16.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.12.2023 - 21:44
Esperança Camps Barber (Ciutadella, 1964), actualment cap de redacció de VilaWeb, ha trencat el seu silenci literari, de més de set anys, i ha publicat aquesta tardor la novel·la La por (Edicions del Bullent, 2023). Camps té una trajectòria llarga com a periodista i com a escriptora, en què ha rebut múltiples premis, entre els més destacats, el Joanot Martorell i el Ciutat d’Alzira. En aquesta entrevista parlem d’aquest silenci i de què el va originar.
La conversa avança i s’endinsa cap al món inquietant i sensible de la darrera novel·la. També cap a la seva estimada i maltractada Menorca. La confiança que ens tenim ens fa difícil d’obviar la malaltia que té d’ençà de fa mesos i de la qual es va guarint. La seva primera novel·la, Enllà de la mar, precisament tenia de protagonista una dona que tenia càncer, i això ens fa descabdellar el fil. Escriptora com és, troba paraules senzilles i clares per explicar el moment que viu. És millor llegir-la, sense més preàmbuls.
—Set anys de silenci? Per què?
—No n’he parlat mai d’ençà que va passar, justament perquè va ser molt dur, però la sortida del govern de les Illes, l’abril del 2016, va ser traumàtica. Molt. No la sortida, és clar, sinó el procés que m’hi va dur. Va durar mesos i la família també ho va patir. I això em va deixar sense coses que per a mi eren fonamentals, que són la plorera, la llegiguera i l’escriguera. Me les va arrabassar… Vaig deixar de plorar, de llegir i d’escriure. Em va durar mesos, potser anys. A poc a poc vaig reaprendre a fer totes aquestes coses. L’any 2019 mon pare va partir i em van tornar les llàgrimes. A escriure i a llegir en vaig tornar a aprendre a poc a poc. Vaig anar escrivint relats per a llibres col·lectius, uns poemes molt dolents que tinc amagats, coses breus. La por és la primera novel·la que vaig poder fer. Breu, capítols curts i estrets. Va ser com aprendre a tornar a caminar, però no sé córrer, encara.
—Em parleu d’un dolor gran. Podríeu ser més explícita sobre què us va fer tant de mal quan éreu consellera de cultura del govern de les Illes Balears?
—Han passat més de vuit anys, vaig fer aquella roda de premsa, i crec que no toca que ara n’expliqui els detalls. Intentar mantenir la independència quan no milites dins el partit que et nomena és molt complicat.
—Parlem de La por. Heu explicat que no té res d’autobiogràfica, però aquesta mar que surt a la novel·la podria ser Ciutadella, el lloc on vàreu néixer?
—Podria ser qualsevol mar, però la mar que tinc a dins és la de Ciutadella, la que em va banyar quan era petita, la que em banya ara encara. Dic que no és autobiogràfica perquè la història que s’hi conta és la d’una família on ningú no és al lloc que li correspon ni fa allò que s’espera que faci. Això queda molt enfora de mi i de la meva família.
—Les emocions que s’hi respiren, que impregnen la lectura sí que tenen a veure amb la corrupció, amb la mentida… Una nena que paga les conseqüències de totes les farses interessades dels adults?
—Quan començ a escriure la novel·la tenc davant el personatge, aquesta nena que tan aviat té sis anys com en té dotze, com en té cinquanta. Davant això, em faig preguntes. Per què està així? Què li han fet i qui li ho ha fet? La resposta a aquestes preguntes i a algunes altres és la novel·la. Com a narradora m’agrada sempre posar els personatges en situació límit. En aquest cas, aprofit que la protagonista és una nina petita per contar les coses del seu punt de vista. Intentar descriure les situacions com ho faria ella. Hi ha algunes coses que per a un adult no són normals i potser ella les normalitza.
—Aquesta novel·la no serà considerada negra, com altres de les vostres creacions literàries, però sí que hi ha misteri i una intriga latent.
