Ester Bartomeu: “La multiprogramació que fan molts teatres origina més precarietat”

Avui, 27 de març, se celebra el Dia Mundial del Teatre. Per a commemorar-lo, l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), que aplega prop de mil cinc-cents professionals del sector, ha organitzat una trobada a la plaça del Sol del barri de Gràcia de Barcelona –de dos quarts de cinc fins a les set de la tarda. El lema que s’ha triat és “Cap cadira buida”, després de veure que la campanya “Cap butaca buida” superava els 55.000 espectadors arreu de Catalunya el 16 de març proppassat. “Ara en diem ‘cadira’, perquè l’activitat la farem a l’exterior, però també volem que vingui molta gent, que no en quedi cap de buida”, explica Ester Bartomeu, vice-presidenta de l’AADPC. L’entrevistem perquè ens expliqui què reivindiquen en una data tan assenyalada dins el sector i per a valorar la situació del teatre al Principat, especialment el teatre en català.

—L’AADPC com celebra el Dia Mundial del Teatre?
—Organitzem una festa del teatre. Volem que tothom celebri el teatre i que tothom pugui viure un fet teatral. Hi podrà venir tothom: gent professional, amateur, gent que canta a la dutxa… Muntarem un escenari amb micròfons, un tècnic de so, material per a fer monòlegs, etc. Volem que la gent pugui participar-hi pujant a l’escenari i fent el que vulgui. Per això en diem “Cap cadira buida”, perquè volem que les cadires que posem a la plaça siguin sempre plenes.

—Parlant de “Cap butaca buida”… Quina valoració en feu, de la iniciativa? Fins a quin punt és important d’omplir teatres, si passa tan sols una vegada l’any?
—Hi va haver més de 55.000 butaques plenes. Això són moltes butaques. És una alegria haver-ho aconseguit, però també causa certa tristesa, perquè voldríem fer-ho cada dia, això. Se’n poden treure reflexions, com ara defensar polítiques de consum teatral que incentivin que la societat tingui la necessitat de cultura. També de teatre, però de cultura en general. De qualsevol expressió artística. Hauríem d’aconseguir que els mitjans de comunicació se’n fessin ressò, que l’educació també donés importància a la creació artística, etc. El consum cultural ha de començar des que som molt joves.

—Avui llegireu dos manifests: un, signat pel dramaturg i escriptor Jon Fosse. L’altre, de l’actriu Maria Fontana. Què s’hi reivindicarà, en aquests manifests?
—El manifest internacional de Jon Fosse parla sobre art i pau. Com que estem en un procés de vida tan bèl·lic, ell reivindica que l’art és pau. Si tots ens posem dins l’art, el món anirà millor. Aquest manifest el llegirà Oriol Genís. El manifest català que fa l’associació l’ha fet Maria Fontana, una actriu que té moltes coses a dir i que fa unes reivindicacions molt interessants.

—Reivindicacions com els diversos accents i dialectes del país, o el rebuig de la censura en l’art. En relació amb això, creieu que cada vegada es normalitzen més els dialectes dalt els escenaris?
—Sí. Estic totalment a favor d’això que dirà la Maria en aquest manifest, perquè això és riquesa. És a dir, intentar anul·lar una llengua o un dialecte, per a mi, és una idea retrògrada. Com més dialectes, com més llengües i com més maneres tinguem d’expressar-nos, més rics serem, més possibilitats, més llenguatge, més vocabulari… Hem d’apostar per això, i crec que ja es va fent, també als mitjans de comunicació. Cada vegada hi ha més artistes que reivindiquen i defensen el seu accent. Hem de poder-nos expressar de la manera que nosaltres vulguem. I s’ha de respectar.

—Al teatre, durant molts anys, s’han utilitzat els dialectes per a caricaturitzar personatges… Això, ara, va canviant.
—Sí, tens raó. Potser sí que es feia servir com una exageració d’un personatge molt concret. De totes maneres, he de dir que a mi tampoc no em molesta, això, perquè és un recurs, de la mateixa manera que es pot destacar un defecte físic d’algú. De la mateixa manera que es pot utilitzar d’una manera normalitzada, també es pot usar perquè sigui un gag, per exemple. Si hi ha respecte, no passa res. Aquesta és la meva opinió. Ara, s’ha de ser respectuós. Amb tot. Si ho normalitzem, al final ja no serà una exageració sinó que estarà immers dins el nostre llenguatge.

