida de cada dia. Ell deia que el fet lingüístic i cultural era un fet polític. L’altra característica d’ell era que deia que parlava català de l’Alguer, però que fem part del poble sard. El gran mèrit d’ell és que va ser un estudiós que va posar en evidència això. Després, a Sardenya va fer nàixer un moviment que es diu Sardigna e Libertade. Van transformar en llengua sarda el nom d’aquell partit, que no ha existit més. Gràcies a tot aquell moviment, avui el fet lingüístic de l’alguerès i la llengua sarda és polític. Ara són les eleccions al municipi de l’Alguer i cada partit que se presenta preveu al programa el fet de la llengua. Al municipi hi és un ofici [una oficina] de política lingüística.
—Malgrat haver introduït la llengua en l’agenda política, abans de morir va declarar-se molt preocupat per l’estat del català a l’Alguer. Això ha millorat de llavors ençà?
—La situació de la llengua és sempre preocupant perquè no és llengua oficial. No és ensenyada a les escoles, no és tema d’ensenyament… Només facultativament, en el sentit que les escoles fan un projecte de llengua i els pares tenen de demanar l’ensenyament en aquests casos. Hi ha l’opció, però si tu no ho demanes, res. Ha millorat, però. Nosaltres a l’Alguer fem cursos per a adults, hi ha altres escoles d’alguerès… L’interès ha augmentat, sigui de la gent i de les institucions. Però això ha de venir de les escoles, no de projectes concrets. Si tu no sensibilitzes les famílies de la importància de la llengua i mentre sigui una cosa d’una minoria, d’uns apassionats…
—Quin paper hi fa Òmnium, a l’Alguer, en aquests moments i quins objectius teniu?
—Nosaltres vam començar amb el projecte de l’ensenyament de l’alguerès, que va durar deu anys. Després vam continuar amb diverses iniciatives, com el concurs de vídeo en alguerès, en què van participar joves. També hem traduït diverses obres com El petit príncep i altres clàssics. Amb aquestes traduccions es manté viva la llengua i es crea també l’estàndard. Ara realitzam una mapa de la toponomàstica històrica. Tenim un parc regional i revaloritzam el territori. Pel que fa a les tradicions alguereses, havem publicat un rosari en alguerès per a Setmana Santa i l’hem distribuït entre dos mil algueresos. Des que va morir un capellà, ja no tenim la missa en alguerès… L’únic diccionari que tenim va ser escrit per un capellà. També hem fet activitats de sensibilització lingüística. Ara hi ha una nova llei que dóna l’oportunitat, com a ensenyament optatiu, de portar l’alguerès a l’escola, i s’ha de formar el professorat. Nosaltres podem ajudar i crear consciència lingüística de manera que les famílies la demanin a l’escola. L’avantatge no és ajudar un adult a llegir o escriure en alguerès; la finalitat és dir ‘tu no has pogut estudiar en alguerès a l’escola, però tus fills i tus néts ara ho poden fer si tu ho demanes’. Té una funció de divulgació, però també de sensibilització.
—L’actitud del govern italià vers tot això quina és?
—El govern italià ha fet una llei estatal, però la falta no és del govern italià, és de la regió de Sardenya. A l’estatut de la regió de Sardenya, aprovat el 1948, no hi és ni una paraula de la llengua sarda ni tampoc de l’alguerès. Això és fonamental. Si no hi és a l’estatut de la regió, que té de tutelar les minories… Si no tutela la llengua sarda com ho fem per a tutelar la nostra? Si no és Sardenya que reconeix la identitat, com és possible tutelar-la i valorar-la a fora? A Catalunya, l’estatut parla de cooficialitat. Després ve l’estat, però imagina’t si no ho posés l’estatut…
—Com són les connexions entre l’independentisme sard i català a l’Alguer en l’actualitat?
—Òmnium a l’Alguer havem fet diverses manifestacions amb grups independentistes sards, sobretot després de l’article 155. Hi ha gran solidaritat. Recordem que també el consell regional de Sardenya ha pres posició de la solidaritat amb Catalunya i contra la repressió de l’estat espanyol. A Sardenya, per la sua història, hi ha moviments independentistes amb gran adhesió a totes les accions que hem fet a l’Alguer, però també a Itàlia i a altres llocs de Sardenya. És un problema coneixut.