—A veure, quan he fet novel·la negra no ho he fet mai de manera conscient. De fet, crec que mai no he escrit res de manera conscient, mai no he triat els temes ni els personatges. Afortunadament, d’uns anys ençà, els esquemes dels gèneres s’han trencat i no és tan fàcil definir fronteres. I això és el que em passa. La draga, per exemple, que és la meva novel·la anterior, la vam publicar a Llibres del Delicte, que és una editorial que s’ha especialitzat en novel·la negra, dit en termes clàssics, però no crec que La draga sigui una novel·la negra, i si repasses el catàleg de la col·lecció Llibres del Delicte veuràs que n’és, d’elàstica, la definició de novel·la negra. En el cas de La por, com de la majoria de textos de ficció, la intriga, els interrogants, són el que fan avançar la història, i són les molles que el lector va recollint per resseguir-la.
—Dieu que és el revers de la vostra infantesa, que va ser feliç. És difícil, llavors, imaginar-se aquest patiment?
—Crec que un dels papers dels novel·listes és intentar escriure sobre qualsevol cosa. Imaginar-ho tot. Em fa l’efecte que per a construir una història agafam d’ací i d’allà, moltes vegades traiem coses d’un context i els en donam un altre. Vivim de manera vicària coses que han passat o que ens imaginam que han passat. El gaudi és donar forma a tot això.
—Passat el trauma, gaudiu escrivint?
—Sí. I tant! Només puc escriure si estic bé, si no tenc gaire destorbs ni gaire preocupacions. Encara que allò que escrigui no sigui especialment feliç ni agradable. Diria que només puc escriure quan sóc feliç, però això, la paraula “feliç”, ja em sembla massa. Per tant, et diré que aquest gaudi amb l’escriptura només el puc assolir si estic tranquil·la i mantenc les preocupacions a retxa. Potser per això fins que no vaig guarir les ferides de què et parlava al principi no vaig poder escriure ficció.
—Un detall, això que la protagonista llepi la sal de les parets?
—[Riu.] A Ciutadella a l’hivern hi ha molta humitat. Molta. Tanta que a les cases antigues, que tenen les parets fetes de blocs de marès, l’aigua puja de terra i les banya. Tu pots tocar aquesta humitat… Vaig imaginar que l’aigua que pujava era la de la mar i que aquelles taques eren de salnitre.
—Retaule o trencaclosques: us agrada jugar amb el lector?
—Sí. Ací crec que hi entra, per contraposició, l’ofici de periodista. Quan escrius al diari o a la televisió has de donar tots els elements al lector i els els has de donar ordenats. A la literatura pots fer-ho d’una altra manera perquè saps que el lector ve predisposat a participar en el joc. És un tòpic allò que el lector acaba l’obra, crec que tots els novel·listes ho hem dit alguna vegada… Però té un punt de veritat. Com a lectora m’agrada que els autors em proposin reptes, que em deixin un marge, que no m’ho expliquin tot. M’agrada trobar clucades d’ull i suggeriments. Resseguir el mapa del tresor sempre sol ser més interessant que el tresor en si.
—La corrupció, la mentida… també és molt l’escenari de les Illes.
—Sí. Crec que si hi ha un nexe comú entre les Illes i el País Valencià, els darrers anys, és aquest de la corrupció política i econòmica. Aquesta golafreria per consumir territori, per asfaltar, al preu que sigui. En Guillem Frontera ho va descriure tan bé a Sicília sense morts… Als anys seixanta, n’Antònia Vicens ja retratava aquell ambient dels primers negocis hotelers… I és clar, al País Valencià el mestre és Ferran Torrent, encara que alguns altres, com Rafael Chirbes, també ho han escrit i descrit de manera magistral. Hi ha autors més joves que també ho dibuixen de meravella.
—Us dol molt això que passa a Menorca?