—Quina diríeu que és la situació del teatre i, més particularment, la del teatre en català?
—Estem precaritzats. Mira, teatremusical.cat treballa en un reportatge titulat Per què tot se’n va a Madrid? No sé si el títol acabarà essent aquest, però treballen amb aquesta idea: per què no fem teatre i cinema en català i, a més, el subvencionem? Per què les coses, aquí, les fem directament en castellà? Per què les obres i els artistes van a Madrid? Què ens passa? Qui digui que l’idioma o el llenguatge és un problema perquè la gent no va tant al teatre, li diria que cal educar la gent perquè s’acostumi a anar al teatre i llegeixi subtítols. Jo vaig a Alemanya a veure un musical, i no m’importa no entendre res, perquè em posen subtítols. Hem d’acostumar la gent a consumir cultura en qualsevol idioma. Si aquí som catalans, doncs fem la cultura en català. Hem d’apostar per això; les administracions han d’apostar per això. Així podrem ser creatius a la nostra manera i no a la que ens dicten.

—Quines poden ser les conseqüències que cada vegada hi hagi menys teatre i cultura en català?
—Penso que això va directament relacionat a la manera com acabarà parlant la societat. Si no ens acostumem a sentir la nostra llengua i no ens acostumem a trobar-la en un restaurant, en un museu, en una biblioteca, en un supermercat… doncs no s’haurà normalitzat, no serà al nostre ADN. És un retrocés pel que fa a la defensa de la nostra llengua. El català ha de ser dins la nostra cultura i dins la nostra creativitat. I el públic ha de buscar-ho, també.

—Així i tot, els grans teatres de Barcelona es continuen decantant pels espectacles en castellà.
—Bé, jo puc parlar del punt de vista d’artista, de públic i de societat, però aquí necessitaríem la veu d’una productora, de la part empresarial. Per què un empresari d’un teatre amb moltes localitats pensa que és millor programar i produir en castellà? Algunes raons hi ha… Però, repeteixo, no passa res per veure una obra en una altra llengua! Jo vaig anar a Milà a veure una obra en italià i em va apassionar igualment, perquè hi havia subtítols. Hem de normalitzar-ho. Bé que quan anem a Londres anem a veure els musicals en anglès, no? Per què aquí no? Perquè és català?

—I fora de Barcelona, quina és la situació del circuit teatral? Encara sembla que si una obra no passa primer per Barcelona, costa omplir localitats…
—Mira, et diré dues coses i potser una no és certa. La primera és que a Catalunya hi ha una xarxa teatral boníssima. Tenim teatres a molts municipis amb gent que sap portar-los molt bé. Hi ha molt bona programació. És un avantatge. Això no passa a Espanya, per exemple. A més, també s’intenta molt que les obres rodin. Ara, sí que és veritat que a Barcelona hi ha molta més gent i, per tant, és normal que hi hagi més gent que vagi al teatre. Si jo hagués d’estrenar alguna cosa, probablement també preferiria estrenar-la a Barcelona perquè tindria més èxit. És així: hi ha més gent. La gent es desplaça a Barcelona, però la gent de Barcelona no es desplaça mai.

–Aquest cap de setmana es va estrenar en primícia Prima Facie, de Suzie Miller, amb Vicky Luengo, al Teatre de Bescanó després de rebre crítiques boníssimes a Madrid. El ressò ha estat mínim. Al maig, aterrarà a Barcelona, i segur que serà molt diferent.
—Hi ha hagut molts intents de fer estrenes i primícies a fora de Barcelona i no s’acaba d’aconseguir. Ha d’haver-hi polítiques municipals perquè la gent surti a fora? Sí. I ja n’hi ha, però la realitat és la realitat. Però hi insisteixo, aquí a Catalunya tenim una xarxa fantàstica. A Espanya, per exemple, tot és a Madrid. Aquí tenim molts teatres amb programacions boníssimes. Ara, sí que és veritat que són coses de Barcelona que després van cap allà, o produccions que es fan directament fora de Barcelona.