—Uf, has tocat el tema crític. D’entrada, crec que és molt còmode viure fora de l’illa i demanar a aquells que hi viuen sempre, que s’hi han de guanyar la vida, que la cuidin, que la preservin, que no la venguin. Ho entenc i sé que és molt difícil, però és clar que em fa mal Menorca. Hi ha un mot pejoratiu que els conservacionistes feien servir, que era “balearització”. Sempre es deia que s’havia de preservar Menorca de la balearització, és a dir, de seguir el camí que fa anys que van emprendre Mallorca i Eivissa. Menorca hi ha arribat tard, però hi ha arribat amb molta força. Fa molts i molts anys, l’economista Guillem López Casasnovas va encunyar una frase que em va quedar marcada. Deia que Menorca exportava universitaris i importava cambrers. Devia ser als anys vuitanta, quan hi va haver una onada gran de desenvolupament urbanístic. Allò només seria un avançament del que ha vingut darrere. Després s’han assolit figures que en teoria són per a preservar l’illa: la Reserva de la Biosfera, la Menorca Talaiòtica…, però en realitat no són més que reclams perquè hi vagi més i més gent, a l’illa. I el camí de cavalls, sobreexplotat tot l’any, amb curses a peu o en bicicleta… Passa una cosa que fa mal i és que és habitual comentar entre la família o els amics que al mes d’agost no van a la platja. O que si hi van, és al vespre o a les set del matí, perquè després no hi caben… Es parla de desestacionalització, però és que Menorca necessita reposar a l’hivern, i els menorquins també necessiten reconciliar-se amb l’illa d’una manera orgànica, poder anar a les platges o als boscos sense trobar-se una acumulació de gent. Poder caminar pels carrers dels pobles i les ciutats sense sentir-se forasters…
—Parlem un poc de vós. Des de quan i per què escriviu?
—Em fa l’efecte que he escrit sempre, però, en realitat, vaig començar a publicar quan tenia prop de quaranta anys. No m’ho havia plantejat mai seriosament, això de publicar novel·les.
—Quins són els vostres referents literaris?
—Aquests dies es parla de la comprensió lectora i dels nivells de lectura i tot això. La meva generació, com la teva, no teníem textos adaptats a la nostra edat quan anàvem a l’institut. Llegíem El Quixot o La Regenta o Tiempo de silencio sense anestèsia, però teníem professors apassionats per la literatura o per ensenyar-nos a obrir-nos al món. Jo vaig tenir moltíssima sort amb en Joan Francesc López Casasnovas. Escric gràcies a ell. N’estic segura. En Pau Faner era el professor de francès, però ja sabia que era un escriptor premiat. Vaig llegir Contes menorquins o Un regne per a mi, els va dur mon pare a casa, perquè en Pau era el fill de la fonda de Can Mario, i escrivia la seva vida i la de la família, en la llengua que parlàvem a casa i, a més, hi posava una fantasia desbordant. Això era fabulós. Era Menorca, finals dels anys setanta. I després va començar a guanyar tots els premis importants en català, i era el meu professor, en aquell institut de Ciutadella. Quina sort que teníem! Després, és clar, les lectures van venir soles començant amb les mestres, Rodoreda, Roig, Riera. Auster, Murakami, Màrkaris, Dovlàtov, Pàmies… I els poetes, també desordenats i a grapats. He llegit de tot i de manera desordenada. Quan estudiava a Barcelona i tenia pocs doblers comprava els llibres de la Negra de la Magrana, que eren barats, contemporanis, alguns ambientats a Barcelona. M’agradaven! De tot, amb un cert desordre.
—El periodisme i la literatura, com els combineu?
—Em vaig fer periodista perquè volia contar històries. Era molt xerradora, quan era petita, diuen. Sempre xerrava i deia coses, retransmetia tot allò que feia. Per això la ràdio m’ha agradat tant sempre. Amb el temps vaig veure que algunes històries es mereixien més espai que una crònica a la ràdio o una plana en un diari. I també vaig veure que era molt divertit inventar fets. Durant uns anys ho vaig compaginar molt bé. I ara enllaç amb la resposta a la primera pregunta que em feies: arran d’aquella crisi vaig deixar d’escriure i també de ser periodista. Quan vaig reprendre la professió, col·laborant en la posada en funcionament d’À Punt, teníem tanta feina que em xuclava totes les energies i tot el temps. Tenia una excusa molt bona per a evitar de tornar a la novel·la, però a poc a poc hi he anat tornant.
—Profundament menorquina i tan valenciana. Com ho viviu, això?
—Diria que ho visc prou bé perquè crec que he sabut plantar les arrels al País Valencià sense desarrelar-me de Menorca. El cordó umbilical no l’he tallat mai. Pot semblar invisible, però hi és. El fet de mantenir-hi tanta família, de tenir sempre una casa on tornar, hi ajuda. També hi ajuda que he mantingut la modalitat illenca del català amb les meves filles i elles també poden parlar de les dues maneres. Una filla nascuda a València ara viu a Ciutadella… I, és clar, treballant de periodista a València, he d’estar molt al cas de tot allò que passa ací. De la política, és clar, però també de la gent que fa coses, de la cultura, de tot… És d’anada i tornada, això.
—Actualment us guariu d’un càncer. Aquesta malaltia ha estat present en la vostra obra en diferents ocasions. En el moment que vàreu publicar Enllà de la mar, premi Joanot Martorell (2004) se’n va destacar que la malaltia portava la protagonista cap a la introspecció. Hi heu pensat en aquella novel·la ara?
—Enllà de la mar va ser la primera novel·la i la vaig escriure quan feia poc que la meva mare havia tingut un càncer. Record perfectament com i quan la vaig començar. Era Dijous Sant. A casa hi havia molta calma, havia posat un disc amb cantates de Bach i em va venir al cap una dona que remenava el cafè molt a poc a poc… Em va sortir com disparada la novel·la. Aquella dona tenia el mateix càncer que la meva mare. Hi descric les mateixes sales d’oncologia de l’Hospital Clínic de València on vaig jo aquests mesos. Han passat molts anys, però tot continua igual. Sessions de quimioteràpia cada vint-i-un dies, dibuixos i missatges d’agraïment d’antics malalts, un cactus, un personal amabilíssim, i el temps que passa lent, però de manera tranquil·la.
—Us ha passat el mateix?
—Crec que quan reps una notícia com aquesta, que no t’esperes, és normal pensar molt i no sempre bo. En el cas de la protagonista d’aquella novel·la, ella decideix de tallar amb tot, de canviar moltes coses de la seva vida, abandonar la parella… En el meu cas, les coses i la gent que tenc són justament el meu estaló. M’hi he aferrat.
—També se’n va destacar que no fèieu dramatisme. En la vida real tampoc no n’heu fet.
—El càncer és una malaltia molt habitual. Tots tenim casos molt propers de persones que en tenen o n’han tingut. Jo sóc molt covarda i sempre pensava com m’ho prendria si un dia em tocava. Les primeres imatges que em van venir al cap després del diagnòstic són les de tres dones valentes, que són la meva mare i dues ties. Totes tres, supervivents, dones fortes i fantàstiques. En elles m’he emmirallat.
—Heu encarat la malaltia sense amagar-la, sense compadir-vos, amb esperança…
—He intentat continuar fent la vida tan normal com he pogut, i això vol dir no amagar la malaltia, però tampoc no he publicat a les xarxes l’evolució del tractament o els diagnòstics. És una cosa molt personal, la manera com cadascú s’enfronta a un daltabaix com aquest. A mi m’ha ajudat moltíssim aferrar-me a aquesta vida normal sempre que he pogut, no pensar en el càncer si no és quan he d’anar a l’hospital i, fins i tot, continuar escrivint a VilaWeb. M’ha anat bé, he tingut molta sort perquè tots aquests mesos, excepte alguns moments esporàdics, m’he trobat molt bé.
—Diríeu res als qui es troben en la vostra situació?
—Uf, crec que no sóc ningú per a dir res a ningú. El càncer és molt visible externament, i no solament perquè et cauen els cabells amb el tractament. Però, a pesar d’aquesta visibilitat, és una cosa molt íntima i cadascú ho fa com pot. A mi m’ha anat bé pactar amb la malaltia. Jo faig tant com puc per eliminar-la, i ella, de moment, em deixa fer.
—Doncs, voleu afegir res?
—Dues coses, si m’ho permets. La primera té a veure amb la novel·la, i és un agraïment infinit a Núria Sendra, la meva editora, perquè de seguida va confiar en aquest text i el va voler publicar sabent que no era una obra fàcil. I la segona té a veure amb el càncer. Tenim un sistema sanitari públic impressionant. A vegades ens podem queixar que al centre de salut passa això o allò, però quan la cosa és seriosa, el sistema comença a funcionar com un rellotge. Potser l’hospital és vell i has de compartir habitació amb una altra malalta, o el pijama que et posen ja té dues mil rentades, però l’atenció, tant mèdica i sanitària com personal, és insuperable. Això ho hem de defensar amb dents i ungles.