—Els teatres viuen molt de les estrenes, però les obres que funcionen de seguida fan ronda o deixen de fer-se perquè es programen molt poc temps. Travy o Fairfly són un exemple de grans èxits que, per fi, s’han tornat a programar després de molt temps. Per què? S’ha perdut el concepte de “fer temporada” al teatre?
—Sí. Això és un paradigma que ha canviat. Abans, les obres estaven mesos programades. I, si mai deixaven de tenir èxit, els programadors aconseguien aguantar. Ara, en canvi, les programacions són més efímeres. Fins i tot hi ha teatres que tenen programades tres obres o quatre. Això és molt difícil aguantar i origina una precarietat brutal dels intèrprets, perquè vol dir que només tens feina un dia la setmana. És com si s’hagués instaurat la por de mantenir una obra durant moltes setmanes en un mateix teatre, perquè, a la mínima que baixen els espectadors, la companyia marxa o se’n va de gira. Aquesta multiprogramació que fan molts teatres origina més precarietat i més incertesa en el públic. És un error. Jo recordo estar nou mesos en un teatre. Ara hi estàs dos dies i te’n vas. És tot molt més efímer i, per tant, menys estable.

—I per què passa, això?
—No ho sé. Ha anat canviant amb el temps. Com que moltes coses d’aquí també se’n van a Madrid i ja no tornen… No ho sé. Quan una obra funciona, com les de la Calòrica, per exemple, sempre omple. Llavors, per què no ens atrevim a tenir-ho en un teatre durant molt de temps? És un canvi de paradigma amb el qual no estic d’acord ni sé com revertir. Potser grans productores solvents haurien de tornar aquí per tornar a fer produccions de llarga durada, amb seguretat i sense por de caure.

—Falten sales?
—No, no crec que sigui per això. Sempre estar bé obrir sales i que no es morin teatres, eh? Però el motiu no és aquest. Hem de donar més suport als creadors, a les productores que s’arrisquen a fer producció nova, etc. No ho sé, són polítiques culturals que hem d’intentar de trobar i treballar de manera transversal amb altres departaments com el de turisme. La cultura hauria de ser un reclam turístic del nostre país. Amb això, per exemple, ja tindríem un públic assegurat. Donaria estabilitat.

—És difícil de fer ronda fora de Barcelona?
—Depèn de l’espectacle: de la gent que l’integra, de la temàtica, de quant val… Hi ha molts paràmetres a tenir en compte. Però, en general, sí, costa fer gires. A les productores els costa molt. Per exemple, si tens un espectacle amb música en directe i amb més de sis intèrprets, costa molt. Un monòleg d’una persona coneguda que ha sortit per la televisió, costa menys. Depèn molt de la mena d’espectacle que sigui.

—Joan Yago, que ha estrenat Entrevistes breus amb dones excepcionals al TNC, deia en una entrevista: “Estrenar en un teatre públic acaba essent un premi per haver aguantat deu anys en sales alternatives.” Tan difícil és acabar programant en un teatre públic? Per què?
—Has de demostrar molt fins que no et fan confiança. Per la meva experiència, constantment has d’estar demostrant molt. Pots estar al TNC i, l’endemà, haver de tornar a trucar portes. És així, aquest món. No et consolides. Costa molt consolidar-se. La precarietat és a la pell de tots i sempre hi ha incertesa. Si et contracta un teatre públic vol dir que es complirà el conveni, que tothom estarà donat d’alta, que cobraràs els assajos, etc. És una seguretat absoluta. En canvi, en una sala alternativa, hi ha la voluntat de fer molt bé les coses, però no podem demanar impossibles.

—Precisament, l’associació treballa perquè es compleixi tot això.
—Exacte. Som un sindicat. Treballem en dues línies: una, la sindical, que és tenir un conveni com Déu mana i negociar amb la patronal per a tenir més bones condicions, que es donin subvencions i que es facin seguiments, perquè no hi hagi un abús sexual i de poder als assajos i espectacles, etc. I, d’una altra, una línia cultural a partir de la qual intentem generar molta activitat cultural dins el sector.